Capítol II

La curiositat de conèixer la continuació d’una aventura que ja m’havia interessat molt, i també una tendra i dolça sol·licitud per la dolça i amable Bella, van incitar-me a quedar-me a prop seu, i, en conseqüència, vaig evitar d’incomodar-la amb una atenció massa sostinguda per part meva i provocar resistències contra mi per un atac a deshora en un moment durant el qual resultava necessari per a l’èxit del meu desig quedar-me dins del cercle d’operacions de la joveneta.

No provaré de parlar de les hores miserables viscudes per la meva jove protegida durant l’interval que va escolar-se entre l’horrible descobriment fet pel sant pare confessor i l’hora designada per aquest per a l’entrevista a la sagristia, durant la qual havia de decidir-se el destí de la infortunada.

Amb passes tremoloses i els ulls baixos, la noia, plena d’espant, va presentar-se al porxo i va trucar.

Aleshores la porta va obrir-se, i el capellà va aparèixer al llindar.

Quan li fa ver un gest, Bella va entrar i es va quedar dreta davant de l’eclesiàstic, sant i imposant.

Després va produir-se un silenci incòmode que va durar un quants segons. El pare Ambroise va ser el primer que va trencar-lo.

—Ha fet bé, filla meva, de venir tan puntualment. L’obediència immediata de la penitent és el primer signe de l’esperit amb el qual ella obté el perdó diví.

Davant d’aquestes paraules amables, Bella va reprendre coratge i va semblar-li que li havien tret un pes enorme del cor. El pare Ambroise va continuar parlant mentre s’acomodava en un seient guarnit de coixins a sobre d’un bagul enorme de roure:

—He meditat molt i he pregat també molt per vostè, filla meva. Durant una bona estona, m’ha semblat que l’única manera que tenia de descarregar la meva consciència era acudir de seguida al protector natural de vostè i assabentar-lo del terrible secret del qual sóc el malaurat coneixedor.

Aquí va fer una pausa. I Bella, que coneixia bé el caràcter rígid del seu oncle, de qui depenia absolutament, va tremolar en sentir les paraules del religiós.

Tot agafant-li una mà tremolosa i atraient lentament la noia cap al mateix seient, de manera que Bella va trobar-se agenollada davant seu, el capellà va continuar parlant mentre li posava la mà dreta a sobre de l’espatlla:

—Però m’horroritza pensar en les terribles conseqüències que es derivarien d’una revelació semblant, i, en el meu trasbals, he demanat l’ajuda de la Verge. Ella m’ha ensenyat un mitjà que, alhora que s’ajusta perfectament a les intencions de la nostra Santa Església, evita que les conseqüències del pecat de vostè siguin conegudes pel seu oncle. La primera condició, tanmateix, que imposa aquest mitjà és una obediència cega.

Bella, que va posar-se d’allò més contenta en sentir que li era possible sortir d’aquell problema, va prometre ràpidament la submissió més absoluta a les ordres del seu pare espiritual.

La noia es trobava agenollada als peus de l’eclesiàstic. El pare Ambroise va decantar la testa poderosa cap a la cara inclinada de Bella. Tenia les galtes vermelles, un foc estrany li ballava pels ulls ardents. Les mans li tremolaven lleugerament quan les posava sobre les espatlles de la seva penitent. Pel que fa a la resta, però, el seu posat era de calma.

Sens dubte el seu esperit es trobava torbat pel conflicte entre el deure que havia de complir i l’objectiu tortuós que es proposava, la difícil explicació del qual volia evitar.

Aleshores va encetar una llarga lliçó sobre la virtut de l’obediència i sobre la submissió absoluta deguda als consells de direcció espiritual del ministres de la Santa Església.

Bella va renovar la seva promesa de paciència absoluta i d’obediència en totes les coses.

Mentrestant a mi em resultava evident que el capellà era víctima d’un esperit presoner però rebel, que es revoltava en ell contra ell, i de vegades arribava a esclatar gairebé a l’exterior, en una victòria total que se li reflectia en els ulls espurnejants i en els llavis ardents a causa de la passió.

El pare Ambroise, va atreure molt a poc a poc cap a ell la seva bella penitent fins que els bonics braços de la noia van descansar sobre els genolls de l’eclesiàstic. Amb la cara inclinada en una santa resignació, Bella gairebé es tocava les mans.

