Nova introducció a Club de lluita
HI HAVIA UN LLIBRE
ELL ES VA TIRAR ENDAVANT, l’alè li feia olor de whisky begut directament de l’ampolla. No tancava mai la boca completament. Els ulls, com a màxim els tenia mig oberts. A la mà, hi tenia cargolada una volta de corda, de cànem com les d’abans, d’un color ros semblant al dels seus cabells. D’un groc com el seu barret de cowboy. La mena de corda dels cowboys, i la feia ballar davant de la meva cara mentre parlava. Darrere seu, una porta oberta mostrava un tram d’escales que es perdien en l’obscuritat.
Era jove i tenia l’estómac pla, duia una samarreta sense mànigues i botes de cowboy marrons amb talons amples. Els cabells, rossos sota el barret de palla de cowboy. Un cinturó amb una gran sivella de metall subjectant uns texans. Els braços prims i blancs, lleument colrats pel sol com la puntera de les botes de cowboy.
Amb els ulls plens de venes, com un bosc de diminutes línies vermelloses, em diu que agafi la corda i que l’aguanti ben fort. I tibant la corda, comença a baixar cap a l’obscuritat del soterrani, el so de les botes de cowboy sobre un esglaó, després un altre, un altre cop sec sobre la fusta. Allà, en l’obscuritat, arrossegant-me, amb l’olor de whisky a l’alè, com una bola de cotó fluix al consultori d’un metge, el tacte fred de la fricció d’alcohol just abans d’una injecció.
Allà, una altra passa cap a l’obscuritat, el cowboy diu:
—La primera norma del Tour del Túnel Encantat és que del Tour del Túnel Encantat no se’n parla.
I jo m’aturo. La corda encara és un somriure fluix i distès entre nosaltres.
—I la segona norma del Tour del Túnel Encantat —diu el cowboy, amb paraules que fan olor de whisky—, és que del Tour del Túnel Encantat no se’n parla…
A la mà, suau a causa del greix, tinc la corda cargolada ben estreta, la sensació de fibres trenades. I encara parat, tibant la corda cap a mi, li dic:
—Ei…
Des de l’obscuritat, el cowboy diu:
—Ei, ¿què?
Li dic, aquell llibre el vaig escriure jo.
La corda entre nosaltres cada vegada està més tensa, més tensa, tensa.
I la corda atura el cowboy. Des de l’obscuritat, em diu:
—¿Escriure el què?
Club de lluita, responc.
I llavors, el cowboy fa un pas enrere. El cop de la bota sobre un esglaó, més a prop. Es tira el barret enrere per veure’m més bé i em llança la mirada a sobre, parpellejant ràpidament, i amb l’alè de whisky i cervesa, d’alcoholímetre positiu, diu:
—¿Hi havia un llibre?
Sí.
Abans de la pel·lícula…
Abans que a Virgínia tanquessin diversos clubs d’esplai infantils per organitzar clubs de lluita…
Abans que Donatella Versace cosís fulles de navalla a la roba masculina i ho anomenés el look del club de lluita. Abans que els models de Gucci desfilessin per les passarel·les sense camisa i embenats, amb ulls de vellut, ferides i sang. Abans que marques com Dolce i Gabbana llancessin el seu nou look per als homes —camises setinades de la dècada dels 70 amb fotografies serigrafiades, pantalons de camuflatge i pantalons estrets de cuir penjant sota cintura— als soterranis de formigó bruts de Milà…
Abans que els nois comencessin a cremar-se petons al dors de la mà amb lleixiu o cola extraforta.
Abans que nois de tot el món emprenguessin els passos legals per canviar-se el nom pel de «Tyler Durden»…
Abans que el grup Limp Bizkit[1] encapçalés el seu web amb «El doctor Tyler Durden recomana una saludable dosi de Limp Bizkit…».
