2.

La pudor d’en Benites s’ha anat estenent per tot el pis, com passa sempre que ve, i a Hellen se li fa molt difícil no obsessionar-s’hi. Ell va parlant: de les obres que hauria de fer al taller, dels clients que no paguen, de com els bancs ofeguen amb els crèdits. No ha parat d’ençà que ha entrat al pis, tot i que Hellen gairebé no se l’escolta. Fa una pudor inatacable: sabent que era ell, abans d’obrir-lo ha tingut la previsió de ruixar tot el pis amb l’ambientador d’olor de flors. Però no ha servit de res, ni es nota. I tampoc no serveix de res el mocadoret perfumat que s’acosta al nas fent veure que està constipada. La pudor de greix i de gasolina que porta enganxada a la pell, l’all i l’alcohol que expulsa per la boca i l’horrible after-shave formen una barreja marejadora. Se li fica pel nas i li arriba fins als ulls, és per això que no pot evitar de mirar-se’l com una cosa fastigosa: un nas inflat; tot de barbs a la cara i sobretot les marques vermelles dels grans; el sotabarba com un flam, enfosquit pel rastre de la barba, amb milers de pèls sortint de qualsevol racó: pels traus, pels punys, pel coll de la camisa; les cames curtes i primes sostenint la bossa de la panxa… En Benites li fa un fàstic enorme. Ha de reprimir quan ve, puntualment cada quinze dies, la temptació de demanar-li que se’n vagi, que se’n busqui una altra. No s’hi atreveix: ho hauria de repetir massa sovint. Per altra banda, en Benites és una bona persona, dels millors entre els habituals. Li porta sempre una capsa de bombons i sovint la convida, malgrat que ella sempre li diu que no, a sopar o a passar el diumenge a Castelldefels.

Ara mateix s’està traient els pantalons mentre comenta, entusiasmat, les notícies esportives de la jornada. En Cruyff ha decidit prescindir del Stòitxkov i això l’alegra tant, precisa, com els pits de la Hellen que es marquen com dos gols de campionat sota la malla ajustada que porta. Els atacs de nervis del Stòitxkov, continua, són imperdonables perquè l’equip ha de jugar amb el perill constant de quedar-se amb només deu jugadors, com de fet ha passat massa sovint fins que Cruyff, amb bon sentit, ha decidit fer-li abaixar els fums castigant-lo a la banqueta; n’està fart, ell, de quedar-se, «per culpa d’aquest cabronàs, tot el partit amb l’ai al cor. Ara rai que hi ha el morenet Romàrio: una autèntica perla negra! Treu-te-la, dona, aquesta cosa groga que portes, que em priva la vista. Després em fotràs fora amb presses i no hauré tingut temps de repassar-te. Prou que hi penso, en tu; però si et tinc al davant m’agrades més directament a pèl, no sé si m’explico…».

Hellen aguanta la pudor i el deixa dir. Sovint ha pensat que en Benites la visita tant per descarregar el sexe com per poder-se enrotllar sense que el talli ningú. Té els ulls fixats sobre l’ungla grossa d’un peu d’ell: marronosa, com si estigués plena de sorra per dins. Un fàstic li puja per la gola: cucs verds i peluts. Surt corrent de la sala i s’aboca sobre la tassa del wàter però només pot treure una mica de bilis, un gust àcid i amargant que, abans de sortir, li ha rebregat l’estómac. Darrere d’ella, Benites pregunta si és que està embarassada. Hellen demana que la deixi reposar una mica sobre el llit. S’hi estira, s’ha posat colònia al front i ha humitejat una mica més el mocadoret, se’l posa sobre el nas i mira de concentrar-se en l’olor de flors. Benites continua deixant escórrer una quantitat enorme de paraules amables i papalloneja al voltant del llit buscant la manera de ser-li útil: ha portat aspirines i un got d’aigua, ha afluixat la calefacció, li ha fet un cataplasma amb la tovalloleta del bidet ruixada d’aigua i de colònia que ella s’ha tret de sobre enèrgicament i ara fa dringar uns gels i agita una ampolla de whisky, «fa pujar els ànims!». En beuen tots dos i Hellen aguanta la cremor de l’alcohol perquè neutralitza la sensació de mareig i les ganes de vomitar. El foc dura poc i es dilueix per tot el cos agradablement. Continua bevent, a petits glops. A poc a poc, l’escalfor l’estira dolçament cap endins. Té son, si pogués dormir! Li ho demana i ell només posa per condició que es despulli, que té ganes de mirar-la sense presses, que això li ve «més de gust que fer un clau».

Hellen, doncs, es deixa anar. El cap li roda: la tassa del wàter té la forma dels llavis del Maqui; ella hi fa petons tot i que l’estómac li fa molt de mal, tant, que nota com li puja la sang per la boca, una sang que el Maqui xucla divertit fins que s’adona que és una cosa verda i peluda. Ella s’espanta molt de tenir una sang tan fastigosa però ell ho continua trobant divertit, va tallant trossos d’aquest cuc i els penja a l’estenedor de la roba a parar el sol; un cop secs, els talla a trossets cada vegada més petits fins que els ha convertit en una pols verda, la barreja amb una mica d’aigua i vol injectar-se-la. Mentre ho fa, els llavis del Maqui inicien una rialla barrejada amb crits i cançons; després els llavis cada vegada més grossos es tornen de color lila i s’acosten cap on és ella, li fan petons i ella els deixa fer, són uns llavis gruixuts i dolços que li agraden, uns llavis enormes que la xuclen. Ha mirat de resistir, però finalment s’enfonsa ben endins dels llavis del wàter i nota com l’aigua que algú, potser en Benites, ha fet anar avall estirant la cadena, l’arrossega cap a les clavegueres del Maqui. Asseguts tots dos al fons del wàter, fabriquen més pols amb els cucs assecats però en Benites des de dalt li recomana que, d’aquesta pols, no en prengui, que és molt millor la pudor que fa ell i li demana que l’olori atentament: una flaire insuportable d’all i d’after-shave, de suor, de greix de mecànic i de whisky, de gasolina. Des de dalt del wàter, en Benites es dedica a bufar-li aquesta pudor tan intensa i forta com el soroll d’un despertador.

