Ella

Josep Gironès Descarrega

Quan el cotxe de línia passava pel quilòmetre dotze de la carretera que enllaça Rouret i Rocablana, Remei calculà que li quedaven uns tres minuts de viatge per arribar al seu poble, a casa. És un trajecte que tenia ben apamat.

De jove, mentre estudiava en un col·legi de monges de la capital de província, realitzava aquest mateix viatge una vegada al mes, nou mesos l’any. Quan s’allunyava del poble el primer dilluns de cada mes, es posava a dormir, com a millor fórmula per a intentar esvair el disgust que li suposava anar a un centre on li imposaven uns estudis, unes normes i unes creences. Contràriament, de tornada comptava i descomptava quilòmetre a quilòmetre i minut a minut l’espai i el temps que la separaven del seu poble, de la seva família i de les seves amigues. Abans que el vehicle s’aturés al davant del cafè Mildiu, ella ja veia sa mare que l’esperava, i també la iaia Fortunata, que sortia al balcó de cal Sit a saludar els qui arribaven, fossin qui fossin. Tot seguit, entre la parada del autocar i casa seva es trobava amb la Maribel, la Josepa i la Mercè, les seves amigues de sempre.

La darrera vegada que tornà a Rocablana feia just tres anys, per l’enterrament de sa mare. Recorda aquell dia amb tristor. Blai, son pare, li havia trucat per telèfon al col·legi de Valldaura, on dóna classes de primària.

—Nena!, se’ns ha mort. Ella se’ns ha mort.

—Pare, qui és ella?

—Ella… Ta mare, nena.

Remei es quedà sense paraula i son pare va repetir-li la mala nova: «Nena, se’ns ha mort. Ella s’ha mort».

—Com ha sigut, això, pare?

—No ho sabem. Ens l’hem trobada morta al costat del safareig. El metge diu que potser ha tingut un atac de cor, o una embòlia al cap. Vés a saber! Ella mai havia estat malalta i ara, de cop…

* * *

Quan aquell dia aconseguí agafar l’autocar que la porta-va al poble, just en pujar-hi va pensar que ja no fóra sa mare qui l’esperaria, en arribar. Dues hores després, en entrar a Rocablana, era son pare qui restava a peu d’autocar. Com de costum, la iaia Fortunata li lliurà la salutació ordinària amb aquell somriure fugisser que se li manifestava d’acord amb el seu estat sensorial, de vegades amb consciència absent. I també les amigues d’infantesa l’acompanyaren fins a casa seva, per tal d’oferir-li companyonia i donar-li ànims en aquell delicat moment.

De camí cap a casa, agafada de la mà de son pare, feien amb les mans un nus tan reeixit com el que a ella se li manifestava a l’estómac, una angoixa que li impedia articular paraules i plors. Abans de travessar la porta de casa, es mirà son pare i li distingí uns ulls que semblaven els de la iaia Fortunata, buits i grisos.

—Sort que has pogut venir, nena. Tons germans i jo estem molt tristos. Ja ho saps, per nosaltres ella ho era tot.

—Pare, perquè li dius ella, a la mare?

* * *

A casa, la difunta Gràcia estava col·locada en un preciós taüt de fusta de noguer, encoixinat interiorment amb vellut color de rosa. Li havien posat el vestit de casada i a les mans lluïa el rosari d’atzabeja que havia estat propietat de sa sogra.

—És el millor taüt que hem trobat, ella s’ho mereix tot.

—Heu fet bé, pare. En vida ja no li podrem fer res més, a la mare, però bé està tot el que hi fem en aquests moments per oferir-li un sepeli digne.

* * *

L’enterrament, l’oficiaren tres capellans, per imposició del cap de casa. En acabar l’acte religiós, els familiars més directes acompanyaren el fèretre al cementiri, fins allotjar el sumptuós taüt en un dels quatre nínxols familiars del bloc número setanta-quatre.

* * *

A partir d’aquell moment, sense la Gràcia la casa semblava buida, malgrat que Blai i sons fills, Blaiet, Josep i Remei, estiguessin per qualsevol de les estances. Tots d’acord, decidiren clausurar la que havia estat l’habitació conjugal i Blai s’instal·là en una petita cambra fins aleshores utilitzada per deixar-hi la roba abans de planxar-la.

A l’hora de les menjades, Remei o sons germans intentaven fer qualsevol menjar del gust familiar, malgrat que tots acabaven per empassar-se’l sense ganes.