Abans que una companyia de subministres d’abast nacional comencés a utilitzar dissenys d’embalatge que incloïen un «típic» adhesiu amb l’adreça de retorn: «Per a Tyler Durden, Paper Street»…
Abans de les lluites a cops de puny als clubs nocturns de Brasil, on a les nits alguns nois lluitaven fins a morir…
Abans que The Weekly Standard anunciés «La crisi de la masculinitat»…
Abans del llibre de Susan Faludi, Stiffed: The Betrayal of the American Man…[2]
Abans que els estudiants de Brigham Young University lluitessin pel dret a estomacar-se uns als altres les nits de dilluns, insistint que no hi havia res en la llei mormona que prohibís el seu «Provo Figth Club…»[3]
Abans que el fill del governador d’Utah, Mike Leavitt, fos acusat de destorbar la pau i d’activitats il·lícites com a organitzador d’un club de lluita en una església mormona…
Abans que el diari The Onion publiqués un article sobre «The Quilting Society»,[4] on es reunien senyores grans en el soterrani d’una església, àvides d’«acció i de donar uns quants cops amb els punys nus», dient que «la primera norma de la societat dels edredons és que de la societat dels edredons no se’n parla»…
Abans que Saturday Night Live programés «Fight-Like-A-Girl Club»…[5]
Abans que els editors de revistes i diaris comencessin a telefonar, demanant on podien trobar un club de lluita típic a la seva àrea, per tal de poder-hi enviar un periodista d’incògnit perquè n’escrigués una crònica especial, assegurant-me que no espatllarien la naturalesa secreta de cap local del club…
Abans que els editors de revistes i diaris comencessin a telefonar-me per insultar-me i maleir-me perquè insistia que tota la idea dels clubs de lluita només havia estat una invenció. La meva imaginació i prou…
Abans que als guinyols sobre polítics hi programessin «Congressional Fight Club»…[6]
Abans que la Universitat de Pennsilvània organitzés debats en els quals les personalitats acadèmiques es dedicaven a fer disseccions de Fight Club, des de Freud passant per la Soft Sculpture i la Dansa Interpretativa…
Abans que sorgís un bilió de webs porno amb el nom de «Fuck Club»…[7]
Abans que un bilió de revistes de restaurants utilitzessin la capçalera: «Bite Club»…[8]
Abans que Rumble Boys Inc. comencés a etiquetar els articles d’embelliment per a homes, com ara gel i escuma per als cabells, cita accions de Tyler Durden…
Abans que poguessis anar per un aeroport i sentir com per megafonia donen avisos amb una adreça inventada: «Tyler Durden… Es prega al senyor Tyler Durden que agafi el telèfon blanc d’atenció al públic…».
Abans que a Los Angeles es poguessin trobar graffitis, sentències pintades amb esprai que proclamaven: «Tyler Durden és viu»…
Abans que a Texas la gent comencés a portar samarretes que deien: «Salvem Marla Singer»…
Abans que una sèrie d’obres de teatre il·legals sobre Fight Club…
Abans que la nevera de casa quedés coberta de fotografies que m’havien enviat individus desconeguts: cares somrients, estomacades, i persones lluitant cos a cos en quadrilàters de boxa dins un corral…
Abans que el llibre sortís en dotzenes de llengües: Clube de Combate i De Vechtclub i Borilacki Klub i Klub Golih Pesti i Kovos Klubas…
Abans de tot això…
Només hi havia un conte. Només era un experiment per matar una tarda avorrida a la feina. En comptes de fer avançar un personatge d’escena en escena en una trama, hi havia d’haver una manera de tallar, tallar, tallar. De saltar. D’una escena a una altra. Sense que el lector es perdés. De mostrar tots els aspectes d’una història, però només el nucli de cada aspecte. L’instant clau. Després un altre instant clau. Després, un altre.
Hi havia d’haver una tornada d’alguna mena. Alguna cosa tova que no retingués l’atenció del lector, però que servís per indicar un salt cap a un altre angle o aspecte de la història. Una mena de paracops tou que fos la pedra de toc o el senyal paisatgístic que el lector necessitaria per no sentir-se perdut. Una mena de sorbet neutre, com alguna cosa servida entre plats en un sopar de gala. Un signe, com la música de fons dels programes de ràdio, per anunciar el proper tema. El proper salt.
Una mena de cola o morter que donés unitat a un mosaic de moments i detalls diferents. Conferint a tot plegat una continuïtat, però situant cada instant al centre de l’aparador pel procediment de no fer-lo xocar contra l’instant següent.
Penseu en la pel·lícula Ciutadà Kane i en com els periodistes dels noticiaris, sense cara ni nom, creen el marc necessari per explicar la història a partir de moltes fonts diferents.
Això és el que jo volia fer. Aquella tarda avorrida a la feina.
De manera que, per a aquesta tornada —aquest recurs de transició—, vaig escriure vuit normes. La idea d’un club de lluita en si mateixa no era important. Era arbitrària. Però les vuit normes s’havien d’aplicar a alguna cosa, de manera que ¿per què no un club on poguessis demanar a algú per lluitar contra ell? Igual com demanaries per ballar en una discoteca. O com es repta algú a una partida de billar o de dards. La lluita en si no era la part important de la història. El que jo necessitava eren les normes. Els senyals paisatgístics que em permetrien descriure aquest club des del passat i el present, des de molt a prop o molt lluny, des dels inicis i durant l’evolució, per aplegar una pila de detalls i d’instants —en set pàgines i prou— SENSE que el lector es perdés.
