9.

Vagant, Pau ha arribat fins a la plaça de Catalunya. Passats uns minuts de desconcert i còlera, ara se sent sobretot trist. Assumeix que serà un sospitós i no es veu en cor d’evitar que l’enxampin. Deixa relliscar els ulls, envejosos, sobre la gent, poca ja, ara que el partit deu haver començat, que encara trafiqueja amb paquets sota el braç. De tant en tant, una ratxa lleugera de vent, glacial. S’aixeca les solapes de l’abric. Té més fred a dins que no pas a fora, però. Es queda una estona contemplant de lluny unes enormes figures de pessebre, en neó rosa, a la façana d’El Corte Inglés que li transmeten una imprevista nostàlgia nadalenca: per més ridícula que sigui, pensa, què més voldria ara. No té esma de res, ni força per mantenir la ràbia. Olora, sentimental, el fum d’unes castanyes que ven un home cadavèric. Ha de procurar entendre-la, la Rosa, pensa: potser té raó de no voler-lo amb ell aquesta nit, deu haver rebut un xoc. Pau s’entendreix contemplant el sofriment de tots dos. Un i altre sols contra el món. Ella amb la seva fe de ciment. I ell amb totes les seves desgràcies: des d’en Soler-Niubò fins al cadàver que s’ha trobat a les mans sense voler. El món és ple de puters, la inacabable llista de prostíbuls que s’anuncien als diaris la deuen mantenir milers de tipus molt menys presentables que ell; i això no obstant, li ha tocat. ¿Què s’hi pot fer?: té mala sort. Acceptar aquesta fatalitat és Túnica resposta madura. La vida no arriba embolicada en forma de regal, només uns quants privilegiats, gent amb la flor al cul, esgarrapen un bon tros del pastís de la festa de viure. Li sembla plena de veritat, de veritat amargant, aquesta imatge: la vida com un pastís en una taula de festa amb molt pocs comensals i amb tota l’altra gent apilonant-se a sota, entortolligats com els cucs de la putrefacció, en lluita implacable per aconseguir les engrunes que cauen de dalt. La necessita, ho reconeix, més enllà de les enrabiades i de l’extrem rigor que ella gasta. ¿Què faria sense ella: anar de prostituta en prostituta? ¿Quina mena de desgràcies deixaria escampades, l’una darrere l’altra, pel camí? També la Rosa, d’altra banda, necessita ajut. L’ha deixada massa sola. El cor se li esponja, a Pau, i, per poc que es deixés anar, ploraria d’agraïment. Demà, quan es trobin, procurarà expressar tot aquest sentiment positiu que ara li vessa. A ella també li convé obrir-se, li dirà: per estimar cal també deixar-se estimar. Encara poden fer coses junts. Sobretot si fos possible girar definitivament aquest full, tan sinistre, d’avui. Els nens ho agrairan. Tornaran a ser una família com cal, alegre i animosa, positiva. Positiu, aquesta és la paraula: convé que tot torni a ser positiu. L’important és atrevir-se a lluitar per les coses que valen realment la pena, sense que això vulgui dir que hagi de deixar de ser realista: al contrari. ¿La vida et fa estar sota la taula, barrejat amb els dissortats? Doncs bé, d’acord, el primer que cal fer és acceptar-ho sense dramatisme i, després, es tracta, sobretot, d’esforçar-se, per modest que sigui l’objectiu de l’esforç. Només hi ha un camí que valgui i és aquest de l’esforç, l’únic que pot permetre, ja que no cauen trossos de pastís ni per casualitat, la possibilitat, si és que existeix, de treure un moment el cap sobre la taula per fer-hi una mossegada. El que no s’ha de fer, rumia Pau, és deixar-se anar pel pendent del mal humor, de les discussions inútils. I, després, i en aquest sentit la Rosa té raó: exercir un control sobre un mateix. No es pot anar enlloc sent víctima com ell és dels sentits: si avui no hagués estat víctima de la gola i de la luxúria, no hagués tocat fons com ara toca.

