16

AVUI ELS DIARIS EXPLIQUEN que uns desconeguts van forçar l’entrada en diferents despatxos entre la planta deu i la quinze de la Hein Tower, i es van penjar de les finestres per pintar una màscara de cinc pisos d’alçada amb un somriure sardònic a la façana sud de l’edifici, i van encendre dos focs de manera que la finestra al centre de cada ull enorme resplendís a l’alba, gegantina, intensament i indefugible, sobre la ciutat.

A la fotografia de la primera plana del diari, la cara és una carbassa enfadada, un dimoni japonès, un drac de l’avarícia penjant al cel, i el fum són les celles d’una bruixa o banyes de diable. I la gent cridava tirant el cap enrere.

¿Què significava?

¿I qui faria una cosa així? I fins i tot quan van haver apagat el foc, la cara continuava al mateix lloc i encara era pitjor. Els ulls buits semblaven observar tothom qui passava pel carrer però al mateix temps eren morts.

Aquest assumpte surt als diaris cada dia més.

Naturalment quan ho llegeixes vols saber immediatament si forma part del Projecte Pandemònium.

El diari diu que la policia no té pistes fiables. Bandes juvenils o extraterrestres espacials, fos qui fos es podia haver matat arrossegant-se pels ràfecs i penjant-se de les lleixes de les finestres amb pots d’esprai de pintura negra.

¿Havia estat el Comitè de les Dolenteries o el Comitè Incendiari? Aquella cara gegant probablement era l’acció que tenien assignada la setmana anterior.

Tyler ho sabria, però la primera norma del Projecte Pandemònium és que no es fan preguntes sobre el Projecte Pandemònium.

Al Comitè d’Assalt del Projecte Pandemònium, aquesta setmana Tyler diu que explicarà a tothom com es dispara una arma. L’únic que una arma fa és concentrar una explosió en una direcció.

A l’última reunió del Comitè d’Assalt, Tyler va portar una pistola i les pàgines grogues d’una guia telefònica. Es reuneixen al soterrani on es reuneix el club de lluita els dissabtes al vespre. Cada comitè es reuneix un vespre diferent:

L’Incendiari es reuneix el dilluns.

El d’Assalt, el dimarts.

El de les Dolenteries, el dimecres.

I el de la Contrainformació, el dijous.

Caos organitzat. La burocràcia de l’anarquia. Imagina-t’ho.

Grups de suport. Si fa no fa.

De manera que dimarts al vespre, el Comitè d’Assalt va proposar accions per a la setmana vinent, i Tyler va llegir les propostes i va assignar les missions al comitè.

A aquesta alçada de la setmana vinent, tots els components del Comitè d’Assalt s’han de ficar en una baralla de la qual no surtin com herois. I no a cap club de lluita. Això és més dur del que sona. Un home del carrer farà el calgui però no barallar-se.

La idea és agafar un tipus qualsevol del carrer que no hagi participat mai en una lluita i reclutar-lo. Deixar-li sentir l’experiència de ser el vencedor per primera vegada a la vida. Aconseguir que exploti. Donar-li permís perquè et trenqui la cara.

Tu pots suportar-ho. Si el guanyes, l’has cagat.

—El que hem de fer, companys —va dir Tyler al comitè—, és recordar a aquests individus quina mena de poder tenen encara.

Aquest és el típic discurset d’encoratjament de Tyler. Després va desdoblar tots els quadrats de paper plegats que hi havia davant seu a la capsa de cartó. Així és com cada comitè proposa accions per a la setmana vinent. Escrius l’acció en un full del comitè. Arranques el full, el plegues i el poses dins la capsa. Tyler repassa les propostes i descarta les dolentes.

Per cada una que en descarta, Tyler posa un paper en blanc doblegat a dins de la capsa.

Llavors cada membre del comitè treu un paper de la capsa. Tal com Tyler m’ho va explicar, si algú treu un paper en blanc, només s’ha d’encarregar de la missió que té assignada aquella setmana.