Obre els ulls: un cuc enorme, ple de grans, pelut, molt pelut, li està llepant els pits. Sent una bossa de greix sobre l’estómac i el rastre punxegut dels pèls; i la pudor. Se’l treu del damunt amb un gest autoritari:

—¿Per què no et dutxes, Benites?

—Benites, no. ¿T’ho tinc de demanar per favor? Benítez, amb z, en homenatge al gran Benítez negrito, lateral esquerre inventor d’això que ara en diuen el carril. Defender es atacar era la seva teoria, ¿o potser ho deia al revés? Tant li fa: era un modern, un avançat del seu temps, quan jo era un xaval; el millor defensa que ha tingut el Barça…

—Que es va morir a Andorra menjant musclos: m’ho has explicat mil vegades. I per això tu no has menjat mai musclos. Ja veus que ho sé. I ara fes-me un favor: dutxa’t.

—¿Dutxar-me? ¿Per què? T’estàs carregant de manies. Fins ara només em feies rentar els baixos…

—Va, sisplau, dutxa’t. Es un capritx. Jo també ho faré, em convé per desvetllar-me.

—És que m’he dutxat encara no deu fer tres hores, tan bon punt he arribat del taller! Mira que ets maniàtica (s’acosta cap al bany). El pròxim dissabte que vingui ho faré directament sortint del taller. No et pensis, hi guanyaria: no saps la quantitat de sabó que m’estalviaria. ¿No m’has vist mai sortint del taller? Semblo un negre! El pitjor és el greix que se m’enganxa als pèls del braç. T’agrado, digues la veritat, així pelut com sóc: a les dones us agraden els peluts, sempre s’ha dit. El problema dels pèls és que s’hi enganxa el greix. És avorrit anar-se fregant els pèls, m’encantaria que te’n preocupessis tu. Va, vine, que ens entrenarem. Corre! ¿No has dit que tu també en tenies ganes?

—Però no pas de fer-ho junts… aquest número no el faig.

—Encara em tornaré mico! Vinc a casa teva per fotre un bon clau i resulta que primer t’haig de vetllar el son i, després, em fas dutxar. I ara semblarà que jo t’he demanat un número especial. Un clau i prou, com sempre. Això és el que jo venia a fer. ¿Queda clar?

—Calma’t, Benites, hi haurà temps per tot. Què més vols: m’has mirat i remenat mentre jo dormia i t’ho cobraré al preu d’una sessió simple…

—Com que ets tan barata!

—Les meves gràcies valen el que valen (riu forçadament). Aquest és un negoci lliure. No t’hi ha obligat ningú a venir! Va, afanya’t a dutxar-te que després et faré pujar al cel…

Després de remullar-se, Benites s’ensabona. L’escuma, amb el pèl, li creix molt. Hellen, veient-lo tot emblanquinat d’escuma, té ganes de dir-li que sembla en «Floquet de Neu». No ho diu, però li costa aguantar-se el riure. Es troba més bé. Sense la pudor, resistir en Benites no costarà tant. Se’l mira amb un somriure pacient mentre ell avança cap al llit embolicat amb una tovallola i amb cara de pomes agres. Hellen salta àgilment del llit però ell la fa agenollar a terra sobtadament, amb una clau de karate molt ràpida, «no, avui karate, no, ¿eh?», i corre a ficar-se a la banyera. Esbandeix els pèls que ell hi ha sembrat i deixa que l’aigua tèbia li rellisqui per l’esquena. Si pogués allargar la sensació de benestar que té sota l’aigua! Hauria d’haver nascut peix, potser en va ser en una vida anterior. Va donant més potència a la freda i comença a tremolar, el cap li arriba a fer mal, però el dolor l’ajuda a espavilar-se: té el cos viu, tibat. Es va fent fregues, enèrgicament, sota l’aigua, per compensar l’efecte de la fredor. L’excitació física li fa sentir els músculs com si tinguessin vida a part, li aniria bé apuntar-se al gimnàs i deixar que el cos prengués la iniciativa, rendir-s’hi com ara fa. Concentra tota l’atenció a seguir l’esforç de l’aigua sobre la pell i el de la seva pròpia respiració agitada i, de cop, es veu nedant a les gorgues de la Canya, sola enmig de l’aigua verda, amb la il·lusió d’avançar cap al centre i el cap cremant a causa de l’aigua gelada. Redueix l’aigua freda buscant la tèbia. Recorda que no la va fer recular la fred, a les gorgues, sinó una por sobtada, fortíssima, que la va assaltar com si vingués de sota l’aigua. Una por sense cares, no pas de serps o monstres imaginats; un terror pur que venia directament de la consciència d’estar totalment sola, sota el bosc, a l’aigua. Aquesta por li va durar molts anys, l’assaltava sempre que es veia en algun lloc sola. D’ençà que ha vist el cap esberlat del mort a la pel·lícula, li ha tornat. Es ridícul. Tanca les aixetes. El cap de mort és ridícul però el cas és que cada vegada se sent més sola.

Ja seca, davant del mirall, pentinant-se: també el Maqui i la Bea, la Bea potser menys, són actors que ella troba a la seva pel·lícula; hi són, l’entretenen mentre els veu, potser la dominen, la tranquil·litzen o la fan riure, però tot i que deixen un rastre més viu, també desapareixen com qualsevol d’aquests homes que vénen al pis i se’n van al cap d’un quart o mitja hora havent deixat a penes una curiositat, una pudor, un fàstic. La pantalla queda en blanc sempre, al final. Normalment, a més, amb molt de gust. Quan surt de veure una bona pel·lícula se sent més sola que en cap altra situació; tot i això, no pot deixar d’anar al cine. I li sembla que veu cine a tot arreu on va. Quan el Maqui i la Bea es perdin, quedarà pràcticament sola a la seva pel·lícula, només amb aquests beneits. A través del mirall, es veu a la pantalla davant les butaques buides d’un cinema mentre uns espectadors, els pocs que hi ha a la sala, es masturben i esbufeguen. Somriu pensant-hi mentre es va arreglant el maquillatge amb moviments d’autòmat, molt lents.

—Hellen, que és per avui! ¿Que t’hi penses florir sota la dutxa?

