Capítol III

Em sembla que mai no he deplorat tant com en aquella ocasió la meva incapacitat natural per envermellir. Fins i tot una puça hauria tingut motiu per ofuscar-se davant l’espectacle llibertí ofert en les circumstàncies que acabo de relatar.

Com poden resultar tan impúdics i també tan lascius els desigs i les inclinacions d’una noia tan jove i aparentment tan plena d’innocència?

Com és possible que una persona d’una gràcia i d’una frescor infinites pugui esdevenir un esperit de sensualitat ardent, revelar-se de sobte, a causa del curs accidental dels esdeveniments, com un volcà de luxúria?

Jo hauria pogut exclamar perfectament com el vell poeta: «Oh, Moisès!».

O, com els descendents més pràctics del patriarca: «Oh, sant Moisès!».

No cal parlar dels canvis profunds que Bella va experimentar com a conseqüència d’unes experiències com les que acabo de contar. Resultaven aparents tant en la seva manera de caminar com en el seu capteniment.

Del seu jove enamorat, no sé què se’n va fer ni em vaig prendre la pena d’informar-me’n. Però m’inclino a creure que, al sant baró Ambroise, no li mancaven els gustos irregulars tan generalment atribuïts als del seu orde, i que potser el jovenet va ser conduït fàcilment d’una manera progressiva a prestar-se, com la seva jove amant, a la satisfacció dels desigs sense límit del capellà.

Tornem, però, a les meves pròpies observacions pel que fa la bufona Bella.

Si bé les puces no podem envermellir, sí que podem observar i jo m’he imposat la tasca de confiar a la ploma i a la tinta totes les parts amoroses de les meves experiències que em sembla que poden interessar al cercador de la veritat. També podem escriure, si més no aquesta puça que us parla; altrament no tindríeu aquestes pàgines davant dels ulls, i prou.

Van escolar-se uns quants dies abans que Bella no va trobar l’ocasió de reveure el seu admirador eclesiàstic. Finalment l’oportunitat va presentar-se i, com era de preveure, la noia va afanyar-se a aprofitar-la.

Havia trobat la manera d’advertir Ambroise de la seva intenció de visitar-lo. I, per tant, l’astut personatge es trobava preparat per rebre la seva bufona hostessa com la primera vegada.

Així que va trobar-se sola amb ell, la noia va llançar-se als braços del seu seductor, prement aquella carcassa enorme contra el seu cos d’allò més flexible i va començar a prodigar-li les carícies més tendres.

Ambroise no va fer-se pregar per correspondre amb passió a l’abraçada de la noia, i va passar que la parella va començar un intercanvi de petons ardents, ell i ella estirats al seient tou del qual ja hem parlat abans.

Però Bella no estava disposada a limitar-se als petons; volia un menú més substanciós, que sabia, per experiència, que el religiós podia proporcionar-li.

Per la seva banda, Ambroise, no estava menys excitat. Els petons li havien encès la sang, als ulls foscos li flamejava una luxúria declarada, i la protuberància de la seva roba posava de manifest sense cap mena de dubte el desordre dels seus sentits.

Bella comprenia el seu estat: no se li escapaven ni les mirades enceses del religiós ni l’erecció evident del seu membre la qual, d’altra banda, ell no feia res per amagar. La noia pretenia atiar encara més els desigs del seu company, no pas apaivagar-los.

Tanmateix, Ambroise, va demostrar-li aviat que no necessitava que l’excitessin més perquè l’arma se li dilatés d’una manera ferotge i es posés en un estat que omplia la noia d’un desig frenètic només de veure-la.

En qualsevol altra ocasió, Ambroise s’hauria preocupat més del seu plaer que de posar-se immediatament a la feina amb la seva petita conquista… Ara, però els seus propis sentits van revoltar-se en contra d’ell, i va ser incapaç de dominar el desig aclaparador de gaudir tan aviat com pogués dels encants juvenils que se li oferien d’aquella manera.

Ja es trobava a sobre d’ella. La seva enorme corpenta cobria de la manera més potent i completa les formes femenines de Bella. La cigala trempada premia amb duresa l’estómac de la noia, la qual ja tenia el vestit arromangat fins a la cintura.