L’autocrítica l’ha tranquil·litzat. De petit, sempre que sortia de confessar-se tenia aquest esperit positiu. La llàstima era que al cap de molt poc li explotava a les mans: per culpa d’una assignatura massa pesada d’estudiar, acabava oblidant-se de fer els deures o pispava diners de la butxaca de l’americana del pare per comprar-se una bossa de patates. I quan rodava pel pendent de fallar ja no en sortia fins al cap d’unes setmanes que tornava a fer una confessió sincera. Té por, ara, de ser com era aleshores i que aquests bons propòsits s’acabin com el rosari de l’aurora. Pau està convençut, però, que aquesta vegada ha après la lliçó: si té la sort de sortir-se de l’embolic de la prostituta sense caure en mans de la policia, es promet recomençar una vida plena de sentit positiu: per a la Rosa, i per al Tià i la menuda. Si l’objectiu és noble, tindrà sort i se’n sortirà. Això és essencial, Pau ho recorda de petit, també: una bona finalitat, no és que justifiqui els mitjans, però pot redimir-los. No havia estudiat durant el curs, però quan resava de tot cor demanant l’aprovat, ho feia oferint un futur de treball i d’ordre, de servei als altres. I ho va aprovar tot, sempre. Si ara tingués la fe d’aleshores! Li falta la fe, però en canvi té el propòsit d’esmena i la sinceritat davant d’ell mateix. Això potser no arreglarà res, però el consola.

És al mig de la plaça, sol. Ni coloms, ja. El bullici de la ciutat s’ha anat diluint. Encara queda el rumor imparable, opac, del trànsit. L’aire és glaçat i arrossega una buidor que l’ajuda a reflexionar. S’eixuga el nas, que li degota. Mira els perfils borrosos, il·luminats, de la plaça mentre es neteja les ulleres. ¿Què ha de fer, ara, doncs? ¿Buscar un hotel per aquesta nit i a partir de demà anar criant nerviosisme mentre espera que vagin sortint notícies als diaris? ¿O bé encarar-se amb els fets i mirar de resoldre amb valentia la situació seguint els consells de la Rosa? Té por de tornar-hi. Potser ho hauria de fer: aprofitar el desconcert que ara hi deu haver i fer-se passar per advocat no ha de ser gaire difícil, però ¿i un cop allà dins? ¿No seria ficar-se a la boca del llop, això?

Travessa el pas de zebra en direcció als bars de la plaça, sense fer cas d’una moto que li passa a frec, estrident. Davant d’una creperia, que és plena d’homes asseguts a la barra o drets mirant en una mateixa direcció, dubta. Té gana i li fan mal les plantes del peu. ¿Quants quilòmetres deu haver fet, avui, caminant? Més de vuit, segur. Si més no, aquesta maleïda aventura li haurà servit per aprimar-se un xic. Val més que busqui una farmàcia de guàrdia, encara hi és a temps, per comprar un bon somnífer. I després directament a un hotel, allà mateix menjarà alguna cosa. Està fart de carrer. Es gira en direcció a la calçada buscant el llumet verd d’un taxi i, en el moment d’aixecar la mà per cridar-ne un que ha vist, sent una exclamació generalitzada i estrepitosa que surt dels bars, però també d’altres racons, indefinits. Gooooool! I tot seguit l’explosió de petards en la pissarra negra del cel. Gooooool!

Pau entra corrent al bar més pròxim. «¿El Barça?». «¿I doncs qui? 0 a 1 al Bernabeu!». Contempla, encara incrèdul, però vessant excitació, les abraçades dels clients del bar i alça el cap per veure la repetició de la jugada: un teva-meva («acollonant!») entre Begiristain i Laudrup que ha acabat amb un xut sec, ras i creuat del Txiqui. Pau demana llet calenta amb conyac i es deixa arrossegar pel corrent d’optimisme nerviós que commou tota la gent del bar. Criden, es toquen, riuen i beuen. Però, passada la primera jugada després del gol, callen tots excepte la veu histriònica del locutor: el Madrid ha estat a punt d’empatar, sort n’hi ha hagut del porter. «També t’estimo, Subi», crida algú mentre Pau comença a xarrupar el seu got calent. Se l’acaba sense treure els ulls de la pantalla. Nota l’incendi de l’esòfag i l’estómac i demana uns cacauets salats, però el bàrman, pendent del televisor, no el sent. Crida més, en va. Té gana i el conyac el fa suar, es treu l’abric, torna a demanar els cacauets, es quedaria aquí a veure el partit si no fos que l’oferta de tapes (una truita de patates resseca, uns cargols de mar massa verds, ronyons amb ceba) és mínima i ara es cruspiria un bou. El bàrman porta els cacauets i se n’aboca un grapat. Mentre els mastega s’adona que, si ara no se’n va, no pararà de menjar, s’empassaria els ronyons que li fan fàstic, més cacauets i fins la truita més resseca. Aquest primer moment, ho sap per experiència, és l’únic que té de lucidesa. Se n’ha d’anar. No sap veure futbol sense menjar. Romàrio, en posició de davanter centre, acaba de fallar un gol que el locutor ja cantava. Pau, veient-ho i mastegant un segon grapat de cacauets, ha pensat en el Stòitxkov: amb ell ja tindrien el partit guanyat. El record de la marginació del Stòitxkov l’ofèn, el revolta. Vides paral·leles que el món no es mereix. Pau s’aixeca, de cop, contra el pessimisme i la fatalitat. Tots dos contra el món: què caram! I decideix fer una prova: si té collons de sortir sense pagar del bar, si té collons de superar aquest obstacle, voldrà dir que també en té per resoldre definitivament el problema. Hi anirà, entrarà al pis, es farà passar per advocat i es treurà de sobre no solament els eslips, sinó qualsevol rastre de sospita. El Madrid ha fet dos atacs perillosíssims per la banda de Michel. De moment Zamorano no està fi, però el o a i no durarà gaire: Pau s’ho mira de reüll, la gent del bar els té per corbata i el Barça s’ho mereix: ¿que no hi fa falta, potser, un guerrer sanguinari com el Stòitxkov, en aquest camp de batalla? Fa veure que té els ulls al televisor, però de fet busca el moment oportú per sortir sense pagar. Es posa l’abric dissimuladament i aprofita un fora de joc que ha fet explotar els nervis de la concurrència per plantar-se davant la porta de vidre, obrir-la com si tingués pessigolles a l’esquena i arrencar a córrer volant.