Al tercer dia, Remei abandonà el poble i s’incorporà a la feina. Hagués pogut allargar l’estada un dia més, però la casa l’ofegava i veure son pare i sons germans aclaparats per la tristesa l’angoixava.

Quan retornà a la feina, es plantejà d’anar al poble una vegada al mes, com quan era estudiant; tanmateix, el retorn s’havia posposat tres anys. Era cert que cada set-mana parlava amb la seva família per telèfon, però en el decurs dels darrers trenta-sis mesos mai havia aconseguit l’empenta suficient per a tornar a casa a veure els seus, ni tan sols per les vacances.

* * *

Uns metres abans que l’autocar s’aturés davant del cafè Mildiu, Remei va veure son pare. Al primer cop d’ull, li semblà que anava endreçat, amb roba neta i planxada. «Bon senyal», pensà. L’Artur, l’amo del cafè batejat com Mildiu —després que aquesta plaga li arruïnés tots els bancals de vinya—, estava netejant el flamant nou rètol del bar amb la marca de la casa. Contràriament al seu costum, en aquesta ocasió entrà al cafè sense esperar a veure qui arribava al poble. Igualment, la iaia Fortunata va deixar caure l’estora de la finestra i només en Blai rebia l’única passatgera d’aquell viatge. Tampoc hi eren les amigues.

—Com estàs, pare?

—Com vols que estiguem? Ella encara és present a casa, com si mai l’hagués abandonat. Hi és, ben cert. La intuïm, encara que no la veiem.

—Vinga, pare!, la vida, malgrat que sigui sense la mare, ha de continuar. És bo que tinguem present el seu record, però també cal mirar endavant, al futur.

Quan Remei estava a mitja frase, ja se n’adonà que son pare no se l’escoltava, ja que estava tres o quatre passes endavant, camí de casa.

* * *

En Blaiet havia preparat per sopar una amanida d’enciam i ceba seguida d’unes favetes ofegades saltades amb uns retallons de pernil.

—A la mare li agradava aquest plat —digué Remei, mentre intentava establir una conversa que no tingué continuïtat.

Quan en Josep parà taula, el seient abans destinat a la Gràcia igualment fou complimentat. Així mateix, en el moment de servir les favetes, en guardà una part per a ella, mal que no li posaren al plat.

Menjaren en silenci i només al final de l’àpat Blai badà boca: «T’hem d’ensenyar un regal que t’enlluernarà».

Del calaix més alt de la calaixera va treure un estoig folrat de vellut vermell i el posà a sobre de la taula. Abans d’obrir-lo, es mirà sa filla amb la mateixa mirada tèrbola i li digué: «És de brillants. T’agradarà».

Quan obrí l’estoig, i en veure la joia —un collaret d’or i brillants, amb una gran maragda central—, la Remei s’hagué de posà la mà a la boca per a evitar el crit d’admiració, fins que exclamà: «Oh, pare, és preciosa!».

Immediatament, Remei es culpà dels tres anys d’absència, dels mesos passats enmig d’una feblesa emocional que no li permetia tornar amb els qui en aquell instant li ensenyaven un present extraordinàriament bell i de ben segur molt car. Anímicament li semblava estar situada entre núvols cotonosos, penjada sense lligams d’un cel d’on caigué de cop quan son pare digué.

—Sabíem que t’agradaria. Demà al matí li anirem a portar a ella.

* * *

Al llarg de tota la nit, Remei no va aconseguir dormir. La idea d’anar al cementiri a visitar la tomba de sa mare li semblava correcta, tot i que per moltes voltes que li donava no aconseguia intuir de quina forma li lliurarien la joia. Evidentment, si li posaven penjada a la làpida que tapava el nínxol hi havia la possibilitat que algú se l’endugués, i tampoc li semblava adient fer un forat a l’estança per introduir un regal que de res serviria a qui portava tres anys morta. En qualsevol cas, li pareixia fins i tot poc respectuós amb sa mare portar-li un present d’aquella magnitud, quan en vida sempre havia fugit d’estridències, de vestits poc pràctics i d’ornaments luxosos.

* * *

Amb les primeres clarors del dia es plantaren davant la porta metàl·lica del cementiri. De camí, Remei havia collit un pomet de flors silvestres, d’aquelles que per la seva senzillesa tant li agradaven a sa mare. Blai portava l’estoig a la mà esquerra, mentre que Josep tenia ben agafada alguna altra cosa embolicada en un drap blanc.