Amb una mà que tremolava de febre, Ambroise va engrapar la vulva, centre del seu desig, i va ficar la fava, vermella i calenta, del seu membre entre els llavis sucosos. Va empènyer, va esforçar-se a penetrar-hi i va aconseguir-ho. La cigala immensa va començar a endinsar-se d’una manera lenta però segura…, la fava va desaparèixer a l’interior del cony. Unes quantes envestides fermes i decidides van completar la unió, i Bella va rebre, tan llarg com era, l’enorme cabiró excitat del sant baró.

El raptor, ja en possessió total dels encants més profunds de la seva companya, va jeure, panteixant, sobre el pit de la deliciosa criatura.

Bella, amb el membre vigorós ben enfonsat al seu ventre menut, sentia vigorosament els efectes produïts per aquell visitant calent i tremolós.

Al mateix temps, Ambroise va iniciar el moviment de vaivé. Bella va llançar-li al coll els seus braços blancs i va nuar lascivament les cames amb mitges de seda al voltant de la ronyonada del formidable cardador.

—Oh, que deliciós —murmurava la noia tot cobrint-li de petons els llavis molsuts—. Empenyi, empenyi amb més força. Oh, això encara m’obliga a obrir-me més. Que grossa la té! I que calenta, i que…, oh, oh!

I una onada amorosa va rajar del dipòsit de Bella com a resposta a les vigoroses envestides de les quals era objecte, mentre la noia tirava el cap enrere i obria la boca amb els espasmes de l’apassionat acoblament.

Aleshores el religiós va contenir-se i va immobilitzar-se un instant: els estremiments de la cigala revelaven prou l’estat en què es trobava. Desitjava, tanmateix, allargar el plaer tant com pogués, fins al límit.

Bella va comprimir la fletxa terrible amb les seves parts íntimes i va adonar-se que es posava més dura i més rígida quan la fava de color porpra va tocar-li la tendra matriu.

Gairebé immediatament després, el seu corpulent enamorat, incapaç d’allargar més estona el seu plaer, va sucumbir a la més intensa de les sensacions esmolades i penetrants que pugui procurar l’emissió de la llet espessa.

—Oh, ja li surt allò de la verga! —va exclamar la noia, excitada. En sento els raigs intermitents! Oh, doni-me’n més…, encara més…, molt més…, descarregui-me’l a dintre…, empenyi més fort, no tingui compassió de mi! Oh, encara en surt…, empenyi…, esquinci’m si li ve de gust, però doni’m tot el seu esperma!

Ja he parlat abans de la quantitat de llet que el pare Ambroise tenia el poder de descarregar. I aquella vegada fins i tot l’ultrapassava. L’havia estat emmagatzemant durant gairebé una setmana i ara Bella en rebia una onada tan enorme que la descàrrega semblava més aviat l’acció d’una xeringa que no pas l’ejaculació dels òrgans virils d’un mascle.

Finalment el pare Ambroise va retirar-se. Bella va posar-se dreta i va sentir que una matèria espessa li regalimava lentament per les cuixes molsudes.

Amb prou feines el sant baró acabava de desembeinar, la porta d’entrada de l’església es va obrir i van presentar-se dos capellans més a l’interior.

Naturalment la retirada era impossible.

—Ambroise —va exclamar el més vell de tots dos, que podia tenir entre trenta anys i quaranta—, això que fas va en contra dels nostres privilegis i de les nostres regles, que diuen que aquests jocs han de ser practicats en comú.

—Preneu-hi part! —va respondre l’interpel·lat—. Encara no és massa tard. Volia parlar-vos del meu descobriment, però…

—Però la temptació d’aquesta floreta va ser massa forta per a tu, amic meu —va exclamar l’altre mentre, tot parlant, agafava Bella, tota sorpresa, i li ficava una manassa sota les faldilles, buscant-li les cuixes de pell suau—. Ho he vist tot pel forat del pany —va xiuxiuejar-li el brètol a l’orella—. No té per què espantar-se, criatura: l’únic que farem serà tractar-la de la mateixa manera.

