20

ARA LES LLÀGRIMES EM SALTAVEN de debò, i en va lliscar una traçant una franja àmplia al llarg del canó de la pistola, baixant per l’anella al voltant del gallet, per esclafar-se caient contra el meu índex. Raymond Hessel va tancar els dos ulls, de manera que vaig encastar-li la pistola contra la templa amb força perquè en notés sempre la pressió en aquell punt precís i jo era al seu costat i es tractava de la seva vida i podia ser home mort en qualsevol moment.

No es tractava d’un pistola barata i vaig preguntar-me si la sal podia esconyar-la.

Tot havia resultat tan fàcil, em deia meravellat. Havia fet tot el que el mecànic m’havia dit que fes. Per això necessitàvem comprar una pistola. Ara complia la missió.

Tots havíem de lliurar a Tyler dotze carnets de conduir. Això demostraria que tots havíem portat a terme dotze sacrificis humans.

Aquesta nit he aparcat i m’he quedat a l’altra banda de l’illa esperant que Raymond Hessel acabés el torn al Korner Mart, que és obert tota la nit, i si fa no fa a mitjanit ell estava esperant un autobús nocturn quan finalment m’hi he acostat caminant i li he dit, hola.

Raymond Hessel, Raymond no ha dit res. Probablement s’ha imaginat que li volia prendre els diners, el seu salari mínim, els catorze dòlars de la cartera. Ai, Raymond Hessel, amb els teus vint-i-tres anys, quan t’has posat a plorar, rodolant les llàgrimes avall pel canó de la pistola que et tinc encastada contra la templa, no, no era qüestió de diners. No tot és qüestió de diners.

Ni tan sols no m’has dit, hola.

No ets pas la teva trista, esquifida cartera.

Li he dit, agradable nit, freda però oberta.

Ni tan sols no m’has dit, hola.

Li he dit, no corris o t’hauré de disparar a l’esquena. Havia tret la pistola i portava guants de làtex, de manera que si la pistola un dia es convertia en la prova A del fiscal, no hi trobarien altra cosa que les llàgrimes seques de Raymond Hessel, individu caucasià de 23 anys sense senyals visibles.

Llavors vaig aconseguir atreure’t l’atenció. Tenies els ulls tan esbatanats que fins i tot a la llum del carrer te’ls vaig poder veure verds com anticongelant.

Et tiraves enrere i més enrere cada vegada que et tocava la cara amb la pistola, com si el canó fos massa calent o massa fred. Fins que et vaig dir, no et moguis, i vas permetre que la pistola et toqués, però fins i tot llavors vas torçar el cap amunt apartant-lo del canó.

Vas donar-me la cartera com t’havia demanat.

El nom que constava al teu permís de conduir era Raymond K. Hessel. Vivies al 1320 SE Benning, apartament A. Segur que es tractava d’uns baixos. Normalment els donen lletres en comptes de números.

Raymond K. K. K. K. K. K. Hessel, estava parlant amb tu, jo.

Vas torçar el cap amunt apartant-lo de la pistola, i vas dir, sí. Vas dir, sí, vivies en uns baixos.

També hi tenies unes quantes fotografies, a la cartera. N’hi havia una de la teva mare.

Va ser una prova dura per a tu, havies d’obrir els ulls i veure la foto de la Mama i el Papa somrient i veure la pistola al mateix temps, i llavors vas tancar els ulls i et vas posar a plorar.

Aviat et tranquil·litzaries, l’increïble miracle de la mort. Un moment ets una persona, i al següent ja ets un objecte, i la Mama i el Papa haurien de telefonar a aquell vell metge, fos qui fos, i obtenir les fitxes dentals del nen perquè poca cosa en quedaria, de la teva cara, i la Mama i el Papa sempre n’havien esperat molt més, de tu, i, no, la vida no és justa i ara s’havia convertit en això.

Catorze dòlars.

Aquesta, li vaig dir, ¿és la teva mare?

Sí. Ploraves, ensumant, plorant. Vas empassar. Sí.

