4

TOTS ELS PARÀSITS CEREBRALS HABITUALS són aquí, aquest vespre. A Amunt i Enllà sempre hi ha molta concurrència. Ell és el Peter. Ell és l’Aldo. Ella és la Marcy.

Hola.

Les presentacions, Tothom, ella és Marla Singer, i és la primera vegada que la tenim amb nosaltres.

Hola, Marla.

A Amunt i Enllà, comencem amb la Xerrada Corre-que-t’atrapo. El grup no es diu Paràsits Cerebrals Parasitaris. Mai no sentiràs que ningú digui «paràsit». Tothom millora sempre. Oh, aquest tractament nou. Tothom acaba de superar la sotragada sempre. I això que, a tot arreu, es poden veure les mirades esbiaixades de cinc dies seguits de maldecap. Una dona s’eixuga unes llàgrimes involuntàries. Tothom té una targeta amb el nom, però hi ha persones amb les quals t’has trobat cada dimarts des de fa un any que vénen cap on ets, amb la mà a punt per encaixar i els ulls sobre la teva targeta.

No crec que ens coneguem.

Ningú no dirà mai «paràsit». Diran, «agent».

No diuen «cura». Diran, «tractament».

Durant la Xerrada Corre-que-t’atrapo, algú comentarà que l’agent se li ha escampat cap a la columna vertebral i que ara de sobte no controla la mà esquerra. L’agent, comentarà algú, li ha assecat el revestiment del cervell de manera que ara el cervell se li escapa de l’interior del crani, provocant-li atacs d’apoplexia.

L’última vegada que vaig venir, aquella dona anomenada Chloe va proclamar les úniques bones notícies que tenia. Chloe va posar-se dempeus recolzant-se als braços de fusta de la seva cadira i va dir que la mort ja no li feia gens de por.

Aquest vespre, després de les presentacions i de la xerrada, una noia que no conec, a la targeta de la qual hi ha el nom Glenda, ens explica que és la germana de Chloe i que a les dues del matí de dimarts passat, Chloe finalment va morir.

Ah, hauria de ser tan dolç, això. Durant dos anys, Chloe ha plorat als meus braços a l’hora de les abraçades, i ara és morta, morta i sota terra, morta dins d’una urna, un mausoleu, un columbari. Ah, la prova que un dia encara penses i t’arrossegues pel món i al següent ja ets adob fred, menjar per als cucs. Aquest és l’increïble miracle de la mort i hauria de resultar molt dolç si no fos, ai, per aquesta dona.

Marla.

Ah, i Marla m’està mirant altra vegada, individualitzant-se entre tots els paràsits cerebrals.

Mentider.

Impostor.

La impostora és Marla. La impostora ets tu.

Quan tots els del voltant se sobresalten o convulsionen i cauen a terra estossegant i l’entrecuix dels pantalons se’ls torna blau fosc, vaja, tot queda circumscrit a una farsa.

De sobte, la meditació guiada no em portarà enlloc, aquest vespre. Darrere cada una de les set portes, la porta verda, la porta taronja, Marla. La porta blava, Marla a peu dret. Mentider. Durant la meditació guiada a través de la cova del meu poder animal, el meu poder animal és Marla. Fumant-se un cigarret, Marla, fent rodar els ulls. Mentider. Cabells negres i llavis molsuts d’aire francès. Impostor. Llavis com un sofà italià de cuiro fosc. No te’n pots escapar.

Chloe era el producte genuí.

Chloe era l’aspecte que tindria l’esquelet de Joni Mitchell si el fessis somriure i passejar per una festa mostrant-se especialment i superlativament agradable amb tothom. Imagina’t l’admirat esquelet de Chloe de la mida d’un insecte, recorrent les voltes i les galeries de les seves entranyes a les dues de la matinada. El pols és una sirena sobre el seu cap, anunciant: Prepara’t per morir d’aquí a deu, nou, vuit segons. La mort començarà d’aquí a set, sis…

Durant la nit, Chloe va recórrer el laberint de les pròpies venes col·lapsades i va rebentar conductes provocant un esprai de limfa càlida. Els nervis afloren com cables d’àncora sota el teixit. Els abscessos es boteixen al teixit del voltant com perles blanques calentes.

L’avís a sobre el cap, prepara’t per evacuar els budells d’aquí a deu, nou, vuit, set.

Prepara’t per evacuar l’ànima d’aquí a deu, nou, vuit.

Chloe xipolleja enmig del retorn de fluid renal dels seus ronyons defectuosos, que li arriba als turmells.

La mort començarà d’aquí a cinc.

Cinc, quatre.

Quatre.

Al voltant d’ella, un raig espraiat de vida parasitària li pinta el cor.

Quatre, tres.

Tres, dos.

Chloe, una mà rere l’altra, es palpa el revestiment quallat de la gorja.

La mort començarà d’aquí a tres, dos.

La llum de la lluna li il·lumina l’interior de la boca oberta.

Prepara’t pel darrer alè, ara.

