Capítol XI

Amb prou feines el combat havia arribat a la fi, i el vencedor, aixecant-se del cos estremit de la noia, havia començat a refer-se de l’èxtasi en el qual l’havia fet caure aquella escaramussa tan deliciosa, la cortina es va descórrer de sobte cap a una banda i Bella, en persona, va aparèixer.

Si una bala de canó hagués passat fregant el sorprès senyor Delmont, no li hauria ocasionat ni la meitat de la consternació que va experimentar mentre, amb la boca oberta i sense acabar de creure’s allò que veien els seus ulls, mirava alternativament el cos prostrat de la seva víctima i l’aparició d’aquella a la qual suposava que acabava de posseir.

Bella, la bata de la qual en ressaltava els joves encants a la perfecció, fingia estar igualment estupefacta. Després, tot fent veure que es refeia de l’ensurt, va recular un pas amb una expressió de por molt ben aconseguida.

—Què passa? Què significa tot això? —va preguntar el senyor Delmont, el trasbals del qual li havia impedit recordar que encara no havia posat la seva roba en ordre i que l’instrument principal dels seus recents impulsos sensuals, inflat i regalimant suc, li penjava a la fresca entre les cames.

—Oh, cel, potser he comès un error terrible! —va exclamar Bella mentre dissimulava les mirades furtives que llançava a la cigala del senyor Delmont.

—Quina mena d’error? Digui-m’ho, pietat! Qui és aleshores aquesta persona? —va exclamar el violador, tremolant com la fulla a l’arbre, mentre assenyalava el cos estirat davant seu.

—Oh, vagi-se’n, vagi-se’n —li va respondre Bella mentre fugia ràpidament cap a la porta, seguida pel senyor Delmont, ansiós per obtenir l’explicació del misteri.

Bella va conduir-lo a una saleta contigua i, després de tancar-ne bé la porta, va llançar-se a sobre d’un llit luxosament equipat, tot procurant d’ensenyar els seus esplèndids encants mentre fingia trobar-se massa aclaparada per l’horror per reparar en la indecència de la seva posició.

—Oh, què he fet, què he fet? —plorava tapant-se la cara amb les mans.

Una sospita horrible va travessar el cervell del seu company.

—Parli, si li plau… —va fer amb la veu alterada per l’emoció—. Qui…?

—No ha estat culpa meva… Jo no podia saber que era vostè qui havia vingut aquí per mi…, i…, sense saber què podia fer…, havia posat Julia en el meu lloc.

El senyor Delmont va trontollar. Tenia la sensació que alguna cosa terrible li havia esclatat a sobre. Un atordiment momentani va enfosquir-li la vista, després va tornar a la realitat… Abans, però, que pogués dir ni una paraula, Bella, ben alliçonada pel pare Ambroise sobre la direcció que agafarien els pensaments de l’home, va afanyar-se a impedir-li pensar.

—Afortunadament, ella no sap res de tot això. Ha estat un error, un error espantós i prou. Si vostè s’ha equivocat, la culpa ha estat meva, no pas seva perquè jo no he pensat en cap moment que pogués ser vostè. Penso —va afegir amb una ganyota adorable i una mirada de reüll, carregada d’intenció, cap al membre que començava a trempar un altre cop— que no ha estat gens bé per part seva no dir-me que havia de ser vostè…

El senyor Delmont mirava la joveneta que tenia al davant i no li quedava més remei que admetre interiorment que, tot i el plaer que havia experimentat en aquell incest en el qual havia participat involuntàriament, no havia aconseguit la cosa que realment volia i per la qual havia pagat un bon preu.

—Oh, si descobrien el que he fet! —va murmurar Bella mentre canviava una mica de posició i ensenyava un tros de cama més amunt del genoll.

Al senyor Delmont se li va encendre la mirada a desgrat seu, va perdre la calma i va sentir que les seves passions animals es despertaven de nou.

—Si em descobrien… —va sospirar Bella un altre cop mentre s’incorporava una mica i passava els braços al voltant del coll d’aquell oncle enganyat.