En aquella època, jo tenia un ull de vellut que no se m’acabava de curar, record d’una baralla a cops de puny durant les vacances d’estiu. Cap ni un dels meus companys de feina no em va preguntar mai res al respecte, i vaig deduir que tothom podia fer el que volgués en la vida privada si en sortia tan assenyalat que ningú no en volgués saber els detalls.
Al mateix temps, havia vist a la televisió un programa de Bill Moyer sobre el fet que les bandes juvenils estaven formades per nois criats sense pare, que simplement intentaven ajudar-se els uns als altres a convertir-se en homes. Proclamaven ordres i desafiaments. Imposaven normes i disciplina. Recompensaven l’acció. Tot el que farien un entrenador o un sergent d’instrucció.
Al mateix temps, les llibreries eren plenes de llibres com The Joy Luck Club i The Divine Secrets of the Ya-Ya Sisterhood i How to Make an American Quilt. Tots aquests llibres eren novel·les que presentaven un model social per tal que les dones es mantinguessin unides. Per reunir-se i asseure’s i explicar-se les seves coses. Per compartir les vivències respectives. Però no hi havia cap novel·la que presentés un nou model social perquè els homes compartissin les seves respectives vivències.
Hauria d’oferir als homes l’estructura i les pautes i les normes d’un joc —o una tasca—, però no excessivament profunda pel que fa als sentiments. Hauria de modelar una nova manera de reunir-se i estar junts. Podia haver estat «Barn-Raising Club»[9] o «Golf Club» i probablement s’haurien venut molts més llibres. Alguna cosa que no sonés amenaçadora.
Però aquella tarda avorrida, vaig escriure un conte titulat Fight Club. Era la primera història autèntica que venia a la vida. Una antologia titulada The Pursuit of Happiness,[10] publicada per Blue Heron Press, que em van comprar per cinquanta dòlars. A la primera edició, Dennis i Linni Stovall van imprimir tots els exemplars amb el títol del llom equivocat, i el cost de tornar-ho a imprimir va portar la seva modesta impremta a la fallida. Avui, han venut fins al darrer exemplar. Els impresos i els mal impresos. Sobretot a gent que busca aquell conte original que des d’aleshores s’ha convertit en el capítol número sis del llibre Fight Club.
Només tenia set pàgines perquè el meu professor de creació literària, Tom Spanbauer, havia fet broma dient que set pàgines eren la mida perfecta per a un conte.
Per transformar el conte en una novel·la, vaig afegir-hi totes les anècdotes que em van explicar els amics. Cada festa a la que anava em donava més material. Hi ha l’anècdota de Mike empalmant fotogrames porno en films familiars. I la de Geoff pixant-se a la sopa quan feia de cambrer en un banquet. Un dia, un amic em va dir que el preocupava que aquestes anècdotes no incitessin la gent a fer el mateix, i jo vaig insistir que nosaltres només érem treballadors anònims residents a Oregon educats a l’escola pública. No podia ser que imaginéssim una cosa que no estiguessin fent ja milions de persones.
Uns anys més tard, a Londres, un xicot em va apartar un moment abans de la presentació d’un llibre. Treballava de cambrer en un restaurant de quatre estrelles —un dels dos únics restaurants de quatre estrelles de la ciutat— i estava entusiasmat amb la manera com havia descrit els cambrers adulterant el menjar. Molt abans de llegir el meu llibre, ell i altres membres del servei havien fet porqueries amb el menjar d’alguns personatges cèlebres.
Quan vaig demanar-li el nom d’almenys un personatge d’aquests, va negar amb el cap. No, no es podia arriscar a dir-m’ho.
Quan em vaig negar a signar-li el llibre, es va acostar i va murmurar:
—Margaret Tatcher s’ha menjat llet meva.
Va aixecar una mà, amb els dits separats, i va dir:
—Almenys cinc vegades.
Al taller on vaig començar a escriure ficció, s’havien de llegir els treballs en públic. La majoria de les vegades, llegíem en un bar o una cafeteria competint amb el soroll de la cafetera. O d’un partit de futbol americà a la tele. Música i gent mig beguda xerrant. Contra totes aquestes interferències i distraccions, només s’arribaven a sentir els contes més xocants, violents, obscurs i divertits. El nostre públic experimental mai no s’hauria quedat assegut al Barn-Raising Club.
En realitat, el que jo escrivia només era The Great Gatsby una mica posat al dia. Era una ficció «apostòlica», on un apòstol supervivent explica la història del seu heroi. Hi ha dos homes i una dona. I a un dels homes, l’heroi, el maten d’un tret.
Era una novel·la clàssica antiga però posada al dia per competir amb la cafetera i la màquina de boles.