La imatge d’en Benites li retorna com un cop de puny. Sense dir-li res, respira a fons i s’ho imposa tranquil·lament mentre acaba de passar-se el pintallavis. S’ho imposa com una mena de venjança contra ella, per haver-se deixat anar: ensenya, a través de l’obertura de la porta del bany, ara un peu, ara tota la cama, ara els braços i, finalment el cul. I ja entrada en joc, entona sense lletra una melodia i l’acaba rient: «taraara-taraara». Benites s’ho mira amb la boca oberta, aplaudint. Hellen, abandonant-se, s’hi acosta movent exageradament els malucs. S’inclina damunt d’ell provant de no mirar-lo. Nota amb satisfacció que la pudor ha quedat força atenuada i respira relativament a gust.

—¿Saps, Hellen? Que m’hagis fet esperar, m’ha emprenyat una mica, no t’ho puc negar, però, segons com, també m’ha agradat molt…

—¿Mmmm? —Hellen no l’ha sentit i ha de fer un esforç per seguir-lo. El mira amb els ulls perduts, amablement—. Continua, Benites, digues…

—No, que estava pensant, mentre tu et dutxaves i fins i tot mentre ho feia jo, que semblava que estiguéssim casats, tu i jo a casa nostra, fent vida normal.

—Casats tu i jo! —li costa molt ficar-se a la conversa—. ¿Tu i jo, per què?

—¿I per què no? —diu Benites amb un aire sobtadament crispat.

—Home! Francament… —Hellen es mossega la llengua i calla, no sap què dir-li.

—¿Que et sembla que no sóc prou per a tu? No deixes de ser una prostituta, ¿vols dir que no tens massa aires de grandesa, maca?

—Oh, Benites, no te m’enrotllis, sisplau! Val més que anem per feina i que ens deixem de paraules. —Encara que no faci pudor, no es veu amb cor d’aguantar-lo gaire més; tot és massa embolicat, massa lent!, amb en Benites.

Però Benites en deu tenir moltes perquè hi torna:

—Sóc un petit empresari, el taller és meu: ¿què més vols? Estic fort, faig karate dia sí dia no, sóc peludo y hermoso…, ¿encara esperes el director de cine que t’ha de convertir en una estrella?

—No estaria malament —riu, sobretot, d’haver trobat un tema còmode de conversa—. I parlant seriosament, Benites, no em puc casar amb tu fins que no canviïs d’after-shave.

—Quina mania amb l’after-shave. Sempre que vinc m’ho dius: és bo, és car; per què, caram, l’he de canviar!

—Per poder-te casar amb mi, d’això parlàvem.

—No em prenguis el pèl. He vingut net i perfumat per tu i encara m’has tornat a fer dutxar. Les altres dones, i me les lligo, vull dir que vénen amb mi per gust i no pagant, no se’m queixen ni de l’after-shave ni de res…

—¿Lligues, Benites?

—Sí, senyora, i molt!

—Per això véns tant, aquí.

—Vinc perquè vaig de cul per tu, Hellen. ¿Que no se’m nota? Em fas fer el que vols i encara pago. Sisplau, Hellen, fes-me cas, t’ho dic de veritat: t’estimo.

—Vinga, va —arrossegant cansadament un to alegre—, anem per feina, Benites, que avui t’ho passaràs súper.

—Vinc tant com puc, i això que ets cara, ¿no és una prova, això?

—Véns sempre que el Barça se la juga. I ara deixem-nos de xerrera, som-hi, pelut: sóc tota teva.

Ha fixat, tot parlant, els ulls, riallers, sobre el seu cos pelut sense veure’l. Ara s’estira, es deixa anar tancant els ulls, tornant a veure fugaçment el cap del mort, i movent les mans, fent gestos perquè ell s’acosti. Benites ataca esbufegant, palpa, grapeja, remena; amb les mans i la boca, accelerat. Una enorme pilota de pèls, un pes neguitós, frenètic. Hellen es deixa fer. Fixa els ulls, alternativament, sobre el sostre o la finestra. Mirar el sostre és com tenir el pensament buit, net. Nota els moviments d’en Benites sobre el seu cos, el rastre de les baves sobre la pell, el tacte, com de fregall, dels pèls; els nota, però de molt lluny, com si els sentís en un disc o tingués la tele encesa sense mirar-la. Gira el cap a la finestra: el vent deu ser fort, l’aire és ple de papers, de bosses i de fulles que volen i els petits xiprers de l’àtic del davant es vinclen com les seves carns sota el pes i la fúria dels moviments d’en Benites. De fora arriba una claror de préssec: diria que no és Nadal sinó el març, just quan, tot i la fresca, se sent la primavera que s’acosta. Nadal! Hellen ha tornat a recordar, aquests dies s’hi troba molt sovint, els anys que va viure a Bianya. Hi feia molt de vent, allà; a Barcelona, en canvi, no en fa mai. Hauria de ser un dia especial, avui, amb aquesta llum i aquest vent, però, primer, el Maqui no se sap on és i, segon: ¿es pot esperar res (ha donat un cop d’ull sobre d’ella i li ha semblat que veia l’esquena d’un ximpanzé) emplenant fins les tardes dels dissabtes amb ploms com en Benites? Li convenen unes vacances, les necessita i se les pot permetre. I, doncs: ¿per què no? A Camprodon o a la Molina, respirant a ple aire, tots tres: la Bea, el Maqui i ella, encara que el Maqui i la Bea no es puguin veure; però és que estarien tan bé quinze dies fora de Barcelona, sense clients pudents! (Hellen veu una balena negra que entra i surt amb estrèpit de l’aigua del seu cos). La Bea dirà que amb el Maqui no, i el Maqui dirà que no, segur, per tot: per la Bea, per mandra i, sobretot, perquè no pot estar-se quinze dies fora del mercat. Es clar que podrien acostar-se a la Molina on hi ha molta gent esquiant i bé hi deu haver algú que es dediqui al cavall. Però segur que no voldrà venir (una rata peluda i enorme gratant-li el formatge de la pell). Fredament: ¿per què l’estima, al Maqui, si només li causa problemes? «¿De què et compensa ser tan generosa amb ell si només és un aprofitat que se t’endú els calés i no hi pots comptar mai per a res? ¿L’estimes només perquè és tan jove?». La Bea sembla un fiscal, quan parla del Maqui. Tindria raó… potser en té: ¿què vol dir estimar? ¿Necessitar-lo? Necessita algú però no pas precisament un Maqui. ¿Desitjar-lo? ¿Pensar-hi molt? No res d’això: és que no pot deixar-lo, simplement. Ja prou que s’acabarà aviat. La majoria de gent té família, no tria els parents, els té: d’una manera semblant ella té el Maqui, des d’aquella època del pub de l’Àlex, quan aquest bèstia va començar a pegar de valent… la Bea diu que els favors es paguen i punt, però no és tan senzill amb el Maqui. I no perquè, quan està serè, sigui tan divertit, i atractiu, sinó, sobretot perquè ara és ell qui la necessita. (L’escarabat Benites, ja quiet, lluent de suor, com un cotxe negre acabat de rentar, amb una tènue però encara perceptible olor de gasolina i de greix al damunt). Hellen somriu recordant l’opinió de la Bea sobre el Maqui: rabiüt, infantil, aprofitat; i acaba dispersant el pensament seguint una bossa de plàstic que vola fent giragonses. Comprarà menjar fet, aquest vespre, a la xarcuteria de sota, i mirarà d’organitzar un sopar agradable amb el Maqui: un sopar tranquil, només, no cal que hi hagi espelmes ni carícies. Només paraules amables, i una mica de vi negre bo. I mousse de xocolata! Però sense sexe ni drogues ni rock-and-roll. I es gira per mirar, al costat seu, l’escarabat lluent, la rata molla, la balena quieta, el ximpanzé satisfet que encén un Montecristo cerimoniosament, inflant i desinflant la panxa.