—I ara, filleta meva —va continuar el sant home—, ha arribat l’hora de dir-li els mitjans que m’ha indicat la Verge, i només pels quals em serà perdonat de no revelar el pecat de vostè. Hi ha ànimes subordinades a les quals es confia la tasca d’alleujar les passions i les exigències que els servidors de l’Església no poden confessar obertament però que tenen, sens dubte, necessitat de satisfer. Aquestes privilegiades són escollides principalment entre aquelles que ja han anat pel camí de la feblesa carnal. A elles, els és confiat el deure solemne i sant d’apaivagar els desigs terrenals de la nostra comunitat religiosa en el secret més estricte. A vostè… —va murmurar el capellà amb la veu tremolosa a causa de l’emoció, mentre les seves mans passaven, en una transició fàcil, de les espatlles a la fina cintura de la penitent—, a vostè, que ja ha tastat el plaer suprem de la còpula, li convé fer aquesta feina santa. No solament el seu pecat serà així més fàcilment esborrat i perdonat sinó que li serà permès d’assaborir legítimament aquestes delícies supremes, que ultrapassen les de l’èxtasi diví, i que pot estar segura de trobar tothora en braços dels servidors de Déu. Nedarà en un mar de plaer sensual sense incórrer en les penes de l’amor il·lícit. Tindrà l’absolució cada vegada que concedirà el seu tendre cos a les satisfaccions de l’Església, a través dels seus ministres, i serà recompensada i animada en el seu treball piadós no solament sent-ne testimoni, sinó compartint plenament les emocions intenses i fervents que ha de provocar la utilització de la seva atractiva persona.

Bella va escoltar aquestes proposicions insidioses amb una barreja de sorpresa i de plaer.

Com hauria pogut resistir els impulsos violents i sensuals de la seva natura calenta, desvetllats de cop i volta pel quadre presentat a la seva imaginació ardent?

Amb un gest piadós, el sacerdot la va atreure cap a ell i va imprimir-li un petó llarg i càlid als llavis rosats i consentidors.

—Verge santa! —va murmurar Bella, els instints sexuals de la qual es despertaven cada cop més—. Això supera el que puc suportar… En tinc ganes… Estic meravellada…, no sé què em passa…

—Estimada innocent! Jo la instruiré. En la meva persona, trobarà el millor preceptor i el més adient per als exercicis que farà d’ara endavant.

El pare Ambroise va canviar lleugerament de posició. Aleshores Bella li va veure per primer cop la mirada encesa per la sensualitat i que gairebé va espantar-la.

També va adonar-se aleshores de la protuberància enorme visible a la part del davant de la sotana de seda.

L’eclesiàstic, excitat, ja no es va prendre la molèstia de continuar amagant el seu estat ni les seves intencions.

Va abraçar la bufona criatura i va besar-la una llarga estona i apassionadament. En va prémer el cos tendre contra la seva persona, grossa i grassa, i es va fer endavant per gaudir d’un contacte més íntim amb aquella graciosa figura.

Finalment la concupiscència devoradora que el cremava va fer-li perdre l’oremus. Va afluixar una mica l’abraçada ardent, va descordar-se la part del davant de la sotana i, sense cap mena de pudor, va mostrar davant dels ulls esbalaïts de la seva jove penitent un membre les gegantesques proporcions del qual va atabalar-la tant com la seva rigidesa i consistència.

És impossible descriure les sensacions que l’exhibició del formidable instrument van produir en la tendra criatura.

Va clavar-hi instantàniament els ulls mentre el capellà, que va adonar-se de l’esbalaïment de la noia sense descobrir-hi, però, res que s’assemblés a alarma o aprensió, cosa que va alegrar-lo, la hi va posar fredament a les mans.

Va ser aleshores quan Bella, en sentir el contacte muscular d’aquella cosa meravellosa, va excitar-se d’una manera salvatge.

Com que només havia vist fins aleshores les modestes proporcions de l’instrument de Charly, va sentir que els seus desigs impúdics es despertaven ràpidament davant d’un fenomen tan notable. Va prémer tant com va poder l’enorme objecte amb les seves tendres manetes i va enfonsar-se davant seu en un èxtasi de delícies sensuals.

