5:53
Crec que ja ho tinc.
Aquest matí la Lluïsa m’ha hagut de despertar. Dormia tan bé. Però ens resta ultimar alguns detalls, pareix que no s’acaben mai els preparatius i cap a migdia començaran a arribar els primers convidats. Els pocs —benvolguts— amics que conservem i els parents —encara menys— que ens han prestat el seu suport al llarg d’aquest tràngol insòlit. Avui farà un any que ens vam conèixer. Gairebé sis mesos que vaig denunciar els meus nebots, juntament amb la meva criada, amb qui estaven conxorxats. A tots tres, els acuse de canviar-me les medecines per unes píndoles tòxiques que em causaven amnèsia. Espere que s’estiguin una bona temporada en la garjola. Amb el detectiu, confie que el jutge hi sigui més clement: es va deixar subornar i va col·laborar a enganyar-me tot fingint l’existència d’un impostor, però va tenir remordiments, es va penedir i em va fer aquell enviament final. Una carta bomba, anònima, carregada d’evidències que només la meva condició mental m’impedia d’interpretar correctament.
Aquesta vesprada ens casarem: en els mateixos jutjats que els conspiradors visitaran aviat per un motiu menys dolç. Ens hauria agradat que ens fes de padrí el difunt professor Morell, mort al Pacífic en un estrany incident naval, en què va estar implicada la marina de guerra japonesa. La Lluïsa, amb el seu marit, l’acompanyava, però s’hi va repensar a temps, va resoldre venir amb mi i va abandonar el vaixell en la primera escala. Des de Port Saïd, va tornar en avió i va venir directament a trucar-me a la porta. Lloat siga Déu per salvar-la —i a mi— d’un destí espantós.
En aquelles trobades fugaces en el bar de l’estació, Morell i jo aprofitàvem els retards que ens brindava la Renfe per xerrar sobre els seus invents, les seves quimeres. (No crec que li donés diners, sinó segurament les meves notes: de vegades em demanava opinió. Un altre de tants errors o confusions del detectiu). Jo m’havia enamorat de la seva col·laboradora nord-americana, però ella era casada i havíem de mantenir en secret la relació. Era per això que llogàvem aquella cambra. Allí no ens buscaria ningú, ens pensàvem. Se’m va acudir que podíem tornar-hi, passar-hi la nostra nit de noces i rememorar com va començar per a nosaltres aquesta segona oportunitat. Pujar de nou l’escala tenebrosa, reviure el vertigen. Però era una idea absurda, supose. La vaig fer riure quan li ho vaig proposar. Així que ens n’anirem sense més preàmbuls a Marienbad. Les seves aigües tranquil·les, les fonts, els parcs, les casetes i els palauets, constituiran sens dubte l’escenari ideal per a culminar aquest final feliç de conte de fades que ja desesperava d’assolir.