Pau camina contra un vent gelat que deixa sobre la ciutat una llum de vidre net. Baixa impulsat sobretot per la indignació que sent contra el tracte que ha rebut a casa. L’hauria d’engegar, que s’espavilés, la Rosa, amb tota la seva cremor, amb la seva maleïda geologia, amb la seva presència asfixiant, amb les seves ganes de controlar-ho tot, de mesurar i avaluar no ja les coses que ell fa sinó els preparatius de cada cosa que vol fer. Que vagi pel món amb aquesta obsessió sancionadora: a veure qui troba, fora dels infeliços alumnes, disposat a deixar-se martiritzar, a deixar-se analitzar cada minut de la seva vida! Se li aixequen les faldilles de l’abric i els arbres s’agiten furiosament, però Pau, que sovint ha de tancar els ulls i esforçar-se per vèncer el corrent es pregunta, capficat en ell mateix (indiferent a l’alegre joguineig que fa moure branques, infla els para-sols de les botigues, escombra la pols, la impulsa contra els vianants i deixa una curiosa marca de fragilitat sobre les coses) com ha estat que la Rosa s’hagi convertit en una dona tirànica. I per quina estranya i malèfica causalitat, a ell, que havia enfocat les coses de manera tan normal i pacífica, la vida se li està tornant tan insuportable. Té la sensació d’haver-se convertit, sense saber-ne la causa, en l’acusat d’un judici inacabable i terrorífic, en el qual la Rosa fa de fiscal maniàtica que s’alimenta del seu malestar i té com a únic objectiu fer-li la vida impossible, buscar-li sempre totes les pegues, condemnar-lo a l’avorriment, a l’estrès, a la gana, a la tensió constant. Totes les coses que fa la gent normal, menjar, beure, dormir, descansar, tenir ganes de passar-s’ho bé, aspirar a fer una vida tranquil·la i una mica còmoda, tot això, fet per ell, resulta que són delictes abominables.

Ha arribat al barranc que ara és ple de la terra, transitable. Veu el mar esplèndid al fons i la ciutat tan neta que es perfilen fins les punxes de la catedral. La Rosa està malalta, n’està segur: torturada per un virus que li ordena la missió d’infectar els altres, de contagiar a tots els que l’envolten, especialment a ell, aquest desassossec que la fa estar sempre en peu de guerra. I això no, de cap manera!, això sí que no: si té un corc a dintre que li ha anat minant les ganes de ser feliç, que s’acabi de fer malbé sola, ell no vol ser víctima de la mateixa malaltia. Es defensarà amb les ungles i posarà condicions per continuar. I, si no, cap problema: cadascú pel seu compte i que la Rosa es vagi cremant enmig dels àcids corrosius que ella mateixa segrega, però que es cremi sola.

Inevitablement, li vénen al cap, però, les imatges d’en Tià i la Meritxell, que li fan trontollar l’argumentació. Es desespera per haver cedit tan alegrement a la idea de tenir fills. No ho veia gens clar quan van tenir en Tià, fa nou anys, com a conseqüència d’una curta però intensa campanya de la Rosa (al centre de l’antic barranc el corrent d’aire és tan intens que es podria deixar anar i no cauria). Recorda que ell, aleshores, era l’últim passant d’advocat, sense cap dret i amb totes les obligacions, al bufet de l’imbècil d’en Soler-Niubò. En aquell moment, ell no va gosar dir-li que s’estimava més no tenir fills, que volia esperar a consolidar la seva situació al despatx, accedir al nivell d’associat, guanyar diners i poder fruir-los una mica; i que, a més, tenir fills era un acte d’irresponsabilitat —no n’estava segur del tot, però ho pensava—, un acte d’irresponsabilitat pel fet d’estimular vida en un món tan complicat i abocar un innocent a la desgràcia. Aleshores ell estava molt sensibilitzat —ara ho troba risible— amb el perill de guerra nuclear i la degradació ecològica del planeta: li semblava que tenir fills era escopir-los a l’apocalipsi (veu caure una pilota de goma del pati enreixat d’una escola, la recull i la dóna a la portera que ha sortit molt abrigada i aguantant-se com pot amb les mans el pentinat).

Pau recorda que pensava tot això dels fills quan ella volia —i va aconseguir— tenir en Tià i que ja en aquells anys la Rosa, que, amb tot, era molt més delicada i tolerant que no ara, no li va deixar amb prou feines expressar els seus dubtes i va imposar la decisió, a base d’insistir amb una gran vehemència durant uns dies —amb pocs n’hi va haver prou— que necessitava l’experiència de la maternitat per sentir-se una dona completa. Ell ja aleshores era com ara se sent, un cagadubtes: de fet, tenir fills també és bonic i agradable; i és una vivència que segurament val la pena d’haver tingut (tot i que no deixa de ser una exigència fatigosa i, en aquest punt, Pau té una reacció de culpabilitat recordant la queixa d’en Tià des de la porta quan ell se n’anava). Tenir fills no és, per tant, cap experiència de la qual es penedeixi i ja aleshores també ho intuïa, tot i que li feia mandra, de manera que, enfrontat a la seguretat exigent de la Rosa, no es va atrevir ni tan sols a explicar-se. Va callar i va cedir. Ara s’adona que, de fet, aquest és el vell poder de les dones. Sigui per cultura o sigui pel que sigui, les dones saben que els fills fan de corda que lliga l’home. Una corda perfectament tallable però que exigeix un esforç de decisió que molts homes són incapaços de fer (ha tornat a anar a parar davant de l’escola i es pregunta com s’ho ha fet).