—Verge santa, això ja és el cel! —va murmurar Bella—. Oh, pare, qui hauria cregut que seria escollida per a un plaer semblant!

Allò també era massa per al pare Ambroise. L’encisava la lubricitat de la seva bufona penitent i estava encantat amb l’èxit de la seva astúcia infame (perquè era ell qui ho havia preparat tot i n’havia estat l’instigador, incitant els dos enamorats a trobar-se i proporcionant-los així una ocasió de cedir als seus temperaments fogosos, que tots ignoraven fora d’ell. Amb els ulls encesos havia seguit les fases del combat amorós des de l’ombra on s’havia amagat).

Aixecant-se ràpidament va agafar en braços el tendre cos de Bella i va aixecar-la. Va posar-la a sobre dels coixins del seient on ell mateix es trobava assegut feia un instant. Va aixecar-li les cames, i, després de separar-li tant com va poder les cuixes complaents, va contemplar un moment el deliciós tall rosat que apareixia a sota del ventre blanc. Aleshores, sense dir mot, va abaixar la cara cap a la vulva beneita, va ficar la seva llengua disbauxada tan endins com va poder en aquella beina humida i va fer-hi una xuclada tan deliciosa que Bella, amb un estremiment d’èxtasi i de passió, mentre el seu cos jove es retorçava amb contorsions espasmòdiques de plaer, va segregar una emissió abundant que el sant home es va empassar com ho hauria fet amb un pot de crema divina.

Va haver-hi calma durant una estona.

Bella, de panxa enlaire, amb els braços estirats a banda i banda del cos i el cap tirat enrere, es trobava en una actitud de deliciós exhauriment després de les estranyes sensacions que li havien provocat feia només un instant els procediments impúdics del reverend.

El pit encara li palpitava a causa de la violència de l’èxtasi i tenia els ulls bufons mig aclucats en un repòs lànguid.

El pare Ambroise era un d’aquests rars homes que són capaços de mantenir el control dels seus instints en unes circumstàncies com aquelles. Estava acostumat a esperar amb molta paciència l’acompliment dels seus objectius, tenia una rudesa general de maneres, i la seva natura ardent sabia mantenir les convencions que eren la garantia del seu orde. I encara que el seu caràcter no era gens apropiat per al seu estat i que l’agitaven uns desigs tan violents com irregulars, havia après a dominar les seves passions fins a la mortificació.

Ja és hora de revelar el caràcter real d’aquell home. Ho faré amb respecte però cal dir la veritat.

El pare Ambroise era la viva personificació de la luxúria. Tot el seu esperit estava dedicat a satisfer-la, i els seus instints grosserament animals, la seva constitució vigorosa i ardent, tant com el seu tarannà inflexible i dur, el feien assemblar-se en cos i ànima al sàtir de l’Antiguitat.

Però Bella hi veia únicament el sant pare que, no solament li havia perdonat el seu pecat, sinó que li havia obert el camí, com la noia suposava, per gaudir legítimament d’uns plaers que ja havien trasbalsat amb tanta força la seva imaginació jove.

L’audaç eclesiàstic, singularment encantat no solament per l’èxit del seu estratagema que li havia proporcionat una víctima tan suculenta, sinó també per l’extraordinària sensualitat d’aquesta i pel plaer evident amb què s’havia prestat al seu desig, es preparava ara a collir sense pressa el fruit de la seva trapelleria i a gaudir totalment del plaer que la possessió de tots els delicats encants de Bella podien proporcionar-li per calmar la seva concupiscència espantosa.

Bella, finalment, era seva. I, mentre es separava del cos estremit, amb els llavis encara mullats per la prova abundant de la participació de la noia en el plaer, encara va trempar més: la gruixuda fava vermella de la terrible cigala brillava sota l’aflux de la sang i la tibantor dels músculs.

Tan aviat com la jove Bella va sentir-se deslliurada de l’atac del seu confessor contra la part més sensible, ja descrita, de la seva persona, i va aixecar una mica el cap de la posició estirada en la qual es trobava, la seva mirada va topar, per segona vegada, amb el gros cabiró que el capellà mantenia impúdicament exposat.

