Com cada dia

Núria Vila Mas

Com cada dia, la Sara arriba a casa a les set tocades. Avui, però, està contenta, malgrat el cansament de tota la jornada. Deixa la bossa de mà i la jaqueta al penjador del rebedor i entra a la cuina amb les bosses del supermercat. Les deixa damunt el marbre i, com cada dia, surt al pati. Li agrada embeure’s de l’aroma que desprenen les plantes del seu jardí, tan ben endreçat, abans de començar a fer res. Un punt i a part. Avui, però, té feina i no es pot entretenir. Torna a entrar a la cuina i reparteix el menjar que ha comprat entre la nevera i el rebost. Tot recollit i al seu lloc, com a ella li agrada. Somriu: avui és un dia especial. I xiulant una cançó de moda, puja les escales que condueixen al lavabo del pis de dalt; vol gaudir d’un bon bany abans de sopar. Es treu l’uniforme de caixera, el llença dins del pot de la roba bruta i engega l’aixeta de la banyera, avui ha d’estar més bonica que mai i ha de començar per treure’s la ferum de plàstics, llaunes i peix congelat que l’ha acompanyada tot el dia. Entra dins l’aigua tèbia i s’hi enfonsa uns segons, els justos per sentir-se regenerada, com en un ritual baptismal. I durant vint minuts, s’impregna de relaxació i de pau.

Prop de les vuit, aproximadament, obre les portes del vestidor i escull un vestit elegant i alhora seductor. Es vol sentir maca, desitjable, té un convidat molt especial a sopar. Es recull els cabells a l’alçada del clatell, té la cara petita i els cabells recollits l’afavoreixen més. Es posa una mica de color als llavis i insinua una ratlleta de maquillatge damunt les parpelles. Es mira al mirall: encara és bonica. Somriu. Avui no se n’estarà, de dir-li al Pere que l’estima. Agafa l’ampolleta de perfum que té guardat per a les ocasions especials i s’unta amb mesura els canells i la corba de les orelles. I una mica a l’escot, mai se sap. I baixa les escales segura, esperançada. Se’n torna cap a la cuina, però abans endreça l’escampall de revistes que reposen cansades damunt del sofà de la sala d’estar, un parell de gots que la nit anterior van gaudir d’una bona festa i una ampolla buida, trista. Obre les finestres que donen al pati i ventila la sala, encara se sent una mica de fortor de la nit anterior. Va cap a la cuina i deixa els gots dins l’aigüera, quan acabi de sopar els rentarà. L’ampolla, l’amuntega amb les altres; demà llençarà el vidre. Mira l’hora: passen uns minuts de dos quarts de nou. El Pere arribarà cap a quarts de deu i sempre és molt puntual. No s’entreté més i es posa el davantal, té el temps just de preparar el sopar i posar-lo a taula.

Mentre posa a escalfar la cuixa de cabrit al forn, ben acompanyada de verduretes fresques, para taula. Tovalles grogues amb quadres blancs, els plats de la vaixella de mudar i els gots que li va deixar en herència una tia per part de mare. Vi negre per regar el sopar. Sent el timbre del forn: el cabrit ja és a punt. El deixa a dins perquè no es refredi i s’entreté a preparar una mica de pica-pica lleuger; encara no són les nou del vespre, té temps de fer quatre canapès. I just quan llença la llauna de les olives, sent el campanar de l’església que li anuncia l’arribada de dos quarts de deu. Nerviosa, es treu el davantal i es renta les mans. Segons el mirall, no cal cap retoc de maquillatge. S’asseu al sofà i fulleja les revistes que encara hi romancegen. No hi posa gaire atenció, però. Distreta, creua una cama damunt de l’altra i es tira la faldilla una mica enlaire; té les cuixes maques, les pot ensenyar sense vergonya. A tres quarts de deu s’aixeca i camina passadís amunt, passadís avall. El Pere es retarda. Entra a la cuina i mira la cuixa de cabrit: encara és calenta. Les deu. Puja a la cambra de bany i es repentina els cabells. Es renta les mans i torna a baixar. Un quart d’onze. La cuixa de cabrit es refreda: encén el forn una altra vegada a temperatura baixa. Pica alguna oliva i torna a seure. El Pere ha d’estar a punt d’arribar, pensa mentre el campanar l’avisa que ja toquen els dos quarts d’onze. Veu una mica de borra sota la tauleta de la sala. Té temps de passar l’escombra? Entén que sí. Quan entra a la cuina, apaga el forn; la cuixa massa feta no val res. Agafa l’ampolla de vi negre que hi ha damunt del marbre i se’n torna cap a la saleta, sense l’escombra. Obre la televisió i recorre tots els canals sense trobar-hi res d’interessant. Deixa engegat el canal local, encara que no el mira. Falten pocs minuts per les onze quan s’adona que s’ha begut tot el vi. Com cada dia, obre l’armariet de sota el moble del menjador i agafa una ampolla de conyac; ja només n’hi queda una altra. Es llença damunt del sofà, es treu les sabates i s’empassa tot el licor. El Pere no ha vingut, ni vindrà, prou que ho sap, com cada dia. La taula parada, el cabrit fred i els canapès remullats, com cada nit. Embriagada, mira l’ampolla: haurà de comprar més conyac, potser demà el Pere vindrà a sopar.