Probabilística

Jordi Tristany Trench

Llepa la pell del mirall i un senyor molt vell et lleparà la teva. Et mirarà amb ulls eixorcs i durà un corc al ventre. Li pudirà l’alè, però ell no ho sabrà. El mirall no li ho dirà. A tu tampoc: això, els miralls, encara ho amaguen.

Llepa la pell del mirall com si t’hi anés la vida. Diguesli al vell que et sotja que no li tens por. Que ha passat l’agost i encara ets viu. Sí. Ben viu. Wagner ha emmudit sota la pluja i ja no sents bategar el cor dels pelegrins. Però ha arribat setembre i encara ets viu. No com ell, que va morir fa massa anys. Deu, quinze, vint… Tant se val. Trenta, potser.

Camines de memòria, parles d’esma. Has vist caure el guerrer d’Ispahan. Has vist pondre’s el sol a Moher. El sol de Moher. Per molt que visquis, res no en superarà mai la perfecció, creus avui. El vell també havia cregut en vespres impossibles. En paraules inflades que esclaten i es queden en no res. En postes de sol que només menen a una nit eterna. A la mort certa. Exacta. Perfecta. A la derrota definitiva dels sentits.

Però ets jove i encara no has après a comptar silencis en veu alta —d’un en un: sis i sis fan dotze; dotze i dotze, vint-i-quatre—. Cal paciència per omplir-ne pàgines senceres. Per donar-los forma amb mitges veritats. Amb quarts de mentida. És un secret que encara ningú no t’ha explicat. Pregunta-ho al vell del mirall: t’ensenyarà a cridar en silenci. Uns ulls eixorcs també poden plorar si la ferida és fonda. Si tens un corc al ventre.

Sé que no em creus. La innocència és la morfina que t’alleuja el dolor de la ignorància. Mal remei per a un mal mal. Però no te’n culpo. Encara ets jove i els diumenges fan olor de nou. El temps és l’aliat, no una certesa esquerpa. No. No encara. És, el teu, temps de fer promeses més que de complir-ne. El temps imperfecte de la felicitat perfecta.

Llepa la pell del mirall i encén una espelma blava. Avui el vell faria anys però no ho celebraràs: no en sabries, tot sol. Ell tampoc. Celebrar batalles guanyades és absurd quan tens la guerra perduda. Les medalles que ara et posis es corcaran com es corca un ventre que ja no sent l’embat de la sang. Encén una espelma blava i recorda que potser no viuràs més temps del que trigui la cera a fondre’s. Potser no viuràs prou per aprendre a llegir les paraules del vell. Tant se val. Ell va morir abans d’escriure tot el que et volia dir. Sempre es mor massa aviat, diuen. Però això, és clar, tu encara no ho saps. Ets jove i només veus com somriu la noia de ponent, mentre crema el ble i es fon la cera. Com si ho haguessis somiat tot.

Ets jove però Moher queda lluny. Ja no jugues a ser Alícia. Ni Narcís. Ara parles de Déu i de trobar la felicitat. De canviar el món. D’assolir la raó. Tenir-la i mostrar-la als altres, pobres ignorants que no sabeu res del món i sort en teniu de mi. Ara parles de les oportunitats perdudes. Les oportunitats perdudes: Moher, tan lluny, n’és una.

Però passaran els dies i vindrà setembre com arriba l’hora d’estimar, d’oblidar. De viure. Algun dia trencaràs el mirall i et faràs vell. Et faràs savi. I t’adonaràs que tenir la raó no mena enlloc. Comprendràs que la raó no es té ni es dóna. Que la raó no és el destí ni l’objecte. Que la raó és un mitjà. Una eina. I els mitjans no són l’objectiu. El viatge no és ítaca. No. Mai. La raó s’exerceix i els actes derivats de les decisions preses en el seu nom són el que es té o es deixa de tenir. Cal ser valent i arriscar la pell i, si convé, empenyorar la dignitat per un bocí de justícia.

És per això que el vell ho ha perdut tot. Mal final per a una mala història. Mala sang per a un ventre corcat. Però no ploris: la vida les té, aquestes coses. La vida i el seu cinisme. Les seves promeses impossibles. Entelèquies que se’t giren en contra. Utopies. Somiar és saludable si et saps despertar. Si ets conscient que aquestes ales que et permeten volar se te les endurà el bram del despertador a les set del matí. Després d’això, no provis de llençar-te per la finestra en un intent desesperat de prolongar el somni: tastaràs de ben a prop el regust de la utopia. I del ciment.

No hi pensis més. A tu encara et queda Rachmaninov i una cervesa. I un setembre incert. La mà és dolenta, però si saps jugar les cartes no perdràs. Cerca el teu futur lluny del mirall —la deessa esquiva i condormida que mena el governall dels atzars te’n mostrarà el camí—. I quan el trobis, abraça’l. Tots dos sabreu que no hi ha mentides absolutes, només veritats improbables. Com ara els dies d’una tardor incerta que ha de venir. Com ara la mirada agrejada d’un vell en un mirall amarat de saliva. Com ara tu o jo: tan a prop i tan absents.

Llepa la pell del mirall i dubta de tot. Potser trobaràs la resposta en la fortor estantissa de l’alè d’un vell.