6

ANÀVEM PER LA SEGONA PANTALLA de la presentació a Microsoft, quan noto el gust de la sang i he de començar a empassar. El cap no coneix el material, però no em permetrà tirar endavant la presentació amb un ull blau i la meitat de la cara botida pels punts que tinc a l’interior de la galta. Els punts s’han afluixat i els puc notar amb la llengua contra l’interior de la galta. Imagina’t un fil de pescar enredat a la platja. Jo me’ls puc imaginar com els punts negres dels gossos després de cura’ls, i continuo empassant sang. El cap està fent la presentació seguint el meu guió i jo m’encarrego del projector portàtil, de manera que estic apartat en un costat de la sala, a les fosques.

Cada vegada tinc els llavis més enganxosos de sang, perquè he intentat treure-me-la llepant, i quan s’encenguin els llums, em giraré cap als consultors Ellen i Walter i Norbert i Linda de Microsoft i els diré, gràcies per venir, amb la boca lluent de sang i amb fils de sang enfilant-se’m entre dent i dent.

Pots arribar a empassar-te més de mig litre de sang abans de tenir ganes de vomitar.

Demà toca club de lluita i no em perdré el club de lluita.

Abans de la presentació, el tal Walter de Microsoft, colrat pel sol com patates de bossa amb gust de barbacoa, somriu obrint la seva mandíbula tipus pala mecànica com si fos un article de màrqueting. Walter allarga la mà, on porta un anell de segell, agafant la meva amb la seva mà suau i tova i diu:

—Per res voldria veure què li va passar a l’altre paio.

La primera norma del club de lluita és que del club de lluita no se’n parla.

Li dic que vaig caure.

Que m’ho vaig fer tot sol.

Abans de la presentació, quan seia davant per davant del meu superior per explicar-li en quin punt del guió entra cada diapositiva i quan tenia previst posar el fragment de vídeo, el superior em diu:

—¿En quina mena d’embolics et fiques els caps de setmana?

És que no vull morir sense unes quantes cicatrius, li contesto. Ja no significa res tenir un cos fort i atractiu. Veus aquests cotxes color vermell llampant tan ben equipats, que des del 1955 esperen comprador a l’aparador, doncs sempre em dic, que malaguanyats.

La segona norma del club de lluita és que del club de lluita no se’n parla.

Potser a l’hora de dinar, vingui el cambrer a la taula i tingui els dos ulls de vellut com un panda gegant a causa de la reunió del cap de setmana al club de lluita, quan vas veure com un xicot musculós de noranta quilos li esclafava el cap entre el terra de formigó i el genoll i no parava de clavar cops de puny contra el pont del nas del cambrer amb estrèpits secs que es podien sentir per sobre de tots els xiscles fins que el cambrer va reunir prou alè i, amb una esquitxada de sang, va dir, para.

No dius res de res perquè el club de lluita només existeix les hores que van des que el club de lluita obre i fins que el club de lluita tanca.

Vas veure el sagal que treballa a la copisteria, un mes enrere vas veure aquest marrec que no és capaç de recordar que ha de perforar tres cops cada comanda i posar fulls separadors entre els paquets de còpies, però aquest marrec va ser un déu durant deu minuts quan el vas veure deixar estenallat d’una coça un agent financer dues vegades més gran que ell i després llançar-se sobre aquell home i apallissar-lo fins a deixa’l inconscient i haver de parar. Aquesta és la tercera norma del club de lluita, quan algú diu para, o perd la consciència, ni que ho estigui fingint, s’ha acabat la lluita. Cada vegada que veus aquest sagal hi penses, però no li pots dir que va estar formidable en la lluita de l’altre dia.

Dos homes a cada lluita. I fins que una no s’acaba no en comença una altra. Es lluita sense camisa ni sabates. Les lluites duren tant com han de durar. Aquestes són les altres normes del club de lluita.

La identitat d’un individu al club de lluita no és la mateixa identitat que té el mateix individu a la vida real. Ni suposant que li digués al marrec de la copisteria que havia lluitat molt bé, no estaria parlant amb el mateix xicot.

Aquell que jo sóc al club de lluita és algú a qui el meu cap no coneix de res.

