Capítol VIII

Bella va continuar proporcionant-me la millor alimentació. Els seus membres joves mai no van refusar-me el beuratge vermell que jo absorbeixo per subsistir ni van sentir, fora d’algunes rares ocasions, les punxadetes que em veia obligada a infligir-li, ben a contracor, per continuar vivint.

Vaig decidir, doncs, quedar-me amb ella per bé que la seva conducta hagués esdevingut, per no dir una cosa pitjor, dubtosa i també una mica irregular.

Una cosa quedava absolutament clara: Bella havia perdut tot sentiment de pudor i de reserva virginals, i només vivia per al plaer dels sentits.

Vaig comprovar aviat que la meva jove senyora no havia oblidat gens ni mica la lliçó que havia rebut sobre el seu paper en la conxorxa en curs de preparació. Com va representar l’esmentat paper és el que em proposo de contar ara.

L’atzar, o per dir-ho més exactament els tripijocs del senyor Delmont, va voler que Bella no tardés gaire temps a trobar-se sola amb el digne propietari a casa d’aquest.

El senyor Delmont va veure l’oportunitat que se li oferia i, igual que un hàbil general, va llançar-se immediatament a l’assalt. Va trobar la seva visitant o bé en plena ignorància de les seves intencions o meravellosament preparada per animar-lo a tirar endavant els seus propòsits.

El senyor Delmont ja havia passat un braç al voltant de la cintura de Bella mentre que, aparentment amb tota la innocència del món i per atzar, la tendra mà dreta de la noia, empresonada sota el seu palmell nerviós i viril, reposava a sobre d’una cuixa del digne cavaller. El que Bella va notar aleshores va posar força en evidència la violència de l’emoció que cert instrument, que ella premia amb la mà, experimentava. Una palpitació va recórrer aquell objecte endurit, el qual romania amagat, i Bella també va sentir l’espasme simpàtic que precedeix el plaer sensual.

L’enamorat senyor Delmont va atreure suaument la noia cap a ell i va abraçar el seu cos dòcil. De sobte va fer-li un càlid petó en una galta i va murmurar-li paraules afalagadores per desviar l’atenció de la noia de la maniobra. Va atrevir-se una mica més i, lentament, va passejar la mà de Bella per sobre del duríssim objecte fins que la noia va comprendre que l’excitació que rebia el digne propietari esdevenia massa ràpida.

Bella representava tan bé el seu paper que semblava la innocència i la modèstia personificades.

El senyor Delmont, animat per la manca de resistència de la seva jove amiga, va fer uns passos més decisius. Va fer lliscar una mà llibertina fins a la vora del lleuger vestit de Bella i li va prémer el panxell, que no va fer res per esquivar la carícia. Aleshores, de sobte, mentre la besava amb ardor als llavis, va esmunyir ràpidament els dits tremolosos sota les faldilles de la dolça criatura i va atènyer una cuixa molsuda.

Bella va recular. En una altra ocasió, li hauria agradat deixar-se estirar de panxa enlaire i hauria desitjat que li fessin el pitjor. Però va recordar les instruccions rebudes i va representar el seu paper a la perfecció.

—Oh, quin atreviment! —va exclamar la noia—. Quina cosa més lletja! No puc permetre que em feu això. El meu oncle sempre em diu que no he de permetre de cap manera que ningú em toqui aquí, si més no abans de…

En arribar en aquest punt, la dolça Bella va callar i va fer cara de babau.

El senyor Delmont era tan lasciu com xafarder.

—Si més no abans de què, Bella?

—Oh, no li ho puc dir, ho tinc prohibit. No hauria hagut de parlar-ne. El que passa es que vostè, amb el seu comportament groller, m’ha fet oblidar…

—Oblidar què?

—Una cosa que el meu oncle m’ha dit moltes vegades —va replicar Bella.

—Quina cosa? Digui-me-la!

—No m’atreveixo… A més a més, no en comprenc gens ni mica el significat.

—Jo l’hi explicaré, si vostè em repeteix el que el seu oncle li ha dit.

—Si li ho explico, em promet que no ho xerrarà a ningú? Puc refiar-me’n?

—Per descomptat.

—Doncs, bé, l’oncle sempre em diu que no he de permetre que ningú em posi la mà en aquest lloc i que qui vulgui fer-ho el primer ha de pagar, i bé.

—De debò diu això?

