Dos germans asimètrics

Lluís Oliván Sibat

GUANYADOR DEL 9È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Molts cops em sento acompanyat, noto la seva presència. Ell segueix tenint un cos de nen de cinc anys, però les seves paraules han crescut, el seu vocabulari és idèntic al meu encara que els seus raonaments puguin ser diferents i, sovint, critiqui les meves decisions.

Quasi cada nit, sobretot en aquests darrers anys en què jo he començat a perdre pèl seriosament i el front se m’ha eixamplat, somnio la meva imatge al mirall: una cicatriu en forma de falç que els cabells ja no poden cobrir presideix el meu pols dret. Fujo de la imatge reflectida i, al meu costat, el meu germà Xavier m’agafa la mà. És baixet, té cinc anys, només el nas i els ulls i les orelles podrien reflectir-se al mirall del lavabo —però no permeto que s’hi acosti, li construeixo un mandró o li regalo un caramel, al somni me l’emporto al parc perquè es gronxi o es llenci pel tobogan—.

El meu pare tenia un Simca 1.000 de color rosa, o almenys aquest és el color que té al meu record, perquè la mare va fer desaparèixer totes les fotografies que podrien certificar-lo. Els seients, d’això n’estic ben segur, estaven folrats de Skai blanc. Va ser aquest el cotxe que es va estavellar contra un plàtan en entrar a una corba i quedar-se sense líquid de frens. El xoc, frontal, va provocar un accident perfectament simètric. Els dos bessons vam picar de cap contra els suports dels cinturons de seguretat. Jo viatjava al costat esquerre: vint-i-set punts de sutura. El meu germà Xavier al dret: va morir instantàniament —o això va ser el que, pietosament, van dir els metges als meus pares, i no és mentida: tots sabem que sempre es mor en un instant encara que l’agonia sigui lenta i dolorosa—.

Potser la simetria de l’accident, com totes les enganyoses simetries del món sensible, no va ser perfecta i aleshores dec la vida al fet de viatjar al costat esquerre i, per aquest motiu, a rebre l’impacte amb una força menor. Potser, essent simètric el lloc de l’impacte, els nostres cranis no ho eren i estic viu per la mateixa raó. Potser l’únic asimètric era el mateix Simca 1.000, el suport dret estava una mica desplaçat o havia estat col·locat amb un angle lleugerament diferent. En Xavier va morir pel fet d’estar assegut a la dreta i ara apareix sempre a la meva esquerra, recriminant-m’ho o intentant protegir-se d’alguna cosa.

La presència del meu germà és, per a mi, una cosa física: el veig, puc tocar-lo. Algunes vegades em resulta incòmoda; altres vegades em reconforta. En comptades ocasions, quan apareix, simula no veure’m, m’ignora o es posa susceptible; aleshores em fa molta ràbia. Però, en general, està de bon humor i em xiuxiueja animalades a l’orella: he de fer un esforç per no fer-me un fart de riure als llocs i als moments més inoportuns. De tota manera, encara que sovint signifiqui una nosa, el prefereixo així: jovial, alegre, una mica entremaliat.

La mort del meu germà va convertir-me en un nen mimat, protegit en excés. La mare patia cada cop que em posava malalt, plorava cada cop que queia o m’ennuegava. Els paisatges de la meva infantesa inclouen sempre les llàgrimes de la mare. Plorava per qualsevol cosa. Mai no he pogut recriminar-li-ho —si ho hagués provat, el seu plor hauria estat incontenible—.

El meu pare sempre estava seriós i trist, mai no va voler jugar amb mi ni construir-me arcs i fletxes com els que sabien fer els pares dels meus amics. El meu pare conduïa, aquesta era la seva feina, però després de l’accident va vendre el camió i va començar a treballar a la fàbrica. Li faltava el contacte diari amb el sol i amb l’aire: la seva pell va empal·lidir i els músculs —sempre presumia de bíceps, en Xavier i jo ens penjàvem a la vegada del seu braç dret— van tornar-se flàccids, penjaven dels seus braços com bosses arrugades. Em sembla que el seu cervell va reblanir-se més que els seus músculs: només el fetge li va créixer fins a rebentar.

Casa meva era un mausoleu: fotografies del meu germà —de tots dos, els bessons sempre surten junts a les fotos quan són petits, i sempre vestits de manera idèntica— per totes les parets, a tots els prestatges.

El dia més trist de l’any era el del meu aniversari —el nostre aniversari—. Aquest dia, quan apagava les espelmes del pastís —sis, set, vuit, fins a les vint espelmes dels vint anys—, la mare encomanava el seu plor al meu pare. El meu germà, que m’ajudava a bufar les flames de les espelmes, em picava l’ullet; sabia que ells no podien veure’l. «En Xavier diu que està bé», vaig dir als meus pares el dia del meu sisè aniversari: llavors jo no distingia entre realitat i ficció, una distinció que els adults fan sempre molt a la lleugera. La mare em va clavar una bufetada i vam plorar tots tres mentre en Xavier desapareixia, dissimulant.

Encara que pugui semblar el contrari, jo crec que hauria pogut tenir una infantesa normal si la mare no m’hagués transmès la seva por atroç, si hagués pogut jugar a futbol i anar en bicicleta i endinsar-me en el bosc per jugar a fet a amagar. Molts nens tenen els seus amics imaginaris, als quals posen noms i expliquen secrets, o nines de peluix amb les quals dormen; el meu germà Xavier era una cosa semblant, encara que no fes falta que li inventés un nom perquè ja en tenia. Potser en Xavier només era una mostra de la meva manca d’imaginació.

La lectura de Borges va infondre’m el pànic als miralls; la lectura de Borges i la constatació fatal: la meva imatge al mirall és el meu germà. Ho demostra la cicatriu al pols dret. El meu germà només pot créixer, només ha crescut dins els miralls i és allà on mostra la seva faceta més desagradable, des dels miralls m’acusa i acusa els déus i l’atzar de la seva sort, de la seva condemna. M’acusa d’haver usurpat el seu lloc al món —aquell lloc a la banda esquerra del seient del darrere del Simca 1000—, diu que ell hauria hagut de ser L’Altre i enviar-me a mi a la seva existència fosca a la part del darrere dels miralls.

La mare interromp les acusacions del meu germà, que, com fa sempre, em segueix pel passadís quan em dirigeixo a la porta per sortir al carrer fent dringar les claus del cotxe, i em crida des del balancí:

—Xavier, vés amb compte a la carretera.