Bella va recordar les condicions de la seva admissió al perdó de l’Església i va pensar que allò també formava part de les seves noves obligacions. Va abandonar-se, doncs, sense cap mena de resistència, en braços dels nouvinguts.

Mentrestant, el seu interlocutor acabava de passar-li un braç robust al voltant de la cintura i li cobria de petons les galtes delicades.

Ambroise semblava destarotat i confós.

La noia va trobar-se, doncs, entre dos focs, i no parlem de la flama que continuava abrasant el seu primer posseïdor. La mirada de Bella anava debades de l’un a l’altre, provant de trobar la manera de sortir d’aquella situació.

Perquè, malgrat que s’havia resignat plenament a la situació en què l’havia col·locat l’hàbil astúcia del pare Ambroise, ara gairebé l’abaltia una sensació física de feblesa i de por davant d’aquells nous assaltants.

Bella no llegia més que luxúria i desig furiós en els ulls d’aquests, mentre la passivitat d’Ambroise li prohibia qualsevol intent propi de defensa.

Els nouvinguts l’havien col·locada entre tots dos i mentre el primer que li havia parlat ja li havia arribat amb la mà al cony rosat, l’altre no perdia el temps a l’hora de prendre possessió de les galtes rodones del seu cul molsut.

Enxampada entre tots dos, la pobra Bella no tenia prou força per resistir-se.

—Atureu-vos un moment —va suggerir finalment Ambroise—. Si tan encesos aneu i tantes ganes teniu de gaudir d’ella, almenys despulleu-la sense esquinçar-li el vestit com sembleu disposats a fer.

»Despulli’s, Bella —va continuar—. Sembla que ens l’hem de repartir entre tots tres. Prepari’s, doncs, a convertir-se en l’instrument submís dels nostres plaers en comú. Al nostre convent, hi ha d’altres sacerdots tan exigents com jo mateix i el càrrec de vostè no serà pas una sinecura. Haurà de recordar sempre el privilegi que li ha estat concedit i trobar-se sempre a punt de deslliurar els sants barons del desig fogós que ara ja sap calmar.

Davant d’aquelles ordres, no hi havia escapatòria. Bella va quedar-se nua davant dels tres vigorosos eclesiàstics.

Tots tres van amollar murmuris d’encantament quan la noia va avançar tímidament, despullada de pèl a pèl. Amb prou feines el primer dels nouvinguts que havia parlat, i que era evidentment el superior dels altres dos, va veure aquella meravellosa nuesa que es lliurava a les seves mirades lúbriques, va obrir-se la roba sense vacil·lar i, després de deixar en llibertat un membre fort i llarg, va agafar la noia en braços i va portar-la al seient. Allí va obrir-li àmpliament les cames, va plantar-se-li entre les cuixes, va ficar la fava del seu furiós campió a l’entrada del tendre forat, va empènyer un mica i després, amb una brusca empenta, va clavar el membre fins als ous.

Bella va amollar un petit xiscle de satisfacció en sentir la ruda penetració d’aquella arma nova i potent.

Per a l’home que posseïa plenament la bufona criatura, el contacte va ser un pur èxtasi, la sensació que va experimentar en trobar-s’hi clavat fins a l’arrel del penis desfermat va ser d’una emoció indescriptible. No s’imaginava que podria penetrar tan ràpidament fins al fons d’aquell sexe jove; no havia tingut en compte l’onada d’esperma que ja havia rebut.

El superior, tanmateix, no va aturar-se a reflexionar: va començar el vaivé amb tanta energia que les sacsejades llargues i potents van produir immediatament tot el seu efecte sobre el temperament ardent de Bella i li van fer emetre de seguida el seu dolç tribut de suc. Allò va resultar excessiu per al lasciu eclesiàstic. Fermament embotit dins l’estreta beina, semblant a un guant de carn, amb prou feines va sentir l’emissió calenta de la noia, va amollar un llarg gemec i va descarregar amb fúria.

A Bella, va agradar-li l’ejaculació potent d’aquell home i, obrint les cames al màxim, va rebre la cigala fins al fons per permetre a l’eclesiàstic satisfer allí a estrebades la concupiscència de la seva natura fogosa.

