27

DESPRÉS DE L’EXPLOSIÓ, la carcassa del meu apartament recremat és espai exterior en la nit, negre i devastat damunt de les llumetes de la ciutat. Amb les finestres rebentades, una cinta groga de les que la policia posa a l’escena del crim es cargola i es gronxa a la vora dels quinze pisos de caiguda.

Em desperto sobre la sola de formigó del terra. Abans hi havia un revestiment d’auró. Abans de l’explosió hi havia art a les parets. Hi havia mobles suecs. Abans de Tyler.

Estic vestit. Em fico la mà a la butxaca i palpo.

Estic sencer.

Espantat però intacte.

Vas fins a la vora, quinze plantes per sobre del paviment, i mires els llums de la ciutat i les estrelles, i desapareixes.

Tot és tan, tan lluny de nosaltres.

Aquí dalt, enmig dels quilòmetres de distància que hi ha entre les estrelles i la Terra, em sento ben bé com un d’aquells animals espacials.

Gossos.

Micos.

Homes.

Fes la teva feineta i prou. Tibar una palanca. Pitjar un botó. En realitat no tens ni idea de què va.

El món s’està tornant boig. El meu superior és mort. La meva casa ha desaparegut. El despatx ha desaparegut. I el responsable de tot això sóc jo.

No queda res.

Estic descobert al banc.

Fes un pas cap al buit.

La cinta de la policia espetega entre jo i l’oblit.

Fes un pas cap al buit.

¿Què més hi ha?

Hi ha Marla.

Salta al buit.

Hi ha Marla, i és al mig de tot plegat i no ho sap.

I t’estima.

I estima Tyler.

No distingeix la diferència.

Algú l’hi ha d’explicar. Vés-te’n. Vés-te’n. Vés-te’n.

Salva’t.

Baixes amb l’ascensor fins al vestíbul i el porter, que no et tenia gens de simpatia, ara et somriu amb una boca on li falten tres dents i diu:

—Bona nit, senyor Durden. ¿Vol que li demani un taxi? ¿Es troba bé? ¿Vol telefonar?

Telefones a Marla a l’Hotel Regent.

El conserge del Regent diu:

—Immediatament, senyor Durden.

Després la veu de Marla t’arriba per la línia.

El porter escolta darrere la teva espatlla. El conserge del Regent probablement també escolta. Tu dius, Marla, hem de parlar.

Marla diu:

—Vés a la merda.

Potser corre perill, li dius. Es mereix saber què està passant. T’ha de venir a trobar. Heu de parlar.

—¿On?

Marla hauria d’anar al lloc on us vau veure per primera vegada. Recorda-te’n. Fes memòria.

La bola blanca de llum curativa. El palau de les set portes.

—Entès —diu ella—. Hi puc ser d’aquí a vint minuts.

Sigues-hi.

Penges i el porter et diu:

—Puc demanar-li un taxi, senyor Durden. Gratis vagi on vagi.

Els xicots del club de lluita et vigilen. No, dius tu, fa una nit tan maca, em sembla que caminaré una mica.

És dissabte a la nit, la nit del càncer de budell al soterrani de l’església metodista, i quan tu hi arribes Marla ja hi és.

Marla Singer fumant-se un cigarret. Marla Singer fent rodar els ulls. Marla Singer amb un ull de vellut.

Us asseieu sobre la catifa basta en extrems oposats del cercle de meditació i t’esforces a conjurar el teu poder animal mentre Marla et mira fixament amb l’ull de vellut. Tanques els ulls i medites cap al palau de les set portes, i encara pots sentir la mirada fixa de Marla. Bressoles el teu infant interior.

Marla em mira.

Després és l’hora d’abraçar-se.

Obre els ulls.

Tots hauríem d’escollir parella.

Marla travessa la sala amb tres passes ràpides i em clava una bufetada.

Deixa’t anar completament.

—Tros de merdós dat pel sac —diu Marla.

Al voltant, tothom es queda plantat mirant-nos.

Llavors Marla m’està colpejant amb els dos punys des de totes les direccions possibles.

—Has matat una persona —està cridant—. He telefonat a la policia i han d’arribar d’un moment a l’altre.

L’engrapo pels canells i dic, potser la policia vindrà, però probablement no vindrà.

