15

L’HONORABLE SENYOR PRESIDENT de la junta local de la unió nacional independent de projeccionistes i operadors de sales cinematogràfiques està assegut.

A sota i darrere i a dins de totes les coses que l’home donava per garantides, hi havia anat creixent una cosa horrible.

Res no és estàtic.

Tot es va fent miques.

Jo ho sé perquè Tyler ho sap.

Feia tres anys que Tyler s’encarregava d’empalmar i tallar films per a una cadena de cines. Les pel·lícules viatgen en sis o set petits rodets dins d’una caixa metàl·lica. La feina de Tyler era empalmar els rodets petits tots junts en un sol rodet de metre i mig dels que funcionen amb els projectors que enrotllen i rebobinen la cinta automàticament. Després de tres anys, set sales, almenys tres pantalles per sala, programes nous cada setmana, Tyler havia remenat centenars de còpies.

Una fatalitat, però amb més projectors automàtics, el sindicat ja no necessitava Tyler. El senyor president de la junta local va haver de cridar Tyler per tenir-hi una breu conversa.

La feina era avorrida i el sou una merdeta, de manera que l’honorable president de la junta del sindicat unit de la unió d’operadors projeccionistes i la unió de sales unides va dir a Tyler Durden que li feien un gran favor acomiadant-lo diplomàticament.

No interpreti això com un rebuig. Interpreti-ho com una reducció de plantilla.

Ficant el dit fins al fons, el senyor president en persona diu:

—Apreciem la seva contribució en el nostre èxit.

Oh, això no té importància, va dir Tyler, i va somriure sense ganes. Sempre que el sindicat continués enviant-li el xec, ell tindria la boca tancada.

Tyler va dir:

—Consideri-ho una jubilació avançada, amb pensió.

Tyler havia remenat centenars de films.

Films que havien tornat a la distribuïdora. Films que havien tornat a les sales de reposició. Comèdies. Drames. Musicals. D’amor. Aventures i acció.

Empalmats amb els flaixos pornogràfics de Tyler d’un sol fotograma.

Sodomia. Fel·lacions. Cunnilingus. Sadomasoquisme.

Tyler no tenia res a perdre.

Tyler era el peó del món, la immundícia de tothom.

Això és el que Tyler em va fer aprendre perquè ho digués al director de l’Hotel Pressman, també.

A l’altra feina de Tyler, l’Hotel Pressman, Tyler va dir que no era ningú. A ningú no li importava si era viu o mort, i aquest cony de sentiment era mutu. Això és el que Tyler em va dir que expliqués al despatx del director de l’hotel, amb els guardes de seguretat asseguts a l’altre costat de la porta.

Tyler i jo ens vam quedar llevats fins tard quan tot es va haver acabat i vam intercanviar explicacions.

Just després que ell marxés cap al sindicat de projeccionistes, Tyler em va fer anar a enfrontar-me amb el director de l’Hotel Pressman.

Tyler i jo cada vegada ens assemblàvem més, com bessons idèntics. Els dos teníem els pòmuls castigats, i la nostra pell havia perdut la memòria i no recordava on havia de tornar-se a posar quan ens havien estomacat.

Les meves ferides eren del club de lluita, i a Tyler li va deformar la cara a cops el president del sindicat de projeccionistes. Després que Tyler sortís arrossegant-se de les oficines del sindicat, jo vaig anar a entrevistar-me amb el director de l’Hotel Pressman.

Em vaig asseure allà, al despatx del director de l’Hotel Pressman.

Sóc la Venjança Sardònica de Joe.

La primera cosa que em va dir el director de l’hotel va ser que disposava de tres minuts. Durant els primers trenta segons, vaig explicar-li que m’havia pixat a la sopa, tirat pets sobre les crème brûlées, esternudat sobre les endívies brasejades, i ara volia que l’hotel m’enviés un xec setmanal equivalent al sou i les propines. A canvi, no aniria més a treballar i no acudiria als diaris ni a la gent de la sanitat pública a fer una confessió confosa i llagrimosa dels fets.

Els titulars:

Un cambrer turmentat admet haver contaminat menjar.

Cert, vaig dir, potser aniré a la presó. Podien penjar-me i arrancar-me els pebrots i arrossegar-me pels carrers i escorxar-me de viu en viu i cremar-me amb lleixiu, però l’Hotel Pressman sempre seria conegut com l’hotel on la gent més rica del món menjava pixum.

Les paraules de Tyler sortint de la meva boca.

Era tan bona persona jo abans.

Al despatx del sindicat de projeccionistes, Tyler s’havia posat a riure després que el president del sindicat el colpegés. Un únic cop de puny va fer caure Tyler de la cadira on seia, i Tyler va quedar assegut contra la paret, rient.

—Endavant, no pot matar-me —Tyler continuava rient—. Estúpid malparit. Em pot apallissar, però no pot matar-me.

Té massa a perdre-hi.

Jo res.

Vostè tot.

Endavant, al mig de l’estómac. Una altra patacada a la cara. Faci’m caure les dents, però continuï enviant-me el xec. Trenqui’m les costelles, però si deixa de pagar-me una sola setmana, ho faré públic, i a vostè i al seu miserable sindicat els arribaran denúncies de tots els propietaris de sales de cinema i de totes les distribuïdores de pel·lícules i de totes les mames de les criatures que potser van veure una imatge porno a Bambi.