—Sí, de veritat. Diu que, d’aquesta manera, puc fer-li guanyar una quantitat de diners força galdosa, i que hi ha molts senyors rics que pagarien de gust pel que vostè vol fer-me. També assegura que no és cap estúpid i que no té la intenció de deixar escapar una oportunitat tan bona com aquesta.

—Realment, Bella, pel que veig el seu oncle és d’allò més estricte en assumptes de negocis. Mai no m’hauria imaginat que fos aquesta mena d’home.

—Oh, ja ho crec que l’és! —va respondre Bella—. No ho diu a ningú, és un secret, però la veritat és que li agraden moltíssim els diners. I no sé què és això que diu de vegades de vendre la meva virginitat!

«Aquesta sí que és bona!», va pensar el senyor Delmont. «Ostres, ostres…! Deu ser un tipus de pronòstic i amb un ull meravellós per als negocis!».

De fet, com més hi pensava, més es convencia de la veritat de l’enginyosa explicació de Bella. La noia es trobava en venda, l’anaven a vendre… Valia més, doncs, comprar-la, que no pas arriscar-se a ser descobert i castigat si recorria a una relació secreta.

Abans, però, que pogués fer res més que encetar aquests pensaments i aquestes assenyades reflexions, el va interrompre l’arribada de la seva pròpia filla, Julia, i va haver de deixar a contracor la seva companya i adoptar un posat convenient.

Bella va excusar-se gairebé immediatament i se’n va anar, deixant que germinés la llavor que acabava de sembrar.

El camí que va agafar la meva jove i bufona mestressa travessava diversos prats i, per un camí de carro, anava a parar a la carretera principal, molt a prop de la residència del seu oncle.

Era a la tarda i el temps era inusualment bo. La senda feia molts revolts sobtats, i, tot seguint-la, Bella es divertia mirant el bestiar que pasturava als prats veïns.

Va arribar aviat a un punt on la senda es trobava vorejada d’arbres, la llarga línia recta dels troncs dels quals la separava de la calçada. Al prat més pròxim, Bella va veure uns quants homes treballant la terra. A poca distància, un grup de dones havia deixat una estona d’arrencar les males herbes per intercanviar algunes idees força interessants.

A l’altra banda de la senda, hi havia una tanca a través de la qual Bella va fer una ullada i va veure una cosa que la va estremir. Al prat hi havia un cavall i una egua. El primer, evidentment, havia perseguit la segona al voltant del prat i, finalment, havia acorralat la companya en un racó, no gaire lluny de l’indret on es trobava Bella. Allò que va estremir, però, la bufona joveneta i la va sorprendre més, fou l’erecció meravellosa d’un membre llarg i grisenc que penjava sota el ventre del semental i que, de tant en tant, es dreçava bruscament amb una sacsejada impacient.

Certament l’egua també s’havia adonat de l’estat en què es trobava el seu company perquè s’estava perfectament tranquil·la amb la gropa girada cap al mascle.

A aquest, l’instint amorós l’apressava massa per badar gaire estona al costat de la femella, i la noia, d’allò més esbalaïda, va poder contemplar com grimpava per darrere a sobre de l’egua i provava de ficar-li la cigala.

Bella s’ho mirava amb un interès que li tallava la respiració. Va veure com, finalment, el membre inflat del cavall encertava el blanc i desapareixia completament a l’interior de la femella.

Dir que allò va agitar tots els seus instints sexuals no seria sinó expressar el resultat natural d’una exhibició tan lúbrica. Més que agitats, però, es trobaven encesos. Bella es retorçava les mans i mirava de fit a fit, amb un interès absorbent i tot el cos en tensió la impúdica escaramussa. I quan, després d’un acoblament ràpid i furiós, l’animal va retirar la cigala de la qual encara queien gotes d’esperma, Bella va llençar a l’enorme instrument que penjava una mirada que expressava el seu desig d’agafar-lo ella mateixa i manipular-lo per a la seva pròpia satisfacció.

En aquell estat d’excitació, va pensar que havia de fer per força alguna cosa per alliberar-se de la tensió que l’oprimia. Amb un esforç molt meritori, va girar el cap i va fer unes quantes passes. Això, però, va fer-la topar amb un altre espectacle, i no precisament el més adequat per calmar la seva excitació.

