2

BOB TENIA ELS SEUS BRAÇOS GRANDIOSOS tancats en cercle per retenir-me a dins, i jo estava comprimit en la fosca entre les tetes suades que li havien crescut a Bob recentment, i li penjaven enormes, amb la grandiositat que imaginem a Déu. Al soterrani de l’església ple d’homes, ens trobàvem cada nit: aquest és l’Art, aquest és el Paul, aquest és el Bob; les grans espatlles de Bob em feien pensar en l’horitzó. Els cabells rossos i gruixuts de Bob eren la mena de cabells que s’aconsegueixen quan la crema capil·lar es mereix el nom d’escuma per modelar, tan gruixuts i rossos i amb aquella clenxa tan recta.

Embolicant-me amb els braços, amb una mà, Bob m’estrenyia el cap contra les tetes que feia poc li havien brotat del pit, gros com un barril.

—Tot anirà bé —diu Bob—. Ara plora.

Des dels genolls fins al front, sento reaccions químiques dins el cos de Bob, cremant aliments i oxigen.

—Potser tots ho van descobrir a temps —diu Bob—. Potser només es tracta d’un seminoma. Amb els seminomes s’aconsegueix un índex de supervivència gairebé del cent per cent.

Les espatlles de Bob s’aixequen en una llarga inspiració, i després cauen fins baix, baix, baix, sanglotant convulsament. S’aixequen inspirant. I a baix, baix, baix.

Fa dos anys que vinc una setmana rere l’altra, i cada vegada Bob m’envolta amb els braços i jo em poso a plorar.

—Ara plora —em diu Bob, que inspira i es desfà en sospir, sospir, sospirs—. Vinga, plora ara.

Em posa la seva gran cara humida sobre el cap i em sento perdut, allà dins. Ara m’hauria de posar a plorar. Plorar resulta fàcil dins l’obscuritat que ho esborra tot, reclòs dins d’una altra persona, quan t’adones que tot el que puguis arribar a realitzar acabarà en deixalles.

I acabaran llençant qualsevol cosa de la qual et puguis sentir orgullós.

I jo perdut a dins.

Així, com estic ara, és el més a prop que he estat de dormir en gairebé una setmana.

Així és com vaig conèixer Marla Singer.

Bob plora perquè fa sis mesos li van extirpar els testicles. Després teràpia de suport hormonal. Bob té tetes perquè el seu nivell de testosterona és massa alt. Si s’eleva excessivament el nivell de testosterona, l’organisme augmenta els estrògens buscant un equilibri.

Ara és quan m’hauria de posar a plorar ja que en aquest precís moment, la vida es redueix a no-res, i ni tan sols no-res, oblit.

Un excés d’estrògens i et surten tetes de gossa.

Plorar resulta fàcil quan t’adones que totes aquelles persones que estimes renegaran de tu o moriran. En una projecció de vida prou llarga, el tant per cent de supervivents disminuiria fins a zero.

Bob m’estima perquè es pensa que a mi també m’han extirpat els testicles.

Al nostre entorn, en el soterrani de l’església episcopal de la Trinitat, amb divans a quadres de magatzems de vell, potser hi ha vint homes i només una dona, tots abraçats per parelles, la majoria plorant. Algunes parelles es tiren endavant, ajuntant els caps orella contra orella, igual com lluitadors, travats. L’home que està amb l’única dona present li planta els colzes sobre les espatlles, un colze a cada costat de la cara, el cap entre les mans, mentre plora amb la cara encastada al coll d’ella. La dona gira la cara cap a un costat i amb una mà fa aparèixer un cigarret.

Espio per sota l’aixella del Gran Bob.

—Tota la vida —plora Bob—. Per què faig el que faig, jo no ho sé.

L’única dona al grup Mantenir-se Homes Junts, el grup de suport pel càncer de testicles, aquesta dona s’està fumant un cigarret sota el pes de l’abraçada d’un desconegut, i els seus ulls es troben amb els meus.

Impostora.

Impostora.

Impostora.

Cabells curts d’un negre apagat, ulls grossos com als dibuixos animats japonesos, prima com la capa de la llet, pàl·lida com nata i amb un vestit amb un dibuix de roses fosques com paper de paret, aquesta dona també era al grup de suport per la tuberculosi el divendres al vespre. I a la taula rodona sobre melanoma el del dimecres. El dilluns al vespre era al grup de xerrades per la leucèmia Creients Ferms. La clenxa que li baixa des del centre del cap és un llampec quebrat de crani blanc.