El senyor Delmont va abraçar-la apassionadament.

—Oh, Déu meu, què és això? —va murmurar Bella, que havia agafat amb una de les seves manetes l’arma enganxosa del seu company i la hi premia i acariciava amb ardor.

El desgraciat sentia l’efecte de totes aquelles carícies, de tots aquells encants. I, un cop més, embogit per la luxúria, va provar de gaudir d’aquella jove virginitat.

—Si he de cedir —va dir Bella—, sigui dolç amb mi. Oh, quina manera de tocar-me… Oh, tregui aquesta mà d’aquí… Oh, Déu meu, què em fa?

Bella amb prou feines va tenir temps de fer un cop d’ull ràpid al membre de fava vermella i més dur i més inflat que mai. Al cap d’un segon, tenia l’home a sobre. No va oferir cap mena de resistència. El senyor Delmont, encès per la seva bellesa, va trobar de seguida l’indret exacte i, aprofitant la posició favorable de la noia, va clavar furiosament en aquell cony jove la cigala ja lubrificada per l’ejaculació anterior.

Bella va gemegar.

La polla calenta va enfonsar-se cada cop més fins que els ventres van tocar-se i l’arma va quedar clavada fins als testicles. Aleshores va començar una escaramussa ràpida i deliciosa durant la qual Bella va representar perfectament el seu paper: excitada per aquell nou instrument de plaer es va escórrer enmig d’un torrent de plaer. El senyor Delmont va seguir-ne aviat l’exemple i va abocar a l’interior de Bella una copiosa onada del seu esperma.

Durant una bona estona, tots dos van quedar-se immòbils, mútuament encisats i panteixant a causa de l’esforç, fins que van sentir un sorollet… I abans que cap dels dos hagués tingut temps de retirar-se o de dissimular la situació equívoca en la qual es trobaven, la porta de la saleta va obrir-se i tres persones van aparèixer gairebé simultàniament.

Eren el pare Ambroise, el senyor Verbouc i la deliciosa Julia. Els dos homes sostenien el cos encara gairebé inconscient de la noia, el cap de la qual penjava lànguidament de costat i descansava sobre les espatlles del robust eclesiàstic. Verbouc, no menys afavorit per la proximitat de Julia, l’agafava per l’altre costat amb els seus braços nerviosos i contemplava la cara de la criatura amb una mirada de desig insatisfet: només un dimoni encarnat n’hauria pogut exhibir una de semblant. Els vestits dels dos homes es trobaven aleshores en un desordre força indecent. La infortunada Julia estava nua de pèl a pèl, com quan havia estat deshonrada pel seu pare feia amb prou feines un quart d’hora.

—Oh! —va murmurar Bella mentre posava un dit als llavis del seu company amorós—. Per l’amor de Déu, no s’acusi de res, ells no poden saber què ha passat. Val més callar i suportar el que calgui que confessar un fet tan terrible. Ells no tenen pietat, val més no contrariar-los.

El senyor Delmont va captar immediatament la sensatesa de les paraules de Bella.

—Miri, home luxuriós! —va exclamar el pare Ambroise—. Miri en quin estat acabem de trobar aquesta estimada criatura.

Mentre deia això, va posar la seva enorme mà sobre la vulva de la jove Julia i després va mostrar llibertinament els dits impregnats de les restes de l’ejaculació paternal.

—Horrible! —va observar aleshores Verbouc—. I si ha quedat prenyada?

—Abominable! —va cridar el pare Ambroise—. Naturalment hem d’evitar una cosa així.

Delmont va gemegar.

Mentrestant, Ambroise i el seu còmplice van acabar d’entrar la jove i bufona víctima a l’habitació i van començar a grapejar-la i a cobrir-la de les carícies lascives que precedeixen el desencadenament de la possessió luxuriosa. Julia, que s’havia refet a mitges dels efectes del narcòtic que li havien administrat, avergonyida per les maniobres d’aquell parell de virtuosos, no s’havia adonat de la presència del pare, que, retingut pels blancs braços de Bella, encara tenia la cigala clavada al cony dolcíssim de la noia.

