El grup té un problema

Miquel Ribas Figueras

El problema es cargola sobre si mateix. Es frega els tentacles llefiscosos i amb la llengua s’escura els queixals corcats. Entre tombarella i tombarella veu el grup, assegut al voltant d’una taula i a punt per celebrar la seva reunió setmanal.

El problema deixa de rebolcar-se i observa el grup amb excitació. Degusta el gargall de saliva que li omple la boca. Se l’empassa i s’encara a la taula de reunions. Fa espetegar els tentacles contra el terra, es redreça i comença a avançar, lentament. A cada pas que dóna, sorgeixen temptacions amb les quals desitjaria delectar-se. «Problema, Problema… concentra’t! —s’ordena—, el teu objectiu és allà a baix, és aquell grup, són aquella gent…, no és aquest vell a qui fas esternudar tan fort que les ulleres li surten disparades, se li trenquen i el deixen cec i indefens enmig del carrer, com si fos un colom malalt, no és aquesta nena a qui fas fer la vertical enmig del pati oblidant-se que avui no s’ha posat calces, perquè les que li ha preparat sa mare li semblaven de vella…, no, Problema, no és res de tot això». Perquè, com més vulgui abraçar, menys incidència tindrà. I un problema amb poca incidència no és un problema, més aviat és un contratemps. Una cosa insignificant i fins i tot divertida per a alguns («saps què? Em vaig ajupir per cordar-me la sabata i se’m va fer un set als pantalons!»). El problema escup en pensar tot això i, en fer-ho, s’esquitxa les puntes dels tentacles.

Al voltant de la taula, el grup discuteix. Les opinions desfilen sobre el moble amb la vanitat de les models. No es miren entre elles; tampoc s’escolten. Passegen, s’estarrufen i intenten seduir els assistents: la primera s’aixeca les faldilles, ensenyant les cuixes fins gairebé a l’engonal. La segona pregona estadístiques irrefutables i mou els llavis amb lascívia. Més enllà, una tercera mostra les aixelles, una de peluda i l’altra de pelada, i somriu mentre se les assenyala alternativament amb la mirada. I així successivament, amb tantes opinions com membres té el grup. Entre les més fortes es decidirà l’escaramussa: les més dèbils aniran desapareixent.

En un racó de la taula, per exemple, una opinió s’aferra a la vora amb una sola mà. Tot el cos li penja en el buit. Tot just manifestar-se, s’ha vist desplaçada pel cop de colze d’una companya. Ara és a punt de caure i s’expressa, per sota el guirigall que emergeix de la desfilada d’opinions, amb timidesa i poc convenciment. Hi ha quelcom de patètic en el contingut de les seves paraules i la inseguretat amb què les diu. És ben evident que no se les creu: en realitat, li importen ben poc les idees que proclama i l’únic que vol és salvar-se. Però ha de continuar parlant per seguir existint. L’ombra d’aquesta paradoxa maquiavèl·lica plana damunt seu com un voltor a l’aguait. L’opinió penjant va perdent el poc valor que tenia, fins al punt que, distretament, sense ni tan sols proposar-s’ho, una altra opinió li trepitja la mà mentre desfila i la fa caure abisme avall. L’opinió llença un crit esgarrifós i mor esclafada, però cap dels presents arriba a adonar-se’n.

De formes més o menys escabroses, doncs, les opinions dèbils van sucumbint. La seva naturalesa incorpòria fa que la sala de reunions no s’ompli de sang conforme moren degollades, estimbades o esclafades. Finalment, el grup es debat entre dues grans opinions, cadascuna de les quals incita els seus adeptes a animar-les amb tota mena de promeses d’improbable compliment.

Damunt la taula s’inicia aquest combat de gladiadors. Les faccions del grup procuren animar les aspirants respectives de diverses maneres. Uns piquen amb els peus a terra, els altres canten consignes viscerals. L’ambient es caldeja. Els vidres s’entelen i l’alè dels presents, carregat de cafè, nicotina i restes d’entrepà, es condensa formant un núvol que queda encallat al sostre de la sala. La tensió és insostenible. Les opinions s’abraonen l’una sobre l’altra.

El problema arriba al camp de batalla quan la lluita es troba en la seva fase més bestial. Una opinió acaba d’arrencar-li els ulls a l’altra i aquesta es retorça de dolor als seus peus. Abans que els seus seguidors puguin celebrarho, però, l’opinió cega es llença als malucs de l’adversària li estripa faldilles i calces, i la deixa amb el cul a l’aire. L’opinió s’arrauleix sobre ella mateixa, aclaparada per una insuportable sensació de ridícul que els seus contrincants s’encarreguen d’exaltar cruelment amb tota mena d’escarnis. El problema, desconcertat, va d’una punta a l’altra de la taula i sacseja amb els tentacles les espatlles dels reunits. Ningú se l’escolta.

El problema s’aparta de la taula. L’angoixa l’oprimeix. Com en d’altres ocasions, cada vegada més freqüents, darrerament, sent el perill real de ser engolit pel caos. La consciència d’aquesta vulnerabilitat el fa arronsar els tentacles. També ell, a despit del seu poder sense parangó, és pres de la por i la incertesa. El temor a ser ignorat li encongeix el cor. Potser és que han après definitivament a complicar-se l’existència per si sols, a crear destorbs i maldecaps a través, per exemple, del simple procediment de reunir-se i posar quatre paraules en comú. Si és així, la vida deu ser prou funesta com per convertir en absurds els problemes funestos.

