Pròleg

Arran de l’afer de La vida canina —llibre en el qual vaig emprar, sols com a inspiració, els relats escrits pels seus pacients— Charles Beauvoir i jo vam tenir, és cert, les nostres —petites— diferències. Però vam arribar de seguida a un acord molt senzill i raonable, tot i que enunciat de forma sumària pugui semblar una mica sui generis. Diguem que ell, escriptor vocacional, detesta l’aspecte social de l’escriptura: les negociacions editorials, les presentacions davant del públic, la signatura d’exemplars, les entrevistes, etc. Mentre que un servidor, què voleu, sense que res d’això, de fet, m’agradi, si més no m’hi he anat avesant i a hores d’ara ho puc ben bé suportar. Breument, el tracte era aquest: en endavant ens partiríem tant la feina com els guanys. Beauvoir es dedicava a escriure en la seva torre d’ivori —o piset de totxanes de segona mà, més aviat— i després jo estampava el nom de plume a peu de pàgina i donava la cara per ell. Pel que feia als beneficis, em vaig mostrar inflexible: no acceptaria menys d’un cinquanta per cent.

Ara que hi penso, desconec si existeix cap mot per a designar aquest tipus d’entente. No es podria afirmar, per exemple, que ell hagi estat el meu negre, perquè la iniciativa d’escriure —i publicar— era seva. Tant s’hi val. El cas és que, al cap d’un any, el fals negre se’m va quedar en blanc. Amb L’home del calendari, el nostre primer producte o creació conjunta —el dietari d’una seva estada imaginària en la República de Bordúria—, vaig freqüentar les fires, els clubs de lectura i les llibreries, i ja l’hora era arribada de rebre la primera liquidació de drets. Va resultar que les vendes havien funcionat força bé, de bon tros molt millor que amb les meves obres pròpies. Els ulls se’m feien molls d’emoció en contemplar les xifres rodones. En un remake imparable del conte de la lletera, em vaig sorprendre calculant quant temps tardaria a poder-me permetre determinats capricis, luxes menors fins ara vedats per a la meva economia de classe tirant a baixa. Si la crisi un dia amainava, si reeixien certs contactes, si la traducció al castellà es materialitzava, si a aquest llibre n’afegíem un altre, potser una novel·la que sempre es ven més… Quan vaig trucar a Beauvoir per comunicar-li la bona nova, no em vaig poder estar de temptar-lo amb propostes de negoci. El vaig espantar. Ho lamente, em va respondre, em sent sec. No puc seguir escrivint. Ho deixe.

—No et precipitis —vaig replicar-li—, no és greu. Ens passa sovint als millors autors. Oblida’t d’això de la novel·la, com si no te n’hagués dit res. Demà vinc a portar-te el xec i xerrem amb calma.

Se’m va acudir que aquesta seria una ocasió tan pertinent com qualsevol altra per a trobar-nos per fi en persona —fins llavors només ens havíem tractat a distància: per carta, per telèfon i per correu electrònic— i que cara a cara em seria més fàcil persuadir-lo, seduir-lo, aconseguir que s’hi repensés. Que en resposta em cités en una estació de metro, no en un cafè o a casa seva, ni em va estranyar. Estava acostumat a les seves rareses.

La cita va ser convocada, doncs, a Barcelona, en una parada de la línia 4 del metro. Una que jo no coneixia: la de Correus, em va dir, més avall d’Urquinaona. «T’envie un plànol a l’ordinador», i va penjar. En la meva bústia, vaig recollir un dels seus típics croquis escanejats, amb una ordre molt clara manuscrita: «Posa’t al costat dret del vagó i estigues alerta un minut després de Jaume I». Bé que vaig parar compte en el moment indicat i el cert és que crec que vaig veure-hi unes taquilles i un vestíbul deserts, espectrals, probablement abandonats. Hi havia algú assegut, en un dels bancs d’aquella borrosa andana? No ho sé. M’ho va semblar. El tren, en tot cas, no hi va afluixar la marxa.