—La llet li regalima cuixes avall —va exclamar Verbouc mentre ficava apassionadament una mà a l’entrecuix de la pobra Julia—. Quina vergonya!

—En té fins i tot als peuets —va observar Ambroise tot aixecant una de les cames carnudes amb el pretext d’examinar una de les fines sabates de cabritilla sobre la qual havia realment observat més d’una gota de líquid seminal. El que explorava, però, amb els seus ulls encesos de passió era la vulva rosada que, en aquella posició, quedava completament exposada a la vista.

Delmont va tornar a gemegar.

—Oh, Déu meu, quina bellesa! —va exclamar Verbouc alhora que clavava un parell de cops a les galtes, rodones i molsudes, del cul de la noieta.

Ambroise volia impedir qualsevol conseqüència d’un fet tan inhabitual. Només una segona descàrrega d’un altre home vigorós podia prevenir d’una manera segura el desastre.

—Sí, hem de fer-ho, no hi ha cap mena de dubte —va murmurar Ambroise, l’estat del qual durant tota aquella estona és més fàcil d’imaginar que no pas de descriure. La sotana li feia un bony a la part del ventre, la seva manera de comportar-se traïa les seves violentes emocions. L’eclesiàstic va aixecar-se la roba i va deixar en llibertat el membre robust, la fava vermella i inflamada del qual semblava amenaçar el cel. Julia, horriblement espantada, va fer un moviment feble per fugir. Verbouc, que ja xalava d’allò més, va retenir-la. Per segona vegada, la noia veia el membre orgullosament erecte del seu confessor, i, adonant-se de les seves intencions gràcies a la iniciació que acabava de patir, va mig esvanir-se de por.

Ambroise, com si volgués ultratjar encara més els sentiments del pare i de la filla, exposava de ple els seus genitals enormes i agitava davant seu la cigala gegantina. Delmont, espantat, conscient que estava a les mans dels dos còmplices, s’aguantava la respiració al costat de Bella. Aquesta, d’allò més feliç per l’èxit de l’estratagema, no parava d’aconsellar-li que mantingués la calma i que els deixés fer la seva voluntat.

Verbouc, que havia tocat prèviament amb els dits les parts humides de la petita Julia, cedia ara la pobra criatura a la furiosa luxúria del seu amic i es preparava per a la seva diversió favorita: contemplar la violació.

L’eclesiàstic, encès, es va treure la part de baix de la roba i, amb el membre fastigosament erecte, va procedir a la deliciosa tasca que l’esperava.

—Finalment és meva —va murmurar.

Va apoderar-se immediatament de la seva presa, va agafar-la amb els braços i va aixecar-la de terra; va portar-la, tremolosa, a un sofà que hi havia a la vora, va llançar-se sobre el cos nu de la noia i va provar amb totes les seves forces de penetrar-la. La seva arma monstruosa, dura com el ferro, va envestir la petita vulva rosada que, tot que havia estat lubrificada per l’esperma que havia rebut del senyor Delmont, no resultava de cap manera una beina còmoda per a la formidable cigala que l’amenaçava.

Ambroise va continuar esforçant-se. El senyor Delmont només podia entreveure una pesada massa de seda negra mentre la robusta figura del sacerdot s’agitava sobre el cos de la criatura. Massa experimentat per veure’s frenat gaire estona, Ambroise va començar a guanyar terreny ràpidament. Tanmateix tenia un control prou ferri sobre ell mateix per deixar-se sorprendre massa aviat pel plaer. Finalment va superar els obstacles i un crit de dolor de Julia va anunciar la penetració de l’enorme cigala.

Els crits van continuar fins a l’acabament. Ambroise, fermament instal·lat al ventre de la noia, va comprendre que no podia anar més endins i va iniciar els deliciosos moviments de pistó que havien de culminar en el seu plaer i en la fi de la tortura de la seva pobra víctima.