Tenies un carnet de biblioteca. Tenies un carnet d’un video-club. La cartilla de la seguretat social. Catorze dòlars en metàl·lic. Jo volia agafar el passi d’autobús, però el mecànic havia dit d’agafar només el permís de conduir. Un carnet caducat d’un col·legi universitari.

Havies estudiat alguna cosa.

Vas proferir un gemec força intens en aquell moment, de manera que vaig clavar-te la pistola a la galta amb una mica més de força, i tu vas començar a fer-te enrere fins que et vaig dir, no et moguis o cauràs mort aquí mateix. Bé doncs, ¿què vas estudiar?

¿On?

A la universitat, he dit. Portes un carnet d’estudiant.

Ai, no ho sabies pas, sanglotes, empasses, ensumes, t’arronses, biologia.

Escolta’m, ara, moriràs, Ray-mond K. K. K. Hessel, aquest mateix vespre. Potser moriràs d’aquí a un segon o potser d’aquí a una hora, tu ho decideixes. Així que digue’m mentides. Explica’m la primera cosa que et passi pel cap. Inventa alguna cosa. No m’importa una merda. Jo tinc la pistola.

Finalment, vas començar a escoltar-me i a deixar enrere la minúscula tragèdia que tenies al cap.

Omple’l de buit. ¿Què vol ser Raymond Hessel de gran?

Anar-te’n a casa, vas dir que només volies anar-te’n a casa, sisplau.

I una merda, vaig dir jo. Després de tot això, ¿què voldries fer-ne, de la teva vida? Si poguessis fer absolutament qualsevol cosa.

Inventa alguna cosa.

No ho sabies.

Doncs moriràs ara mateix, vaig dir-te. Vaig dir-te, ara tomba el cap.

La mort començarà d’aquí a deu, a nou, a vuit.

Veterinari, vas dir. Volies ser veterinari.

Això implica animals. S’ha d’estudiar, per a això.

Implica estudiar massa, vas dir tu.

Podries ser a la universitat matant-te a estudiar, Raymond Hessel, o podries ser mort. Tu tries. Vaig ficar-te la cartera a la butxaca de darrere dels pantalons. Així que de debò volies ser un metge d’animals. Vaig apartar-te d’una galta la punta del canó de la pistola, bruta d’aigua salada, i te la vaig encastar a l’altra. ¿Això és el que sempre havies volgut ser, doctor Raymond K. K. K. K. Hessel, veterinari?

Ssí.

¿No me la fots?

No. No, volies dir, ssí, no te la foto. Sí.

D’acord, vaig dir, i vaig encastar-te la punta humida del canó a la punta de la barbeta, i després a la punta del nas, i arreu on encastava l’extrem del canó, hi deixava el cèrcol humit lluent de les teves llàgrimes.

Doncs, vaig dir-te, torna a la universitat. Si et despertes demà al matí, busca la manera de tornar a la universitat.

Vaig encastar-te l’extrem humit del canó a les dues galtes, i després a la barbeta, i després contra el front i allà et vaig deixar el canó encastat. També podries estar mort a hores d’ara, vaig dir-te.

Tinc el permís de conduir.

Sé qui ets. Sé on vius. Em quedaré el teu permís i et vigilaré, senyor Raymond K. Hessel. D’aquí a tres mesos, i després al cap de sis mesos més, i després al cap d’un any, i si no has tornat a la universitat per aconseguir ser veterinari, seràs home mort.

No vas dir res.

Fot el camp i continua fent la teva vida esquifida, però recorda que et vigilo, Raymond Hessel, i abans et mataré que veure’t treballant en una merdeta de feina per anar guanyant l’indispensable per comprar formatge i mirar la tele.

Ara, me n’aniré d’aquí caminant, de manera que no et giris.

Això és el que Tyler vol que faci.

Són les paraules de Tyler sortint de la meva boca.

Sóc la boca de Tyler.

Sóc les mans de Tyler.

Tothom qui forma part del Projecte Pandemònium forma part de Tyler Durden i viceversa.

Raymond K. K. Hessel, avui soparàs més de gust del que has menjat mai i demà serà el dia més bonic de la teva vida.