Dret al camí, hi havia un jove pagès d’uns divuit anys. Tenia la cara bufona però una mica estúpida, girada cap al prat on es divertien els cavalls enamorats. Un forat a la tanca que vorejava la senda li permetia una visió excel·lent de l’espectacle, el qual, evidentment, desvetllava en ell tant d’interès com havia desvetllat en Bella. Allò que va captar, però, l’atenció de la noia va ser l’estat de la roba del xicot i l’aparició d’una verga formidable, vermella i ben desenvolupada la qual, despullada i en plena exposició, dreçava la cresta orgullosa sense cap mena de vergonya.

El seu estat era degut, sense cap mena de dubte, a l’efecte que havia produït en el seu propietari la contemplació dels jocs del prat perquè el noi s’havia descordat la part inferior de la basta vestimenta i s’agafava nerviosament el potent cabiró, del qual s’hauria sentit orgullós un monjo carmelita. Amb ulls àvids, el pagès devorava l’escena que tenia lloc al seu davant. Mentrestant, amb la mà es destapava la fava de la cigala i es treballava el membre amb un vigorós vaivé sense sospitar que una representant del sexe complementari era testimoni de la seva acció.

Una exclamació que Bella va deixar anar involuntàriament a causa del sobresalt va fer que el noi, tot exhibint la seva nuesa i la seva erecció impúdica, es girés i que veiés davant seu aquella joveneta tan bufona.

—Oh, Déu meu! —va exclamar Bella així que va poder recobrar l’ús de la paraula—. Quin espectacle tan horrible! Quin noi tan viciós! Què penses fer amb aquesta cosa vermella tan llarga?

El noi, avergonyit, s’atabalava tot provant de ficar-se a dintre dels pantalons l’objecte que acabava de provocar aquells comentaris. Però la seva confusió evident i la rigidesa de la mateixa cosa, feien l’operació difícil per no dir penosa.

Bella va ajudar-lo amablement.

—Què fas? Deixa’m que t’ajudi… Com és que t’ha sortit? Que gruixuda i que llarga! Ostres! Tens una cosa espantosament grossa, ganàpia!

Tot fent seguir l’acció a la paraula, la noia va agafar amb la seva maneta delicada i blanca la cigala dura del xicot, i, amb una pressió suau i càlida, el va fer encara més incapaç de tornar a ficar-se al seu amagatall.

Mentrestant el xicot, que reprenia gradualment la seva presència d’ànim i s’adonava de la bellesa i de la innocència aparent de la seva nova coneixença, va deixar d’ajudar-la en els lloables esforços que la noia feia per amagar el membre dur i ofensiu. Realment allò havia esdevingut una cosa impossible, fins i tot en el cas que el noi l’hagués desitjada. Perquè, amb prou feines la noia li havia agafat la cigala, aquesta havia adquirit unes proporcions enormes i la fava violàcia i dilatada brillava com una pruna madura.

—Ets un noi molt dolent! Què puc fer? —va dir Bella mentre mirava ingènuament el petit camperol a la cara.

—Ah, quina cosa tan agradable! —va sospirar aquest—. Qui hauria pogut pensar que vostè es trobava tan a prop meu quan he començat a trobar-me malament i això ha començat a bategar i a inflar-se fins a arribar a l’estat que vostè pot veure!

—Això és una cosa molt i molt lletja —va observar la noia mentre li premia amb més força la cigala i es sentia també cada cop més excitada, posseïda per la luxúria—. Es terriblement lletja i incorrecta. Ja ho saps, noi malvat?

—Ha vist vostè el que aquests cavalls feien al prat? —va preguntar el xicot mentre mirava amb admiració Bella, la bellesa de la qual semblava aixecar-se sobre el seu esperit tosc com el sol sobre un paisatge plujós.

—Sí, ho he vist —va replicar la noia amb innocència—. Què feien? Què significa això?

—Això significa «fer l’amor» —va respondre el xicot mentre amollava una riallada lúbrica—. El cavall tenia ganes d’egua, i l’egua tenia ganes de cavall. I tots dos s’han trobat, doncs, al prat per «fotre un clau».

—Ostres, que curiós! —va exclamar Bella mentre, amb una simplicitat d’allò més infantil, feia anar la mirada des de la cigala enorme que tenia agafada, a la cara del noi.

—Oi que sí? I, redéu, quina verga tenia el cavall! No és veritat, senyoreta?

—Immensa —va murmurar Bella mentre pensava en part tota l’estona en l’objecte la pell del qual feia lliscar lentament amunt i avall amb la seva pròpia mà.

—Oh, quines pessigolles! —va sospirar el seu company—. Que bufona és, vostè, i que bé me la pela… Oh, senyoreta, tinc ganes de descarregar.