Mentrestant, Verbouc, les emocions eròtiques del qual havien estat intensament excitades per l’escena entre el senyor Delmont i Julia, i, després per la que havia tingut lloc entre aquell home enganyat i Bella, va córrer cap a aquesta i, retirant-la de la fluixa abraçada del seu infortunat amic, va obrir-li de cop les cames, va mirar-li un moment el forat sucós i, amb una estocada, enmig d’un plaer agònic, li va clavar la cigala a la vulva convenientment preparada per l’abundant esperma que l’altre hi havia descarregat. Aleshores totes dues parelles van acabar en silenci la còpula delirant, tret dels gemecs que amollava una Julia mig morta, dels esbufecs del ferotge Ambroise i dels sanglots del senyor Verbouc. La cursa va esdevenir més ràpida i deliciosa. Ambroise, que havia clavat l’enorme cabiró, fins a la mata de pèl negre i arrissat que li’n cobria la base, a la vulva estreta de la joveneta, va empal·lidir de lubricitat. Empenyia, es retirava, envestia amb la força d’un toro. I si la natura no hagués actuat a favor seu fent-lo arribar a l’èxtasi, hauria caigut víctima d’un atac que probablement li hauria impedit per sempre la repetició d’una escena semblant.

Ambroise va llançar un gran crit. Verbouc en coneixia perfectament el significat: l’eclesiàstic descarregava. I aquell plaer va servir per accelerar el seu. Un udol de luxúria apassionada va esclatar a l’habitació quan els dos monstres van omplir les seves víctimes amb una riada d’esperma. L’eclesiàstic no va llançar solament una vegada sinó tres la seva essència dins les entranyes de la tendra criatura abans no va calmar-se la seva rabiosa febre copuladora.

Tal com van anar les coses, dir simplement que Ambroise va descarregar seria donar una imatge ben pobra del que va passar. Va llançar la seva llet a l’interior de la petita Julia en raigs espessos i potents i proferia contínuament gemecs d’èxtasi cada cop que una d’aquelles injeccions, calentes i viscoses, li brollava de la uretra i s’escampava com un torrent dins el receptacle eixamplat. Allò va durar una estona. Quan el brutal eclesiàstic va acabar d’ejacular, va retirar la gegantina cigala del cony esquinçat i sagnant de la seva víctima i va aixecar-se.

Al mateix temps, el senyor Verbouc deixava ben a la vista les cuixes obertes i empastifades de la seva neboda, que jeia, mig esvanida per aquell orgasme salvatge, sense preocupar-se per les gotes espesses de llet que li regalimaven del cony i formaven un petit bassal blanc al parquet, entre les seves cames.

—Ah, que bo! —va exclamar Verbouc—. Al capdavall, també trobes plaer en el camí del deure, oi, Delmont? —va afegir tot girant-se cap aquest individu, a qui la confusió havia deixat mut—. Si el pare Ambroise i jo no haguéssim barrejat les nostres humils ofrenes amb el licor prolífic del qual vostè sembla haver fet tan bon ús, no vull ni pensar en el desastre que hauria pogut produir-se. Oh, no hi ha res millor que fer el que cal! Oi, Delmont?

—No ho sé. Em trobo malament. Em sento en una mena de somni. Tanmateix no sóc insensible a les sensacions que em proporcionen un plaer renovat. No puc dubtar de la seva amistat, de la seva discreció. He gaudit molt. Encara em sento excitat. No sé ben bé què vull… M’ho poden dir vostès, amics meus?

El pare Ambroise va acostar-se al pobre, va posar-li una de les seves mans enormes a l’espatlla i va animar-lo mentre li murmurava unes paraules de consol.

Jo, al capdavall una pobra puça, no sabria dir quines van ser però van tenir l’efecte de dissipar en bona part el núvol d’horror que pesava sobre el senyor Delmont. L’home va seure i va tranquil·litzar-se a poc a poc.