Ja no puc dir que em sorprengui el sentit de l’humor de Beauvoir, però sí que em pot fer passar vergonya. En eixir de l’estació de la Barceloneta —la següent— se’m va plantar davant un noiet subsaharià d’uns nou o deu anys, amb uniforme vermell, gorra i botons de llautó inclosos, com un grum o un ascensorista d’un còmic americà de fa cent anys. Aquest diminut i grotesc emissari, a canvi d’una propina, em va lliurar el missatge següent dins d’un sobre lacrat: «L’estació de Correus està tancada des de 1972. T’espere fins a la una al bar La Bombeta, carrer de la Maquinista, 3. Si fas tard pregunta al cambrer. Tros d’ase».

El noiet ja s’havia esfumat. Vaig preguntar a un vianant i vaig mirar el rellotge. Faltava un minut, així que vaig arrencar a córrer. Quan hi arribava, sense alè i amarat de suor, encara vaig veure allunyar-se una figura familiar que girava una cantonada. Esgotat, vaig desistir d’encalçar-lo. En la barra, vaig dir el seu nom i em van donar una memòria USB, d’1 GB, amb una altra noteta enganxada que deia:

«No pense escriure més. T’ho vaig dir i t’ho repetisc. Açò és tot el que tinc. Pots fer-ne el que vulguis».

Aquella mateixa tarda, en el tren de tornada, frisava per endollar la memòria al portàtil. Esperava trobar-hi, com hauria estat lògic, algun document de text, però en lloc d’això no hi havia res més que una seqüència de fitxers de so numerats, etiquetats amb data i hora, i una petita col·lecció de fotos i diversos tipus d’imatges (dibuixos, retalls de premsa, coses així). Els àudios, que després de bandejar la decepció inicial vaig començar a escoltar amb els auriculars allà mateix, creuant cap al sud el Llobregat, eren un conjunt d’enregistraments. Els soliloquis, vaig descobrir, d’una nit d’insomni, entre la mitjanit i les set del matí, al llarg de la qual Beauvoir, a manera de Xahrazad de si mateix, s’anava explicant en veu baixa un seguit d’històries. Potser, com el soldà de Les mil i una nits, per mirar d’agafar el son, o si més no entretenir la vigília. Se les explicava a ell, i ara a mi, i aviat —avui—, a través de mi, a vostès, lectores i lectors d’aquest llibret en què he procurat curosament transcriure-les per a gaudi de tothom.

Un darrer comentari abans de donar pas a La nit mil dos. Crec que hi ha una raó que explica que Beauvoir i jo no puguem coincidir mai en un moment i en un lloc, però resulta tan difícil d’explicar com de creure. He fet referència altres vegades —crípticament— a aquesta estranya connexió que opera entre nosaltres. Confiava que fos ell qui aclarís algun dia, en algun nou llibre, la naturalesa exacta del nostre vincle. Malauradament, sembla que això ja no s’esdevindrà mai, així que he decidit assumir-ne jo la responsabilitat ara i aquí. Vegem si me’n surto.

Charles Beauvoir, senyores i senyors, sóc jo mateix, vingut al món exactament onze anys abans de la meva naixença efectiva: el 13 de desembre de 1956. És, per tant, orfe, ja que llavors els meus pares —que haurien d’haver estat també els seus— encara no es coneixien. Per a acabar-ho d’adobar, les monges de la Maternitat del Sagrat Cor desistiren de col·locar-lo en cap família del seu cercle de clients —receptors— habituals: segons tinc entès, perquè era escanyolit com una rata i més lleig que un pecat. Un fill del dimoni, en la graciosa concepció del món d’aquelles filles de Déu i germanes de tothom. Devia ser, doncs, per això que van abandonar-lo en el parc de Ribalta i que els «lleueros» —el cos municipal de vigilància— el trobaren al vespre —lock-out time— dins d’un cistell, contra la font del Piliuet, darrere de l’antiga pèrgola. Anys a venir, en sessions d’hipnosi dirigides pel doctor Traver en l’Hospital Provincial, Beauvoir rescataria el record soterrat d’unes «fades invisibles amb còfia» que s’escapolien silenciosament.

La primera part de sa vida va transcórrer doncs en la Casa Provincial de Beneficència de la plaça Fadrell. Als onze anys —o abans, no n’estic segur— va ser acollit per uns «oncles», amb els quals no tenia cap relació de consanguinitat. El parentiu —ben magre— era aquest: la seva suposada tia era cosina d’una cunyada de ma mare.