Després d’una nit al club de lluita, s’abaixa el volum de tot el que pertany al món real. Res no et pot fer emprenyar. La teva paraula és llei i si algú altre trenca aquesta llei o et qüestiona, ni tan sols això no et fa enrabiar.

Al món real, sóc un coordinador de campanyes de retirada d’automòbils amb camisa i corbata, assegut a les fosques amb la boca plena de sang passant les transparències i les diapositives mentre el cap explica a Microsoft com va triar un determinat to de blauet pàl·lid per a una icona.

A la primera lluita del club només érem Tyler i jo estomacant-nos l’un a l’altre.

Quan arribava a casa emprenyat i sabent que la meva vida no estava respectant el pla quinquennal, en solia tenir prou netejant l’apartament o adornant el cotxe. Un dia em moriria sense ni una sola cicatriu i deixaria enrere un condomini i un cotxe molt macos. Molt, molt macos, fins que s’hi instal·lés la pols o el pròxim propietari. No hi ha res estàtic. Fins i tot la Monna Lisa està caient a miques. Des que vaig al club de lluita, em ballen la meitat de les dents de la mandíbula.

Potser l’autosuperació no és la resposta.

Tyler no va conèixer el seu pare.

Potser l’autodestrucció és la resposta.

Tyler i jo encara anem junts al club de lluita. El club de lluita és al soterrani d’un bar, ara, després que el bar tanqui el dissabte a la nit, i cada setmana hi ha més gent.

Tyler es posa sota l’únic llum al mig del soterrani de formigó pintat de negre i pot veure aquella llum reflectint-se dins la fosca en un centenar de parells d’ulls. La primera cosa que diu, cridant, és:

—La primera norma del club de lluita és que del club de lluita no se’n parla.

—La segona norma del club de lluita —crida Tyler— és que del club de lluita no se’n parla.

Jo, vaig viure amb el pare durant sis anys, però no en recordo absolutament res. El papa, el papa comença una família nova en una nova ciutat aproximadament cada sis anys. De fet, no es tracta tant de crear una família com de concedir una franquícia.

El que es pot veure al club de lluita és una generació d’homes criats per dones.

Tyler dret sota l’únic llum en la negror de mitjanit d’un soterrani ple d’homes, Tyler repassa les altres normes: dos homes per lluita, una lluita cada vegada, res de sabates ni camises, i les lluites duren tant com hagin de durar.

—I la setena norma —crida Tyler— és que la primera nit que véns al club de lluita, has de lluitar per força.

El club de lluita no és un partit de futbol americà a la tele. Allà no estàs mirant, per satèl·lit i amb dos minuts de decalatge, una pila d’homes que no coneixes de res estomacant-se entre ells en directe a l’altra punta del país, amb anuncis de cerveses cada deu minuts i ara un separador per fer propaganda de la cadena. Després d’haver anat al club de lluita, mirar futbol americà a la tele és com mirar revistes pornogràfiques quan podries estar xalant amb un polvo fantàstic.

El club de lluita acaba sent el motiu per anar al gimnàs i portar els cabells curts i tallar-te les ungles. Els gimnasos on vas estan plens d’individus que s’esforcen per semblar homes, com si ser home signifiqués tenir l’aparença que dicta un escultor o un director artístic.

Com diu Tyler, fins i tot els suflés semblen inflats.

El pare no va arribar a anar a la universitat, per això era tan important que jo anés a la universitat. En acabar, el vaig telefonar a llarga distància i li vaig dir, ¿i ara què?

El papa no ho sabia.

Quan vaig haver trobat una feina i fet els vint-i-cinc anys, a llarga distància, li vaig dir, ¿i ara què? El papa no ho sabia, així que em va dir, casa’t.

Sóc un xicot de trenta anys i em pregunto si una altra dona és realment la resposta que necessito.

El que succeeix al club de lluita no es pot explicar amb paraules. Hi ha paios que necessiten lluitar cada setmana. Aquesta, Tyler diu que només entraran els primers cinquanta homes que passin la porta. Ni un més.

La setmana passada, vaig escollir un xicot i vam entrar a la llista per lluitar l’un contra l’altre. Ell devia haver passat mala setmana, va posar-me els dos braços darrere el cap fent-me una clau nelson completa, i em va encastar la cara contra el formigó del terra fins que amb les dents em vaig encetar el tou de la galta i vaig tenir l’ull botit i sagnant, i després de dir-li, para, vaig poder mirar avall i al terra hi havia una impressió en sang de la meitat de la meva cara.

