1:37

—L’any següent ja sabia tothom què coi buscaven: tòfones, «el diamant de la cuina» segons alguns xefs. Carbó pudent per a uns altres. Una font d’ingressos, sigui com sigui, per a uns quants afortunats, propietaris de terrenys marcats en els mapes amb les característiques idònies. Aprengueren a buscar-ne, amb l’ajuda de gossos, perquè ningú no fou capaç com els francesos d’ensinistrar un bon marrà. S’organitzaren mercats clandestins a la matinada, on els millors cuiners de Catalunya o de València pagaven xifres astronòmiques per uns fongs ennegrits que als ulls del llec pareixien excrements.

—I ja està, res més?

—Bé, sí que hi ha una segona part. Com la majoria d’històries, aquesta també va tenir una continuació. Al cap d’un temps, ella li va escriure una carta. El convidava a casa seva, a Sarlat-la-Canéda, al Baix Perigord. Dos amics l’acompanyaren en cotxe fins a l’estació de Vinaròs, però no els va confessar realment on anava. Degué dir-los que a ca els seus oncles, a Barcelona, on havia anat de visita de tard en tard. Després de Barcelona, tanmateix, encara li quedava un bon tros fins a Cerbère, Cervera de la Marenda, a l’altre costat de la frontera. I un munt d’hores més de tracaleig damunt dels rails, amb transbord a Tolosa i un tram final en autobús. A mesura que s’apropava a la seva destinació, l’espessor d’uns boscos molt més pregons que aquells als quals estava avesat li encongí una mica el cor. Li van semblar alhora abismals i fecunds, aptes per a engendrar els fruits i els misteris de la terra. Per alguna cosa en diuen el Perigord negre. La seva amant francesa vivia en un mas a la vora del Dordonya. L’esperava, podeu comptar-hi, amb els braços —i les cames— oberts. Però li tenia reservada una bona sorpresa: una porcella petita, bruna, rodanxona. Que ell s’emportaria cap ací quan acabà el seu sojorn.

»Els ullets vius d’una li recordaven els de l’altra. Van fer un tracte. L’hivern següent, doncs, es va dedicar a cercar tòfones amb l’ajuda de l’animalet. I a l’estiu van tornar de nou tots dos plegats a França unes setmanes. Cada any així, fins que al tercer juliol ja no va tornar a casa, es quedà a viure definitivament al Perigord.

—I això és tot?

—Doncs sí. Almenys jo no en sé més. Tan sols el que em van contar els seus amics.

—I què és el que havia passat? La xicota va ser inseminada pel porc? La porqueta era el plançó d’un concubinatge contra natura?

—No crec que vagi exactament així. En el folklore del sud d’Europa hi ha contalles sobre un malefici que afectaria la descendència d’una dona d’un cert llinatge a cada generació. El porc negre i la porcella devien ser ambdós fills de la xicota, però de pares diferents. La porcella era filla del nostre amic. L’altre provindria d’una relació anterior. Quan el germà gran va créixer, es va apartar de la mare. Es va emancipar: són cicles biològics d’allò més naturals, i a partir d’aquest moment la gelosia envers el nou nuvi de la mare mancava de sentit. Llavors, amb la marxa del primogènit, es va sentir lliure per a convocar l’enamorat amb ella amb caràcter permanent.