La noia va observar la llarga i gruixuda fletxa blanca i la selva de pèls negres i arrissats d’on sortia per dreçar-se rígidament cap al cel. També va veure’n la punta, semblant a un ou, de pell vermella, la qual semblava invitar la seva mà a tocar-la.

Bella mirava el membre de carn rígida. I, incapaç de resistir la temptació, va allargar de nou la mà per engrapar-la.

La va agafar, la va prémer, va estirar-ne enrere la pell mòbil i va fitar la grossa fava quan s’hi abocava. Va veure’n amb sorpresa el foradet en forma de tall, i agafant tota la cigala amb les dues mans, va mantenir-la, palpitant, molt a prop de la seva cara.

—Oh, pare meu, quina cosa! —va exclamar—. I que enorme! Oh, si us plau, digui’m què he de fer per alliberar-lo d’aquestes sensacions que vostè diu que causen tant dolor i tantes incomoditats als sants ministres de la religió.

El pare Ambroise estava massa excitat per respondre-li. Va agafar, però, la mà de la noieta i va ensenyar a la verge ignorant com havia de moure els ditets blancs, amb un moviment regular de vaivé, al llarg de l’enorme cabiró.

El seu plaer va ser intens, i el de Bella amb prou feines una mica menys fort. La noia va continuar fregant-li el membre amb els seus palmells suaus, i, tot aixecant els ulls cap a la cara de l’eclesiàstic, va preguntar-li dolçament si allò li donava plaer, si li resultava agradable i si podia continuar de la mateixa manera.

Mentrestant el reverend sentia que el penis se li enduria cada cop més i trempava encara amb més força sota les titil·lacions excitants de la noia.

—Pari un moment. Si continua treballant-me el membre així, em farà ejacular —va dir suaument—. Val més retardar-ho una mica.

—Ejacular, pare? —va preguntar Bella àvidament—. Què significa això?

—Oh, estimada criatura, tan encantadora per la seva bellesa com per la seva innocència! Que bé compleix la seva missió! —va exclamar Ambroise, encantat d’ultratjar i de corrompre la inexperiència evident de la seva jove penitent—. Ejacular vol dir completar l’acte amb el qual arribem al plaer total de la voluptuositat: aleshores una quantitat abundant de fluid blanc i espès surt de la cosa que vostè té ara a les mans i, brollant amb força, proporciona tant plaer a qui el llança com a la persona que el rep d’una manera o d’una altra.

Bella va recordar-se de Charly i del seu èxtasi, i va comprendre immediatament el que allò significava.

—I aquesta ejaculació el curarà, pare?

—Certament, filla meva, i és aquest alleujament el que busco quan li ofereixo l’ocasió de prendre de mi el benaventurat sacrifici d’un dels servidors més humils de l’Església.

—Que deliciós! —va murmurar Bella molt baixet—. Aquest raig abundant brollarà per a mi, i és per a mi que aquest sant baró proposa aquesta fi del seu plaer. Que feliç em fa ser capaç de proporcionar-li tanta delectació.

Mig meditant, mig proferint aquests pensaments, va abaixar el cap. Aleshores un perfum sensual feble però exquisit va pujar-li de l’instrument de la seva adoració. En va prémer la punta amb els seus llavis humits, va cobrir-ne el foradet en forma de tall amb la seva boca encantadora i va imprimir tot seguit un petó fervent sobre el membre brillant.

—Quin és el nom d’aquest fluid? —va preguntar mentre aixecava un cop més la seva cara bufona.

—En té diversos —va respondre el sant baró—, segons la mena de persona que els fa servir. Però aquí, entre vostè i jo, l’anomenarem semen.

—Semen —va repetir Bella amb innocència tot deixant caure la paraula eròtica dels seus dolços llavis amb una unció natural en aquelles circumstàncies.

—Sí, estimada filleta meva, semen és el nom amb el qual desitjo que el conegueu, i molt aviat veurà una riada d’aquesta preciosa essència.

—Com la rebré? —va preguntar Bella mentre pensava en Charly i en la, relativament, prodigiosa diferència entre l’instrument del noi i la cigala gegantesca que ara tenia al davant.

