Capítol V

Tres dies després dels esdeveniments detallats a les pàgines precedents, Bella va entrar, més fresca i encisadora que mai, al saló de la casa del seu oncle.

Els meus moviments, mentrestant, havien estat vagabunds perquè el meu apetit no havia minvat gens ni mica, i les noves fesomies sempre van tenir per a mi un cert atractiu picant que m’impedia allargar massa la meva estada al mateix lloc.

Així vaig aconseguir plegar una conversa que em va sorprendre d’allò més i que no em fa res de revelar perquè es refereix directament als esdeveniments que acabo de relatar.

Per aquesta conversa vaig arribar a conèixer la profunditat real i la subtilesa del caràcter del pare Ambroise.

No en reproduiré ara el discurs sencer, tal com vaig sentir-lo: només caldrà que n’expliqui les idees principals i que en conti l’aplicació.

Estava clar que Ambroise es sentia molest i incòmode per la sobtada participació dels seus confrares en el gaudiment de la seva última adquisició, i que rumiava un projecte audaç i diabòlic per desempallegar-se d’aquella intrusió i semblar al mateix temps completament innocent en l’assumpte.

En poques paraules, Ambroise va anar directament a l’oncle de Bella i va explicar-li que havia descobert la seva neboda i el seu enamorat al bosquet de Cupido i que no hi havia cap dubte que la noia havia rebut les últimes proves de passió que una noia pugui rebre del seu xicot i que ella hi havia correspost.

En actuar així, l’astut capellà tenia un altre objectiu. Volia conèixer el caràcter de l’home amb el qual anava a relacionar-se. També sabia que una part suficient de la seva pròpia vida no era cap misteri per a l’oncle.

De fet aquell parell es van comprendre força bé mútuament. Ambroise era un home de passions fortes i estava d’allò més enamorat. I el mateix passava amb l’oncle de Bella.

Aquest últim s’havia confessat sovint amb Ambroise i, en revelar-li els seus freqüents desigs irregulars, li havia proporcionat la seguretat que no crearia cap mena de problema si el confessor provava de trobar en ell un còmplice per als plans que havia preparat.

Feia molt de temps que el senyor Verbouc havia posat els ulls sobre la seva neboda i s’havia confessat d’aquella falta. De sobte Ambroise li portava una notícia que li obria els ulls sobre el fet que la noia havia començat a experimentar sentiments de la mateixa mena envers altres mascles.

Ambroise era el seu director espiritual. Va demanar-li, doncs, consell.

El sant baró li va fer comprendre que, finalment, se li presentava una oportunitat i que seria avantatjós per a tots dos de repartir-se el premi.

La proposta va tocar a l’esperit de Verbouc una corda que Ambroise no ignorava: la satisfacció més gran de la seva sensualitat, o la que podia afegir més pebre a les seves febleses, era veure un altre durant la còpula carnal total i completar tot seguit el seu propi plaer penetrant i ejaculant dins el cos de la mateixa pacient.

Van tancar el tracte immediatament: havien trobat una ocasió, el secret estava garantit (perquè la tia de Bella era una invàlida confinada a la seva cambra de malalta) i Ambroise va preparar Bella perquè l’esdeveniment pogués tenir lloc.

Després d’un breu discurs preliminar per recomanar-li que no digués res sobre la seva intimitat precedent, va explicar-li que el seu oncle havia descobert, d’una manera o d’una altra, la seva intriga. Així va portar-la gradualment al punt que rumiava feia molt de temps. Fins i tot li va parlar de la passió que el seu oncle sentia per ella i li va dir sense embuts que la millor manera d’evitar el seu terrible ressentiment era fer tot el que ell li pogués exigir.

El senyor Verbouc era un home sa, de corpenta vigorosa i d’uns cinquanta anys. Com a oncle, sempre havia inspirat a Bella un gran respecte, barrejat amb la molta por que la seva presència i la seva autoritat li provocaven. D’ençà de la mort del seu germà, l’havia tractat, si no amb afecte, almenys sense maldat encara que amb una reserva deguda al seu caràcter.

Evidentment, la pobra Bella, en aquella ocasió, no podia esperar cap mena de clemència ni pensar tampoc a escapar a la indignació del seu tutor.

Deixaré de banda el primer quart d’hora: les llàgrimes de la criatura i la confusió amb què va haver de suportar alhora l’abraçada massa tendra de l’oncle i el seus retrets ben merescuts.