Julia i Bella també s’havien refet i, assegudes a banda i banda de l’eclesiàstic, no van tardar gaire a sentir-se comparativament còmodes. El sant baró els va parlar com un pare i va saber aconseguir que el senyor Delmont abandonés la seva reserva. Aviat aquest home digne, després de recobrar el vigor amb un bon got de vi ranci, va començar a demostrar d’una manera evident que es trobava a gust en aquella companyia.

Les virtuts del vi van començar a actuar aviat sobre el senyor Delmont. Llançava mirades atentes i carregades de desig a la seva filla. La seva excitació era d’allò més evident. Ho demostrava el bony de la seva bragueta.

Ambroise va adonar-se del seu desig i el va animar. Va acostar-li Julia, que, encara nua, no podia fer res per amagar els seus encants. El pare ho recorria tot amb una mirada carregada de luxúria. Una segona vegada no augmentaria gaire la seva culpabilitat, es va dir… Ambroise movia el cap afirmativament. Bella va descordar-li les calces, va agafar-li la cigala rígida i la hi va prémer tendrament.

El senyor Delmont va comprendre la proposició i al cap d’un instant ja es trobava a sobre de la seva filla. Bella va guiar el membre incestuós cap als tendres llavis vermells: el pare, mig embogit, va fer unes quantes envestides i va clavar la cigala completament al ventre de la seva filla. Les circumstàncies d’aquella horrible còpula van intensificar l’interès de la lluita. Després d’una cardada ardent i ràpida, el senyor Delmont va descarregar i la seva filla va rebre als racons més secrets de la matriu els raigs culpables d’aquell pare desnaturalitzat.

El pare Ambroise, a més de deixar-se dominar pel seu caràcter sensual, tenia una altra feblesa: predicar. Volia predicar tothora, però, més que sobre temes religiosos, li agradava fer-ho sobre unes altres qüestions, molt més profanes, no precisament recomanades per la santa mare Església.

En aquella ocasió va fer un discurs que no vaig poder seguir i me’n vaig anar a dormir en una aixella de Bella fins que l’eclesiàstic va acabar.

No sé quanta estona hauria pogut durar aquell sermó si la gentil Bella no li hagués agafat amb la seva maneta blanca la grossa cigala que li penjava entre les cames i no la hi hagués premut i pessigollejat d’una manera tan hàbil que va obligar el capellà a interrompre el discurs a causa de les sensacions que allò li produïa.

Pel que fa al senyor Verbouc, el lector recordarà que res no li agradava tant com una figueta ben sucosa, i l’home sabia prou bé que les parts delicioses de Julia, la nova conversa, regalimaven esperma. A més, la presència del pare, absolutament incapaç d’impedir els pitjors abusos d’aquells dos libidinosos sobre la seva filla, li estimulava l’apetit, mentre Bella, que sentia que la llet li degotava de la vulva ardent, també es sentia trasbalsada per certs desitjos que les escaramusses precedents no havien satisfet.

Verbouc va començar de nou a cobrir de carícies lascives els encants infantils i tendres de Julia, grapejant-li impúdicament les natges rodones i ficant els dits al solc que separava els dos turons lletosos.

El pare Ambroise, no menys actiu, havia passat un braç per la cintura de Bella i, acostant cap al seu aquell cos mig nu, li llepava els llavis amb petons llicenciosos.

Al cap d’una estona de practicar aquests jocs, tots dos homes van sentir que, a poc a poc, el desig els feia trempar fermament les vergues vermelles i encara força inflamades pels plaers precedents: les enormes cigales, ben rígides, amenaçaven les tendres criatures que es trobaven en poder seu.

Ambroise, la luxúria del qual mai no necessitava gaires estímuls, va començar ràpidament a posseir Bella. La noia, sense oferir resistència, va deixar-se estirar al sofà que acabava de ser testimoni de les dues escaramusses precedents, i va excitar encara més el cabiró encès. A continuació, aquella noia audaç va lliurar l’entrecuix al seu assaltant, va facilitar al màxim l’atac desproporcionat i va rebre tota la cigala dins la seva vagina ben sucosa.