—Hi ha diverses maneres de fer-ho i vostè les haurà d’aprendre totes. Però encara tenim una experiència massa petita de l’acte principal de la santa cardada, la còpula permesa de la qual ja li he parlat. Per tant, en conseqüència, aquesta vegada ens limitarem a la manera més còmoda. En lloc, doncs, de descarregar aquesta essència anomenada semen dins el cos de vostè, on l’extrema estretor de la vulva produiria sens dubte un raig molt abundant, començarem per la fricció dels seus dits obedients fins al moment que jo sentiré l’acostament dels espasmes que acompanyen l’emissió. Aleshores jo li faré un senyal i vostè es ficarà a la boca, tan endins com pugui, la fava del meu instrument i suportarà que jo li descarregui el semen fins a la darrera gota i em retiri satisfet, almenys aquesta vegada.

Bella, l’instint lúbric de la qual la portava a delectar-se en la descripció que el confessor li feia, i que estava tan impacient com ell per realitzar aquell programa ultratjant, va expressar ràpidament la seva bona voluntat de sotmetre-s’hi.

Ambroise va posar un cop més la seva enorme cigala a les mans de Bella.

Tan excitada per la vista com pel contacte d’un objecte tan notable, el qual les seves mans engrapaven aleshores amb delectació, la noia va posar-se a la feina pessigollejant, fregant i prement la cigala enorme i dura d’una manera que va provocar un plaer d’allò més intens al capellà llicenciós.

Sense donar-se per satisfeta amb la feina dels seus dits delicats, Bella, tot pronunciant paraules de satisfacció i d’emoció, va posar-se als seus deliciosos llavis vermells la fava inflamada de la cigala erecta i li va permetre esmunyir-se entre ells tan endins com va poder, tot esperant de provocar, tant per la fricció com pels moviments llepadors de la llengua, la deliciosa ejaculació que esperava.

Allò excedia el que s’havia atrevit a esperar el sant baró, que no s’imaginava trobar, ni de bon tros, una alumna amb tantes ganes d’acceptar el que ell es proposava. Al cim de l’exaltació a causa de les delicioses titil·lacions que experimentava al membre viril, va preparar-se a inundar la boca i la gola de la noia amb la riada de la seva descàrrega potent.

Ambroise va començar a adonar-se que no podria retenir gaire estona la seva llet i que, per tant, ja estava a punt d’arribar al final del seu plaer.

Era un d’aquests homes extraordinaris l’abundància de l’ejaculació dels quals deixa molt enrere la dels mascles corrents. No solament tenia el do interessant de poder repetir diverses vegades seguides l’acte venerí amb pauses molt curtes; també la quantitat de líquid amb la qual acabava cada còpula era tan prodigiosa com inhabitual. Aquesta sobreabundància semblava sortir d’ell en proporció a les seves emocions animals: com més intensos i nombrosos eren els seus desigs libidinosos, més forta era l’emissió que els calmava.

Va ser sota aquestes circumstàncies que l’amable Bella va emprendre la tasca d’alliberar els torrents continguts de la luxúria d’aquell home. La seva boca perfumada estava destinada a ser el vas on es vessaria la matèria espessa i enganxifosa de la qual la noia encara no tenia cap experiència. I, tot i que ignorava els efectes de l’alleujament que estava tan ansiosa de provocar, la noia desitjava la consumació de la seva feina i el desbordament d’aquell esperma del qual l’eclesiàstic li havia parlat.

A mesura que els llavis excitants de Bella en premien la fava i que la seva llengua acariciava els voltants del foradet, el membre viril es posava més dur i més calent. Les dues manetes blanques n’arromangaven la pell suau i en pessigollejaven la base alternativament.

Dos cops, Ambroise, incapaç de suportar més estona el contacte deliciós sense ejacular, va separar la fava dels llavis rosats per evitar-ho.

Finalment, Bella, impacient a causa del retard i decidida a enllestir la seva feina, va exercir, amb molta més energia que fins aleshores, una pressió cap avant sobre la fletxa rígida.

Va produir-se instantàniament una tibantor general als membres del bon capellà. Va estirar les cames a banda i banda de la seva penitent, les seves mans van aferrar convulsivament els coixins i va arquejar el cos.