Mentrestant, però, l’opinió despullada no ha aconseguit recuperar el seu crèdit i el grup s’inclina, en gran majoria, per l’opinió cega, que amb les conques buides i palplantada de genolls enmig de la taula, aixeca els braços en senyal de victòria. Alguns perdedors remuguen i d’altres corren a canviar-se de camisa. Els vencedors es feliciten picant-se l’ullet i cloent els punys. Els més fervents es treuen l’americana i assisteixen l’opinió cega, netejant-li els esquitxos i els esputs que la cobreixen. Al mateix temps, un dels perdedors, mort de ràbia, obre una de les finestres de la sala, enxampa l’opinió desnonada per les cames i la llença de cap al carrer. Per un moment, es pot veure el seu cul blanc retallat contra els edificis de davant. Tot seguit, desapareix per sempre més i la finestra es tanca de nou. El problema, en veure-ho, comprèn que té una nova oportunitat per manifestar-se. Fet i fet, ploriquejar és una actitud impròpia d’algú com ell, més acostumat a repartir aflicció que no pas a patir-la. Pensa, bo i reincorporant-se, que potser aquesta sensibleria és cosa de l’edat (en efecte, la tribulació que fins fa un moment l’aclaparava és nova dels darrers anys: de jove mai s’hagués permès aquestes febleses). El problema s’espolsa les angúnies i dispensa uns petits retrets de desdeny envers ell mateix. Instantàniament recupera l’empenta i el vigor que el caracteritzen i es disposa a passar a l’acció. Ja està a punt per atacar. Amb els tentacles alçats i tremolosos, apareix per darrere d’una de les cadires mentre fa espetegar silenciosament la seva llengua rasposa.

Després de la gran descàrrega emocional que ha invertit en la batalla argumental, el grup respira amb cert alleujament i és incapaç d’imaginar el perill que se li acosta. El problema comença a actuar individualment. D’entrada, reparteix pessigolles i picors que incomoden els particulars. Això fa que es moguin sense parar i deixin de prestar aten-ció a l’opinió vencedora. Excitat per aquest entremès tan infantil —el problema sempre ha tingut debilitat per les intervencions ridícules—, es disposa a passar a la següent fase del seu pla. Enxampa el fum de tabac de cada cigarreta encesa i el dirigeix, primer, als ulls i a la boca dels qui no fumen. Després es concentra en els mateixos fumadors, els quals, atònits, no encerten a comprendre per què el fum que inhalen es precipita de forma instantània al fons dels seus pulmons per no emergir-ne mai més. El mareig i la irritabilitat envaeix uns i altres mentre el problema es fa un panxó de riure i es colpeja el ventre amb els seus múltiples tentacles. De tant com el riure el fa plorar, s’ha d’aturar un moment per eixugar-se les llàgrimes que li regalimen rostre avall. Aleshores, inspirat per una pensada perversa, les aprofita per esquitxar els aparells d’aire condicionat i provocar així una avaria irreparable. A conseqüència d’aquesta, la temperatura i la humitat ambiental assoleixen uns nivells veritablement desagradosos: les aixelles, més que suar, ragen, i els lloms esdevenen superfícies enganxoses on s’hi pot adherir de tot. Seguidament, el problema avança el temps i tots els rellotges marquen les sis de la tarda. Segons aquesta indicació, el grup porta reunit des de les dotze del migdia. Els assistents se n’adonen i inicien una rècula de lamentacions penoses. La gana, el cansament i l’obnubilació es reuneixen amb el mareig, la irritabilitat i la xafogor. El problema els acaba de donar l’empenta activant les melodies de tots els telèfons, fix0s o mòbils. La cacofonia resultant és esgarrifosa. De forma definitiva, el grup perd la percepció de la realitat i es debat en un entorn de confusió i fastigueig absoluts. Ningú assisteix ja l’opinió cega. Desemparada i abandonada a la seva sort, tentineja per la taula buscant algú que l’acaroni. El problema llença contra ella la seva malícia tentacular i li fa la traveta. L’opinió es desploma sobre la cadira d’un dels seus partidaris i la caiguda, per efecte dòmino, se n’emporta uns quants més per endavant. La reacció dels afectats no es fa esperar, i és virulenta.

L’opinió cega és esquarterada sense que ningú faci res per impedir-ho. En realitat, mentre uns pocs la trossegen, la resta de presents procuren alleugerir les penúries que els ofenen per tots els mitjans: uns s’arrenquen els cabells de tant com els incomoden, d’altres es donen cops de cap contra la paret per fer callar les veuetes que els perforen l’enteniment (les veuetes, que són diferents per cadascú, diuen: «quina calor, quina calor», o bé, «quina set, quina set», o «quin fàstic, quin fàstic», etc.). Alguns corren cap a la porta per fugir, però el problema ha segellat el pany amb saliva i els és impossible de sortir. Colpegen la fusta amb els punys i demanen socors, però ningú els sentirà perquè el problema converteix els seus crits en refilades de caderneres a les oïdes dels veïns. La temperatura a la sala ja ha assolit els quaranta-cinc graus centígrads i continua pujant. La majoria és a punt de perdre la poca consciència que els queda. N’hi ha un que pugna per arribar a alguna finestra i llençar-se al carrer, com abans algú ha llençat una opinió. Li és igual que el pis estigui a trenta metres del terra. L’únic que vol és escapar d’aquell infern que a hores d’ara comença a cremar (el problema ha tirat els cendrers a terra, ha escampat les burilles per la moqueta i hi ha bufat al damunt). Els mobles i les parets, tot de material sintètic, prenen amb una rapidesa tan inqüestionable com fatal, i el grup, contemplat des de dalt per la mirada enfellonida del problema, traspassa conjuntament consumit per un incendi que destrueix l’enorme tasca d’uns quants lustres dedicats a les discussions, les assemblees i les votacions.