Quan busques un grup de suport d’aquests, tots tenen noms ambigus i encoratjadors. El del dijous al vespre pels paràsits a la sang es diu Lliure i Net.

El grup de suport al qual assisteixo pels paràsits cerebrals es diu Amunt i Enllà.

I el diumenge a la tarda a Mantenir-se Homes Junts, dins el soterrani de l’església episcopal de la Trinitat, aquesta dona també és aquí, altra vegada.

Pitjor que això, no puc plorar sabent que ella em mira.

Aquest moment hauria de ser el meu moment preferit, abraçant-me amb el Gran Bob i plorant desesperadament. Ens esforcem sempre tant tots plegats. Aquest és l’únic lloc on de veritat aconsegueixo relaxar-me i deixar-me anar.

Això són les meves vacances.

Vaig acudir a un grup de suport per primera vegada fa dos anys, després d’haver anat a veure el metge a causa de l’insomni, un cop més.

Feia tres setmanes que no dormia. Després de tres setmanes sense dormir, tot es converteix en una experiència ultraterrenal. El metge em va dir:

—L’insomni només és el símptoma d’alguna cosa més greu. Has de descobrir què és el que va malament. Escolta el teu cos.

Jo només volia dormir. Volia aquelles petites càpsules blaves Amytal amb dos-cents mil·ligrams de sodi. Volia càpsules blaves i vermelles Tuinal, Seconals vermells com pintallavis.

El metge em va dir que mastegués arrel de valeriana i que fes més exercici. Al capdavall, m’adormiria.

Per les ferides i per com se m’havia enfonsat la cara, com una peça de fruita passada, s’hauria dit que estava mort.

El metge em va dir que, si volia veure gent que patia de debò, m’havia de passar per la Primera Eucaristia un dimarts al vespre. Observar els paràsits cerebrals. Les malalties òssies degeneratives. Les disfuncions cerebrals orgàniques. Observar els pacients de càncer en el dia a dia.

De manera que hi vaig anar.

Al primer grup a què vaig assistir, van fer les presentacions: ella és l’Alice, ella és la Brenda, ell és el Dover. Tothom somriu amb aquesta pistola invisible apuntant-hi al cap.

Jo mai no dic el meu nom de veritat als grups de suport.

L’esquelet menut d’una dona que es diu Chloe a qui el cul dels pantalons li penja buit i sense alegria, Chloe m’explica que el pitjor dels paràsits cerebrals era que ningú no volia tenir relacions sexuals amb ella. Quina dona, tan a prop de la mort que la companyia d’assegurances li havia pagat setanta-cinc mil dòlars per liquidar la seva pòlissa de vida, i l’únic que ella volia era que la penetressin per última vegada. Res d’intimitat, sexe.

Què hi diu, un home? Què es pot dir, en un cas així.

Tota aquesta agonia havia engegat quan Chloe es va començar a trobar una mica cansada, i ara se sentia massa fastiguejada per començar el tractament. Pel·lícules pornogràfiques, ella tenia pel·lícules pornogràfiques a l’apartament.

Durant la Revolució Francesa, segons em va explicar Chloe, les dones empresonades, les duquesses, baronesses, marqueses, el que fos, es follaven qualsevol mascle que volgués muntar-les. Chloe em va tirar l’alè contra el coll. Muntar-les. Jo sabia què era pagar-les. Els temps de follar ja havien passat.

La petite mort, en diuen els francesos.

Chloe tenia pel·lícules pornogràfiques, si m’interessaven. Nitrat d’amil. Lubrificants.

Normalment, una erecció podria divertir-me. La nostra pobra Chloe, de totes maneres, és un esquelet submergit en cera groga.

I malgrat l’aparença d’aquesta dona, jo no sóc res. Ni tan sols no-res. La seva espatlla se’m continua clavant a l’espatlla quan ens asseiem en cercle sobre la catifa aspra. Tanquem els ulls. Li tocava dirigir la meditació guiada i ens va portar al jardí de la serenor. Chloe ens va fer pujar la serra fins al palau de les set portes. A dins del palau hi havia les set portes, la porta verda, la porta groga, la porta taronja, i Chloe, sempre parlant, ens va fer obrir totes les portes, la porta blava, la porta roja, la porta blanca, per descobrir què hi havia al darrere.