—Fes-ho, doncs —va xiuxiuejar Bella, d’allò més excitada—. Puc ajudar-te?

Bella va veure que l’objecte endurit, que es posava vermell a causa de la dolça titil·lació que ella li aplicava, s’inflava enormement fins que la fava va semblar a punt de rebentar. La idea llibertina de veure l’efecte de la frega que ella continuava fent-li, va sacsejar Bella amb violència. La noia va aplicar-se amb energia redoblada a aquella tasca impúdica.

—Sí, sí, continuï… Ja està a punt d’arribar… Oh, oh, que bé m’ho fa! Premi més fort…, vagi més de pressa… Estiri’m la pell enrere. Més, més! Oh, Déu meu, oh!

El llarg instrument va posar-se encara més calent i més rígid a mesura que les manetes el treballaven.

—Ah, oh, ja ve! Oh, o…, oh! —va exclamar el camperol amb la veu trencada. Els genolls li tremolaven, el cos se li dreçava, tirava el cap enrere. I, entre les contorsions i els crits ofegats, el penis enorme i poderós llançava un raig de líquid espès sobre les delicioses manetes les quals, deleroses de banyar-se en aquell torrent calent i llefiscós, van abraçar després la grossa cigala per acariciar-la i netejar-la de la riada seminal.

Bella, sorpresa i feliç, el va munyir fins a la darrera gota (les hauria llepat una a una si s’hagués atrevit a fer-ho). Després es va treure el mocador de batista i va eixugar amb les seves mans el líquid espès i perlat.

Aleshores el xicot, estúpid i atabalat, va tornar al seu lloc el membre exànime i va mirar la seva companya amb una barreja de curiositat i de sorpresa.

—On viu, vostè, senyoreta? —va ser capaç de preguntar finalment el camperol.

—No gaire lluny d’aquí —va respondre Bella—. Però no tractis de seguir-me ni d’espiar-me. Si ho fas, te’n penediràs. No t’ho faré mai més i, a sobre, et castigaran.

—Per què no fotem un clau, com el semental i l’egua? —va suggerir el xicot el desig del qual, només calmat a mitges, començava a despertar-se de nou.

—Potser ho farem algun dia, no sé quan. Però no pas ara perquè tinc moltíssima pressa. Faig tard i he d’anar-me’n immediatament a casa meva.

—Em permet que li fiqui la mà sota les faldilles abans d’anar-se’n, senyoreta?

—Ara és impossible —va dir Bella mentre començava a anar-se’n a poc a poc.

—Ens tornarem a trobar?

—Sí, més endavant.

Bella no es podia treure del cap el record de la robusta cigala del xicot.

—Vull saber una cosa —va dir la noia—. Digues: has…, cardat alguna vegada?

—No, però m’agradaria fer-ho. No em creu? Bé, doncs, sí, ja he cardat…

—És horrible! —va exclamar Bella.

—Al meu pare, li agradaria fotre un clau amb vostè, senyoreta —va dir el noi sense vacil·lar ni fer cas del moviment que ella feia d’anar-se’n.

—Al teu pare, li agradaria fer-me això tan espantós? Quin horror! Com ho saps?

—Perquè ell i jo ens fotem les noies plegats. No la té pas més grossa que jo.

—Això ho expliques tu. Ho dius, però, de debò, que el teu pare i tu feu aquestes coses tan horribles plegats?

—Quan en tenim l’oportunitat, sí, sempre. Hauria de veure’l cardar! Oh…!

I va fer una rialla idiota.

—No em sembles pas un noi gaire intel·ligent —va dir aleshores Bella.

—El meu pare no és tan intel·ligent com jo —va replicar el noi, tot rient encara més fort i exhibint un altre cop la cigala, que ja se li tornava a posar dura. Ara ja sé cardar, fins i tot si estic sol. Hauria de veure’m fotre.

Bella va veure que la grossa cigala començava a dreçar-se i a bategar.

—Amb qui has fet fins ara aquestes coses tan lletges, xicot malvat? Digues-m’ho!

—Amb una noieta de catorze anys. Ens la vam fotre el pare i jo, i gairebé vam destrossar-la.

—Qui va ser el primer?

—Jo. I el meu pare va enxampar-me mentre me la fotia. Aleshores van entrar-li ganes de fer-ho a ell també i em va fer mantenir agafada la noia perquè no fugís. Hauria de veure’l cardar!