Tyler era dret al meu costat, mirant tots dos la gran «O» de la meva boca amb sang a tot volt i la ratlleta de l’ull mirant-nos des del terra, i Tyler diu:

—Fantàstic.

Dono la mà a l’altre paio i li dic, bona lluita.

Ell respon:

—¿Què tal la setmana vinent?

M’esforço en somriure tot i la inflor, i li dic, mira’m bé. ¿Què tal d’aquí a un mes?

Enlloc et sents tan viu com al club de lluita. Quan es tracta només de tu i d’un altre individu sota aquell llum i al mig de tots els espectadors. Al club de lluita no es tracta de guanyar o perdre combats. El club de lluita no té res a veure amb les paraules. Veus un paio que ve al club de lluita per primera vegada i sembla que tingui el cul de pa tou. El tornes a veure al mateix lloc al cap de sis mesos i sembla una talla de fusta. Aquest individu confia en si mateix per encarregar-se del que faci falta. Al club de lluita hi ha grunys i soroll igual que al gimnàs, però al club de lluita no es tracta de tenir bona aparença. Hi ha una cridòria histèrica en diferents llengües com a segons quines misses, i quan et despertes el diumenge a la tarda et sents salvat.

Després de l’última lluita, el meu contrincant va fregar el terra mentre jo telefonava a la companyia d’assegurances per demanar una visita d’emergència. A l’hospital, Tyler els diu que he caigut.

A vegades, Tyler parla en nom meu.

M’ho he fet tot sol.

A fora, el sol sortia.

Ningú no parla mai del club de lluita perquè exceptuant les cinc hores que van de dues a set de la matinada del diumenge, el club de lluita no existeix.

Quan vam inventar-lo, Tyler i jo, cap dels dos no havíem lluitat mai amb ningú. Si no has lluitat mai, et fas preguntes. Sobre prendre mal, sobre què ets capaç de fer contra un altre individu. Jo vaig ser el primer paio amb qui Tyler va sentir-se prou segur per demanar-l’hi, i estàvem els dos borratxos en un bar on a ningú no li importaria en absolut, de manera que em va dir:

—Vull que em facis un favor. Vull que em donis un cop tan fort com puguis.

Jo no volia, però Tyler m’ho va explicar de cap a peus, que no volia morir sense unes quantes cicatrius, que n’estava tip, de limitar-se a observar com lluitaven els professionals, i que volia conèixer-ne més coses personalment.

Sobre l’autodestrucció.

En aquell moment, la meva vida em semblava massa completa, i potser hem de trencar-ho tot per aconseguir alguna cosa més bona de nosaltres mateixos.

Vaig mirar al voltant i vaig dir-li, d’acord. D’acord, li dic, però a fora a l’aparcament.

Així que vam sortir i vaig preguntar a Tyler si volia el cop a la cara o a l’estómac.

Tyler va respondre:

—Sorprèn-me.

Li vaig aclarir que no havia picat mai a ningú.

Tyler va dir:

—Doncs pica’m com si fossis boig, tio.

Li vaig dir, tanca els ulls.

Tyler va dir:

—No.

Com tots els paios la primera vegada que vénen al club de lluita, vaig agafar aire i vaig llançar el puny traçant un ganxo llarg cap a la mandíbula de Tyler, com a totes les pel·lis de cowboys que hem vist, i vaig connectar el cop contra el costat del coll de Tyler.

Merda, vaig dir, aquest no compta. Vull tornar-ho a provar.

Tyler va replicar:

—Sí que compta —i em va colpejar, sense més ni més, paf, com un guant de boxa amb molla dels dibuixos animats del programa infantil del dissabte, ben bé al mig del tòrax, i vaig caure contra un cotxe. Ens vam quedar palplantats allà, ell fregant-se el costat del coll i jo amb una mà sobre el plexe, conscients que havíem arribat a algun lloc on no havíem estat mai, i que igual que els gats i els ratolins dels dibuixos animats encara érem vius i volíem saber fins a on podíem avançar per aquest camí sense deixar-hi la pell.

