Quan m’estimes
(elogi del taxi)

Joan Rebagliato Nadal

Plau-me, enllà del crepuscle, errar amb vós per les amples avingudes i els carrerons obscurs d’aquesta nostra ciutat, esguardant finestretes enfora tots aquests rostres treballats per les penes des de la nostra arrecerada intimitat en el seient posterior del taxi, mentre el conductor executa com bonament pot les indicacions que li arriben entremig de besades tòrrides i de llargs sospirs. Matinada enllà, hores i hores després d’haver iniciat el trajecte, vós teniu la pell enfredorida de tant exposar-la al grat de l’aire, i a mi llavors em plau d’ajudar-vos a recuperar l’escalfor que us és natural —car tinc un elevat sentit de la responsabilitat i un discret coneixement adquirit per correspondència de la tècnica dactilar del massatge.

Però marxeu, finalment, enllestit el massatge. Marxeu. I quan ja no hi sou i el portal de casa vostra us ha engolit sense deixar de vós, que éreu la llum, cap més traça que una mica de claror difusa, sento com a poc a poc s’esberla el petit món feliç que havíem construït i com esdevinc, amb tota la dolor d’un apàtrida, habitant de no cap lloc. Perquè no pertanyo —encara, encara— a la massa indestriable de gent que ara riu i ara xiscla, amb un humor fútilment canviant, ni tampoc em reconec en la solitud glaçada que va dreçant-se al meu entorn sense vós. I òbviament encara abomino més de la grollera vulgaritat del conductor, que em comenta valent-se de les mans i del retrovisor interior l’harmoniós balanceig de les vostres natges reials quan us allunyàveu —com si jo no el conegués bé prou!— i deixa anar un sentit grunyit de mascle en zel, el qual li permetria sens dubte de disputar-me el vostre amor si vós no fóssiu vós sinó una bella elefanta de mar, olorosa d’algues, de roca i de peix podrit.

Sense vós i sense pàtria, doncs, ja només em queda tornar cap a la meva casa solitària amb les primers llums de l’alba, aquella meva casa on les persianes estan ben closes i mai no hi ha ningú esperant-me per més que us hi hagi somiat nit rere nit des que us vaig conèixer. Allà no em reca gens fer saber al taxista, una vegada més i ja en són tantes, que la meva delicadíssima situació econòmica no em permet d’abonar-li la factura, ves quina desgràcia, ni em reca tampoc descendir tot seguit de l’automòbil entre un raig de malediccions i amenaces que ja sé que no agreujaran ni poc ni gaire aquest insomni crònic que em ve de vós.

I mentre agonitzo sol, de tant delit com hi poso, entre el record de la cita passada i la impaciència de concertar la següent, sempre m’arriba que em colga a la fi aquesta marea de cares sense nom, amorfes i insulses, que ens envoltava allà a les amples avingudes i els carrerons obscurs. I perduts també per a mi el nom i la forma i el gust, confús ben a desgrat en aquest magma insensible i estèril de la humanitat, espio amb ulls de posseït l’interior d’un i altre taxi a cada semàfor, a cada cantonada i a cada pas de vianants. Per la secreta por de descobrir un dia que m’esteu observant amb la curiositat de l’entomòleg des del vostre món a part entre seients i finestres, sense saber-me reconèixer ni destriar del fons, mentre unes mans que no són les meves mans us mesuren agosarades l’esveltesa de les cuixes i la turgència insòlita dels pits. Em veuríeu, posats en aquesta circumstància, o us demanaríeu només, en un ràpid reflex mental donat per l’hàbit, si un espècimen com jo us cobriria el cost de fer-me unes ales de paper a banda i banda de l’agulla que m’enfitoraria el cos?

Plau-me riure’m de mi i de tots aquests meus temors quan agafo amb mà tremolosa el mòbil i resulta que sou vós que torneu a citar-me. I plau-me tant, sobretot, carrers enllà, quan tot just comença la carrera del taxi i la meva mà ja batalla impacient contra l’obstinada gelosia dels sostenidors, comunicar-vos en un murmuri a cau d’orella com és de franca i forta i il·limitada la confiança que poso en el vostre amor!