Marla es regira i diu que la policia ve a tota marxa cap aquí per clavar-me a la cadira elèctrica i fregir-me els ulls o almenys posar-me una injecció letal.

Això seria com la picada d’una abella.

Una sobredosi injectada de fenobarbital sòdic i després el son etern. Estil la Vall dels Gossos.

Marla diu que m’ha vist matant algú avui.

Si es refereix al meu superior, li dic, sí, sí, sí, sí, ja ho sé, i la policia ho sap, i tothom m’està buscant per posar-me una injecció letal, a hores d’ara, però ha estat Tyler qui ha matat el meu superior.

L’únic que passa és que Tyler i jo tenim les mateixes empremtes digitals, però ningú no ho entén.

—Vés a prendre pel sac —diu Marla i m’acosta l’ull de vellut—. M’és ben igual si a tu i als teus petits deixebles us agrada que us apallissin, si mai més em poses la mà al damunt, ets home mort.

—T’he vist disparant contra un home aquesta nit —diu Marla.

No, ha estat una bomba, dic jo, i ha succeït aquest matí. Tyler ha perforat un monitor d’ordinador i l’ha omplert de gasolina o pólvora.

Totes les persones que tenen càncer de budell de veritat estan drets al voltant nostre observant l’escena.

—No —diu Marla—. T’he seguit fins a l’Hotel Pressman i feies de cambrer en una d’aquelles festes de misteris criminals.

A les festes de misteris criminals, la gent rica ve a l’hotel a fer una gran festa a l’hora de sopar i representen una història estil Agatha Christie. En un moment entre el Boudin de Gravlax i el llom de cérvol, s’apagaran els llums uns instants i algú farà veure que l’han assassinat. Se suposa que és una espècie de mort fingida i divertida.

Durant la resta de l’àpat, els convidats s’emborratxaran i es menjaran el Consommé Madeira i intentaran trobar pistes per descobrir qui d’entre ells és l’assassí psicòtic.

Marla crida:

—Has disparat contra l’enviat especial de l’alcalde encarregat del reciclatge!

Tyler ha disparat contra l’enviat especial de l’alcalde encarregat del que sigui.

Marla diu:

—I ni tan sols no tens càncer!

Succeeix així de ràpid.

Pica de dits.

Tothom ens mira.

Jo crido, tu tampoc no tens càncer!

—Fa dos anys que ve aquí —crida Marla— i no té res!

Intento salvar-te la vida!

—¿Com? ¿Per que me l’ha de salvar ningú, la vida?

Perquè m’has estat seguint. Perquè m’has seguit aquesta nit, perquè has vist Tyler Durden matant algú, i Tyler matarà qualsevol que representi una amenaça per al Projecte Pandemònium.

Tots els presents semblen haver oblidat de cop les petites tragèdies personals. Aquella coseta anomenada càncer. Fins i tot els que prenen medicaments contra el dolor sembla que estiguin alerta i amb els ulls oberts.

Dic a la gent del grup, em sap greu. No volia fer cap mal. Més val que marxem, nosaltres. Més val que en parlem a fora de tot això.

Tothom salta:

—No! Quedeu-vos! ¿Què més?

No he assassinat a ningú, dic jo. No sóc Tyler Durden. Tyler és l’altra meitat de la meva doble personalitat. I dic, ¿algú d’aquí ha vist la pel·li Sybil?

Marla diu:

—Així doncs, ¿qui em matarà a mi?

Tyler.

—¿Tu?

Tyler, dic jo, però de Tyler me’n puc encarregar. Tu només has de vigilar els membres del Projecte Pandemònium. Pot ser que Tyler els hagi ordenat seguir-te o segrestar-te o alguna cosa.

—¿Per què m’hauria de creure res de tot això?

Succeeix així de ràpid.

Li dic: perquè em sembla que m’agrades.

Marla diu:

—¿Amor no?

Aquesta escena ja és prou vulgar, li dic. No ho empitjoris.

Tothom que ens mira somriu.

Me n’he d’anar. He de fotre el camp d’aquí. Li dic, vés amb compte amb els individus amb el cap afaitat i amb els que et sembli que els han estomacat. Ulls de vellut. Dents trencades. Aquesta mena de coses.

I Marla diu:

—¿I ara on vas tu?

M’he d’encarregar de Tyler Durden.