Corre, Pau corre contra el mal de peus, contra l’entrenador del Barça, contra la mala sort, contra el pes de l’abric i el vapor que li entela els vidres de les ulleres. I no pas a favor de les recomanacions de la Rosa: és ell qui ha pres la decisió de plantar cara a la policia. S’hi farà amb les dents i aconseguirà que el desgraciat del drogaaddicte es declari culpable. Sap com ho ha de fer. Travessa en vermell la Gran Via i puja esbufegant Rambla de Catalunya amunt. S’atura uns moments per descansar i sent el ritme marcial d’uns talons. Es gira, sobtadament engrescat, i comprova, eufòric, que el món torna a tenir sentit: una dona fa equilibris sobre unes enormes botes vermelles amb talons de punxa. Veient que Pau s’ha girat, ella es descorda l’abric blanc de pell i ensenya unes cuixes primes i llargues sota un vestit vermell molt cenyit. S’acosta fent uns moviments sinuosos que Pau acull sense excitació però amb curiositat. Decideix que s’hi estarà només uns moments: per netejar les imatges d’aquesta tarda. Ella primer només diu «8.000» i, després, pregunta si té cotxe. Pau li veu el cabell d’un ros cremat i les dents del davant corcades. Gira cua sense dir res, decebut: de lluny semblava tota una altra cosa. Però animat: el full comença a girar-se, es diu arrencant a córrer, i ara el que cal és rematar la jugada.

Ha vist l’alarma blava de la policia prou abans d’arribar al número 47-B. Hi ha una colla de curiosos apilonats davant l’entrada de l’edifici. Primer, Pau s’ha dedicat a escoltar les converses. Amb la caldera del cor roent, però amb el cap relativament fred ha sabut que, de moment, les coses rutllen: parlen d’un assassí que ha estat detingut al costat del cadàver desfigurat d’una prostituta. Una dona, amb abric esllenegat, bigudins i sabatilles sobre mitjons de llana, es presenta com l’única estadanta «autèntica» de l’edifici (a tots els altres pisos, comenta, hi ha acadèmies o oficines, excepte el pis d’aquesta «pobra noia», que, a més, al seu replà estava sola perquè tots els altres pisos són per llogar i «s’entén perquè són vells i el propietari no vol arreglar-los; ella mateixa, pobreta, es va renovar el seu») i diu que l’assassí és «un boig que ha armat un escàndol de mil dimonis», però el policia que vigila l’entrada de l’edifici explica, segons sembla per enèsima vegada, que l’assassí no és un boig sinó un drogat amb la síndrome d’abstinència en fase aguda. Sembla ser que els de la policia municipal, els primers que han arribat, li han subministrat un calmant molt fort i ara és a dalt esperant l’arribada de l’inspector; també el jutge de guàrdia és esperat, continua comentant el policia, perquè els seus companys puguin endur-se el cadàver al dipòsit.