La comèdia, d’allò més interessant, va progressar a poc a poc fins que el senyor Verbouc va posar-se la neboda entre els genolls i li va revelar audaçment que havia pres la decisió de posseir-la.

—No ha d’haver-hi cap mena de resistència estúpida, Bella —va continuar—. No vacil·laré ni fingiré gens de modèstia. N’hi ha prou que el bon pare hagi santificat l’operació perquè jo, en conseqüència, pugui posseir el teu cos i gaudir-ne com el teu jove company ja va fer amb el teu consentiment.

Bella va quedar-se completament esbalaïda. Per bé que sensual, com ja hem tingut ocasió de veure, i fins a un grau no gaire freqüent en una noia de la seva edat, havia estat educada de la manera estricta i convencional adient amb el caràcter fred i distant del seu tutor. Va adonar-se de cop de tot l’horror d’aquell crim. Ni la presència ni l’autorització del pare Ambroise invocada per l’oncle podien atenuar l’angoixa amb què escoltava l’horrible proposta que li feien sense embuts.

Tremolava de sorpresa i de terror davant la mena de crim que projectaven. La idea d’aquella nova situació l’aclaparava. La transformació de l’oncle (fins aleshores reservat i sever, la còlera del qual havia temut sempre, de qui havia procurat sempre apaivagar la fúria i de qui estava acostumada a rebre l’educació amb respecte) en un enamorat apassionat, amb ganes de posseir al seu torn els favors que ella havia concedit no feia gaire a d’altres la deixava muda d’astorament i de fàstic.

Mentrestant el senyor Verbouc, que, evidentment, no estava disposat a donar-li temps per reflexionar i que deixava veure clarament, i de més d’una manera, el desordre dels seus sentits, va agafar la seva jove neboda entre els braços, malgrat la repugnància gens dissimulada de la noia, i va cobrir-li la cara i el coll de petons tan ardents com prohibits.

El pare Ambroise, cap al qual la noia es girava en la seva situació compromesa, no li va aportar cap mena de consol, sinó més aviat al contrari: somrient odiosament davant les temptatives de l’altre, l’animava, fent-li l’ullet d’amagat, a portar fins al final tant el seu plaer com la seva lubricitat.

En aquelles condicions, la resistència era difícil.

Bella era jove i relativament impotent davant la forta abraçada del parent. El contacte i les seves grapejades obscenes gairebé la tornaven boja de fàstic. El senyor Verbouc buscava, amb una energia redoblada, posseir el cos de la neboda. Els seus dits nerviosos ja li grapejaven el setí suau de les cuixes. Amb una altra estrebada decidida, i malgrat que Bella s’esforçava a defensar-se prement amb força les cuixes, la mà impúdica va atènyer els llavis rosats: els dits tremolosos van entreobrir la vulva estreta i humida, baluard suprem de la seva virtut.

Fins llavors Ambroise havia estat un espectador tranquil de la lluita excitant. Aleshores, però, va acostar-se a la noia, va passar-li el seu poderós braç esquerre al voltant de l’esvelta cintura i va agafar-li totes dues mans només amb la seva dreta. Un cop va immobilitzar-la d’aquella manera, va convertir Bella en una presa fàcil per al seu còmplice.

—Per pietat! —va gemegar Bella, panteixant a causa de l’esforç que feia per deslliurar-se—. Deixi’m anar! Això és massa horrible, massa monstruós! Són vostès molt cruels! Estic perduda!

—No, bufona neboda meva, no estàs perduda —va replicar-li l’oncle—, només lliurada als plaers que Venus reserva per als seus devots i per a aquells que són prou audaços per agafar-los i gaudir-ne mentre poden.

—M’han enganyat d’una manera horrible! —va cridar Bella, gens aplacada per aquella enginyosa explicació—. Ara me n’adono! Quina vergonya! No ho puc permetre! Oh, no puc, no puc! Verge santa! Deixi’m, oncle, deixi’m! Oh, oh…

—Calma’t, Bella. T’has de sotmetre. Si no m’ho permets de grat, et posseiré per força. Va, obre aquestes cames tan bufones, deixa’m acariciar aquests panxells deliciosos i aquestes cuixes de pell vellutada; deixa’m passejar la mà per aquest petit ventre que batega. No, no: estigues tranquil·la, petita boja! Finalment ets meva! Oh, quant de temps fa que desitjava que arribés aquest moment, Bella!

