1

TYLER EM TROBA FEINA DE CAMBRER, i després d’això el mateix Tyler m’està ficant una pistola dins la boca i dient-me, el primer pas cap a la vida eterna és que has de morir. Durant molt temps, però, Tyler i jo vam ser amics inseparables. La gent sempre em demana si el coneixia bé, Tyler Durden.

Amb el canó de la pistola encastat contra la meva gargamella, Tyler em diu:

—Nosaltres en realitat no morirem.

Amb la llengua puc notar els forats que vam trepar al canó de la pistola. La major part del soroll d’un tret de pistola és degut als gasos expandint-se, a més de la diminuta explosió sònica que produeix la velocitat de la bala. Per fabricar un silenciador, n’hi ha prou amb trepar foradets, molts foradets, al canó de la pistola. Això deixa escapar el gas i alenteix la bala fins a sota la velocitat del so.

Però si fas els forats malament, la pistola t’arrencarà la mà.

—Això en realitat no és la mort —em diu Tyler—. Ens convertirem en llegendes. Mai no ens farem vells.

Amb la llengua, aparto el canó cap a la galta i li dic:

—Tyler, estàs pensant en vampirs.

L’edifici on som, d’aquí a deu minuts ja no hi serà. S’agafa àcid nítric d’una concentració del 98 per cent i es mescla amb tres vegades la mateixa quantitat d’àcid sulfúric. S’ha de fer en un bany de gel. Després s’hi afegeix glicerina gota a gota amb un comptagotes ocular. Així s’aconsegueix nitroglicerina.

Jo ho sé perquè Tyler ho sap.

La nitro es barreja amb serradures i s’aconsegueix un explosiu plàstic preciós. Molts paios mesclen la nitro amb cotó i hi afegeixen sals Epson com a sulfat. Així també va bé. I d’altres utilitzen parafina mesclada amb nitro. A mi la parafina mai, mai no m’ha anat bé.

De manera que Tyler i jo som al capdamunt de l’edifici Parker-Morris amb la pistola encastada dins la meva boca, i sentim trencadissa de vidres. Mira cap avall. Fa un dia ennuvolat, fins i tot aquí dalt. Aquest és l’edifici més alt del món i a aquesta altura el vent sempre és fred. Hi ha un silenci tal, aquí dalt, que tens la sensació de ser un d’aquells micos que envien a l’espai. Executes les feinetes per a les quals t’han entrenat.

Tibar una palanca.

Pitjar un botó.

No hi plegues absolutament res, i llavors simplement mors.

A cent noranta-un pisos d’alçada, t’aboques mirant avall i el carrer és una catifa de gent immòbil, multicolor i borrosa, mirant amunt. El vidre que s’ha trencat és d’una finestra just a sota nostre. Una finestra del costat de l’edifici explota, i després apareix un arxivador negre gran com una nevera, just a sota nostre un arxivador de sis compartiments cau per l’espadat frontal de l’edifici, i va caient giravoltant lentament, i va caient fent-se cada cop més petit, i va caient i desapareix dins la multitud compacta.

En algun lloc de les cent noranta-una plantes que tenim a sota, els micos espacials del Comitè de Dolenteries del Projecte Pandemònium s’estan tornant bojos i destrueixen tot vestigi d’història.

Aquella antiga dita sobre que sempre matem aquells que estimem, doncs bé, mira, funciona en els dos sentits.

Amb una pistola encastada a la boca i el canó de la pistola entre les dents, només es pot parlar amb vocals.

Ja només ens queden deu minuts.

Una altra finestra surt disparada de l’edifici, una pluja de vidres espurnejant com un estol de coloms, i després, a mesura que l’empeny el Comitè de les Dolenteries, centímetre a centímetre, va sortint una taula de despatx de fusta fosca pel costat de l’edifici fins que es tomba i llisca i, giravoltant, es converteix en un objecte volador màgic perdut enmig de la gentada.