Cada vegada que s’acosta algú nou (n’hi ha que ho fan amb un transistor a l’orella), el policia i la veïna rivalitzen a oferir informació. Pau, ja sense escoltar-los, dubta: la situació sembla òptima, però no deixa de ser provisional. Si al drogaaddicte l’ajuda un bon advocat, les circumstàncies poden variar ràpidament. Li cau el món a sobre només de pensar de tornar a pujar al pis, però no sembla que hi hagi res més segur que un bon contraatac, ara que la situació és tan favorable. No hi perd res: si ara el deixen entrar, les empremtes que trobin d’ell tindran explicació i, a més, pot mirar de resoldre el problema dels eslips. Però és que encara hi ha més a guanyar: pot aconseguir que el drogaaddicte l’accepti com a advocat i aleshores sí que tindria la paella pel mànec. No sap si tindrà prou sang freda. Li fa por tornar a pujar al pis, tornar a veure el cadàver, el llit, la decoració asfixiant d’aquest vespre etern i enfrontar-se al porter boig que el pot reconèixer. Per altra banda, però, la perspectiva d’enterrar el problema de cop l’excita. Pensant-ho, s’ha imaginat en un tros de terreny solitari, fent el forat i després abocant palades de terra damunt el cadàver de Hellen. Té a tocar, doncs, la possibilitat de passar ben passada la pàgina i amb tot el manyoc de nervis connectats a l’estómac (que expulsa gasos amb gust de conyac i de llet agra) decideix provar-ho.

Surt del cercle dels curiosos, aborda pel darrere, i amb el carnet d’identitat a la mà, el policia de les explicacions i li demana si el pot deixar passar, que té interès professional en aquest cas, que s’hi dedica. El policia primer s’hi oposa amb molta determinació, però Pau argumenta que hi ha molta competència i que la feina s’ha de buscar on sigui (reforça l’argument amb una expressió de llàstima). El policia se’l mira per sobre i li pregunta si és un carronyer professional. Pau fa un gest concessiu, no sap ben bé què respondre i acaba improvisant una mitja frase sobre el pa dels fills. El policia, encara mirant-se’l altivament, el deixa passar tot advertint-li que ha de ser fora abans que no arribi l’inspector, que té molt mal humor. Pau travessa l’entrada amb el cor desbocat, quasi tancant els ulls per no veure el porter: parla d’esquena a la porta amb un altre policia que pren notes rere el taulell i que ara aixeca el cap per demanar-li on va. Pau diu que és advocat i que té permís per pujar. El policia fa un gest molt teatral d’indiferència. Pau obre la porta de l’ascensor, doncs, però la veu del porter, que l’ha estat observant fixament, l’atura:

—¿Què li va dir el metge del segon?

Pau es torna de marbre, amb els dits a la porta i sense saber què dir.

—¿No va venir dimecres, vostè, a parlar amb el doctor Cassanyes d’un possible traspàs del pis?

—Em deu confondre.

—Doncs jo a vostè el conec, segur, no fallo mai, jo, sóc molt bon fisonomista. Si no fos així —es gira cap al policia—, no podria fer bé la meva feina. Vostè ha vingut per aquí altres vegades, i no fa gaire… ahir mateix, potser, o avui, fins i tot, diria: em sona molt, de veritat.

Pau, refet de l’espant, ironitza, quequejant, sobre el doble que «tothom té en un racó o altre del món» i nega amb convenciment, mentre tanca la porta de l’ascensor, que hagi entrat mai a l’edifici. Pitja el botó de l’àtic. Està mitjanament satisfet de com ha resolt aquest primer obstacle, però les cames li fan figa. S’arregla el pentinat al mirall. No se li acudeix cap idea per començar a actuar. Serà més dur que no s’imaginava. Té un moment de feblesa però pensa que ja és massa tard per recular. Surt de l’ascensor encara amb el cos rígid, petrificat. Segueix els crits d’un locutor que surten per la porta oberta del pis. S’hi acosta. Dret a l’entrada, amb un transistor a l’orella, un policia.