Està segur que la Rosa tenia tot això molt clar quan va imposar de manera tan radical la voluntat de tenir fills. Ara Pau accepta que no és prou fort per enfrontar-se a la necessitat de tallar la corda. Tallar-la és fàcil, el que és difícil és decidir-se a fer-ho tenint al davant mirades infantils. En aquest moment és com si sentís la veu aguda d’en Tià —potser ridícula, però finalment fràgil; i en tenen la culpa tots dos— i se l’imagina, víctima en solitari del rigor fanàtic de la Rosa.

Ara tampoc els tindria, els fills, tot i que la idea de tenir la Meritxell va ser seva, ho reconeix. A la Rosa se li va anar assecant el caràcter. No va fer un canvi sobtat. Segons li havia explicat en Carles, tot havia començat d’una manera que es podia considerar normal: la Rosa tenia més problemes de disciplina dels habituals amb els alumnes més brètols. Mentre la majoria dels professors torejaven com podien l’existència, cada vegada més nombrosa, d’alumnes desmotivats i poc o molt salvatges, ella s’hi enfrontava amb un coratge que primer semblava només una mica fora de to, quixotesc, i més tard —en Carles insistia molt en el canvi de matís— clarament maniàtic, obsessiu, tot i que, sembla, ho presentava com un repte personal davant del que en deia «desmotivació i claudicació dels companys». Curs rere curs, van començar a sovintejar, també, les topades amb els altres professors, lligades amb les reaccions d’alguns pares indignats amb el nivell d’exigència que la Rosa imposava als seus fills. Va començar a haver-hi discussions al claustre a propòsit de les denúncies que ella feia contra els companys que no li donaven suport o que boicotejaven, segons deia en Carles que ella deia, la seva tasca docent. De moment, gràcies a la vehemència amb què defensava les seves posicions reformadores, es veu que va aconseguir tenir partidaris. Era l’època en què la majoria dels professors, segons li havia comentat en Carles, van començar a no entendre res, «l’aprenentatge perdia a gran velocitat el prestigi social que sempre havia tingut i, per postres, les aules estaven més plenes que mai, i de nois desconcertats». El missatge exigent de la Rosa havia fet forat al seu institut justament perquè era pur, sense esquerdes i permetia a molts professors d’aferrar-se a una seguretat. El problema de l’ensenyament —ironitzava en Carles— no es podia resoldre «amb la vella recepta sadomasoquista de l’exigència» i l’Institut, que havia estat a punt elegir la Rosa com a directora, va convertir-se poc després en un niu de conflictes que implicaven tots els estaments: professors contra professors, alumnes contra professors, pares a favor dels professors i contra els seus fills, pares contra els altres pares i, doncs, en defensa dels seus fills…

Pau veu una casa en construcció, pràcticament acabada, i s’hi acosta. S’asseu al porxo, sobre uns rajols, rere una barana que protegeix del vent. Acluca els ulls i es deixa escalfar pel sol que li toca la cara. De tots aquells embolics de la Rosa, doncs, ell quasi no en va saber res: ella es passava el dia fora i, si era a casa, es tancava al despatx conspirant amb els seus adeptes. En Carles, que, d’ençà de la casualitat que anés a parar al mateix institut d’ella, li havia explicat sempre les aventures de la Rosa i hi havia col·laborat, va distanciar-se’n de cop i, com a conseqüència d’això, va deixar de veure’l a ell durant uns mesos; potser perquè en Carles no volia agrejar amb complicacions laborals l’amistat de sempre. Fos com fos, no es deixava veure i només per telèfon, de tant en tant, si li trucava, sembrava a mitja conversa una ironia com quan, per exemple, va preguntar si li agradaven els «cops de fuet que deu repartir la teva Passionària al llit» i ell no s’havia atrevit a confessar-li que passava setmanes, gairebé mesos, de pura castedat. Força més endavant, també per telèfon, en Carles li va explicar la intervenció dels inspectors per restablir la tranquil·litat en aquell camp de batalla: la Rosa va ser obligada a cedir amb l’amenaça d’un trasllat forçós a una zona rural —curiosament ella no n’havia parlat mai, a casa, dels inspectors— i paral·lelament, molts companys de la seva corda havien començat a girar-li l’esquena. Li fa gràcia recordar l’argumentació d’en Carles el dia que li ho va explicar tot, finalment en directe i sopant: van anar comprenent —venia a dir— que «per no deixar-hi la pell, no hi ha res millor que la tranquil·litat del que es rendeix, encara que rendir-se vulgui dir acceptar la falta de sentit i l’anar fent per fer». La Rosa, doncs, es va anar trobant sola i derrotada i això encara va accentuar més el seu caràcter polèmic i guerrer. «On la tens —li havia dit un diumenge per telèfon—, l’última de Filipines; és capaç de ser a l’institut, avui» o «ara sempre va sola, però més convençuda que mai del sentit ètic de la seva lluita reformadora; cada dia és més seca amb tothom, ja no li cal ser dura per acusar-nos». La veritat és que arribava a casa trista més que emmurriada. Havia perdut una batalla, deia en Carles que deia ella sovint en les reunions de professors, però no pas la guerra. De moment s’havia concentrat a renovar l’ensenyament de la geologia, ho considerava l’obra de la seva vida i es castigava treballant nit i dia, preparant col·leccions de minerals, organitzant noves sessions de filmines amb estructures de falla, llegint o fitxant la bibliografia més nova. Sembla ser que a classe obligava els alumnes, nois de no més de setze anys, a presentar treballs pràcticament d’especialització universitària. I es passava, certament, els caps de setmana corregint o preparant material, sempre crispada pels passadissos del centre, segons en Carles perquè era impossible que els nois li seguissin el nivell; sempre amargada a la sala de professors per la poca col·laboració dels companys; sempre arrossegant conflictes d’una o altra mena. Pura com ningú, deia en Carles, treballadora com ningú i, doncs, inflexible amb els alumnes, intolerant amb els companys.

