Quinze minuts
Jaume Calatayud Ventura
MENCIÓ ESPECIAL DEL 9È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
A un quart i cinc de nou d’un matí nebulós, tèrbol, esfuminat, arriben al seu destí i aparquen, amb el cul del cotxe —un Seat 124 blanc— enganxat a un mur, en un retall de terreny sense asfaltar —a penes cent cinquanta metres quadrats, en rectangle—, emparedats per dos edificis ja vells d’una alçada de mitja dotzena de pisos, amb un carrer ample a mà esquerra i un altre a mà dreta. «És un matí que sembla tret d’una antiga pel·lícula de baixos fons en el que anomenen blanc i negre —pensa el més jove, que és cavil·lós i retòric— però que, en realitat, és blanc i gris, que no és un color imperatiu com el negre, sinó carregat de tants possibles matisos, graus i possibilitats com la vida; el gris és el menys rotund dels colors i, per això, potser el que més i millor diu, i pinta, la veritat de veritat, és a dir, la interior…». Però el comentari del més gran: «Alerta absoluta i constant. I amb quatre ulls cadascun», el treu bruscament de la seva elucubració i el torna a ficar a la realitat, i de bell nou sent la sang borbollejant-li a les temples, al pit i a l’estómac; tot ell és una caldera que va acumulant progressivament pressió. Ha fet un parell de glops llargs de vodka —potser per això encara és capaç de dispersar l’atenció momentàniament en elucubracions d’un cert lirisme— abans de sortir del xalet; perquè ha dormit al xalet, a casa dels seus pares, la qual cosa fa ja molt poques vegades; però avui era convenient fer-ho, mai no se sap qui pot estar a l’aguait. El pare i la mare encara dormien quan ell ha marxat.
* * *
Hi ha uns altres vuit cotxes estacionats al solar; el més pròxim queda, en paral·lel, a un parell de metres del seu, tots estan buits de gent i cap no els obstaculitza la maniobrabilitat. Després de fer una ullada minuciosa per l’entorn, el gran abaixa el vidre de la finestreta, una mica, uns quatre dits, i de seguida el jove fa el mateix amb el del seu costat. Entra a l’espai caldejat del vehicle un aire humit i pesant que flaira lleugerament a gasoil. El gran encén una cigarreta. «El dia s’ha alçat presagiant aigua, però no immediata, per a la tarda, potser —torna, el jove, a rumiar—. I en els rostres de la gent domina aquest to que, a ciutat, els matisa com de pessimisme, o, si més no, de desencís, sobretot en dos mesos de l’any, novembre i febrer: to de cera —tal vegada les cavil·lacions siguin la seva vàlvula d’escapament, la que evita que rebenti per la pressió. A mitjan tardor i a mitjan hivern, les cares dels urbanícoles tenen un caire cerós que ni els maquillatges poden dissimular del tot, però no de cera ambarina, sinó de la blanca molt tènuement plúmbia, la d’un tint de mort. Quan penso aquestes coses en veu alta em solen dir, però és una clara imprecisió, que sóc un poeta. La majoria, m’ho diuen amb sorna; d’altres, amb clar menyspreu; només alguns, com el meu germà, amb estima: “A tu l’ànima et dol d’una manera diferent. Tu ets de dolors luxosos i refinats. I això està molt bé, Anton, però sempre que no et faci oblidar la diferència que hi ha entre les coses importants i les collonades”, em va dir un dia».
Anton mira el rellotge: les vuit i vint-i-tres minuts. Gairebé de reüll observa el seu company, un company a qui té un respecte que sempre arriba a la frontera del territori de la por i, de vegades, s’hi fica de ple. Però és una icona, Ezequiel, per a mal i per a bé: amb la mà esquerra creuada, en diagonal, des de la base del dit petit fins a l’encaix amb el canell, per una fonda cicatriu, aguanta la cigarreta; la dreta la recolza, oberta, en una cuixa. És una manassa enorme, peluda, amb amples i bonyegudes venes moradenques. I, ara, Anton intueix que la icona, tot i que continua mirant per la finestreta, nota que l’està observant, i que li agrada que ho faci, i que sap que al debutant li cremen les plantes dels peus i se li estrenyen les gomes dels calçotets als engonals suosos.