Un altre interrogatori. Mentre repeteix l’argument de l’advocat que busca feina, sent el cop de puny de la pudor de l’alcohol que la Rosa ha vessat just abans que se n’anessin. Les cames i la veu li tremolen, però treu forces per preguntar, amistosament, com va el partit i per aguantar amb un tros de somriure el renec del policia. Tot entrant, estira el braç per tocar la paret i, especialment, la porta de l’armari empotrat amb els dits. El crit del policia li fa saltar el cor i s’excusa ajuntant les mans com si resés. Arribat a la sala, veu una dona prima i amb cabells tenyits de vermell plorant en un racó, asseguda a terra, i, estirat al sofà, un altre policia que no treu els ulls de la pantalla. Pau s’hi acosta i veu un jugador del Barça, li ha semblat que era en Laudrup, xutant sobre un núvol de jugadors blancs. No gosa continuar mirant. La televisió no té veu. El pessigolleig del partit s’ajunta al nerviosisme: Pau, plantat davant del policia que mira el partit, no sap què dir ni què fer. Pregunta el resultat i el policia deixa anar un so gutural sense mirar-se’l; amb els ulls clavats a la pantalla, li fa un interrogatori de rutina. Pau s’atreveix a demanar si pot parlar amb el sospitós.

—Ja hi som —exclama rabiosament la dona dels cabells vermells—: ja té advocat. D’aquí dos dies lliure. I en diuen justícia, d’això! Li ha tallat el coll, el coll d’una dona que l’havia tractat molt més bé del que es mereixia —s’aixeca i s’encara a Pau—. Es un cabronàs dels més grossos, un sàdic, ¿i tindràs collons de defensar-lo? ¿Per què no li anem a fer reverències entre tots?

D’un cop de peu a terra el policia, sense aixecar-se, la fa callar i dirigint-se a Pau, però sense deixar de mirar el partit, li diu que el drogaaddicte està mig adormit a causa dels sedants i que no servirà de res parlar-hi ara. La dona dels cabells vermells s’ha assegut i descansa la cara entre les mans. Pau demana per anar al lavabo però el policia, en un to de veu impacient, informa que fins que no arribi el jutge no s’hi pot entrar. Pau no sap què fer, lligat de peus i mans no aclarirà res. Fa uns passos, sense adonar-se’n, per la sala, amunt i avall. Han posat bé els mobles, pensa, però encara hi ha les ampolles per terra i la pudor d’alcohol. El policia li exigeix que s’estigui quiet, que no pot seguir el partit. Pau s’excusa i no gosa mirar la pantalla, per no distreure’s i, també, per por de posar-se encara més nerviós. Torna a demanar si pot veure el sospitós. Només de sentir-lo, la dona dels cabells vermells s’aixeca d’un salt:

—¿Sospitós, el Maqui? Però si té la roba i les mans brutes de sang! Seràs tan desgraciat com ell si l’ajudes a sortir-se d’aquesta! Però no et servirà de res. És un cabronàs i es moria de ganes de fer de macarra… faràs fàstic com ell si el defenses, ¿em sents, cabró? Tots els homes sou iguals, us encanta fer mal, només si feu mal se us aixeca…

El policia s’ofèn amb la dona. És un testimoni, concedeix en castellà, i tant el jutge com l’inspector tindran molt d’interès a parlar-hi, però si continua molestant, amenaça, la denunciarà per prostitució. Pel que fa a Pau li diu que se’n vagi, que només complica les coses i que no hi té res a fer, aquí. Pau li demana molt cerimoniosament, rebaixant-se del tot, adulant-lo, que li deixi uns minuts per parlar amb el seu «defensat». Mentre ell parlava, el policia, pendent del televisor, ha botat, fent una exclamació allargada i estrident, sobre el sofà. Pau ha de repetir la súplica dues vegades més. Finalment el policia li diu que s’acosti, li demana el carnet d’identitat, el registra per sobre i li dóna dos minuts entre els renecs de la dona dels cabells vermells.

Pau passa per davant del lavabo amb el cor encongit i una sensació com de por que no ha sentit fins ara: l’angúnia fugaç d’imaginar-se el cadàver de Hellen reviscolant-se per denunciar-lo. Obre l’habitació i veu l’home ajagut al llit amb el front botit i sang encrostonada al nas.

—Sóc amic, ¿em sents?

—¿Eehh?

—Escolta: sóc advocat i puc ajudar-te… Va, escolta’m.

—¿Em portes heroïna?

—Te’n puc aconseguir. Ara no, però, si em fas el teu advocat, demà mateix te la podré fer arribar. Amb nosaltres fan la vista grossa. ¿Què ha passat?

—Res: que la Hellen m’havia de donar heroïna, collons, i entro i no sé què em passa i després me la trobo plena de talls, morta, ben morta, i jo sense heroïna. ¿No en tens pas, tu?