Pau s’incorpora mandrosament, travessa el terreny i torna al carrer. Es deixa empènyer carrer amunt. Té esgarrifances, s’abriga bé i agafa amb els dits les solapes de l’abric. Però la Rosa, pensa, a casa no era exactament així. Semblava absent, tancada en ella mateixa; no pas trista ni ofuscada, més aviat mística: amb una vida interior molt seva. Pau ho atribuïa a l’esgotament en la lluita que en Carles li explicava per capítols, però ella a casa no parlava gaire de l’Institut, ni ell li’n preguntava res, per por que ella s’excités explicant batalletes (havien pactat, tàcitament, no explicar-se res de la feina). Mentre ell s’atipava de tele i de pizzes encarregades (encara no estaven sota el dictat de l’endocrinòleg ni d’una dietista anterior), la Rosa es passava hores i hores remenant llibres i quaderns. El pobre Tià sí que rebia (la culpabilitat va arrelant, seguint les formes arbòries de les artèries, les venes i els filaments nerviosos de Pau): es passava el dia o a col·legi o de bracet amb la cangur d’una banda a l’altra —anglès, acadèmia de música, esport—. Arribaven tots dos quan el nen ja dormia —però ell tenia excusa: un advocat no té horari, i encara menys l’esplèndid horari de professor d’Institut que ella dilapidava per culpa de la seva obcecació.

Per això va decidir que Púnica manera de fer-la sortir d’aquest seu tancament era un altre fill. Primer va suggerir-ho, però la Rosa ni se n’adonava, o potser és que realment no tenia espai al cap per a res més. Després ho va plantejar frontalment, com a necessitat d’en Tià, que s’estava convertint en el típic fill únic, però a ella li sobraven arguments per demostrar que tots els nens de l’Europa rica, un o dos, tant li feia, reproduïen el model de l’antic fill únic, satisfets com estaven en excés, tant del que necessitaven com del que volien. Finalment, per tant, va haver de mentir i ho va exigir com una necessitat d’ell, com si se’n morís de ganes, de tornar a ser pare. I aleshores, després de negar-s’hi durant uns mesos, ella va cedir però posant-hi moltes condicions entre les quals que ell, passada l’etapa inicial en què ella estaria de baixa, es comprometés a tenir cura, tant o més que ella, del fill que tinguessin. Va dir que sí sense comprendre què estava fent. Ara comprova, amb terror, que la Meritxell no solament no ha resolt res sinó que ha col·laborat a exagerar més la tensió interior de la Rosa: se sent obligada a fer de mare per força i això li ha agrejat encara més el caràcter. La Rosa és més esquerpa que mai. El remei ha estat pitjor que la malaltia. Pau se n’està adonant ara, desolat. I aquest embolic el mareja: inútilment utilitzada, ¿la Meritxell què és sinó un error que els acusarà sempre? Li costa tant de suportar el pes de tota aquesta llista de despropòsits! ¿Què podria fer per ajudar a solucionar l’embolic amb una mica de serenitat, ell que només volia ser passablement normal i viure en un pis mínimament alegre on poder descansar sortint de la feina, sortint de la piscina de piranyes on ha de nedar, tant si li agrada com si no, cada dia?

De cop, se li ha tirat un gos al damunt. Un gos blanc que borda davant d’ell en una zona privada de jardins on Pau s’ha ficat sense voler, capficat. A més de fer-li saltar el cor d’espant, l’està fent recular amenaçant-lo amb els lladrucs i unes dents grogues i punxegudes que s’entreveuen entre pèls i llengua. Pau, instintivament, ha buscat el propietari del gos i el veu com somriu des de dins de la finestra d’una planta baixa: li fa gestos indicant que no ha de témer res, però a Pau els gossos l’horroritzen, ha anat reculant molt a poc a poc i, col·locat darrere d’un arbre del carrer, ja fora de la zona privada, reclama la presència de l’amo. Però els crits que fa queden confosos entre els lladrucs del gos i el fueteig del vent que arrossega les fulles. Pau aleshores arrenca a córrer tan enèrgicament com pot, sense mirar enrere, notant com el vent li frena l’esforç i li llença sobre la cara una pluja de granets de sorra i de pols que l’estimula a córrer encara més, com els esperons dels genets exciten els cavalls. Les ulleres se li entelen. Sent els lladrucs del gos ben bé a tocar. Corre i nota el gust àcid de la maonesa pujant-li gola amunt com sempre que fa un esforç físic després de menjar. Se sent grotesc en aquesta estúpida cursa i, una vegada més, es pregunta, sense reduir el ritme, per què li han de passar sempre coses tan estranyes. Algú ha fet un crit sec i el gos ha deixat de bordar. Encara corrent, gira el cap i comprova, alleugerit, que el gos ha girat cua. Contempla perplex com s’allunya.

—No fa res —crida un home col·locant les mans en forma cònica al voltant de la boca.

—N’estic fins als collons, dels gossos, fins als colloooons!

Desprès del crit, el coll li ha quedat com si hi hagués passat paper de vidre. Respira compassadament, encara, a causa de l’esforç, i sua. Sota l’abric, el jersei, la camisa i la samarreta, sua; és una sensació que l’ofèn, no suporta l’olor que queda quan la suor s’asseca. Però li ha anat bé per descarregar la tensió que s’havia emportat de casa, es nota menys pesant. Mira al voltant. No havia arribat mai tan amunt. Es gira a favor del vent: la vista sobre Barcelona, amb el mar al fons, encara és més esplèndida. Viure en aquests pisos sí que deu ser estànding, entre jardins, dos apartaments per planta, vistes al mar o a la muntanya. Gira els ulls a l’horitzó, es fixa en les torres de la vila olímpica, com dos sexes tibats cantant una victòria que ja no recorda ningú. Comença a haver-hi molta mala llet, per això en Soler-Niubò ha tornat a treure el fuet.