Comença a travessar el solar, de carrer a carrer, una rossa tenyida, alta, voluminosa, a qui segueix un nen carregat amb la motxilla dels llibres. La rossa porta subjecte amb una corretja un gos gran, negre, de pèl llarg i llis. Ezequiel, en veure que l’animal es decanta cap al cotxe, es col·loca, amb un gest gairebé automàtic, unes ulleres de sol que treu d’una butxaca de la camisa i abaixa la cara, i Anton, adonant-se també del fet, es passa una mà pel rostre per ocultar-lo. La rossa, que ni tan sols ha mirat el cotxe, tiba la corretja i corregeix el rumb del ca, però no pot evitar que arribi a menys d’un metre de la porta del costat on és el jove. «Merda de gos!», maleeix per dins Anton. No li agraden els gossos; no s’agraden, els gossos i ell. La bèstia llença una pota cap a endavant i gairebé arriba a rascar la porta, i borda. «Otto!», crida la rossa, mentre dóna l’estrebada definitiva; i ja es va allunyant. El nen ha seguit el seu camí, sense fixar-se en l’incident, i s’espera al costat del semàfor parlant amb un altre menut. «Otto… —recorda Anton—. Al meu avi li deien Otto, perquè durant la guerra civil va salvar un parell de cops la vida fent-se passar per alemany. Sempre va saber l’alemany. O almenys això era el que deia si li preguntaven quan l’havia après: “No l’he après mai; l’he sabut sempre”. Recony de vell! Jo encara era un marrec quan va morir, i me l’estimava força; havia passat molt més temps amb ell que amb el meu pare. Però, al cap d’uns anys, les veus em van esberlar el record. Diuen que al final ja parlava com un cagat; que s’havia podrit».
Ara és Ezequiel qui observa a Anton, des de darrere de les seves ulleres fosques. Té, Ezequiel, la boca més inexpressiva que es pugui dibuixar. Els llavis són dues franges escasses i estriades, i els habituals trets de maduresa de les comissures cap a avall, en aquest cas es veuen compensats, quasi simètricament, amb altres tants, insòlits, cap a amunt. Anton s’adona que està sent observat, i nota sudoració a les mans. «Saps que al meu avi li deien Otto?…», pregunta, incapaç de mantenir la tensió en silenci. Ezequiel arronsa les espatlles i deixa d’observarlo. El jove s’eixuga els palmells als camals i torna a mirar el rellotge: les vuit i vint-i-set. Pel costat dret del cotxe, a l’altra banda del carrer, apareix una parella de policies. Anton dóna a Ezequiel un toc amb el colze a les costelles i ambdós fixen la seva mirada en els uniformes grisos, que s’aturen davant d’un home, amb pinta d’estranger —el cabell del color de les panotxes madures— que els parla. No sembla que s’entenguin gaire bé. De sobte, tots tres miren cap al cotxe d’Ezequiel i Anton que, malgrat ser el carrer prou ample com perquè des d’allà no els puguin veure les cares, abaixen moderadament el cap. Però el pèl-roig assenyala cap a ells, estenent un braç, i a Anton se li atapeeix el front de petites gotes de suor freda. De seguida, un dels policies fa amb una mà un gest de negació, i agafant l’estranger pel braç estès li col·loca assenyalant cap al costat oposat a on ho feia, sens dubte indicant-li quin és el camí correcte a seguir. El tipus somriu i esbossa una mena de reverència agraïda. «Bord!», xiuxiueja Anton, i respira fondo; i Ezequiel encén una altra cigarreta. Un cop l’estranger s’ha allunyat, els policies segueixen caminant, pausadament. Anton fa amàs de saliva per empassar-se-la de cop, perquè se li ha assecat la gola fins a doldre-li com pell esgratinyada; es passa una mà pel front i se li barregen les dues transpiracions, la palmar i la frontal, i sent fàstic. Treu d’una butxaca un mocador, s’eixuga les suors, el doblega amb cura i el torna a guardar. Aleshores li passa pel cap la Pilar: «Que en sou, de poc polits, els homes! Per què teniu el costum de tornar a doblar els mocadors, després d’usar-los, com si no hi haguéssiu fet res?», i recorda el final de l’última discussió que va mantenir amb ella: «Estic fart del teu feminisme, de la teva susceptibilitat i de la teva retòrica inculpatòria!». «I jo estic farta dels teus rampells de brusquedat, i de les teves contradiccions». La setmana següent, la Pilar se’n va anar a Irlanda, i al cap de sis mesos es va casar amb un irlandès. «Que els donin pel sac a tots dos!».