—Oh, Crist sagrat, estic a punt de descarregar! —va exclamar. Amb la boca oberta, va llançar amb els ulls vidriosos una última mirada a la seva víctima innocent. Després es va estremir d’una manera visible i, mentre amollava gemecs sords i xiscles histèrics i breus, el seu penis, obeint les provocacions de la noia, va començar a emetre a sacsejades el seu esperma espès i enganxós.

Bella, en percebre’n els raigs que, un darrere l’altre, li omplien la boca i la gola; en sentir els crits del seu company i en adonar-se, amb una intuïció ràpida, que el capellà experimentava l’efecte suprem que ella havia provocat, va continuar els fregaments i les compressions fins que, ennuegada per la viscosa descàrrega i mig asfixiada per la seva abundància, va veure’s obligada a deixar escapar de la boca aquella xeringa humana, que tanmateix va continuar llançant-li els seus raigs a la cara.

—Verge santa! —va exclamar Bella, els llavis i la cara de la qual fumejaven a causa de l’esperma que els cobria—. Verge santa, quin plaer tan fort! I vostè, pare? Li he proporcionat els preciós alleujament que desitjava?

El pare Ambroise, massa agitat per respondre, va aixecar l’estimada criatura amb els braços, enganxant la seva boca a la d’ella, encara mullada, va xuclar-li els llavis amb gratitud i plaer.

Van reposar tranquil·lament durant un quart d’hora sense que res interrompés el seu descans des de l’exterior.

La porta continuava tancada. El sant baró havia escollit bé l’hora de la trobada.

Tanmateix Bella, els desigs de la qual havien estat terriblement excitats per l’escena que acabo de descriure, estava boja d’impaciència perquè el membre rígid d’Ambroise li practiqués la mateixa operació que ja havia suportat amb l’instrument de proporcions més moderades de Charly.

Envoltant amb els braços el coll rodanxó del seu confessor, va murmurar-li paraules incitants, l’efecte de les quals observava sobre la cigala.

—Vostè m’ha dit que l’estretor d’aquest petit tall —i Bella va posar, amb una pressió suau, l’ampla mà de l’eclesiàstic sobre l’indret del qual parlava— el faria descarregar a dojo el licor que posseeix. Ho donaria tot, pare meu, per sentir com s’escampa dintre meu a través de la punta d’aquesta cosa vermella!

Era evident que la bellesa de la noia inflamava tant com la innocència i la ingenuïtat del seu caràcter la natura sensual del capellà. El sentiment del seu triomf, de l’abandó total de la joveneta entre les seves mans, de la delicadesa i del refinament de Bella, tot plegat conspirava per excitar al màxim la lascívia de la seva natura apassionada i ardent.

Bella era seva. Seva per gaudir-ne com li plagués; seva per sotmetre-la a tots els capricis de la seva horrible luxúria i també per fer-la servir per satisfer la seva sensualitat més ultratjant i desbocada.

—Ah, redéu, això és massa! —va exclamar Ambroise la luxúria del qual, que ja es tornava a encendre, entrava violentament en activitat davant d’aquella sol·licitud—. No sap el que demana, filleta meva. La desproporció és terrible. Vostè patiria molt durant aquest acoblament.

—Ho suportaré tot —va replicar Bella— per sentir aquest instrument dins del meu ventre i, com més aviat millor, el broll del seu licor en mi.

—Verge santa, això és massa! La tindrà, Bella: comprovarà la plena mesura d’aquesta verga erecta i, criatura meva, l’ompliré amb un oceà d’esperma calent.

—Oh, pare meu, serà una felicitat celestial!

—Despulli’s, Bella, tregui’s el vestit, tot allò que pugui engavanyar els nostres moviments, que li prometo que seran bastant violents.

En rebre l’ordre, Bella va despullar-se de seguida i, trobant que el seu confessor semblava embadalit davant la seva bellesa i que el membre se li inflava i allargava en proporció a la nuesa exhibida, es va treure d’una revolada la darrera peça de roba i va quedar-se nua de pèl a pèl.

El pare Ambroise va quedar-se bocabadat davant els encants de la noia. Els malucs grassons, els pits plens, la pell blanca com la neu i tan suau com el setí, les natges rodones i les cuixes ben molsudes, el ventre bufó i pla, el pubis cobert de pèl finíssim i sobretot l’encisadora vulva rosada, que ara es mostrava a la base del mont de Venus, ara s’amagava, atemorida, entre les cuixes grasses com si volgués defugir les mirades…, van fer que es llancés a sobre la seva víctima amb un crit de luxúria ara ja irreprimible.

