2:59

El cas és que ell, en aquell moment, tampoc no sabria dir-ho. Li passava sempre igual. Quan havien tingut quinze, setze, dinou anys… o als trenta-un, cada vegada que la veia li robava el cor. L’enverinava amb la certesa que s’enamoraria d’ella perdudament i que aquest seria un amor sense fi. Però en els lapses, en la distància, el record es temperava i s’esvaïa l’encís fins a la propera ocasió. Podia passar un any sencer, podien passar-ne dos, o deu. D’una altra manera no hauria estat suportable. Ara també era així i s’adonava que l’endemà o l’endemà passat o quan fos que ella vingués i la tornés a veure i el tornés a enxarxar, creuria que eixia una altra vegada de dubte, d’un interludi velat.

Estava potser a temps de saltar de la roda, escapar d’aquest joc de repeticions i posar-se fora de perill? Però ara que era allí, marxar li feia tanta mandra com restar-hi, si no més. Començava potser a cansar-se’n, però encara no prou.