Vaig trigar tres mesos a escriure el primer esborrany, i al cap de tres dies el llibre ja s’havia venut a W. W. Norton. A canvi d’un avançament tan petit que mai no ho he dit a ningú. En tot cas a algú. Van ser sis mil dòlars. Altres autors em diuen ara que d’això se’n diu «calés d’adéu». És un avançament tan petit que se suposa que l’autor s’ofendrà i marxarà. Així l’editor s’allibera del problema sense molestar els membres del personal que volguessin adquirir el llibre.
De totes maneres, eren sis mil dòlars. Em pagarien el lloguer d’un any. Així que els vaig acceptar. I l’agost de 1996, teníem un llibre de tapa dura. I una gira per tres ciutats —Seattle, Portland i San Francisco—, on no es van presentar més de tres persones a cap lectura. Les vendes no cobrien ni el que jo em bevia del minibar dels hotels.
Un crític va dir que era un llibre de ciència-ficció. Un altre que era una sàtira sobre el moviment d’homes Iron John. Un altre, una sàtira de la cultura corporativa dels administratius. D’altres van dir que era horrorós. Ningú va dir que fos una novel·la.
A Berkeley, un entrevistador de ràdio em va preguntar: «Després d’escriure aquest llibre, ¿què ens pot explicar respecte de l’estatus actual de la dona americana en el món?».
A Los Angeles, un professor universitari de la Ràdio Pública Nacional va dir que el llibre era un fracàs perquè no tocava el tema del racisme.
Tornant a Portland en avió, un grum de la companyia se’m va acostar i em va demanar que li digués la veritat. Tenia la teoria que el llibre no tenia res a veure amb lluitar. Va insistir que en realitat anava d’homes homosexuals que es miraven els uns als altres mentre follaven en saunes públiques.
Li vaig dir, sssí, què collons. I em va convidar a beure la resta del viatge.
Altres crítics el detestaven. Oh, deien que era «massa lúgubre». Massa violent. Massa estrident i esqueixat i dogmàtic. Els hauria entusiasmat el «Barn-Raising Club».
Malgrat tot, l’any 1997 va guanyar el Premi Llibreters del Nord-oest del Pacífic i el Premi Literari d’Oregon com a millor novel·la. Un any més tard, al bar literari KGB, a la part baixa de Manhattan, una dona em va venir a saludar. Havia estat la jutgessa principal del premi d’Oregon i em va dir que, per convèncer els altres jutges, s’hi havia hagut d’agafar amb dents i ungles. Déu la beneeixi.
Un any més tard, al mateix bar, una altra dona va presentar-se dient-me que s’encarregaria del disseny de l’animació per ordinador del Pingüí per a la pel·lícula Fight Club.
Després, Brad Pitt i Edward Norton i Helena Bonham Carter.
Des d’aleshores, m’han escrit milers de persones, la majoria dient gràcies. Per haver escrit un llibre que ha aconseguit que el seu fill tornés a llegir. O el marit. O els alumnes. Altres persones m’han escrit cartes, una mica enrabiats, dient que havien estat ells qui havien inventat tota la idea dels clubs de lluita. En camps militars d’instrucció. O en camps de treball a l’època de la Depressió. S’emborratxaven i l’un demanava a l’altre: Pica’m. Tan fort com puguis…
Sempre hi ha hagut clubs de lluita, segons diuen. Sempre hi haurà clubs de lluita.
Els cambrers sempre es pixaran a la sopa. La gent sempre s’enamorarà.
Ara, després de set llibres més, els homes encara pregunten on poden trobar el club de lluita del barri.
I les dones encara pregunten si hi ha un club on puguin lluitar entre elles.
Bé, aquesta és la primera norma del club de lluita: no pot ser que un treballador anònim a Oregon educat a l’escola pública imaginés una cosa que no fessin ja milions de persones.
A les muntanyes de Bolívia —un lloc on aquesta novel·la encara s’ha de publicar, a milers de quilòmetres del cowboy borratxo i del Tour del Túnel Encantat—, la gent més pobra cada any es reuneix en poblets encimbellats als Andes per celebrar el festival de «Tinku».
Allà, els campesinos s’estomaquen entre ells a base de bé. Borratxos i ensangonats, es colpegen amb els punys nus mentre canten: «Nosaltres som homes. Nosaltres som homes. Nosaltres som homes…».
Els homes lluiten amb els homes. A vegades, les dones lluiten amb les dones. Lluiten com han lluitat durant segles. En aquell món, amb mínims ingressos i recursos, poques pertinences i sense escolarització ni oportunitats, és una celebració que esperen amb ànsia durant tot l’any.
Després, quan queden exhausts, homes i dones se’n van a l’església.
I es casen.
Estar cansat no és el mateix que ser ric, però la majoria de vegades s’hi assembla molt.