Si treus una proposta, aquell cap de setmana has d’anar a la festa de la cervesa importada i empènyer un individu contra un lavabo portàtil. Si t’atonyinen durant l’acció, obtens un favor extra. O bé has d’assistir a la desfilada de moda al pati central del centre comercial i llançar gelatina de maduixes des de la galeria de l’entresòl.

Si t’arresten, deixes de formar part del Comitè d’Assalt. Si et poses a riure, deixes de formar part del comitè.

Ningú no sap qui treu una proposta, i ningú a excepció de Tyler no sap quines són les propostes ni quines accepta i quines llença a la paperera. Aquella mateixa setmana, uns quants dies més tard, potser llegiràs al diari una història sobre un home no identificat, al centre, que va atacar el conductor d’un Jaguar descapotable i va tirar el cotxe dins una font.

T’ho has de preguntar per força. ¿Era una proposta del comitè que podies haver agafat de la capsa?

El següent dimarts al vespre, assistiràs al Comitè d’Assalt sota l’únic llum del soterrani negre del club de lluita, i continuaràs preguntant-te qui va llançar el Jaguar a dins la font.

¿Qui es va enfilar com un franctirador al sostre del museu d’art i va disparar pilotes de pintura damunt de l’escultura del vestíbul de recepció?

¿Qui va pintar aquella tremenda màscara de dimoni sobre la Torre Hein?

La nit de l’acció a la Torre Hein, pots imaginar-te un equip d’administratius i comptables o missatgers esmunyint-se dins els despatxos on seien, dia rere dia. Potser anaven una mica beguts, ni que vagi en contra de les normes del Projecte Pandemònium, i van utilitzar claus mestres on van poder i van utilitzar esprais de freó per rebentar els cilindres dels panys i així poder-se penjar, fent ràpel sobre la façana de rajola de l’edifici, deixant-se caure, confiant uns en els altres per subjectar les cordes, gronxant-se, arriscant-se a una mort ràpida en despatxos on dia rere dia sentien que cada hora els quedava una hora menys de vida.

L’endemà al matí, aquests mateixos administratius i assessors comptables serien enmig de la multitud amb el cap ben pentinat tirat enrere, ensonyats però sobris i encorbatats, escoltant la multitud que els envolta preguntar-se astorada qui faria una cosa així, i la policia va avisar a crits que tothom es faci enrere sisplau, ara, mentre l’aigua va començar a rajar cap avall des del centre devastat i fumejant d’aquells dos ulls enormes.

Tyler va em dir en secret que mai no hi ha més de quatre propostes bones en una reunió, de manera que les possibilitats d’agafar una proposta real i no només un full en blanc són aproximadament de quatre sobre deu. El Comitè d’Assalt té vint-i-cinc membres, incloent-hi Tyler. S’assignen missions a tothom: perdre una baralla en públic; i cada membre agafa un paper per si treu una proposta.

Aquesta setmana, Tyler els ha dit:

—Aneu a comprar una pistola.

Tyler va donar les pàgines grogues de la guia telefònica a un xicot i li va dir que n’arranqués un anunci. I que després passés la guia al xicot del costat. S’havia d’evitar que dos individus anessin a comprar o a disparar al mateix lloc.

—Això —va dir Tyler traient-se una pistola de la butxaca de la jaqueta—, això és una pistola, i d’aquí a quinze dies tots i cada un de vosaltres hauríeu de tenir una pistola si fa no d’aquesta mida per portar-la a les reunions.

—Més val que la pagueu en metàl·lic —va dir Tyler—. A la propera reunió, tots intercanviareu les pistoles i denunciareu que us han robat la que hagueu comprat.

Ningú no va preguntar res. No fer preguntes és la primera norma del Projecte Pandemònium.

Tyler va fer passar la pistola. Era molt pesada per la mida que tenia, com si per fabricar-la haguessin enderrocat alguna cosa gegantina com ara una muntanya o una estrella. Els xicots del comitè l’agafaven amb dos dits. Tothom volia saber si estava carregada, però la segona norma del Projecte Pandemònium és no fer preguntes.

Potser estava carregada i potser no. Potser sempre hauríem d’assumir el pitjor.