—Ja t’he dit que te la portaré demà. Tingues paciència i deixa’m fer a mi. ¿Què més recordes?

—Res. Passo. Només vull un cavall per fotre el camp d’aquí, un cavall i prou, ¿m’entens?

—Xttss! No cridis que em fotran fora. Escolta’m, sisplau, jo vull ajudar-te. Només has de declarar-te culpable i jo ja m’encarregaré de tot…

—Ni culpable ni hòsties, jo no he fet res, picar-se és legal…

—Si no m’ajudes, no et podré portar heroïna. Va, vinga, mira de recordar què saps, que després jo et diré què convé que diguis.

—No sé res més del que t’he dit… ella tenia cavall, he vingut a buscar-lo i després…, no entenc res, m’he despertat amb el ganivet a la mà. No entenc res. Només sé que jo també he rebut: tinc el front destrossat.

—Millor, si has rebut, tens un bon eximent.

—…

—Si et declares culpable, et trauré de la presó en dos dies: problemes mentals, violència per part de la víctima, o sigui: violència inductòria, problemes de drogaaddicció, marginació social… En poc temps, fora; i encara et facilitaran una cura de desintoxicació…

—Si em portes heroïna faré el que sigui: ¿me’n portaràs?

—Sí, home, sí… Escolta’m, un moment, ¿tens coartada?

—Digue-me-la tu, tio, estic cansat, no vull parlar més…

—Fes un esforç, sigues bon xicot, va: ¿qui te’n portarà, si no jo, d’heroïna?

—M’he passat la tarda sol, tenia un mono fatal i encara el tinc però no sé què collons m’han donat que tinc una fluixera…

L’home s’estira completament sobre el llit de Hellen. Fa l’adormit o potser s’adorm realment a causa del calmant. Pau no sap què pensar i el sacseja per mirar de despertar-lo. No, ara no t’adormis, pensa: el tindria al pot si ell col·laborés més, però és una autèntica desferra humana. Justament ara que venia la part més difícil: convèncer-lo de declarar que ha llençat els braços de la morta al contenidor. No se’n sortirà. Per un pèl: i això sí que serà mala sort. Una mala sort sàdica. Ho està perdent tot als últims moments: ¿què farà si es consuma el fracàs, suïcidar-se? Desperta’t, li va dient, mentre l’home, estirat, romanceja. Sobtadament, se sent un terrabastall. Crits i cops que s’acosten afogats per les parets. Algú ha obert la porta del lavabo i deixa anar un crit rabiós.

—¿On és aquest malparit que me’l carrego? Doneu-me’l, aquest fill de puta, que el mato, que el vull triturar! La dona i els policies també criden, finalment s’obre la porta i un home pelut, amb la cara marcada de grans, reclama venjança i escridassa l’assassí mentre els policies miren, inútilment, de frenar-lo. L’home se’ls treu de sobre amb moviments marcials molt àgils de braços i peus, salta damunt del llit i mentre vomita insults i renecs clava cops a la cara de Maqui amb peus i mans. Pau ho contempla meravellat, amb l’esperança que els cops s’estavellin contra el front i no solament contra el nas, la boca i les galtes; fins que la dona dels cabells vermells, que ha aplaudit cada cop, l’acusa també a ell dient:

—Pega a aquest cabró d’advocat, també, que és el que el vol defensar!

Pau rep un cop de peu als ronyons i, quasi al mateix moment, un mastegot al pit que el fa caure per terra. La sang del nas plou sobre el mosaic que ha netejat no fa gaire de la sang de Hellen. Però la sang de l’altre esquitxa molt més espectacularment les parets de l’habitació i a terra es confon amb les gotes de Pau. Finalment, un dels policies amb una expressió de desconcert i mig tremolant es treu la pistola i dispara al sostre. Cauen trossos de guix i una pols com de talc brut. Es fa un silenci sepulcral: només els gemecs de Maqui que es rebolca pel llit plegat sobre ell mateix i ple de sang. Pau es toca els costats amb molta prevenció, respira dificultosament i està segur de tenir alguna costella trencada, li fa tant de mal que ploraria i, amb tot, a través del dolor, sent una mena de felicitat tranquil·la: tots aquests cops han anat a favor seu. El policia ha apuntat el canó al clatell de l’home dels grans que ara sembla tranquil i molt pacífic.