Aquell espectacle va estimular el senyor Delmont el qual, evidentment, només necessitava que l’animessin una mica per provar-ho una altra vegada quan el religiós acabés. El senyor Verbouc, que només feia que llançar ullades lascives des de feia una estona a la filla del seu amic, aviat va trobar-se en estat de gaudir-ne una vegada més. Pensava que les violacions successives que ja havia patit a mans del pare i de l’eclesiàstic havien preparat prou la noia per a allò que a ell li agradava. Sabia, tant pel tacte com per la vista, que tenia la vagina prou lubrificada per les violentes descàrregues que havia patit, cosa que li permetria satisfer el seu caprici preferit, el que apreciava per sobre de tots els altres.

Verbouc va llançar una mirada al capellà, que aleshores es trobava ocupat amb la neboda, va agafar la bella Julia, la va estirar a sobre d’un llit i, amb un esforç vigorós, va clavar-li sense contemplacions la robusta cigala.

Aquella nova copulació, encara més intensa, va portar Verbouc a la frontera de la bogeria: la vagina estreta de la noia li serrava la polla com un guant. Va estremir-se de cap a peus a causa de la deliciosa impressió.

—Oh, això és el cel! —va murmurar mentre acabava d’enfonsar el gros cabiró fins als testicles, que, estretament units, li penjaven a sota—. Redéu, que estreta és! I quina manera de lliscar-me la cigala… Oh, oh!

Mentre deia això, va fer gemegar la pobra Julia amb una furiosa envestida.

Al mateix temps, el pare Ambroise, amb els ulls mig tancats, els llavis entreoberts i els narius dilatats, provocava les delícies sexuals de la jove Bella la qual demostrava el seu plaer amb sanglots de felicitat.

—Oh, senyor capellà, la té massa grossa…, la té enorme! Ostres, quina estaca! M’arriba gairebé a l’estómac… Oh, oh, és massa! No tan fort, estimat pare… Quina manera de clavar-me-la! Em matarà… Ah, a poc a poc, faci-ho més a poc a poc… Sento com les seves pilotes em copegen el cul…

—Para un moment —va exclamar Ambroise, el plaer del qual havia esdevingut insuportable i es trobava a punt d’ejacular—. Aturem-nos una estona. Vol que canviem de parella, amic meu? No li sembla que seria una cosa excel·lent?

—No, no. Ara no puc deixar-ho, he de continuar. Aquesta estimada criatura és la voluptuositat en persona.

—Estigues tranquil·la, Bella, nena estimada, o em faràs ejacular abans d’hora. Fes el favor de no prémer-me l’arma d’una manera tan adorable.

—No puc fer-hi res, vostè em mata de plaer. Oh, continuï si li plau, però més lentament… Oh, no tan fort! No me la clavi amb tanta fúria! Redéu, està a punt d’ejacular! Se li tanquen els ulls, obre la boca… Oh, Déu meu, vostè em mata. M’arribarà a la gola amb aquesta cigala tan grossa. Ah, oh, sí, descarregui…, estimat…, pare… Ambroise. Doni’m la seva llet bullent! Oh, ara, clavi-me-la més fort, més fort, més endins! Mati’m si li ve de gust!

Bella va envoltar amb els seus braços blancs el coll colrat del sacerdot, va obrir al màxim les seves cuixes esplèndides i va xuclar amb el cony la cigala enorme fins que el ventre pelut de l’eclesiàstic va fregar-li el pubis.

Ambroise es trobava a punt de llançar la seva ardent ejaculació dins el cos de la noieta estirada a sota del seu.

—Empenyi, empenyi ara! —va cridar Bella sense cap mena de pudor mentre ella mateixa descarregava enmig d’espasmes de plaer—. Descarregui, llenci-ho tot a dintre meu! Oh, sí, així, així! Oh, Déu meu, que grossa la té, i que llarga! Oh, oh, oh, ja s’escorre, me n’adono! Déu, quanta llet! Quins raigs!

Ambroise va descarregar furiosament, com a bon semental que era, clavant la cigala a fons al ventre de la noia.