—Una pistola —va dir Tyler— és una cosa simple i perfecta. Només has de pitjar el gallet.

La tercera norma del Projecte Pandemònium és res d’excuses.

—El gallet —va dir Tyler— allibera el martell, i el martell activa el detonant.

La quarta norma és res de mentides.

—L’explosió dispara un projectil de metall per l’extrem obert de la càpsula, i el canó de la pistola encara en una direcció la pólvora que explota i el projectil expulsat com un meteorit —va dir Tyler—. Com un home surt disparat d’un canó, o un míssil d’una sitja o com una lleterada vostra.

Quan Tyler va inventar el Projecte Pandemònium, Tyler va dir que l’objectiu del Projecte Pandemònium no tenia cap relació amb la gent. A Tyler li era igual si algú prenia mal o no. L’objectiu era ensenyar a cada home membre del projecte que tenia el poder de controlar la història. Nosaltres, cada un de nosaltres, podia apoderar-se del govern del món.

Va ser al club de lluita on Tyler va inventar el Projecte Pandemònium.

Un vespre al club de lluita, vaig desafiar un xicot que no havia vingut mai. Aquell dissabte, un xicot jove amb cara d’àngel va venir al club de lluita per primera vegada i vaig escollir-lo per lluitar amb ell. Aquesta és la norma. La primera nit que vas al club de lluita, has de lluitar. Jo ja ho sabia, de manera que el vaig escollir perquè tornava a tenir insomni i tenia ganes de destruir alguna cosa bonica.

Com que la major part de la cara no té mai l’ocasió de curar-se’m, no tinc res a perdre, pel que fa a l’estètica. El cap, a la feina, em va preguntar què feia al respecte del forat de la galta que no se’m cura mai. Quan bec cafè, vaig explicar-li, em poso dos dits sobre el forat perquè no vessi. Hi ha una clau d’estrangulació que et deixa l’aire just per mantenir-te conscient, i aquella nit al club de lluita vaig estomacar el nouvingut i li vaig atonyinar aquella cara d’àngel, primer amb els artells ossuts del puny, com una mola de triturar, i després, quan de tant picar contra les seves dents a través dels llavis els artells se’m van encetar de viu en viu, amb el costat del puny tancat ben fort. Després el xaval em va caure als braços com un fardell.

Tyler em va comentar que mai no m’havia vist destrossant res d’una manera tan absoluta. Aquella nit, Tyler va descobrir que o bé ascendia un grau més el club de lluita o bé el tancava.

Tyler, mentre esmorzàvem l’endemà al matí, va dir:

—Semblaves un maníac, un tros de psicòpata. ¿On tenies el cap?

Vaig dir-li que em sentia com una merdeta i gens relaxat. No havia sentit cap mena de brunzit. Potser havia desenvolupat una mena d’addicció. Potser havia creat una tolerància a les baralles i el que necessitava era fer un pas endavant cap a alguna cosa més forta.

Va ser aquell matí, Tyler va inventar el Projecte Pandemònium.

Tyler em va preguntar contra què lluitava en realitat.

El que Tyler diu respecte a ser les deixalles i els esclaus de la història, així és com em sentia jo. Volia destruir totes les coses boniques que no podré posseir mai. Cremar els boscos tropicals de l’Amazones. Bombejar clorofluorocarbonis que es cruspissin l’ozó. Obrir les vàlvules de buidatge dels superpetroliers i destapar els pous de les plantes petrolíferes marines. Volia matar tots els peixos que no em podia permetre menjar i ofegar les platges franceses que mai no arribaria a veure.

Volia que tot el món toqués fons.

Triturant aquell marrec, en realitat volia enfonsar una bala enmig dels ulls de tots els pandes en perill que no volien cardar per salvar l’espècie i de totes les balenes o dofins que es rendien i s’enfilaven a terra a contracorrent.

No ho interpretis com una extinció. Interpreta-ho com una reducció de plantilla.