L’home, que es fa anomenar Benites («amb s final, que ella em deia així»), diu que ha vingut a buscar una capsa de Montecristo i que venia molt a veure-la perquè s’hi volia casar; plora, mentre parla, i demana si es pot quedar una ampolleta del perfum de flors que Hellen feia servir. Els policies, desconcertats, se n’apunten el nom i l’adreça i l’engeguen escales avall.

Després fan seure a crits la noia dels cabells vermells i, seguidament, s’encaren a Pau: se’l van passant l’un a l’altre donant-li petites empentes. Li fan preguntes, sarcàstics, sobre l’interès que pot tenir per a un advocat inútil un cas tan clar. Pau improvisa, quequejant, un discurs on barreja l’«habeas corpus» i el dret a la defensa amb explicacions sobre les ganes que té d’obrir un despatx criminalista per independitzar-se d’un advocat que no el deixa respirar. Els policies riuen i també la dona, que sembla que els faci de cor. Indignat i adolorit, cansat, Pau va d’una cara (bigoti retallat a l’antiga, ulls negres, dents grogues) a l’altra (engominat, joveníssim). Hauria de saber-se defensar però no gosa, té por, no entén com pot ser que s’atreveixin a martiritzar-lo d’aquesta manera. Ho té al cervell, obsessivament, però no ho diu: estem en un estat de dret, estem en un estat de dret, què s’han pensat! Acluca els ulls i s’agenolla encongit com un fetus. Sota la pluja de rialles dels policies que se’l miren sense fer-li res, pensa que s’ho mereix, que és el càstig per tot el que ha fet, un càstig just que aguantarà estoicament, però que s’acabi aquí: aquesta humiliació a canvi de poder passar de pàgina i començar de zero. Es mereix aquesta burla i l’accepta tan resignat que comença a plorar abundantment i això el conforta. El policia del bigotet suggereix que potser s’han passat, però el jove, que no pot parar de riure, diu que no, que al contrari, que ara seria el moment de demanar una comissió a compte dels diners que ell guanyarà amb el cas. El policia jove continua rient fins que la rialla se li glaça i s’aboca renegant al televisor, o a 2!, crida. El Barça ha tornat a marcar. Pau, sentint-los, nota com si li desembossessin l’ànima. Un pessigolleig amable li travessa tot el cos. Ho ha purgat tot i el Barça guanya. Ell i el Stòitxkov vénen a ser la torna, el sacrifici individual que ha de permetre que les coses prenguin un caient amable.

Els policies l’expulsen de mala manera. Pau, planyent-se, demana per rentar-se la ferida i aconsegueix entrar al lavabo (una pudor bruta i densa com una gelatina). Sense mirar a la banyera, però recordant amb precisió les ferides matusseres dels braços, el tall vermell del coll i els llavis d’ella com plastificats, ha comprovat, a través de les ulleres brutes, que els eslips ja no són al fons de la tassa del wàter. Adolorit pels cops i marejat de cansament, travessa el pis sense preguntar qui és el jutge de guàrdia. La dona dels cabells vermells encara l’insulta, però ell pensa que demà, a primera hora, controlarà el jutjat de guàrdia amb un parell de trucades. Travessa el passadís arrossegant els peus i amb la sensació d’estar flotant, com si s’hagués aprimat molt. Els policies criden eufòrics un gol del Madrid i aquests crits li dolen quasi tant com quan l’han insultat. 1 a 2: torna el neguit. Baixa amb l’ascensor pensant en les coses que ha deixat penjades, en la possible declaració negativa del sospitós i en les moltes complicacions que encara pot tenir el cas. Haurà de presentar-se demà mateix al jutjat, aconseguir la defensa, que això serà fàcil, buscar heroïna (potser el gran Pipo; però: ¿i les explicacions?), controlar el sospitós fins al dia del judici. I això poden ser anys. Anys i els diners de l’heroïna i l’angoixa constant de pensar que aquest castell de cartes pot caure en qualsevol moment. Només de pensar-hi, es mareja. ¿I si, per postres, ella li hagués contagiat la sida? El pànic li ennegreix el cervell, no podrà resistir la inquietud, hagués estat millor rendir-se i acabar aviat. Si li quedés una mica de vigor, ploraria; però es nota sec per dins, buit del tot, espremut, i rellisca pel tobogan de deixar-se arrossegar allà on sigui. Tant li fa tot, ja. Potser li anirà bé menjar una mica per recuperar l’ànim i, després, un somnífer i unes hores de son. Ara només demana això. I demà, si cal, que caigui el diluvi.