Com si fessin alguna cosa furtiva, els homes miraren al voltant, per copsar si hi havia algú que els espatllés la privadesa del moment. Amb l’estoig sota l’aixella, Blai desembolicà el drap del Josep, per agafar la que era la clau que obria la porta reixada.

Sorprenentment per a la Remei, la comitiva no es dirigí al bloc de nínxols setanta-quatre, sinó a l’únic panteó bastit en tot el cementiri.

—Vam comprar aquest espai a l’Ajuntament per aixecar-hi aquest mausoleu de marbre blanc portar expressament de Carrara. Estic segur que a ella li hagués agradat força.

Abans que Remei pogués reaccionar, en Blai obrí el pany que obturava la pesada pedra de tancament i entre els tres homes l’aixecaren feixugament. El taüt de noguer que ella recordava quedava a la vista, ara situat al mig del gran panteó amb un espai previst per a quatre fèretres més. Tot seguit, i amb la pràctica que els donava una feina realitzada amb certa freqüència, els dos germans feren girar els pestells que fixaven la tapa del taüt, la qual enlairaren, alhora que deixaven al descobert el cadàver de la Gràcia.

Una esgarrifança va recórrer de dalt a baix el cos de Remei en veure el cos de sa mare —desfigurat pel pas del temps—, i tot l’abillament que l’envoltava. El vellut rosat del taüt que recordava havia estat substituït per un altre de color morat; el vestit de núvia per un altre, mal que aquest semblava deixat caure a sobre del cos, que no posat; les arracades que penjaven dels cartílags de les orelles eren d’or i robins, a jócs amb les polseres que guarnien ambdós canells. No va sorprendre menys la Remei que als peus del cadàver hi hagués les despulles d’un gat, el qual recordava haver vist tombar per la casa, sempre al costat de sa mare.

—Què és tot això? A què treu cap? —gairebé cridà, mentre es mirava de fit a fit son pare i sons germans, que li defugien l’esguard.

—És tal com li agradaria a ella —respongué Blaiet, mentre que son pare i en Josep movien el cap de forma afirmativa.

—Què voleu dir? La mare mai es va poder permetre, en vida, lluir joies ni vestits, i penso que ara no és el moment de fer-li regals. Allò que a les persones no se’ls fa en vida, no cal fer-los-ho després de mortes, i fins i tot penso que a la mare li hagués disgustat que féssiu tot això que esteu fent.

—Que equivocada estàs, nena.

—Equivocada, jo? Com és que heu traslladat la mare d’un lloc a un altre quan encara no fan cinc anys que és morta? A qui se li ha ocorregut la idea d’enjoiar-la com si fos una pepa de deu de les que passegen per les Rambles de Barcelona? Què heu hagut de fer per canviar-li el vestit? Què…, què… Que no la podeu deixar descansar en pau? I ja n’hi ha prou, de referir-se a la mare amb aquest impersonal ella, per a nosaltres és la mare i per a tu és la Gràcia.

—Que equivocada estàs, nena —repetí son pare.

—Però com podeu…? Que us heu begut l’enteniment, tots tres?

—Tu no ho entens, però tot té el seu moment. Ella sempre hauria volgut tenir unes arracades noves per posar-se els dies de festa, en lloc de les velles que li regalà sa mare. També li hagués agradat lluir braçalets i collarets d’or i brillants, però això no ha pogut ser fins ara. Tot té el seu moment.

—Però…, però… I el gat, pare?

—El gat era el company d’ella. Tons germans i jo sempre feinejàvem al camp i els diumenges estàvem poc per casa, per això el gatet era un bon amic que ha acabat fent companyia a qui estimava. Tu no ho saps, però ella també et trobava molt a faltar i es delia cada mes perquè tornessis a casa. Tu ho desconeixes perquè estaves fora, abans amb les monges i ara amb les criatures de Valldaura, però ella volia tenir-te molt més al seu costat.

Amb els ulls xops de llàgrimes, la Remei tenia la mirada fixada en son germà Josep, que raspallava l’espai del panteó situat a la dreta de sa mare. Mentre es preguntava el perquè de l’acurada neteja d’aquell tros concret, no va veure com en Blaiet agafava un barró, l’enlairava i es disposava a donar-li un cop definitiu. Una batzacada de mort.