2:24

L’escenari de la consumació, va decidir l’Alejandra l’estiu següent, seria la caseta de la platja de la seva àvia. La que usaven abans per canviar-se, o per berenar després de banyar-se, però ja no des que els seus pares s’havien fet construir el xalet una mica més avall, davant del nou passeig marítim. Només calia esperar l’ocasió, buscar unes hores lliures d’ocupacions i de família. La nena, que l’estiu anterior es passava les hores amb la tia i les cosines, enguany no consentia a separar-se de la mare.

—Està així des que vaig començar a portar-la a l’escoleta. Però jo havia de tornar a treballar. No suportava més estar a casa.

Va haver d’organitzar-se, doncs. Va tramar un pla. Un dia que l’Àngel se n’havia d’anar a València per feina, ella hauria d’anar al dermatòleg a Castelló, no li podien canviar la cita si no era per a dues setmanes després, i no li convenia ajornar tant el reconeixement (segur que no era res però blablablà). Li ho va anunciar la vespra i el mateix matí li va trucar dues vegades, una perquè no trobava la clau, semblava molt nerviosa, i l’altra al cap d’una hora per a dir-li que el problema estava resolt, que ja podia venir.

Tenia el llit fet, amb llençols de setí vermell llestos per a desfer-los. Damunt del capçal, un pòster descolorit i guerxat del Taj Mahal, amb el segell del Ministeri de Turisme de l’Índia, i en la còmoda corcada un manoll de flors seques i un canelobre amb un Cupido. Ell va voler encendre l’espelma i ella li va etzibar que ho deixés estar, mentre servia whisky sense gel en dos gots desiguals. Amb un punt de mesquinesa, es va demanar si era ell —si podia ser ell— el primer —o el vertader— beneficiari d’aquell niuet d’amor. Tant s’hi val, es va contestar de seguida, agafa aquest regal tal com se’t dóna.

—Em fa vergonya que em veges nua, ara. Abaixaré una mica la persiana.

A ell, tant li feia. Es resignava al seu cos. El d’ella li semblava perfecte, o delitosament imperfecte. Un breu pànic en adonar-se que el preservatiu que portava en la cartera estava caducat. Però la seva rialleta en regirar la bossa significava que ja havia previst una eventualitat com aquesta i que mantenien els papers assignats des de l’inici d’una eternitat compartida. Van fer l’amor cansadament. Com un deure? Almenys ell després ho recordaria així. Com qui acompleix un ritu pendent, un anhel mustigat, una ànsia en excés ajornada.

En acabant, neguitós pel silenci de l’amant tombada d’esquena, va temptejar un adéu tan maldestre que semblava una disculpa. Algun lloc comú sobre els temps de cadascun i el moment de tots dos, que potser havia passat: però ni tan sols no va acabar de dir-ho. No, per favor, el tallà ella, no segueixis. Es va vestir, doncs, i va marxar sense tornar a mirar-la una darrera vegada.