Tanmateix la noia encara mantenia una certa resistència que només servia per estimular encara més l’apetit criminal del seu assaltant, mentre Ambroise la tenia fermament agafada amb les seves urpes.

—Oh, la vall deliciosa! —va exclamar el senyor Verbouc mentre esmunyia una mà intrusa sota les cuixes vellutades de la pobra Bella i li tocava les galtes rodones del cul encantador—. Oh, la vall agradable! Ara tot això és meu! A cada cosa, li arribarà el seu torn, ho festejarem tot!

—Deixi’m! —va tornar a exclamar Bella—. Deixi’m, si li plau! Oh! Oh!…

Bella va amollar aquestes últimes exclamacions desesperades quan els seus botxins van estirar-la de panxa enlaire sobre el llit que es trobava preparat a la vora.

En caure, va trobar-se a sobre del cos robust d’Ambroise. Mentrestant, el senyor Verbouc, que li havia arromangat el vestit i havia posat impúdicament a la vista les cames amb mitges de seda i el cos exquisit de la neboda, reculava una mica per gaudir a gust de l’exhibició indecent per la qual havia treballat tant.

—Que està boig, oncle? —va exclamar Bella mentre es retorçava provant debades d’amagar la seva nuesa ardent, oferta del tot a la vista—. Deixi’m anar si li plau!

—Sí, Bella, estic boig, boig de desig i de passió per tu; boig per la voluptuositat de posseir-te; boig per gaudir de tu; boig per sadollar-me del teu cos. Resistir és inútil. Vull trobar tot el meu plaer en aquests deliciosos encants, al fons d’aquesta beina de carn, estreta i exquisida.

Mentre parlava així, el senyor Verbouc es preparava per a l’acte final d’aquell drama incestuós: va descordar-se la part inferior de la roba i, deixant de banda qualsevol consideració de modèstia, va exposar llibertinament a la mirada de la neboda les grosses i rubicundes proporcions del seu membre excitat, que, erecte i lluent, l’amenaçava directament per davant.

Només uns segons més tard, Verbouc va llançar-se a sobre de la seva presa, sòlidament mantinguda pel capellà estirat al llit. Va aplicar la fava vermella de la cigala al tendre foradet i va provar de completar el coit introduint el llarg cabiró al ventre de la neboda.

Tanmateix les contínues contorsions del jove cos de Bella, el fàstic i l’horror que s’havien apoderat de la noia i la falta de maduresa de les seves parts sexuals, van impedir-li d’obtenir eficaçment la fàcil victòria que desitjava.

Jo mai no havia sentit un desig tan ardent de contribuir al fracàs d’un campió com en aquella ocasió. Colpida per les queixes de la bufona Bella, vaig fer un salt i, amb el cos d’una puça i l’ànima d’una vespa, vaig anar a auxiliar-la.

Clavar el fibló a la pell sensible de l’escrot del senyor Verbouc va ser cosa d’un segon. I va provocar l’efecte desitjat. Una sensació de dolor, irresistible i aguda, va aturar-lo. I allò va resultar-li fatal perquè, al cap d’un instant, les cuixes i el ventre de Bella van quedar coberts per la descàrrega perduda del seu vigor de mascle incestuós.

El contratemps inesperat va anar seguit d’un enfilall de renecs tan gruixuts com poc sorollosos. El qui pretenia arrasar-ho tot va retirar-se de la terra conquerida i, incapaç de continuar la lluita, va mirar-se amb despit l’arma ara inútil.

Ara bé, així que el senyor Verbouc va alliberar la neboda de la seva abraçada, el pare Ambroise va començar a manifestar la violència de la seva pròpia excitació, atiada per la seva posició de testimoni passiu de l’escena eròtica precedent.

Mentre encara mantenia Bella abraçada amb força, i satisfeia així el seu sentit del tacte, l’aspecte de la part del davant del seu hàbit denotava sense cap possibilitat d’error l’estat del seu instrument i les seves ganes d’aprofitar l’avinentesa. Pel que es veia, la temible cigala menyspreava la presó del vestit i oferia a la vista la grossa fava rodona ja destapada i agitada per la perspectiva del plaer.

—Ah! —va exclamar el guerrer desarmat mentre dirigia la seva mirada lúbrica a la polla erecta del seu confessor—. Vet aquí un campió que no patirà cap derrota. Jo ho garanteixo.