L’abraçava amb força, premia el cos suau i càlid contra el seu, gras i gros. La cobria de petons lascius i, concedint llibertat total a la llengua disbauxada, prometia a la noia que la introducció del seu cabiró enorme dins la figueta i el ventre d’ella li proporcionaria tots els plaers del paradís.

Bella va correspondre a l’abraçada i va llançar un petit xiscle extasiat. Mentre el raptor excitat l’estirava a sobre del seient, la noia ja sentia la pressió de la inquieta i grossa fava de la gegantesca verga del religiós contra els llavis sucosos i calents del seu forat gairebé virginal.

El sant baró, que trobava deliciós el contacte del penis amb els llavis encesos de la vulva de Bella, va començar aviat a empènyer amb tota la seva energia fins que el suc que vessava la petita i sensible beina va cobrir-li la fava.

La passió de Bella havia arribat al cim. Els esforços del pare Ambroise per clavar-li la punta de la cigala entre els llavis humits de la figueta, lluny de defraudar-la, van estimular-la amb bogeria fins que, amb un altre xiscle feble, va inclinar-se i va vessar el tribut fluid del seu temperament lasciu.

Era exactament el que desitjava l’audaç capellà: quan la càlida i agradable emissió va mullar-li el penis orgullosament dilatat, va empènyer amb decisió i va embeinar la meitat del seu pesat cabiró a l’entrecuix de la noia.

Ara bé, així que Bella va sentir-ne la dura penetració en el seu cos tendre, va perdre el poc control que li quedava i, sense fer cap mena de cas del dolor que suportava, va envoltar amb les cames la ronyonada de l’enorme assaltant, mentre li pregava ansiosament que la penetrés sense compassió.

—Estimada i deliciosa filleta —va murmurar l’eclesiàstic lúbric—, l’envolto amb els meus braços, tinc la meitat de l’arma clavada en el seu ventre ofert. Aviat gaudirà els plaers del paradís.

—Oh, ja ho sé, el sento a dintre meu. No es retiri, clavi’m aquesta cosa deliciosa tan endins com pugui.

—Ja ho faig! Premo, envesteixo però la tinc massa grossa per penetrar-la amb comoditat. Potser li faré mal. Però ja és massa tard. He de posseir-la o morir.

Bella va relaxar-se una mica i Ambroise va guanyar una polzada més. Tenia el membre palpitant en carn viva, clavat a mig camí dins el ventre de la noia. El seu plaer era intens, la vagina de Bella li comprimia deliciosament la cigala.

—Endavant, pare meu. Estic esperant que ragi el licor que vostè m’ha promès.

No calia aquesta mena d’estímul per induir el confessor a practicar el seu poder prodigiós de copulació. Envestia frenèticament i, a cada empenta, el penis ardent s’enfonsava una mica més a l’entrecuix de la noia… De cop i volta va penetrar fins als collons dins el cotxó estret de Bella.

Aleshores la furiosa clavada del capellà brutal va ultrapassar tot el que la seva tendra víctima —sostinguda fins llavors per la febre del desig— podia suportar.

Amb un crit feble —encara que més agut— d’angoixa física, Bella va sentir que el religiós havia superat tota la resistència que la seva joventut havia oposat a l’entrada del membre viril. La tortura de la potent inserció d’aquella massa enorme va esborrar les sensacions luxurioses que li havien fet suportable l’atac a la primeria de l’acoblament.

Ambroise va cridar de plaer i va abaixar la mirada sobre la cosa bufona que la seva serp acabava de picar. Va contemplar amb passió la víctima, ara empalada per l’enorme cabiró. Sentia el contacte embogidor amb una delícia indicible. Veia tremolar Bella sota el dolor de la formidable introducció. La seva natura brutal s’havia despertat del tot i volia gaudir fins al grau suprem, de grat o per força! Va aferrar doncs la noia amb els braços i va obsequiar-la amb tota la potència del seu membre immens.

