Sota els llençols de fil

Jaume Comas i Gras

Havia decidit fer dissabte. Com cada any, en arribar el bon temps, tocava capgirar els armaris. Desava els abrics i les flassades a l’habitació dels convidats, l’únic lloc on hi deixava unes pastilles de naftalina. Rescatava samarretes estampades, camises de màniga curta, els pantalons de lli «que no sé si encara m’entraran», pantalons curts, el vestit de bany, un parell de sandàlies «encara com noves»… De l’armari del planxador, que amb prou feines s’obria un parell de vegades l’any, en va treure els llençols de fil. Aquest estiu sí que els faria servir. De cop, se li va glaçar l’ai. De sota els llençols emergí una pila de records.

Recordava que en un primer moment havia dit que no havia vist res. Que més endavant havia fet memòria i que tenia la vaga sensació d’haver vist un parell de sabatilles. Recordava que les imatges se li van anar apareixent de manera successiva, i que, com les onades, venien i retrocedien. Recordava que havia hagut de fer un esforç esgotador, gairebé dolorós. Feia un munt d’anys, de tot allò. I, ara, colgada sota els llençols de fil, havia remogut les brases remotes de la història personal. Una simple tovallola de platja revifava els records.

Recordava que anys enrere havia relatat a la policia, fil per randa, el que havia vist. Que a punta de dia hi havia el mateix parell de sabatilles que havia vist el dia abans cap al tard. Que al vespre anterior, tot i que no es veia cap banyista, no hi havia donat cap importància. Llavors, va pensar que algú devia remenar les aigües al freu de les muscleres amb la intenció de collir vés a saber què, perquè no era època de res. Si hi hagués hagut algú entre les roques ningú l’hauria pogut veure del camí estant. Però, a l’endemà, al cap de deu hores, amb el sol lleganyós a peu d’horitzó, un detall li va fer pensar el pitjor. La sorra que envoltava les sabatilles era verge. La marinada de l’alba havia aplanat les petjades del dia anterior, com el bidell que esborra la pissarra entre classe i classe. S’hi va acostar. No se’n podia extreure gran cosa. Potser eren d’un peu del 40, potser menys. De fet, eren unes espardenyes de roba, tapades, però portades a retaló. Tant podien ser d’home com de dona.

Recordava que s’havia descalçat i que la sorra encara no s’havia escalfat. Al límit del rompent va estar-se immòbil amb la vista perduda mar endins durant una estona, un temps del qual no tindria consciència i mai no en podria fer memòria. I encara hi fóra si una onada sobtada no l’hagués xopat fins als genolls i l’hagués desensonyat de cop. En tombar-se, es va adonar que les seves petjades, que no eren les úniques, eren monstruoses, comparades amb les que havien dibuixat el caminet graciós i en fila índia fet, molt probablement, pel mateix corb marí que ara s’havia fet estàtua i que ran de mar semblava que, filòsof, deia: «el pedestal és el niell». Va anar fins als margallons que, arrenglerats en formació, feien com si vigilessin la cala. Va pujar pel marge i continuà pel camí que menava al penyal. Des de dalt, cap racó de la caleta no s’escapava a un bon observador. Res. No es veia ni el més petit senyal: ni banyista, ni parella de festejadors, ni pescador de canya, ni submarinista. L’únic ésser viu era l’ocell impassible que, aristotèlic, comptava les onades.

Feia anys que això és el que havia declarat a la comissaria durant més de sis sessions, no podria precisar-ne exactament la quantitat. Cada vegada havia recordat alguna cosa més i, per tant, refeien l’informe amb les noves dades que aportava. No li entrava al cap que insistissin tant. L’havien arribat a marejar. Tal com sona. Van ser una tortura, aquelles tres setmanes d’interrogatoris, aclariments, esmenes, i «això no ens ho havia dit ahir», «a quina hora?», «així, doncs, va veure un parell de sabatilles?». Havia perdut el compte de les citacions, deu o dotze, però el que el revoltava era no recordar quantes declaracions havia firmat. Més de sis? «No hi va veure una tovallola, també?».

Havia assegurat que no hi havia cap tovallola a la platja, ni prop ni lluny de les espardenyes. De fet, no havia acceptat de cap de les maneres que cada nova dada que afegia fos una rectificació, com ells deien. Senzillament matisava el relat a mesura que li revenien les imatges. «No hi havia una tovallola amb les sabatilles? Sabem que va sortir de casa amb una tovallola». No havia estat un descuit. Sí, en la segona sessió havia consentit que llavors havia recordat que el dia abans li havia semblat endevinar una persona arrupida, com enfredorida, sí, potser embolicada amb una tovallola. Que com era? Fos qui fos, era impossible de dir-ne res. Va veure un farcellot boterut. «La tovallola?» no li deia res. Hi ha tovalloles que parlen, és cert. Tot i que no mantenen converses gaire originals, que no van més enllà de temes mariners, amb la rosa dels vents, veles, etcètera, les tovalloles parlen. Però aquella era muda. Era una tovallola insubstancial, llisa, d’un bordeus destenyit, ni acabada d’estrenar ni amb serrells esfilagarsats d’haver fet la guerra.

Però això no és el que havia dit d’entrada. En un inici havia declarat que la tovallola era marró. Recorda perfectament que aquella mateixa nit no va poder dormir. No, no era mentida. La tovallola tenia el color marró, però ho trobava tan vague, i sobretot tan ordinari! Uns dies després, en la sessió següent, la tovallola era marró tirant a caldera. En l’altra, ja era directament una tovallola caldera. Però continuava insatisfet. Llavors va decidir que no pararia fins que no l’acolorís amb l’alternativa més ajustada. Capficat, no era conscient que aquells dies a tothora actuava d’esma. La seva atenció es concentrava en el color de la tovallola. I, amoïnat, semblava absent, fins al punt que en una reunió de les moltes que tenia en aquella època, entre els somriures burletes dels altres professors del departament, li havien preguntat si no comptava bigues.