Tot dient això, va agafar la cigala del pare Ambroise i la va manipular amb una satisfacció evident.

—Quin monstre! Que fort és! I que dur!

El pare Ambroise va aixecar-se. La seva cara congestionada delatava la intensitat del desig. Va situar Bella en una posició més favorable, va posar-li la fava a la vulva humida i es va posar a empènyer amb desesperació.

El patiment, l’agitació i el desig es succeïen a través del sistema nerviós de la criatura víctima d’aquella luxúria.

Per bé que aquella no era la primera vegada que el capellà prenia per assalt les defenses avançades i sucoses de Bella, aquell cop la presència de l’oncle, la indelicadesa de tota l’escena i la convicció innata, que ara s’obria pas a l’esperit de la noia, de les trampes i de l’egoisme del sant baró, s’unien per rebutjar les violentes sensacions de plaer que s’havien manifestat amb tanta potència en ocasions anteriors.

Però les temptatives d’Ambroise no deixaven a Bella temps per reflexionar. Ansiós de sentir la delicada beina ajustar-se-li com un guant al voltant de la cigala, el capellà s’afanyava a completar la penetració i, amb unes quantes estrebades hàbils i vigoroses, va enfonsar-la-hi fins als testicles. Van seguir uns instants de plaer salvatge, de cops ràpids i de pressions íntimes i fermes fins que un crit sord i lent de Bella va anunciar que la natura acabava de triomfar un cop més i que la criatura havia arribat a la deliciosa crisi del combat amorós, quan els espasmes de plaer indicible es succeeixen d’una manera ràpida i voluptuosa a través del sistema nerviós; quan, amb el cap tirat enrere, amb els llavis entreoberts, amb els dits agitats convulsivament i amb tot el cos tibat, la nimfa deixa vessar la seva essència jove perquè es barregi amb el licor de l’amant.

El cos cargolat de Bella, els seus ulls en blanc i les mans crispades palesaven prou quin era el seu estat mentre la noia amollava un gemec d’èxtasi que li sortia com una queixa fatigada dels llavis tremolosos.

Tota la massa de la cigala poderosa, ara ben lubrificada, la treballava deliciosament des de les vores externes de la vulva fins al fons de la matriu. L’excitació d’Ambroise creixia a cada moment, i el seu instrument, dur com el ferro, amenaçava, a cada sacsejada, de descarregar la seva essència fumejant.

—Oh, no puc més. Em sembla que la meva llet està a punt de brollar. Cal que vostè se la foti, Verbouc. Aquesta noia és deliciosa. La seva vagina em prem la cigala com ho faria un guant massa estret… Oh, oh, oh!

Unes estrebades més fortes, més seguides, una envestida vigorosa, una inclinació de l’home robust sobre la cara delicada de la criatura, una abraçada profunda i baixa, i Bella va sentir amb un plaer inefable, la injecció calenta d’Ambroise, que li va inundar d’esperma abundant, espès i suau, les seves parts íntimes fins al fons.

Ambroise va retirar a contracor la llança fumejant i va deixar ben exposades les lluents parts sexuals de la noia, de les quals començava a vessar el semen que ell acabava d’abocar-hi.

—Bé! —va exclamar Verbouc, sobre el qual l’escena havia tingut un potent efecte excitant—. Ara em toca a mi, pare Ambroise. Vostè ha posseït la meva neboda davant meu: és el que jo volia, i, a ella, l’ha encantat. Ha compartit el plaer amb vostè. Les meves previsions s’han realitzat: la noia pot rebre el mascle, pot obtenir-ne plaer. Puc, per tant, gaudir d’ella i dins del seu cos. Bé, vaig a començar. Finalment m’ha arribat el torn, ara no se m’escaparà. Vaig a satisfer un desig llargament esperat. Apaivagaré la meva ànsia insaciable per la filla del meu germà. Mira, noia, com aquest membre aixeca orgullosament el seu cap vermell; és el desig que sento per tu. Toca, Bella, dolça neboda meva, les pilotes del teu oncle, mira que dures són: les tinc plenes per a tu. Tu ets la causa que tingui la cigala tan dura, tan llarga i tan inflada. I tu ets la destinada a alleujar-la. Estira’n la pell enrere, Bella. Així, petita meva…, deixa’m que dirigeixi la teva maneta bufona! Oh, res de bestieses, res de rubors, res de modèstia, res de fàstic! Te n’adones, de la seva llargària? Doncs, hauràs d’acollir-la tota dins aquesta figueta calenta que aquest estimat pare Ambroise acaba d’omplir gairebé a vessar. Veus els dos grossos globus que tinc a sota del membre, estimada Bella? Són carregats de llet, que t’injectaré al ventre per al teu plaer i també per al meu. Sí, Bella, al ventre de la filla del meu germà…