L’edifici Parker-Morris d’aquí a nou minuts ja no existirà. Agafes una bona provisió de gelatina explosiva i emboliques les columnes basals del que sigui i podràs enderrocar qualsevol edifici d’arreu del món. L’has de compactar ben fort amb sacs de sorra, de manera que l’impacte vagi contra la columna i no cap a l’aparcament que hi ha al voltant.

Aquesta forma d’aplicar-ho no surt a cap llibre d’història.

Les tres maneres de fabricar napalm: u, es poden mesclar parts iguals de gasolina i concentrat de suc de taronja congelat; dos, es poden mesclar parts iguals de gasolina i refresc de cola baix en calories; tres, es poden dissoldre excrements de gat esgrunats en gasolina fins que la mescla s’espesseeix.

Pregunta’m com es fabrica el gas nerviós. Ah, tots aquells demencials cotxes bomba.

Nou minuts.

L’edifici Parker-Morris desapareixerà, totes les cent noranta-una plantes, tan a poc a poc com un arbre caient al bosc. Arbre avall. Es pot enderrocar qualsevol cosa. Resulta increïble pensar que el lloc on ara som es convertirà en un punt en el cel i res més.

Tyler i jo al caire de la teulada, la pistola dins la meva boca, i em pregunto si està gaire neta, aquesta pistola.

Ens oblidem completament de l’assumpte d’assassinat-suïcidi de Tyler mentre contemplem un altre arxivador esmunyint-se per l’exterior de l’edifici: els calaixos s’obren en ple vol, raimes de paper blanc atrapades pel corrent ascendent i endutes pel vent.

Vuit minuts.

Després el fum; comença a sortir fum per les finestres trencades. L’equip de demolició dispararà la càrrega principal d’aquí a uns vuit minuts. La càrrega principal farà esclatar la càrrega basal, les columnes dels fonaments s’ensorraran, i les sèries fotogràfiques de l’edifici Parker-Morris aniran a parar a tots els llibres d’història.

Sèries de cinc imatges successives. Primer, l’edifici dret. A la segona imatge, l’edifici estarà en un angle de vuitanta graus. Després en un angle de setanta graus. L’edifici està en un angle de quaranta-cinc graus a la quarta fotografia, quan l’esquelet comença a cedir i la torre s’arqueja lleument. A l’última instantània, la torre, totes les cent noranta-una plantes, s’estavellaran contra el museu nacional, que és l’autèntic objectiu de Tyler.

—Aquest és el nostre món, ara, el nostre món —diu Tyler—, i tots aquells vells i velles són morts.

Si sabés com acabarà tot això, res no em faria tan feliç com ser mort i al Cel ara mateix.

Set minuts.

Al capdamunt de l’edifici Parker-Morris amb la pistola de Tyler a dins la boca. Mentre tot de taules i arxivadors i ordinadors cauen com meteorits cap a la multitud que envolta l’edifici i per les finestres trencades s’enfila un embut de fum i tres illes carrer avall l’equip de demolició mira fixament el rellotge, ja m’ho conec, tot això: la pistola, l’anarquia, l’explosió, de fet, són a causa de Marla Singer.

Sis minuts.

Tenim una mena de triangle en marxa, nosaltres. Jo vull Tyler. Tyler vol Marla. Marla em vol a mi.

Jo no vull Marla i Tyler no em vol a prop d’ell, ara ja no. No es tracta tant d’estimar com d’afecte. Es tracta de propietat i de possessió.

Sense Marla, Tyler no tindria res.

Cinc minuts.

Potser ens convertirem en llegenda i potser no. No, em dic, espera’t.

¿On seria Jesús si ningú no hagués escrit els evangelis?

Quatre minuts.

Amb la llengua, aparto el canó de la pistola cap a la galta i dic, si vols convertir-te en llegenda, Tyler, jo et convertiré en llegenda. Formo part d’aquesta història des del començament.

Ho recordo tot.

Tres minuts.