La parella de policies s’atura davant l’aparador de la luxosa joieria amb façana de marbre negre i vidre. Observen alguna cosa en un lateral de la porta, miren a dins i sembla que estan a punt d’entrar-hi, però no ho fan; un d’ells alça una mà per saludar algú de l’establiment; després continuen esguardant l’aparador. «Són uns parencers, uns fanfàrries —s’escalfa Anton—. Es creuen els amos del món». Mentre, Ezequiel, sense abaixar la vista ni un instant, es neteja una ungla amb una altra, es rosega un dit i escup alguna cosa per la finestreta. Els agents arriben davant l’oficina de la caixa d’estalvis, just a la cantonada del carrer que baixa perpendicular a un lateral de la placeta, aquell en què és aparcat el Seat 124. Anton mira de bell nou el rellotge: les vuit i trenta-un minuts. «Para, collons!», exclama Ezequiel, i Anton s’adona que està copejant amb els dits el tauler del cotxe. «És un malparit, aquest —pensa—. Però, s’ha de reconèixer que, del que cal tenir, en té de sobres. Es manté impàvid. No sua, sembla que ni respiri, a penes es mou, només fuma. És un gat vell dur com el pedrenyal. I no crec que s’estovi mai; ja ha complit els seixanta anys i manté una fermesa que acolloneix. Jo no hi arribaré, als seixanta. Sempre he tingut el pressentiment que moriré jove». Continua amb la gola seca com un rostollar i notant la sang com si estigués en ebullició. Els policies són davant la porta de la caixa d’estalvis. Un es queda fora, esperant, mentre l’altre hi entra; quan surt, comenten alguna cosa i desapareixen de l’espai de visió que s’abasta des del cotxe. Anton gargamelleja, neguitós, i altre cop mira el rellotge: dos quarts i tres minuts de nou. Li estan entrant ganes de vomitar. Els pantalons se li enganxen al cul i li oprimeixen els genitals; amb una mà s’estira un camal des de la cuixa, i després l’altre. Li ve una arcada, i ràpidament es tapa boca amb el mocador. Ezequiel el mira, i s’abaixa les ulleres deixant veure uns ulls del color de l’acer rodejats d’un eixam de petites arrugues. Anton li ensenya el mocador per demostrar-li que no hi ha abocat res, excusant-se. Ezequiel l’està insultant amb la mirada; insultant-lo i menyspreant-lo. Anton torna a respirar fondo, i Ezequiel a amagar els ulls darrere les ulleres. Anton nota els batecs del cor molt accelerats, desbocats. «Atent! —ordena Ezequiel, en veure que un auto negre arriba al carrer pel carril esquerre, per la banda de la caixa d’estalvis i la joieria, i s’atura davant un portal que es troba entre ambdós establiments. Ja és aquí. Ja surt». A Anton se li engarroten els tendons del coll, i no pot evitar el petament de dents. Aleshores sent una mà fèrria en una cuixa, tenallant-li com una sarpa. «Et mato. Si et cagues, després et mato», amenaça Ezequiel amb veu de gel roent. Anton sacseja el cap, negant. L’individu que sortia de l’edifici ja ha entrat a l’auto negre. Ezequiel posa el seu cotxe en marxa. Anton fica la mà en una butxaca de la caçadora i percep la fredor de la caixeta metàl·lica. Ezequiel accelera bruscament al mateix temps que Anton prem el botó. L’auto negre, amb el tinent coronel i el soldat xofer, rebenta.