—Jo sóc una immundícia —va dir Tyler—. Sóc una immundícia i un merda i segons vostè i aquest puto món estic boig —va dir Tyler al president del sindicat—. A vostè tant li fa on visc o què sento, què menjo o com alimento els fills o com pago el metge si em poso malalt, i és veritat sóc un estúpid, fastiguejat i feble, però continuo sent responsabilitat seva.

Assegut al despatx de l’Hotel Pressman, els meus llavis encara estaven dividits en cosa de deu segments a causa del club de lluita. El forat de la galta encarat al director de l’Hotel Pressman resultava molt convincent.

Bàsicament, vaig dir el mateix que Tyler.

Després que el president del sindicat tirés Tyler per terra, després que el senyor president veiés que Tyler no es defensava, l’honorable senyor amb aquella gran còrpora de Cadillac, més gran i forta del que mai li caldria en realitat, l’honorable senyor va aixecar el peu cap enrere i va clavar una coça a les costelles de Tyler i Tyler es va posar a riure. L’honorable senyor va disparar la puntera contra els ronyons de Tyler després que Tyler es cargolés com una bola, però Tyler continuava rient.

—Tregui-ho tot —va dir Tyler—. Cregui’m. Se sentirà molt millor. Se sentirà esplèndid.

Al despatx de l’Hotel Pressman, vaig preguntar al director de l’hotel si podia fer servir el telèfon i vaig marcar el número del departament local del diari. Mentre el director de l’hotel m’observava, vaig dir:

Hola, vaig dir, he comès un crim terrible contra la humanitat com a part d’una protesta política. La protesta és contra l’explotació dels treballadors en la indústria de la restauració.

Si anés a la presó, no seria un ximple desequilibrat pixant-se a la sopa. Això seria a escala d’herois.

Un cambrer a l’estil Robin-Hood lidera els desposseïts.

La cosa serà molt més gran que un sol cambrer i un sol hotel.

El director de l’Hotel Pressman em va agafar l’auricular dels dits amb tota l’amabilitat del món. El director em va dir que no em volia més fent de cambrer a l’hotel, no pas amb la pinta que feia ara.

Sóc a l’extrem de la taula del director quan dic, ¿com?

¿No li agrada com ho hem ideat, això?

I sense vacil·lar, mirant encara el director, vaig disparar un ganxo des de l’extrem posterior de l’arc del braç, buscant la força centrífuga amb una paràbola, i amb el puny vaig colpejar-me el nas, fent-me rajar sang fresca de les crostes esquerdades que hi tenia.

Sense cap motiu en concret, vaig recordar la nit que Tyler i jo vam lluitar per primera vegada. Vull que em piquis tan fort com puguis.

Aquest no és un cop de puny fort de veritat. Em clavo un altre cop. Sembla tot bé, la sang, però em tiro d’esquena contra la paret per produir un terrabastall d’escàndol i trencar el quadre que hi ha penjat.

El vidre i el marc trencats i el quadre de flors i la sang van a parar a terra mentre jo faig el pallasso. M’estic comportant com un imbècil. La sang arriba a la catifa i jo m’aixeco i deixo monstruoses empremtes digitals de sang sobre la vora de la taula del director de l’hotel, i li dic, sisplau, ajudi’m, però començo a riure com un ximple.

Ajudi’m, sisplau.

Sisplau, no em piqui més.

Torno a caure a terra i m’arrossego, escampant sang a la catifa. La primera paraula que diré és sisplau. Per això no obro els llavis. El monstre s’arrossega per sobre dels deliciosos rams i garlandes de la catifa oriental. La sang em cau del nas i em llisca pel fons de la gorja cap a la boca, calenta. El monstre s’arrossega per la catifa, recollint borrall i pols que s’enganxa a la sang calenta de les urpes. I s’arrossega acostant-se prou per aferrar el director de l’Hotel Pressman pels turmells, sota el mitjó de roba prima i dir-ho.

Sisplau.

Dir-ho.

Sisplau surt amb una bombolla de sang.

Dir-ho.

Sisplau.

I la bombolla esquitxa sang a tot arreu.

I així és com Tyler va quedar lliure per engegar un club de lluita cada vespre de la setmana. Després d’això hi havia set clubs de lluita, i després hi havia quinze clubs de lluita, i després d’això hi havia vint-i-tres clubs de lluita, i Tyler encara en volia més. Guanyàvem diners contínuament.

Sisplau, demano al director de l’Hotel Pressman, doni’m els diners. I ric com un ximple, altre cop.

Sisplau.

I no em torni a picar, sisplau.

Vostè té tant i jo no tinc res. I començo a empastifar de sang la roba fina dels pantalons del director de l’Hotel Pressman, que es tira enrere, fort, recolzant les mans a la lleixa de la finestra que té al darrere, i fins i tot els llavis se li retiren de les dents.

El monstre aferra el cinturó dels pantalons del director amb la seva urpa sanguinolenta i s’aixeca per agafar-se a la camisa blanca emmidonada, i amb les mans ensangonades agafo els canells suaus del director de l’hotel.

Sisplau. Somric tan àmpliament que m’enceto els llavis.

Forcegem quan el director xiscla i prova d’allunyar les mans de la meva persona i la meva sang i el meu nas esclafat, i la pols s’enganxa a la sang que tots dos tenim, i just llavors, en el moment culminant, els guàrdies de seguretat decideixen entrar.