Veu avets il·luminats rere moltes finestres. Li agrada aquesta pau nadalenca i, en canvi, quina mena d’ambient trobaria si tornés a casa: la de la victòria d’ella, sempre al seu lloc, dura, sense fissures. La presència del gos i la cursa li han accentuat el malestar. Se sent més víctima que mai de tot: de la Rosa, d’en Soler-Niubò, dels gossos, del vent que fa, de la vida… Decideix baixar cap al centre i veure ambient, li convé. Fa anys que no agafa el metro. Després del camp de futbol, baixant per República argentina, hi ha d’haver una parada. Quina diferència viure en un o altre costat del barranc, pensa. També són caríssims els pisos de la zona on viu. ¿Hi ha res que no sigui car? Però no hi ha vista al mar fins a dalt de tot i a més aquí els pisos són relativament nous i amples, és un racó més exclusiu, més fi. No gens mal lloc per viure, i calcula què deu costar un pis dels que veuen el mar. No el podrien pagar perquè els crèdits de la reforma del que tenen ja es mengen quasi tot el sou d’ella. Retallar el seu seria perillós. S’adona que està calculant en clau d’economia familiar quan, pocs minuts enrere, s’estava plantejant la separació. El més difícil de tot, pensa, és trencar els costums i la inèrcia.

Desfogat de la indignació que l’ha impulsat a marxar, ara la Rosa li apareix com una imatge desagradable però digna de llàstima. Es una malalta, efectivament, pensa, però, ¿qui sinó ell, n’ha de tenir cura? Queda la llàstima, al final de tot, en una relació entre home i dona, com el pòsit del cafè. El problema és que ella no és conscient de la seva malaltia i pot anar-se fent més i més mal mentre, per altra banda, en farà als qui l’envolten, sobretot a ell però també als nens. Vet aquí el cas terrible però típic de dona que, igualada la vida dels homes, ha acabat imitant-ne el pitjor dels vicis. Una dona que ha agrejat del tot el caràcter, incapaç de donar-se una mica de plaer a ella mateixa i, per tant, incapaç de donar-ne als altres; pràcticament aïllada en la seva obsessió. No la pot abandonar en aquestes circumstàncies. No té tan lluny —deu anys, només— els records amables de tots dos abraçant-se i descobrint-se el cos plens de pressa i de vergonya. La Rosa només el té a ell i aquest pensament, que troba ple de noblesa, l’omple d’una emotivitat consoladora. Es promet, doncs, de fer el que pugui per tirar endavant. Va assaborint aquesta decisió, que l’enorgulleix perquè sap que li serà difícil, com si deixés descansar un glopet de licor amargant sobre la llengua. La imatge dels pits joves de la primera Rosa, uns pits no gens caiguts, no pas grossos i plens de gràcia, elegants, li han deixat, de tota manera, una inquietud, com un pessigolleig a l’estómac i a la part baixa del ventre. Feia temps que no sentia una necessitat sexual com aquesta: tan intensa i, alhora, tan indefinida. La imatge de la Rosa actual, però, és impensable. No podria de cap manera acostar-s’hi, avui. Ara necessitaria una d’aquestes dones elegants i fatals que passaran per l’apartament del gran Pipo després del partit. Sacseja el cap després d’haver pensat això, i es retroba tal com és, al mirall de la seva pròpia intimitat, ple de confusió.

No sap què fer. Pensa en la Rosa i els nens, a casa, en una avorrida tarda de dissabte, i es veu a ell fent voltes com un estúpid. Busca un telèfon, instintivament, i apressa el pas per trobar una cabina. Travessa dues cantonades mirant a totes bandes. Passa per davant d’un bar i hi entra. Hi ha dos clients, només, fent la partida. Rere el taulell, el cambrer frega uns vasos. Demana un cafè i el telèfon. El cambrer li indica un racó. Despenja, col·loca les monedes, marca el número. Sent la veu d’en Tià.

—¿Tià? Sóc el pare. Digues a la mare que s’hi posi, maco.

—¿Però, pare, per què te n’has anat sense jugar amb mi? ¿Tornaràs?

—Ara no puc, Tià, estic a punt d’entrevistar-me amb un client. Ja tindrem temps, demà. Demà anirem d’excursió, ja te’n recordes, ¿no?, amb els avis.

—Sí, et passaràs tota l’estona xerrant amb l’avi i no voldràs jugar, com sempre.

—Ja veuràs que no. Va: digues a la mare que s’hi posi, corre.

Mentre s’espera, sent una barreja de gust i vergonya pel fet d’enganyar la família d’aquesta manera. No ho havia fet mai, amb tants anys. La mentida, pensa per justificar-se, forma part de la nova teràpia per curar la Rosa. Si ha d’aguantar la Rosa, pensa, caldrà buscar compensacions.

—Digues.

—¿Rosa? Perdona’m, m’he passat, ho reconec. Però és que no puc més, tinc massa feina i molts problemes amb en Soler-Niubò. No estic fi, ho sento. M’he comportat grollerament, ¿em perdones?

—¿On ets, què fas ara?

—Estic amb en De Franch, un bon client que m’aprecia molt. No hem de parlar de res en concret però té uns negocis que em poden interessar. Si pogués fugir de la dictadura d’en Soler-Niubò seria massa, ¿no et sembla? (Pau se sent còmode improvisant: de fet es limita a fer real el desig que aquest tal De Franch existeixi).

—¿Què vol dir, això? ¿Que no seràs a casa aquesta tarda?

—Si vull canviar de sort, m’haig d’espavilar. Vindré a sopar tard. No em preparis res, que així faré règim.

—No cal que siguis tan cínic.

—No ho sóc, Rosa, ja veus (adopta un to pacient) que et demano perdó.

—Però no véns.

—Però per coses relacionades amb la meva professió (ara la paciència encén el senyal vermell). Aquest vespre el gran Pipo munta un dels seus saraus per veure el Barça i jo seré l’únic que no hi seré. Ni t’ho havia dit…

—Només faltaria! Tu divertint-te i jo fent de guarda jurat a casa.

—Per això mateix t’ho dic, perquè ho vegis (compta fins a deu, mentalment, per no penjar).

—La saps molt llarga, Pau. I et passes molt últimament. T’has portat com un energumen, avui.

—Ho sé, perdona’m (aquí Pau es penedeix d’haver trucat i li ha desaparegut quasi tota la llàstima acumulada). I ara t’haig de deixar. Arribaré a quarts de deu. Fins ara.