Després va retirar-se’n a repèl, i Bella, alliberada dels seus braços, va dirigir la seva mirada cap a l’altra parella. El seu oncle administrava tot un seguit d’envestides curtes a la seva petita amiga i resultava evident que el joc estava arribant ràpidament al seu punt culminant.

Tanmateix, Julia, a qui la seva recent violació i el dur tractament que li havia infligit el brutal Ambroise havien afeblit i ferit dolorosament, no sentia cap mena de plaer sinó que jeia com una massa inerta, sense oferir cap mena de resistència, en braços del seu assaltant.

Per això, quan, després d’unes quantes sacsejades més, Verbouc va desplomar-se a sobre d’ella i va descarregar voluptuosament, la noia només va sentir que alguna cosa calenta i humida s’escampava dins el seu ventre i no va experimentar cap mena de sensació agradable; només llangor i fatiga.

Aquest tercer ultratge va anar seguit d’una nova pausa durant la qual el senyor Delmont va desplomar-se en un racó, aparentment adormit. Mentrestant els altres van fer mil coses delicioses. Ambroise, estirat a sobre d’un llit, es va fer cavalcar per Bella, va collar-li els llavis a la vulva escumosa i va fer-li mil petons i carícies lascives i depravades. El senyor Verbouc, per no quedar-se enrere, va divertir-se assajant altres invents, tan libidinosos com els del seu company, amb la innocent Julia.

Després tots dos van portar la noia, inconscient, al sofà i van gaudir de tots els seus encants, aturant-se especialment, amb admiració, al pubis deliciós, encara imberbe, i als llavis rosats de la jove figueta.

Al cap d’una estoma, l’erecció dels seus membres, ansiosos per tastar un altre cop aquells plaers tan delicats i escollits, va delatar el desig renovats dels dos còmplices.

Anaven a inaugurar, però, un programa nou. Ambroise va ser el primer que va proposar-lo.

—Ja en tenim prou, dels seus conys —va dir grollerament mentre es girava cap a Verbouc, que ja es trobava a sobre de la seva neboda i xalava amb els pits de la noia—. Fem un cop d’ull als seus culs. Aquesta criatura deliciosa seria un regal per al mateix Papa: té unes natges vellutades i un ullet delicat on fins i tot un emperador abocaria el seu esperma.

La idea va ser acceptada instantàniament. Van agafar la víctima. Va ser una cosa abominable i monstruosa. Donades les desproporcions entre les cigales de l’un i de l’altre i els llocs on volien encabir-les, la penetració resultava aparentment impossible. El membre enorme de l’eclesiàstic va presentar-se a l’entrada posterior de Julia mentre el de Verbouc amenaçava la de la seva neboda. Els preliminars van durar un quart d’hora, i, després d’una espantosa escena de luxúria i lascívia, totes dues noies van rebre a les entranyes els raigs ardents d’aquelles ejaculacions impies.

Finalment la calma va seguir a les violentes emocions que havien esgotat els actors d’aquella escena monstruosa. Aleshores van reparar en el senyor Delmont. Com ja he dit abans, aquell digne cavaller s’havia deixat caure tranquil·lament en un racó, vençut aparentment per la son o pel vi, o per totes dues coses alhora.

—Està molt tranquil —va observar Verbouc.

—La mala consciència és una companyia més aviat trista —va afegir el pare Ambroise, mentre s’ocupava de netejar-se amb cura el membre flàccid.

—Vingui, amic meu. Ara li toca a vostè —va continuar Verbouc tot exhibint, per a edificació dels presents, les parts més secretes d’una Julia gairebé inconscient—. Vingui a gaudir d’això… I ara! Què li passa, en aquest bon home? Redéu! Què significa això? Però…, què dimonis…?

Verbouc, esgarrifat, va recular una passa. Aleshores el pare Ambroise va inclinar-se sobre el cos del desgraciat Delmont i va auscultar-li el cor.

—És mort —va dir tranquil·lament.

I era veritat.