Era d’allò més evident que la idea de l’horrible incest que projectava alimentava el seu estat d’excitació i li produïa una sensació sobreabundant de luxuriosa impaciència la qual es palesava tant en la seva cara inflamada com en la rigidesa i l’erecció de la cigala que amenaçava les parts humides de Bella.

El senyor Verbouc va fer els preparatius amb una seguretat total. Realment, com ell deia, la pobra Bella no tenia escapatòria. Se li va posar a sobre, li va separar les cames. Ambroise la mantenia sòlidament contra el seu ventre, inclinat a sobre d’ella. El violador va veure la seva oportunitat: la via estava lliure, les cuixes blanques es trobaven ja ben separades, tenia a l’abast els llavis vermells i lluents d’aquell cony jove i bufó. No podia esperar més. Va obrir la vulva, que semblava fer una ganyota, va encastar-hi la pesada fava vermella de la cigala i va empènyer. Amb una sola estrebada, i mentre deixava anar un udol de plaer sensual, va clavar-la fins als testicles dins el ventre de la seva neboda.

—Ah, Senyor! Finalment ja sóc a dintre seu —va exclamar Verbouc—. Oh, oh, que agradable és això, quin plaer! Que estreta és! Oh!

Mentrestant, el bon pare Ambroise subjectava la pobre criatura fermament.

Bella es va agitar violentament i va deixar anar un petit xiscle de dolor i d’espant quan va sentir la penetració del membre inflat de l’oncle. Aquest, però, clavat fermament al cos calent de la seva víctima, va començar una correguda ràpida i furiosa de plaer egoista. Era l’anyell a la gola del llop, el colom entre les urpes de l’àguila… Sense pietat ni consideració pel que la noia pogués sentir, el brètol va continuar empenyent fins que, massa aviat per al seu propi plaer, va descarregar amb un crit de plaer agònic i va injectar al ventre de la neboda un abundant torrent d’esperma incestuós.

Els dos miserables van divertir-se unes quantes vegades més amb la seva tendra víctima. La seva concupiscència ardent, estimulada en cadascun d’ells per la contemplació dels plaers que sentia l’altre, els embogia.

Ambroise va provar d’atacar-la per l’ullet del cul, però Verbouc, que tenia sens dubte raons personals per evitar-ho, va prohibir aquella violació, i el capellà, gens ofès, va abaixar la fava del seu gros instrument i va clavar-la per darrere a la vulva rosada. Verbouc, agenollat a sota, vigilava la maniobra, i, quan el capellà va acabar, va llepar amb un plaer evident els llavis regalimosos del cony, ple a vessar, de la jove neboda…

Aquell vespre vaig acompanyar Bella al llit perquè, malgrat que els meus nervis havien rebut un xoc terrible, la meva gana no havia minvat. I potser era una sort que la meva jove protegida no tingués una pell prou irritable i no s’adonés gaire dels meus esforços per satisfer els meus desigs naturals insaciables.

La seva son m’havia permès de xalar amb un bon àpat i havia trobat un refugi deliciosament calent i segur entre la molsa tendra i suau que li cobria el mont de Venus quan, cap a la mitjanit, un terrabastall violent va interrompre el meu repòs ple de dignitat.

Algú havia abraçat d’una manera violenta i poderosa la noia, i una forma feixuga cobria vigorosament el seu cos delicat. Un crit ofegat va sortir-li dels llavis espantats i, entre la seva lluita inútil per fugir i els esforços, més afortunats, del seu assaltant, vaig reconèixer la veu i la persona del senyor Verbouc.

La sorpresa havia estat completa, i vana la feble resistència que la noia podia oferir. L’oncle incestuós, amb una pressa febril i espantosament excitat pel suau contacte de la pell vellutada dels membres de la neboda, prenia possessió d’una manera salvatge dels seus encants més secrets. Embogit per la seva fastigosa concupiscència, empenyia la seva arma enorme contra el cos de la criatura.

Va seguir una lluita en la qual cadascun d’ells va fer un paper diferent.