A baix de tot, a l’entrada de l’edifici, el porter, que està parlant amb uns periodistes («tenia un cos fabulós, senyors, però era una putarrassa»), l’atura per tornar-li a dir que esta segur d’haver-lo vist abans. Pau ho nega una altra vegada fent un últim esforç per semblar complimentés. Però, quan ja està obrint la porta, el sent cridar:

—¿No deu ser pas també l’advocat dels estudiants, vostè? Si es dedica als assassins, potser aquests brètols li serviran d’entrenament… Segur que l’he vist per aquí, jo, a vostè! ¿Vol dir que no era un dels clients d’aquesta pobra puta?

—No sigui pesat, collons!

Voldria respirar a fons l’aire gelat i quiet de la nit, però cada vegada que infla els pulmons, els ronyons li fan mal. Hi ha gent davant de la porta i la dona de l’abric esllenegat encara dirigeix les explicacions. Surt, Rambla de Catalunya amunt, sense mirar-los. Els llums del Nadal fan pampallugues, no passen cotxes ni hi ha gent passejant. Està baldat, té son i molts problemes, però el Barça guanya al Bernabeu. Pensa amb una punta d’enveja en la festassa que hi deu haver a la cova del gran Pipo i en la mala llet que deu tenir el Stòitxkov. No té bon gust, aquesta victòria. Vol girar cap a Aragó, per buscar un taxi, però al xamfrà hi ha un bar ple de gent amb el cap alçat. Els ulls se li’n van a les tapes que hi ha exposades sobre la barra i se li regira l’estómac. Entra, busca un racó amb bona vista i demana ensaladilla, truita de patates, pa i una cervesa. Clava els ulls al televisor: Laudrup rep la pilota al cercle central, fa una incursió en ziga-zaga cap a l’extrem (es meravellós veure’l córrer en diagonal sobre el terra i admirar el salt de ballet amb què evita una entrada de tisores), dribla un, dos madridistes, s’interna a l’àrea, fa passar la pilota delicadament per una escletxa molt estreta que formen dos defenses i la deixa als peus de Júlio Salinas, que no la sap controlar bé: fa un salt inútil i grotesc, amb un sol peu, el mateix amb el qual pretén controlar la pilota que ja és en mans del porter estirat espectacularment sobre la gespa. Reacció general d’indignació contra Salinas. «Si el Stòitxkov fos aquí, això hagués sigut gol», diu Pau a un veí amb la boca plena d’ensaladilla i sense treure els ulls de la pantalla. S’acaba l’ensaladilla amb quatre forquillades que ha alternat amb queixalades a la barreta de pa, ataca la cervesa i abans de començar la truita demana més ensaladilla. Engoleix la truita sense mastegar, pendent d’una altra pífia de Salinas. S’acaba la cervesa, enforquilla ensaladilla, demana més truita, una altra barreta amb tomata i més cervesa. Ferrer salva una pilota que havia perdut Koeman.

—En Koeman —diu, i li rellisca un pèsol, al veí— és una foca protegida.

Reclama, sobretot, la cervesa i el pa. Amb la forquilla com si fos una cullera mira d’aprofitar les últimes restes de maonesa. Es bolca sobre la truita i es crema el paladar amb la primera forquillada, s’empassa la cervesa, queixala el pa, prova trossets més petits de truita: crema. Maleeix alhora els microones i l’àrbitre que ha tornat a pitar un fora de joc al Txiki. S’acaba el pa, fa saltar els trossos de truita per la boca abans de mastegar-los, demana més cervesa i més ensaladilla. Crida, mastega, maleeix, enforquilla, comenta, engoleix, s’excita, beu, reclama, demana unes ensaïmades petites, tres o quatre, i cafè amb llet.

Plega de menjar quan els del Madrid, en un contracop, fan un gol. Empat a 2. Llavors l’abraça una tristesa freda, paga i surt del bar. Camina per Aragó amb la panxa tibada, penedit d’haver menjat. Demanarà al taxista que el porti a un hotel normal, de dues estrelles, o potser d’una. Per dormir amb somnífers no cal gaire luxe. Un hotel! ¿Però per què? ¿No tindrà collons, pensa, d’atrevir-se a tornar a casa? ¿I per què no hi pot anar? ¿Que no ha purgat prou, encara? Però si s’atreveix a tornar hauria de passar abans per una farmàcia de guàrdia. Per comprar xiclets, l’única manera de dissimular una mica (i tot i així, pensa, la Rosa se n’adonarà) la pudor d’all de la maonesa que li retorna amb els primers gasos de la digestió.