El clip

Concepció Montserrat Jiménez Abril

Com cada matí, sona el despertador, impertinent com un grill, i no em queda més remei que saltar del llit com si m’esperés una amant a l’altra punta del món, per perdre el cul cap al despatx, amb tota la plèiade d’objectes diabòlics que m’alegren la visió només arribar i, el rei de tots, l’ordinador, que s’alça enmig de la taula en direcció a la porta, desafiant, com l’ull que tot ho veu, orgullós d’anar cegant a poc a poc els meus. Amb els papers que hi ha al seu voltant podria fer una foguera que assolaria mitja ciutat. De vegades entenc el deliri gairebé eròtic que deuen sentir els piròmans quan són a punt d’encendre el misto. Suposo que en el fons, darrere la solitud que emana un objecte tan vulgar com un fax, ha d’haver-hi algun encant ocult, que fins ara jo no he sabut trobar. Per això el maleeixo cada vegada que el veig vomitant papers i més papers.

A última hora em venç la son quan imprimeixo un esbós del que serà la meva tesi doctoral. Per molt que no m’ho han dit a la cara, sé que els meus amics són tan cabrits que m’han batejat com el Màster de l’Univers per culpa d’aquesta afecció gairebé religiosa que tinc de colleccionar cursos i títols, molts d’ells trets simultàniament i miraculosament en un temps rècord. Potser tenen raó, però és que jo estic programat per estudiar. No he fet altra cosa en la vida, i crec que si ho deixés de cop agafaria una síndrome d’abstinència galopant. I ara que tinc pressa, se m’han acabat les grapes, i no puc cosir el meu esbós. Ja només em faltava aquesta aplicació estricta i implacable sobre la meva persona de la llei de Murphy per arrodonirme el dia. He acabat unint els fulls amb desgana amb un clip que he trobat casualment al costat de l’ordinador.

Arribo a casa a tres quarts de quatre. El meu estómac comença a cantar, i mentre fregeixo a la paella l’arròs tres delícies que extrec del congelador sense cap complex, deixo la meva tesi a la taula del menjador i em canvio de roba. Ja ho sé que d’aquí a uns anys seré un «colesterós», però de moment la meva vida ja és prou complicada com per anar-me preocupant dels dinars que m’he de fer. I d’altra banda, ben mirat, mengi el que mengi tot pot ser nociu: la vaca boja, els pollastres contaminats, les hortalisses amb herbicides, i fins i tot l’aire que respiro és cancerigen, amb la quantitat de pol·lució i radioactivitat que desprenen les nuclears del voltant.

I em miro Salsa Rosa mentre vaig devorant sense miraments l’arròs tres delícies. I tot seguit em cronometro el mòbil per a fer la meva mitja hora de migdiada.

Així és la meva vida, no massa interessant, però fàcil. De vegades em sento com un vegetal, però me n’oblido quan arriba el meu company inseparable, l’estrès. Però no puc entretenir-me pensant aquestes banalitats, perquè hi ha una tesi doctoral que m’espera.

Un altre cop la fatalitat em persegueix i em cau la tesi a terra. Ja està, tots els papers esparsos com formigues acabant d’olorar un cartró cremat, i jo a collir-los. Però no els havia enganxat amb aquell cony de clip? On és ara? No sé per què, però és al cendrer. Tan malament estic? Jo no recordo haver-lo tret dels papers. Potser és que ja em comença a visitar l’Alzheimer.

Treballo en la meva tesi fins a altes hores de la nit. I quan deixo les ulleres a sobre la tauleta, noto una cosa freda i metàl·lica. Miro i, que curiós! El cony de clip.

I ja està, ja torna a començar un nou dia, i me l’inaugura novament el meu amic el despertador. Quan finalment decideixo llevar-me, entro somnolent al lavabo. Miro sense alterar-me aquesta cara ullerosa que m’he anat fabricant jo mateix a base d’hores i hores de dedicació constant, i em disposo a rentar-me-la com si me la pogués esborrar. Però de sobte, veig de reüll una cosa lluent al costat del sabó. Em fico les ulleres, i de cop m’espavilo: el clip!

No sé quina classe de malson és aquest, però em sento ridícul veient coses rares en un clip. De totes les explicacions que pugui trobar, l’última que penso considerar és que aquest objecte hagi aconseguit tenir vida pròpia, entre d’altres coses perquè sempre he estat un escèptic. No puc negar que tot això comença a no fer-me gens de gràcia, però no m’escalfaré el cap, sóc molt despistat i ahir a la nit vaig fer molt tard, potser vaig anar jugant a portar el clip d’un lloc a un altre sense adonar-me’n. A més, faig tard a la feina, així que a fer punyetes el clip.

Onze en punt del matí. El Josep entra disposat —o, almenys, això crec— a rescatar-me d’aquest maremàgnum de papers que m’envolten com ratespenades. Anem al Joscar i demanem un cafè cada un. I la meva momentània il·lusió que m’expliqui alguna xafarderia interessant per desconnectar del treball es veu ineludiblement frustrada: el molt pesat se’m posa a llegir el diari i a comentar-me les notícies sense tan sols adonar-se’n del meu avorriment sobirà. Resignat, m’apropo la tassa del cafè als llavis, i de sobte una esgarrifança em recorre el cos: surant en el cafè, com un cullerot en una bassa, rau el clip maleït. Naturalment, no li dic res al Josep perquè no vull que se me’n foti, i mentre ell segueix a la seva llegint les notícies sense cansar-se, me l’amago a la butxaca.