El violador, tan inflamat per les dificultats de la conquista com per les sensacions exquisides que li procurava, va enfonsar la cigala rígida dins la beina adorable i, amb envestides ardents, va provar de calmar la seva luxúria amb una descàrrega copiosa mentre Bella, el temperament de la qual, més reservat, no es trobava preparat per a un atac tan fort i tan llibertí, provava debades de resistir les reaccions del seu cos, que, provocades per la fricció excitant, amenaçaven de trair-la. Finalment, però, amb els membres tremolosos i la respiració panteixant, va rendir-se i va deixar anar el dolç producte del seu ser intern al llarg de la cigala inflada que li bategava tan deliciosament a dintre.

El senyor Verbouc tenia plena consciència del seu avantatge i, canviant de tàctica com un general prudent, va tenir cura de no esgotar-se i va poder provocar així un nou combat.

La cosa no va resultar-li gaire difícil perquè el combat semblava excitar furiosament la noia. El llit tremolava sota les sacsejades i l’atac lasciu semblava omplir tot el dormitori. Tots dos cossos giraven, rodolaven, es barrejaven en una massa indistinta.

La concupiscència, impacient i abrasadora, regnava com a sobirana a totes dues bandes, tant a la d’ell com a la d’ella…

Ell clavava unes envestides furioses, s’esforçava, empenyia, premia, es retirava fins que la fava vermella del penis inflat es trobava entre els llavis inflamats de la vulva ardent de Bella, a l’entrada de la beina… Aleshores tornava a enfonsar-s’hi fins que el pèl negre i arrissat del seu ventre es barrejava amb la molsa, més tendra, que cobria el pubis gras de la seva neboda, i la noia deixava anar un sanglot tremolós que expressava alhora el seu patiment i el seu plaer.

Un cop més, la victòria fou de l’oncle. En una de les seves envestides, mentre embeinava el membre vigorós fins als testicles en aquell cos obert, un crit ronc, tendre i gemegós va expressar l’èxtasi d’aquella carn el sistema nerviós de la qual era sacsejat de nou per l’agut espasme del plaer… Després amb un sospir brutal de triomf, ell va llançar-li un raig ardent d’esperma que va arribar fins al plec més profund de la matriu de Bella.

Lliurat al frenesí d’un desig desvetllat de nou, que la possessió d’una flor tan bufona encara no havia apaivagat, el brutal Verbouc va girar de bocaterrosa la neboda mig desmaiada i va contemplar-li a plaer les natges agradables. El seu objectiu es va fer aleshores evident perquè, servint-se d’una mica de l’esperma que omplia aleshores la figueta, va lubrificar-li l’ull del cul, on enfonsava l’índex tant com podia.

Va excitar-se al màxim un altre cop. La fava de la cigala amenaçava el cul molsut.

Aleshores va posar-se sobre el cos inclinat de la noia, va acostar la punta del membre al foradet estret i va provar de fer-la entrar, casa que va aconseguir al cap d’una estona. Bella va rebre al recte tota la cigala del seu oncle. L’estretor de l’anus va provocar un plaer d’allò més picant a l’oncle, que va continuar lentament el seu vaivé durant més d’un quart d’hora fins que la cigala se li va posar dura com el ferro. Aleshores Bella va notar que l’oncle li omplia les entranyes d’esperma calent, com si li administrés una lavativa amb una xeringa.

El senyor Verbouc no va alliberar la neboda dels luxuriosos acoblaments amb els quals havia satisfet la seva passió fins que no va fer-se de dia i va esmunyir-se, afeblit, cap al seu propi llit fred, deixant que Bella, morta de cansament, caigués en una pesada son d’esgotament de la qual no va despertar-se fins molt tard.

Quan, finalment, Bella va sortir del dormitori, va fer-ho amb la sensació d’haver experimentat un gran canvi pel qual no va amoïnar-se gens ni mica ni va provar d’analitzar. La sensualitat s’havia afermat en el seu caràcter: fortes emocions sexuals havien estat desvetllades i satisfetes. El conreu del desig i la seva satisfacció havien engendrat la luxúria. I aquesta luxúria havia facilitat el camí cap a d’altres febleses sense aturador i fins i tot contra natura.

Bella, jove, encara amb aspecte de criatura i encara innocent fins no feia gaire temps, havia esdevingut de sobte una dona de passions violentes i de lubricitat sense fre.