Van ser uns dies frenètics. Hauria jurat que les neurones se li interconnectaven amb complexitat a ritme vertiginós per tal d’assimilar i destriar els elements anàlegs i dissemblants amb el color que buscava. Processava hortalisses, minerals, fruita, eines… I anava disposant un quadre imaginari. Continua essent un negat per a la plàstica. Però, aleshores, veia cada element tan ben pintat que durant el procés de representar-se aquella tela imaginada sospesà diferents solucions compositives i, per un moment, va pesar més el quadre que no el seu propòsit: el color que cercava. El cap li bullia. Va estar a punt de rendir-se. I es va fer gràcia a ell mateix de pensar que volia llençar la tovallola. No, l’obsessió de posar nom a aquell color vencia l’instint de rendició. No s’havia d’atabalar. Havia de procedir amb mètode.

Talment s’havia imaginat aquella natura morta que sense adonar-se’n feia el gest d’anar col·locant damunt d’una taula il·lusòria de caoba: unes arracades d’ametista, una plàtera d’ònix amb fruita a vessar, una aixada amb un terròs encastat de fang vermellós, col llombarda, un pot de vidre amb remolatxa… Un cep de corall s’entrellaçava amb el gotim de raïm que sobreeixia de la fruitera. Tot i que les cares menys verolades de la fruita xuclaven més llum, el conjunt era un mostrari de terres, vermells, granats, blaus i marrons, i les pinzellades lleus de groc que generaven els reflexos acarbassats i ocres no li prenien protagonisme, sinó que ajudaven a distingir els matisos de cadascun dels elements. Cap d’ells, però, encara no equivalia ben bé als tons de la tovallola.

En aquest punt, s’havia plantejat la possibilitat de reconsiderar-ho tot. Va repassar un a un els objectes del quadre. S’hi acostaven, però entre poc i massa, no equivalien ben bé al seu color. Va pensar si les plomes d’un faisà… Però no. A més de l’angúnia que li provocava pintar una bèstia sagnant, la taula ja era prou atapeïda. No hi cabia res més. I quan finalment va consentir que, a tot estirar, encara podria fer lloc a unes setrilleres i a un parell d’ampolles, de sobte, li va pujar una glopada de coragre acompanyada d’una fiblada intensa al cor. Va ser breu. Després va tenir una sensació d’ingravidesa com no recorda haver experimentat mai més. Tot seguit, la mateixa percepció que quan una paraula és a la punta de la llengua i no acaba de fer-se sòlida el va paralitzar. Ho tenia!

Recorda sobretot la joia. Com no hi havia caigut abans? No podia ser d’una altra manera. Un parell d’ampolles! Oi tant, els reflexos del vi negre recollien perfectament els tons de la tovallola. Ho havia trobat! Però, és clar, no hauria gosat dir «una tovallola de color vi». Era poc elaborat. Calia ennoblir-la. Després de donar-hi voltes, descartava les denominacions del país i optava per un vi forà. Per què havia triat el bordeus? No se’n recorda. El cas és que va resoldre equilibrar tant de prestigi vinícola amb un «destenyit» que casava més amb una tovallola de tan poc mèrit i per això en la declaració definitiva va acabar essent una tovallola d’un bordeus destenyit. Quant feia de tot plegat?

Ara, en remoure els llençols de fil havia atiat el foc de la memòria somorta. Els llençols, com capes de cendra, havien amagat l’únic vestigi dels fets. Amb les dues mans agafava la tovallola d’un bordeus destenyit i la va desplegar. Estava amarada d’espígol. No semblava la mateixa. Quina feinada, va pensar, no relatar el que va passar! S’havia afigurat que seria més senzill inventar-se la crònica del dia després. I com si impartís una classe asseverava que els fets s’entossudeixen a surar. El temps, hauria dit als estudiants, és més dens que el fil d’or de la consciència. No sols entre realitat i ficció hi ha tan poca distància que sovint es confonen, sinó que l’espai fronterer entre experiència i imaginació l’ocupa aquest espai tan magre. Pot semblar invisible, però hi és. Tothom té consciència: els mercenaris la baraten; els dictadors s’hi acovardeixen; els polítics la gestionen; ningú se’n riu… A tot estirar, quan la consciència fa mal, és a dir, quan el criminal té mala consciència, l’amaga. Però retorna. No ho deia enmig de l’aula, sinó a si mateix. El fil d’or és prim però incorruptible. No s’oxida. El temps s’hi atura. Ja se sap que la consciència no perd mai l’esperança de tornar a brillar.

A l’armari de la roba blanca s’hi amagava aquell fil d’or. I llavors va recordar com de ràpid va ser, i com va esberlar-li el cap amb l’aixada, i com es va glaçar l’ai mortal i no va retrunyir per la cala com passa a les pel·lícules… Recordava com si fos ara l’escenari sangonent, i com s’escolava a raig fet com un càntir pel broc gros, i com va embolicar-li el cap amb la tovallola. I ara també li pujava la glopada de coragre i la fiblada intensa. Revivia el moment en què va arrossegar-lo fins al freu de les muscleres. Entre les roques el mar era d’un bordeus destenyit. I, únic testimoni, el corb s’ho mirava sense gota de complicitat.