Els sentiments més impúdics de Bella van ser desvetllats per aquest segon i vigorós atac contra la seva persona. I el seu temperament excitable va rebre amb un plaer extraordinari les libacions abundants que li havien ofert els dos robustos campions.

Tanmateix, tot i la seva lascívia i la seva ànsia de plaer, la noia va quedar esgotada per l’esforç físic continuat i va veure amb espant com el segon intrús es preparava a aprofitar immediatament la retirada del superior.

Bella va quedar-se, però, esbalaïda, quan va descobrir les proporcions gegantesques del capellà. Ja s’havia descordat la roba i exhibia una cigala trempada davant la qual fins i tot el vigorós Ambroise es veia obligat a inclinar-se.

D’una mata arrissada de pèl roig, sortia la blanca columna de carn, coronada per la feixuga i brillant fava vermella amb el seu forat, la petitesa del qual semblava destinada a evitar que una descàrrega precipitada no fes vessar massa aviat l’esperma dels testicles. Aquests, enormes i peluts, penjaven a sota i completaven el quadre a la vista del qual la sang de Bella començà a bullir de nou, predisposant-la a acceptar una altra vegada el combat desigual, fent-li fins i tot desitjar-lo ardorosament.

—Oh, pare meu, com podré allotjar aquesta cosa tan grossa dins el meu petit cos? —va preguntar la pobra noia amb espant—. Com podré suportar-la quan em penetrarà? Tinc por que no m’esquinci d’una manera esgarrifosa!

—Aniré amb compte, filla meva. Entraré a poc a poc. D’altra banda, vostè ja ha estat preparada pel doble suc dels dos sants barons que han tingut la sort de precedir-me.

Bella va engrapar el membre gegantí.

L’eclesiàstic era espantosament lleig, baixet i gros, però tenia les espatlles d’un Hèrcules.

La noia estava posseïda per una mena de follia amorosa i la lletjor del capellà no va fer sinó atiar encara més el seu desig sexual. No aconseguia abraçar amb les seves manetes el terrible cabiró. Tanmateix no el deixava anar, continuava prement-lo, fent-li inconscientment unes carícies que n’augmentaven la rigidesa i el preparaven per al plaer. En les seves mans tendres, semblava una barra d’acer.

Al cap d’un instant, Bella ja tenia a sobre el tercer assaltant. La noia, tan excitada com ell, va fer tot el que va poder per empalar-se ella mateixa amb aquella arma terrible.

Durant uns minuts, la proesa va semblar impossible, malgrat que el cony de Bella estava ben lubrificat per les ejaculacions precedents. Finalment, una estrebada furiosa va aconseguir fer penetrar la fava enorme.

Bella va xisclar de dolor. Una segona envestida, seguida immediatament d’una altra, van fer que el brutal cardador, sord a tot el que no fos el seu propi plaer, continués penetrant.

La criatura, boja de dolor, va cridar i va provar desesperadament de desempallegar-se del salvatge assaltant.

Una altra estrebada, un altre crit de la víctima, i el capellà va penetrar-la a fons.

Bella s’havia desmaiat.

Va semblar que, a la primeria, els dos espectadors d’aquell acte monstruós de disbauxa anaven a intervenir a favor de la noia. Aviat, però, com que experimentaven una atracció cruel contemplant aquella lluita i les seves fases lúbriques, van prendre un plaer i un interès evidents a observar-ne els més petits detalls.

Tiro un vel sobre l’escena de luxúria que va seguir: sobre les contorsions d’aquell salvatge que —posseint amb seguretat la jove i bufona criatura— va fer durar el seu plaer fins que una descàrrega copiosa i bullent va posar fi al seu èxtasi i va permetre un descans durant el qual van poder fer recobrar els sentits a la pobra noia.

El robust capellà havia descarregat dues vegades abans de retirar el membre, llarg i inflamat. La quantitat d’esperma havia estat tan grossa que n’havia caigut a sobre del parquet on havia format un petit llac.

Finalment, prou restablerta per moure’s, la jove Bella va poder procedir a les ablucions que l’estat de les seves delicades parts feien necessàries.