Evacua.

Ara.

Ànima lliure de cos.

Ara.

La mort comença.

Ara.

Oh, això hauria de resultar tan dolç, amb el record del càlid poti-poti de Chloe encara als braços i Chloe morta en algun lloc.

Però no, Marla m’observa.

Durant la meditació guiada, obro els braços per rebre el meu infant interior, i l’infant resulta ser Marla fumant-se un cigarret. Res de boles curatives de llum blanca. Mentider. Res de chakras. Imagina’t els chakras obrint-se com flors i que al centre de cada flor hi ha una explosió de llum dolça a càmera lenta.

Mentider.

Els meus chakras continuen tancats.

Quan la meditació s’acaba, tothom estira i torça el coll mentre es tiben uns als altres per aixecar-se i preparar-se. Contacte físic terapèutic. De cara a l’abraçada, travesso l’espai amb tres passes per plantar-me contra Marla, la qual aixeca la mirada cap a la meva cara mentre jo miro tots els altres esperant el senyal.

Som-hi tots, arriba el senyal, abracem algú que tinguem a prop.

Encasto els braços al voltant de Marla.

Escolliu algú personalment especial, aquest vespre.

Marla té les mans amb el cigarret clavades a la cintura.

Expliqueu a aquesta persona com us sentiu.

Marla no té càncer testicular. Marla no té tuberculosi. No s’està morint. D’acord que segons la perspectiva filosòfica intel·lectual que ens alimenta el cervell, tots ens estem morint, però Marla no s’està morint de la manera com s’estava morint Chloe.

El senyal arriba, compartiu-vos.

Bé doncs, Marla, ¿t’agraden les pomes?

Compartiu-vos per complet.

Bé doncs, Marla, fot el camp. Fot el camp.

Endavant i a plorar si us fa falta.

Marla em mira fixament. Té els ulls castanys. Els lòbuls de les orelles se li arruguen al voltant dels forats de les arracades, sense arracades. Té els llavis tallats gebrats de pell morta.

Endavant i a plorar.

—Tu tampoc no t’estàs morint —diu Marla.

A l’entorn, les parelles sangloten a peu dret, donant-se suport mútuament.

—Si tu em delates a mi —em diu Marla—, jo et delataré a tu.

Doncs podem repartir-nos la setmana, dic jo. Marla pot continuar tenint desgastament d’ossos, paràsits cerebrals i tuberculosi. Jo continuaré amb el càncer testicular, els paràsits a la sang i la demència cerebral orgànica.

Marla diu:

—¿I els càncers de budell ascendents?

La noia ha fet els deures de casa.

Ens repartirem el càncer de budell. Per a ella, el primer i el tercer diumenge de cada mes.

—No —diu Marla. No, ho vol tot. Els càncers, els paràsits. Enxiqueix els ulls. Mai no havia somiat que pogués sentir-se tan meravellosament. Se sentia viva de debò. La pell se li estava netejant. No havia vist ni un sol difunt en tota la vida. No tenia una autèntica sensació de vida perquè no tenia res per comparar-la. Ah, però ara havia trobat agonia i mort i pèrdua i aflicció. Plors i tremolors, terror i penediment. Ara que sap cap a on ens dirigim tots, Marla sent cada instant de la seva existència.

No, ella no abandonaria ni un sol grup.

—No, i no penso tornar a sentir la vida com abans —diu Marla—. Abans treballava en una funerària per sentir-me bé amb mi mateixa, per sentir simplement que respirava.

Què passaria si no pogués trobar una feina apropiada.

Doncs torna a la funerària, li dic.

—Els funerals no són res comparats amb això —diu Marla—. Els funerals són tots una cerimònia abstracta. Aquí, les experiències sobre la mort són reals.

Les parelles del voltant s’estan eixugant les llàgrimes, sanglotant pel nas, donant-se copets a l’esquena mútuament i separant-se.

No podem venir-hi tots dos, li explico.

—Doncs no vinguis.

Ho necessito.

—Doncs vés a funerals.

Tots els altres s’han separat i ara es donen les mans per a la pregària final. Deixo anar Marla.

—¿Quant fa que véns?

La pregària final.

Dos anys.

Un home del cercle de pregària m’agafa la mà. Un home agafa la mà de Marla.

Quan comencen aquestes pregàries, normalment, em quedo sense alè. Ah, beneeix-nos. Ah, beneeix-nos en la nostra ira i en la nostra por.

—¿Dos anys? —Marla inclina el cap per murmurar.

Ah, beneeix-nos i sostén-nos.

Totes les persones que en aquests dos anys poden haver-me descobert o bé s’han mort o s’han recuperat i no han tornat més.

Ajuda’ns i ajuda’ns.

—D’acord —diu Marla—, d’acord, d’acord, et pots quedar amb el càncer testicular.

El Gran Bob, el gran pa tou, plorant damunt meu. Gràcies.

Porta’ns cap al nostre destí. Porta’ns la pau.

—De res.

Així vaig conèixer Marla.