2:42

Els estius anteriors havien estat certament tempestuosos, però no en la mesura d’aquest. El canvi climàtic, es va dir —la mena d’idea distreta, pròpia d’un bevedor solitari: el nivell zero del pensament—, s’ha esdevingut, malgrat les veus doctes que el negaven. Des de la barra del bar contemplava la caseta a través de la pluja. Amb la grua aparcada davant, però no havien començat encara a enderrocar-la. Potser l’operació se n’havia anat en orris abans i tot d’engegar-la. Venien mal dades, darrerament, per als negocis immobiliaris.

Diluviava. Un any dolent també per al turisme. La platja era deserta i justament per això hi havia vingut. El seu aïllament tan treballat, tanmateix, es va veure interromput en aquell instant. Va entrar algú en el bar i se li va acostar. Era —dimoni— l’Àngel.

—Ja em creia que avui —li va dir l’intrús en asseure’s— no vindria ningú més a aquest poblat marítim.

Aquest últim any —va començar a explicar-se tot d’una— havia estat per a ell un infern. La Sandra —ehem— i la nena tardarien a venir un parell de dies més, pel mal temps, i ell havia aprofitat l’ocasió per donar-hi un colp d’ull, segurament l’últim, i recollir alguns trastos. S’havien separat, li aclarí per si no ho sabia. Ella el va enxampar en adulteri flagrant amb una moreneta italiana, una preciositat, en la casa de la platja de la seva família —just ací, va assenyalar amb el dit— que se suposava que no utilitzava ningú. Qui havia de pensar que ella, aquell dia a una hora tan imprevista, a quarts de deu del matí —li havia dit que anava a Castelló al metge per una urticària, una fotesa perquè ni se li notava—, però abans va passar a buscar no sé què. El cas és que se’ls va trobar acaçant-se pel corredor, en pilotes. Ell li havia dit que estaria a València en el despatx per un assumpte urgent, un contracte que calia tancar. Ordres de dalt.

—La vaig cagar. Vam intentar arreglar-ho, però la convivència anava de dia en dia pitjor i això tampoc no era bo per a la nena. A l’abril vam trencar definitivament. Ja hem signat l’acord de divorci.

Es feia tard i el cambrer, per sort, volia plegar. Encara els va servir l’última copa, a condició que se la prenguessin de pressa. Quan van eixir al carrer seguia plovent. Arrecerats contra la porta, l’Àngel va treure un paquet de tabac i li’n va oferir.

—Gràcies, no fume.

Va encendre el seu cigarret.

—Enyoraré la caseta. Ni t’imagines com costa fotre un clau amb la teva dona, quan tens una filla petita i la sogra pel mig. No saps la que t’espera, si et cases.

Van romandre en silenci al voltant d’un minut, potser dos. Llavors va canviar el vent i van començar a mullar-se. Abans de llençar la burilla a terra i marxar amb les mans a les butxaques sota la pluja, es va acomiadar:

—Sincerament, no sé què li veies.