Durant milers d’anys, els éssers humans han merdejat i devastat i emporcat aquest planeta, i ara la història esperava que jo ho anés netejant darrere de tothom. He de rentar i aplanar els pots de sopa. I retre comptes de cada gota d’oli de motor usat.

I he de pagar la factura de les deixalles nuclears i dels tancs de gasolina soterrats i de les terres plenes de llot tòxic que van llençar una generació abans que jo nasqués.

Sostenia el cap de l’àngel fent tenalles amb el braç, com si fos un nadó o una pilota de futbol americà, i el picava amb els artells, el vaig picar fins que les dents li van travessar els llavis. Després d’això el vaig picar amb el colze fins que se’m va esmunyir entre els braços i cap als peus com un fardell. Fins que va tenir la pell dels pòmuls prima de tan matxucada i se li va tornar negra.

Volia respirar fum.

Els ocells i els cérvols són un luxe estúpid i tots els peixos haurien d’estar surant panxa enlaire.

Volia cremar el Louvre. L’emprendria amb un mall contra els Marbres Elgin^[14] i em fregaria el cul amb la Monna Lisa. Aquest és el meu món, ara.

Aquest és el meu món, el meu món, i aquells ancestres són morts.

Va ser aquell matí esmorzant quan Tyler va inventar el Projecte Pandemònium.

Volíem provocar una explosió que alliberés el món de la història.

Estàvem esmorzant a la casa de Paper Street, i Tyler em va dir, imagina’t a tu mateix plantant llavors de rave i de patata al green número quinze d’un camp de golf abandonat.

Caçaràs uapitís en els boscos humits del canyó al voltant de les ruïnes del Centre Rockefeller, i recolliràs cloïsses al costat de l’esquelet de l’Agulla Espacial, inclinada en un angle de quaranta-cinc graus. Pintarem els gratacels amb enormes cares de tòtem i formes antropomòrfiques amb caps de follet, i el que quedi de l’espècie humana cada vespre es retirarà als zoos buits i es tancarà a ella mateixa en gàbies per protegir-se d’óssos i pumes i llops, que de nit es passegen per davant de les gàbies per vigilar-nos.

—Reciclar i limitar la velocitar és merda pura —va dir Tyler—. És com deixar de fumar una estona abans de morir.

El Projecte Pandemònium és el que salvarà el món. Una era glacial de la cultura. Una era fosca induïda prematurament. El Projecte Pandemònium obligarà la humanitat a hivernar o a rendir-se el temps suficient perquè la Terra es recuperi.

—Justifica l’anarquia —diu Tyler—. Imagina-t’ho.

Igual com el club de lluita destrueix administratius i missatgers, el Projecte Pandemònium destruirà la civilització de manera que puguem fer-ne alguna cosa millor, d’aquest món.

—Imagina’t —va dir Tyler—, estar a l’aguait d’un uapití a l’altre costat dels aparadors d’un gran magatzem, amb vestits preciosos i esmòquings que es podreixen als penjadors i fan pudor; et vestiràs amb roba de cuir que et durarà tota la vida, i t’engarristaràs per les branques gruixudes com un canell de les vinyes kudzu que envolten la Sears Tower. Com el nen del conte de la mongetera, t’enfilaràs a través del fullatge del bosc regalimant i l’aire serà tan nítid que veuràs figuretes molent blat de moro i posant talls de cérvol a assecar sota el sol d’agost a l’àrea de descans deserta d’una autopista abandonada amb vuit carrils d’amplada i mil quilòmetres de llargada.

Aquest era l’objectiu del Projecte Pandemònium, va dir Tyler, l’absoluta i immediata destrucció de la civilització.

Quin és el proper pas del Projecte Pandemònium, no ho sap ningú a excepció de Tyler. La segona norma és no fer preguntes.

—No compreu bales —va dir Tyler al Comitè d’Assalt—. I només perquè no us hi angoixeu, sí, haureu de matar algú.

Incendiari. Assalt. Dolenteries i Contrainformació.

Res de preguntes. Res de preguntes. Res d’excuses i res de mentides.

La cinquena norma del Projecte Pandemònium és confiar en Tyler.