—És realment excitant, reina meva! Cal que vostè també gaudeixi. Li donaré l’esperma del qual li he parlat. Abans, però, necessito excitar el meu òrgan i la meva natura amb aquesta titil·lació deliciosa. Abraci’m, Bella; després, el rebrà. I, quan el líquid calent sortirà de mi i penetrarà en les seves joves parts, vostè sentirà el mateix plaer embriagador que jo sento ara. Empenyi, Bella, i deixi’m empènyer també a mi. Tingui, filleta meva. Ja torna a entrar… La sent a dins? Oh!… Oh…

Ambroise va incorporar-se un moment i va observar la seva enorme polla rodona i el deliciós tall de Bella, aleshores ja completament eixamplat.

Fermament embotit dins aquella beina deliciosa, gaudint d’allò més de l’estretor excessiva dels càlids plecs de carn que li comprimien la cigala, va empènyer, indiferent davant el dolor causat pel seu membre implacable a la jove Bella. Només volia aconseguir, com fos, tant plaer com pogués.

No era de la mena d’homes que es deixen entendrir per cap noció falsa de pietat en un cas com aquest. Enfonsava el membre tan com podia mentre els seus llavis ardents xuclaven petons deliciosos als llavis oberts i tremolosos de la pobra Bella.

Durant una estona, no va sentir-se res fora de les sacsades amb les quals el capellà lasciu preparava el seu plaer i del xipolleig de la polla que entrava i sortia alternativament del ventre de la bufona penitent.

És inimaginable que un home com el pare Ambroise ignorés les facultats prodigioses de plaer que el seu membre podia despertar en una persona de l’altre sexe ni les potents emocions que devia produir, per la seva grandària i la seva capacitat d’ejaculació, a la noia que aleshores es tirava.

La natura, però, també s’afirmava en la persona de la jove Bella. El dolor de l’esquinçament es diluïa en les intenses sensacions de plaer que li produïa l’arma vigorosa del sant baró, i les queixes sordes i els sanglots de la criatura no van tardar gaire estona a barrejar-se amb expressions ofegades de plaer.

—Oh, pare meu! Oh, pare estimat i generós! Ah, empenyi, empenyi! Oh, empenyi! Puc suportar-ho…, ho desitjo… Em trobo al cel! Quin cap tan calent té aquest instrument beneit! Oh, cor meu, oh… Oh, Verge santa, quines sensacions!

Ambroise veia l’efecte que produïa. El seu propi plaer avançava ràpidament. Movia la cigala amb força endavant endarrere i cada cop que envestia l’enfonsava fins als pèls arrissats que en cobrien la base, fins a les dues boles que li penjaven a sota.

Finalment Bella es va escórrer i va obsequiar l’home, excitat i encantat, amb una emissió calenta que va lliscar-li al llarg de la cigala trempada.

Resulta impossible descriure el deliri luxuriós que va apoderar-se aleshores de la jove i bufona Bella. Va aferrar-se amb una tenacitat desesperada al tors corpulent del religiós, que la penetrava amb tota la força que era capaç d’imprimir al seu cos de mascle, feixuc i voluptuós. Va retenir-lo clavat fins als testicles dins la seva beina estreta i relliscosa.

Bella, tanmateix, durant el seu èxtasi, no va perdre en cap moment de vista el coronament del seu orgasme que li havia estat promès. El sant baró havia de vessar-li el licor a dins del seu cos, com ho havia fet Charly. I aquest pensament encara alimentava amb més força el seu pensament impur.

En conseqüència, quan el pare Ambroise, tot envoltant-li amb els braços la cintura flexible, va clavar un altre cop fins als ous el seu membre de semental al cony de Bella, i, panteixant, va murmurar que l’esperma es trobava a punt de brollar, la noia, d’allò més excitada, va obrir les cames tant com va poder, va començar a llançar veritables crits de plaer i va permetre que el capellà li vessés una riada d’esperma al fons de les parts vitals.

L’ejaculació del pare Ambroise va durar ben bé dos minuts. Cada cop que rebia una injecció potent i calenta d’aquella espessa llet, Bella, amb els seus moviments i amb els seus crits d’èxtasi, donava una prova abundant de l’efecte que li produïa la poderosa descàrrega de l’eclesiàstic lúbric.