4:54

—Segons Leibniz, però, vivim de fet en mons privats.

—O, més exactament, cadascun de nosaltres (i cada ens racional, irracional o fins i tot inanimat) constitueix per si mateix un món privat, essencialment incomunicat dels altres.

Parlàvem d’en Francesc, que no va acabar la carrera a València. Se’n va anar becat a Berlín i es va doctorar en la Humboldt-Universität amb una tesi sobre l’epistemologia de Lenin.

—Tenia una beca de la Internacional Comunista.

—No siguis bèstia. Stalin va dissoldre la Komintern durant la Segona Guerra Mundial.

—Doncs alguna fotesa per l’estil. La Kominform o la Germania Mundial de Treballadors. Ell militava al PC des dels catorze anys. El cas és que en marxar a Berlín hi vam perdre el contacte. No va tornar, més que al principi algun estiu. Molt rarament ens arribava una carta seva. Jo en vaig rebre una, l’any 1989 o 1990, que després em cridaria l’atenció en rellegir-la. Reconec que no seguia l’actualitat política… Em deia, de passada, que havia acceptat un càrrec en el Ministeri d’Informació. Llavors, al cap d’unes setmanes, com a molt un parell de mesos, vaig veure en el telenotícies que s’havien celebrat eleccions en la RDA, encara es deia així, i que les havia guanyat, horror, la Democràcia Cristiana. Doncs sí que ha encertat el moment, vaig pensar, té el do de l’oportunitat.

—A mi també em va escriure. Ja sabeu que jo, malgrat tot, era el més afí a les seves idees. Em parlava d’un canvi polític, de reformes, d’obertura… i d’un nou socialisme «realment socialista». D’una aproximació als partits d’esquerres del nostre costat del teló, inclús. I d’una possible reunificació del país, però a l’inrevés: una reconciliació idíl·lica des de la base en el socialisme democràtic. Ni una paraula sobre la caiguda del mur, que ací havia omplert els mitjans, ni sobre l’esfondrament dels règims prosoviètics arreu d’Europa oriental.

»Em va convidar a anar-hi. Em proposava treballar amb ell en el Ministeri. M’insistia que s’hi estaven fent coses importants i il·lusionadores, que ens trobàvem en una cruïlla històrica. Tot i que no m’acabava de creure, ni de bon tros, les seves bogeries (jo sí que llegia els diaris i estava al corrent de la desfeta), d’alguna manera em sentia temptat de constatar la realitat amb els meus ulls. Així que li vaig contestar que sí.

—Ja comence a llucar-te. Per això abans citaves Leibniz.

—Vas anar-hi?

—Doncs no, em pense que vaig deixar passar l’ocasió. Volia anar-hi, però al mateix temps em feia mandra marxar, i supose que també sentia una certa aprensió. Sí, tornem a Leibniz. En la Monadologia, les nostres consciències discorren irremeiablement separades però en paral·lel. La concomitància d’una infinitat de mons privats, la il·lusió de viure tots plegats en un únic món compartit, s’explica per la imposició divina d’una harmonia preestablerta. És només gràcies a Deú que hagi eixit el sol per a mi quan ha eixit també per a tu. Qui dubtaria llavors que en aquest segle, en què tan sovint s’ha expedit el certificat de defunció de Déu, l’harmonia no s’hagi pogut trencar una o mil vegades? La qüestió era aquesta, si jo volava fins a Berlín, aterraria tot d’una en un altre món, en la capital retrocomunista d’en Francesc, convergiria en una Història fins llavors divergent de la meva quan ens féssim una abraçada en l’aeroport? O m’hi esperaven merament la meva versió ja coneguda de Berlín i d’en Francesc? Podria creuar jo o no la frontera metafísica, igual que l’havien creuada les cartes?

»Crec que no vaig gosar esbrinar-ho. Primer no vaig trobar bitllet, era cert, després l’excusa va ser un compromís familiar, la boda d’una cosina. Amb tan mala sort que durant la celebració em vaig tòrcer un peu. Tres setmanes de convalescència. Un encadenament d’incidències trivials em retenia, fins que, en l’última carta seva que vaig rebre, blasmava les noves autoritats dretanes per obligar el professorat de la Humboldt a superar un examen d’idoneïtat, si volien mantenir la plaça. Definitivament, s’havia tancat l’escletxa. Se’ns havia acabat el bròquil.