Amb els ulls tancats, vam imaginar el nostre dolor com una bola de llum blanca curativa que flotava a l’entorn dels nostres peus i s’enfilava cap als nostres genolls, la cintura, el pit. Cap a les obertures chakra. El chakra del cor. El chakra del cap. Chloe després ens va dur a unes coves on vam trobar el poder animal de cadascú. El meu era un pingüí.

El gel cobria el terra de la cova i el pingüí va dir, llisca. Sense cap esforç, vam lliscar a través de túnels i galeries.

Llavors va arribar el moment d’abraçar-se.

Obre els ulls.

Es tractava de contacte físic terapèutic, va dir Chloe. Tothom havia d’escollir un company. Chloe, agafada al meu coll, va rendir-se del tot mentre plorava. Tenia roba interior sense tires a casa seva, i plorava. Chloe tenia ungüents i manilles i plorava mentre jo observava l’agulla dels segons del meu rellotge donant onze voltes.

De manera que no vaig plorar el meu primer dia en un grup de suport, fa dos anys. Tampoc no vaig plorar al segon grup ni al tercer. No vaig plorar ni al grup dels paràsits de la sang ni al dels càncers de budells ni al de la demència cerebral orgànica.

Això és el que passa amb l’insomni. Tot es veu tan lluny, com una còpia d’una còpia d’una còpia. La distància de l’insomni respecte de totes les coses; tu no pots tocar res i res no et pot tocar a tu.

Llavors va aparèixer Bob. La primera vegada que vaig anar a una reunió de càncer testicular, el tal Bob, enorme com un ant, aquell gran pa tou, va instal·lar-se damunt meu al grup Mantenir-se Homes Junts i va arrancar a plorar. En el moment de les abraçades, potejant, el gran ant va travessar de dret l’habitació, els braços als costats, les espatlles arrodonides. Amb aquella gran mandíbula d’ant sobre el pit i els ulls ja encongits a causa de les llàgrimes. Passant el pes d’un peu a l’altre, amb els genolls junts i passes invisibles, Bob va travessar el soterrani per bolcar-se a sobre meu.

Bob va aterrar damunt meu gairebé en vertical.

Bob va embolcallar-me amb aquells enormes braços.

El Gran Bob em va dir que era un exprimidor. Totes aquelles amanides a Dianabol i llavors els esteroides Wistrol per a cavalls de carreres. El seu gimnàs de propietat, el Gran Bob era propietari d’un gimnàs. S’havia casat tres vegades. Havia fet campanyes publicitàries, ¿no l’havia vist mai a la televisió? El programa sobre com expandir el tòrax l’havia inventat ell gairebé tot.

Els desconeguts amb aquesta mena d’honestedat em posen més tou que una goma, si saps a què em refereixo.

Bob no ho sabia. Potser només li havia arribat a baixar un dels seus huevos, i era conscient que això era un factor de risc. Bob em va parlar de la teràpia hormonal postoperatòria.

Molts culturistes, en disparar la testosterona, acabaven amb allò que ells en deien tetes de gossa.

Vaig haver de preguntar-li què volia dir amb la paraula huevos.

Huevos, va respondre Bob. Gònades. Pebrots. Arracades. Collons. Pilotes. A Mèxic, que és on es compren els asteroides, en diuen «ous».

Divorci, divorci, divorci, va dir Bob en ensenyar-me una foto de cartera d’ell mateix, enorme i nu a primer cop d’ull, en una posa culturista en un concurs. És una manera ben estúpida de viure, va dir Bob, però quan ets a l’escenari inflat i afaitat, amb el greix corporal reduït fins al voltant del dos per cent, fred i dur com formigó al tacte a causa dels diürètics, els focus t’enceguen, i el soroll de retorn de l’aparell de so t’eixorda fins que el jutge ordena:

—Estén el quàdriceps dret, flexiona’l i aguanta’l.

—Estén el braç esquerre, flexiona el bíceps i aguanta’l.

Això és millor que la vida real.

Endavant i de pressa, va dir Bob, cap al càncer. Després es va arruïnar. Tenia dos nois ja grans que no li tornaven les telefonades.

Per curar-li les tetes de gossa, el metge li volia practicar una incisió sota els pectorals per extreure’n tots els fluids.