Tyler va dir:

—Fantàstic.

Vaig dir-li, torna’m a picar.

Tyler va dir:

—No, pica’m tu a mi.

De manera que vaig pica’l, just sota l’orella amb un gran ganxo de nena, i Tyler em va empènyer enrere i em va clavar el taló de la sabata a l’estómac. El que va succeir després d’això no es pot explicar amb paraules, però el bar llavors va tancar i en va sortir tot de gent que cridaven al voltant nostre allà a l’aparcament.

Finalment vaig sentir que, en comptes de Tyler, podia aferrar amb les mans tot allò que no em funcionava bé en el món, la roba que la bugaderia em va tornar amb els botons del coll de la camisa trencats, i el banc que diu que estic centenars de dòlars al descobert. La feina, on el cap m’havia agafat l’ordinador i m’havia enredat totes les claus que permetien executar el DOS. I Marla Singer, que m’havia robat els grups de suport.

No s’havia resolt res, en acabar la lluita, però res no tenia gens d’importància.

La primera nit que vam lluitar va ser un diumenge al vespre i Tyler no s’havia afaitat feia tres dies, de manera que em vaig encetar els artells amb el pèl del cap de setmana. Estirats panxa enlaire a l’aparcament, contemplant l’única estrella que traspassava els llums del carrer, vaig preguntar a Tyler contra què havia estat lluitant ell.

Tyler va dir que contra el seu pare.

Potser no necessitàvem un pare per sentir-nos complets. No hi ha res personal contra l’individu amb qui es lluita al club de lluita. Es lluita per lluitar. Se suposa que ningú no n’ha de dir res, del club de lluita, però nosaltres en vam parlar i les dues setmanes següents es va reunir un bon grup d’homes en aquell aparcament quan el bar havia tancat, i quan això es va refredar un altre bar ens va oferir el soterrani on ens trobem ara.

Quan es reuneix el club de lluita, Tyler proclama les normes que ell i jo vam estipular.

—La majoria de vosaltres —crida Tyler sota el con de llum al centre del soterrani ple d’homes— sou aquí perquè algú ha trencat les normes. Algú us ha parlat del club de lluita.

Tyler diu:

—Doncs bé, valdrà més que deixeu de parlar-ne o que poseu en marxa un altre club de lluita perquè la setmana vinent quan arribeu haureu d’apuntar el nom en una llista, i només entraran els primers cinquanta noms de la llista. Els que entreu, si voleu lluitar, pacteu la lluita immediatament. I si no voleu lluitar, hi ha altres homes que sí que volen, de manera que potser valdria més que us quedéssiu a casa.

—Si aquesta és la primera nit que veniu al club de lluita —crida Tyler—, heu de lluitar per força.

La majoria d’homes que vénen al club, vénen a causa d’alguna cosa que els espanta massa per lluitar-hi en contra. Després d’uns quants combats, tots estan molt menys espantats.

Molts amics inseparables es coneixen al club de lluita. Ara vaig a reunions o conferències i veig cares al voltant de les taules, comptables i joves executius o advocats amb el nas trencat, dilatant-se’ls com una albergínia sota les vores de les benes, o que duen un parell de punts de sutura sota un ull o bé la mandíbula lligada amb filferro. Aquests són els xicots silenciosos que escolten fins que és hora de decidir.

Ens saludem amb un lleu moviment de cap.

Més endavant, el cap em demanarà com és que en conec tants, d’aquests nois.

Segons el meu cap, cada dia hi ha menys cavallers i més xulos en el negoci.

La presentació continua.

Walter de Microsoft m’atrapa la mirada. Aquí tenim un jovencell de dents perfectes i pell neta amb la mena de feina que et molestes a demanar a les enquestes de la facultat. Evidentment, és massa jove per haver estat en cap guerra, i si els seus pares no es van divorciar, el pare no era mai a casa, i aquí el tenim mirant-me perquè tinc la meitat de la cara ben afaitada i l’altra meitat en l’obscuritat amb una ferida esbiaixada. I lluïssor de sang als llavis. I potser Walter està pensant en l’àpat senzill i sense carn al qual el van convidar el proppassat cap de setmana o en l’ozó o en el fet que la Terra necessita desesperadament que s’aturin els experiments cruels amb animals, però probablement no.