La resta del matí transcorre sense cap sobresalt i a la tarda continuo capficat en la meva tesi doctoral.

A la nit és diferent, em toca anar a sopar a casa la Mònica. Només arribar, ja me n’adono de la trampa mortal que em té preparada: a primera fila, els plats d’ostres obertes oferint-me al primer cop de vista l’animalet gelatinós, les copes de cava a punt de ser servides, i aquella suggerent aroma de canyella que deixen anar les dues espelmes que hi ha sobre la taula, i que comencen a embriagar-me els sentits.

Si la Mònica s’ha pres la molèstia de preparar-me tot aquest festí, no seré jo qui li hagi de fer un menyspreu inoportú i, per tant, faig el que considero més sensat que és oblidar-me’n de tot i gaudir de l’àpat que se m’ofereix. La Mònica, amb el seu escot en punta, està més provocadora que mai, i això em recorda que encara em falta tastar les postres. Quan m’atanso a ella, em fa un gest amb la mà, omple les dues copes de cava i, després de beure’n, m’ofereix la boca. Mentre deixo que el desig s’apropiï del meu cos, li faig un bes apassionat mentre per darrere intento afluixar-li els sostenidors infructuosament. Però, de sobte, noto que la seva llengua enllaçada en la meva li ha passat un cos estrany. M’aparto d’ella bruscament i m’esgarrifo: enganxat a la meva llengua sagnant, com un pírcing, hi ha el clip incombustible. Me’n vaig de casa seva corrents tot acollonit.

I arribo a la meva esfereït, amb la mà tremolant i amb prou feines podent ficar la clau al pany. Obro el llum i se m’escapa un crit: penjant de la làmpada com una aranya famèlica hi ha el clip. Però em preocupa la ferida de la llengua, i em dirigeixo al lavabo a buscar cotó i aigua oxigenada per tallar-me l’hemorràgia. Comença, la coïssor, a maltractar-me la llengua, que ja està palpitant. Tanco els ulls i noto una cosa dura encastada en el cotó. Quan me’l trec de la boca i l’obro, veig el que ja m’imaginava: el clip. Rabiosament, el llenço al vàter i estiro la cadena tot i que intueixo que no em serà tan fàcil desfer-me’n.

Hauria de reflexionar. M’estic tornant boig? Tot això ha de tenir una explicació racional, fins ara, tot tenia, per a mi, una explicació racional. Però ara estic en un punt en què em noto tot tremolós i a punt de fer-me les necessitats a sobre. No pot ser que una cosa tan insignificant com un clip em mantingui en aquest estat, però, ateses les circumstàncies, no puc evitar-ho. Era com aquella por ridícula que tenia de petit a la foscor: tot i saber que era inofensiva, no podia fer mai que se me n’anés de dins aquella sensació estranya. Potser treballo massa i veig visions. Decideixo que he de descansar i em prenc un somnífer.

El somnífer tarda molt a fer-me efecte. Començo a notar la suor baixant-me pel nas i obro la finestra de l’habitació. A través d’aquesta, veig les persianes abaixades de les dels veïns. Fins ara jo era tan feliç com ells.

Finalment, el somnífer comença a fer-me efecte. Agraït m’estiro al llit i tanco els ulls. Penso que potser tot ha estat un malson, i que m’hauria de prendre unes vacances. Tot seguit ja no penso res, la foscor m’envaeix. I, de cop, intueixo alguna cosa desagradable, mentre el meu cos resta immòbil sense poder moure ni un múscul. I noto la fredor del metall penetrant al meu nas, i, horroritzat, sento que el clip m’ha entrat i se n’ha anat cap a dalt. Vull xisclar, però no puc, vull moure’m, però no puc. Insisteixo a pensar: és un malson, desperta’t. Tampoc no puc. I el clip ja m’ha arribat al cervell, on sento que se’m clava. I un altre clip em penetra pel forat del cul, i un cop dins sento que es reprodueix. Una munió de clips encadenats va pujant-me pels intestins i va donant voltes com una turbina. No n’han tingut prou amb la seva pseudoviolació que ara em volen fer malbé els budells. I segueixo sense poder-me moure. Un altre clip em penetra per l’orella. Amb això dedueixo que el meu destí és que se m’introdueixin clips per tots els orificis per apoderar-se del meu cos com si fossin alienígenes abductors. El pitjor és que noto que m’arriben a la gola, a la cavitat nasal i no em deixen respirar. Em falta l’aire i no puc fer res. Clips i més clips em martiritzen el cos i no puc fer res. Però el pitjor és que m’estic ofegant i vull aixecar-me del llit i no puc. Començo a tossir convulsivament. Els clips segueixen tapant-me les vies respiratòries. Finalment, aconsegueixo aixecar-me del llit i abocar-me a la finestra. Intento cridar els veïns, però la veu no em surt. I noto un pes a la gola, com una força que em crida, i de sobte m’adono que m’he defenestrat.

Dia següent a tres quarts de nou. La Mònica es dirigeix al jutjat de guàrdia desitjant que sigui un dia tranquil i no hi hagi cap moguda. La informen que hi ha hagut un mort.

—És aquell advocat jove, el Rubèn, el coneixies? Diuen que s’ha tirat per la finestra. M’ho acaba de dir la forense. Tothom ja deia que era una mica raret. A més, estava molt obsessionat per la feina.

I la Mònica no diu res però deixa, distreta, sobre la taula aquell clip esmunyedís que acaba de treure’s dissimuladament de dins de l’escot.