Això és tot el que en recordo perquè llavors Bob em va recloure dins els seus braços, inclinant el cap per cobrir-me. I llavors vaig perdre’m dins l’oblit, fosc, silenciós i absolut, i quan finalment vaig apartar-me del seu pit suau, a la part davantera de la camisa hi tenia una màscara humida de la meva cara plorant.

Això va ser fa dos anys, el meu primer vespre a Mantenir-se Homes Junts.

Des d’aleshores, el Gran Bob m’ha fet plorar gairebé a totes les trobades.

No vaig anar mai més a veure el metge. Ni vaig arribar a mastegar mai arrel de valeriana.

Allò era la llibertat. Perdre tota esperança era la llibertat. Si jo no deia res, la gent del grup solia assumir el pitjor. Ploraven encara més. I jo també plorava encara més. Aixeca els ulls cap a les estrelles i desapareixeràs.

Caminant cap a casa després d’una sessió de suport, em sentia més viu que mai. Jo no tenia càncer ni paràsits a la sang; era el centre petit i càlid al voltant del qual s’arremolinava la vida del món.

I dormia. Ni els nadons no dormen tan bé.

Cada vespre, em moria, i cada vespre, tornava a néixer.

Ressuscitava.

Fins a aquesta nit, dos anys d’èxit fins a aquesta nit, perquè no puc plorar amb aquesta dona observant-me. Com que no puc tocar fons, no em pot salvar ningú. Em sembla que tinc la llengua com paper de paret de pell de préssec, de tant com em mossego l’interior de la boca. Fa quatre dies que no dormo.

Quan ella em mira, sóc un mentider. Ella és una impostora. Ella és la mentidera. Abans de començar, aquest vespre, ens hem presentat: em dic Bob, em dic Paul, em dic Terry, em dic David.

Jo mai no dic el meu nom de veritat.

—Aquest grup és per al càncer, ¿oi? —ha dit ella.

I després ha afegit:

—Bé, hola, em dic Marla Singer.

Ningú no va dir-li mai quin tipus de càncer. Després, tots estàvem enfeinats bressolant l’infant interior de cadascú.

Mentre l’home continua plorant contra el seu coll, Marla torna a pipar el cigarret.

L’observo entre les tetes convulses de Bob.

Per a Marla, sóc un impostor. Des de la segona nit que la vaig veure, no puc dormir. Malgrat tot, el primer impostor vaig ser jo, tret que no resulti que totes aquestes persones estan fingint les lesions, la tos i els tumors, fins i tot el Gran Bob, l’ant enorme. El gran pa tou.

Només hauries de veure com porta esculpits els cabells.

Marla fuma i ara fa rodar els ulls.

En aquest precís instant, la mentida de Marla reflecteix la meva mentida i l’únic que sé veure són mentides. Enmig de tota la seva veritat. Tots abraçats i arriscant-se a compartir el pitjor temor, que la mort els ve de cara i tenen el canó d’una pistola encastat contra la gargamella. Bé, Marla fuma i fa rodar els ulls i jo estic enterrat sota una catifa de sanglots, i de cop i volta fins i tot la mort i l’agonia tenen la mateixa poca vàlua d’unes flors de plàstic en el vídeo d’un fet no ocorregut.

—Bob —dic—, m’estàs esclafant —m’esforço a murmurar, després ja no—. Bob —m’esforço a no alçar la veu però després estic cridant—: Bob, he d’anar a pixar.

Sobre el rentamans del lavabo hi ha un mirall penjat. Si es manté l’esquema, em trobaré amb Marla Singer a Amunt i Enllà, el grup de disfuncions de paràsits cerebrals. Marla hi anirà. Segur que ella hi anirà i el que jo faré serà asseure’m al seu costat. I després de les presentacions i de la meditació guiada, les set portes del palau, la bola curativa de llum blanca, després que haguem obert els chakras, quan arribi el moment de les abraçades, engraparé aquesta puteta.

Amb els seus braços encastats als costats, i els meus llavis sobre la seva orella, li dic, Marla, tros d’impostora, fot el camp.

Això és l’única cosa autèntica de la meva vida i m’ho estàs destrossant.

Tros de turista.

La propera vegada que ens trobem, li diré, Marla, quan tu véns no puc dormir. Necessito aquestes sessions. Fot el camp.