Ha dit «quarts de deu» sense adonar-se’n. Tota la conversa telefònica li ha rajat espontàniament. Dir mentides és molt més fàcil que explicar la veritat. ¿Què en farà, però, de tot aquest temps lliure? Mira el rellotge, tres quarts i cinc de quatre: ja fa més de mitja hora que volta sense saber on va. Es agradable aquesta sensació de llibertat; queda, encara, tota una llarga tarda per gastar. Es beu el cafè a glopets. Damunt de la barra, davant seu, hi ha una revista eròtica. La fulleja goludament però també avergonyit per la presència del barman. S’atura davant la fotografia d’un noia pràcticament nua, només amb tanga de color rosa, estirada damunt d’un llit blau fosc que posa en relleu la carn blanca. Va tenyida de rossa platí, estil Marilyn, i molt maquillada, amb els llavis d’un rosa llampant. Les mans, lluents les ungles llarguíssimes del mateix rosa, li mig amaguen els pits; als peus unes sandàlies també roses de taló llarg. Pau va resseguint tots aquests detalls i pensa que és justament la dona que ara necessitaria; una dona per jugar-hi i endreçar-la quan n’estigués satisfet; té la mirada inexpressiva de les nines, deliciosament estúpida. Una dona reduïda feliçment a cos, a pura carnalitat. No n’ha tocat mai cap com aquesta. N’ha vistes en cinema o a la televisió però entén que són ideals, inabastables. I no per la bellesa —la Rosa, segons com, encara és agradable— sinó per l’absència d’intel·ligència que exhibeixen. Dones ideals perquè només funcionen com a element decoratiu; dones imbècils en el bon sentit: alleugerides del pes del raonament, de l’esforç de la paraula, de l’horror de mirar més enllà de l’aparença de les coses. Femelles delicades i lluents com els dolços d’una pastisseria de luxe, per ser llepades llargament amb els ulls darrere un aparador i, després, salivades ben a poc a poc tal com es fa amb una trufa per no desaprofitar cap dels matisos del licor i de la xocolata. Dones per mirar en la confiança que, de la buidor de les poques paraules que diguin, només pot sortir-ne, i a tot estirar, una gracieta elemental o una imitació del llenguatge dels nens que les associarà de manera més evident al joc de la carn, només a la carn. Hi ha poques coses que l’excitin tant com els moviments d’una dona que torna als gestos infantils. Les veu per televisió on abunden, amb les seves carns magníficament decoratives, fent saltets expressament inhàbils, rient i pronunciant les paraules del guió amb la mateixa lenta inseguretat i amb l’entonació teatral dels nens de parvulari. Sempre que les veu té la mateixa fantasia: ser llençat entre el coixí de carn de tot un grup d’hostesses convertit en una pilota que elles es van passant mentre canten tonades infantils. Les ha vistes per televisió però no n’ha tocat mai cap. Es pregunta on podria trobar-ne per tenir-hi un pur contacte sexual i alliberar-se del neguit que li circula per dins com un peix i, també, per descarregar tota la merda acumulada avui, primer a la feina i al tennis i després a casa. I decideix que ha d’anar de putes. No s’ha atrevit mai a anar-hi. Però pren la decisió en ferm: com una compensació al sacrifici de no deixar la Rosa i els nens. O potser això que ara pensa és una excusa; potser, de fet, es tracta de ficar l’ull en terreny desconegut i provar una cosa nova i excitant. O, encara menys: potser només es tracta de descarregar, no sobre trossos d’anatomia durament pensats en les masturbacions, sinó sobre una carn fresca que es mogui i pugui tocar-se.

«No t’havia escrit, Maite, des del naixement del meu primer fill, fa nou anys. I ara, poc després d’haver comès l’error de tenir-ne un altre, una nena que es diu Meritxell, ho torno a fer. Aquella carta, vés a saber per què, va ser l’última. Tu no n’havies contestada mai cap, però no et pensessis que t’ho recriminava. La vida t’ha fet córrer i és previsible que t’hagi faltat alè per seguir-li la pressa. Deu fer mig any que sé que has tornat de Basilea —no entenc què se t’hi havia perdut, allà; t’hi devies avorrir molt: és un dels llocs on jo aniria— i que et dediques a importar pel·lícules infantils dels països de l’est —mal negoci, em temo, ¿no?—. Deixa’m dir-te, abans de res, que el teu coratge em reconforta: ets fidel a tu mateixa i, per altra banda, el teu desordre vital —¿m’ho deixes dir així, eh?— és tan coherent que, de fet, és una altra forma d’ordre.

»Ara bé: em podies haver trucat; si més no, per dir-me que eres aquí. Que havies tornat, m’ho va dir el Carles, a l’institut, d’aquella manera que ara, no sé si t’hi fas, diu les coses: amb un somriure irònic als llavis que no se sap si és només de distància o si arriba a ser de fàstic. Hi vaig tenir unes topades per qüestions de feina, amb ell, ara deu fer un parell d’anys, i no ens diem pràcticament res: m’evita, s’avergonyeix de mi, potser perquè li recordo massa allò que ell va ser. I, potser sí que sóc, com sé que diu, una resta arqueològica d’aquells anys; però estic convençuda que val la pena mantenir una mica de sentit enmig de la decadència. El cas és que va trencar la distància que ens tenim per dir-me que vivies amb els teus pares. No opinaré sobre això últim, tot i que em sembla que, coneixent els problemes que ja aleshores tenies amb la teva mare, pagaràs un preu força més alt que el lloguer que t’estalvies.

»Ja ho deus haver vist, Maite: tota la colla desfeta. No solament tu, marxant, et vas separar de nosaltres; també la resta del grup es va anar trossejant, vàrem casar-nos, alguns ja s’han separat i, en fi, cadascú va pel seu compte. Es van acabar les trobades quan se’ns va desinflar la passió política, un parell d’anys després que te n’haguessis anat a l’índia. Ara tothom s’ho vol passar bé, mengen, esquien i viatgen. I ballen: el Carles, que és l’únic que veig, per obligacions de feina, s’ha tornat un ballarí de primera, gràcies a uns cursets que es fan a l’institut mateix, i a la festa de final de curs, després d’un sopar “gastronòmic”, amb molta crema de llet, va fer una exhibició de claqué juntament amb una noieta, una rossa platí, que el curs anterior havia provat de fer Cou al nostre Centre. Ja t’ho pots imaginar: no deixa res per verd, el Carles: ell i els seus jerseis grocs —interpreta un paper entre britànic i italià, molt refinat—, la seva rialleta de conill irònic i els cabells grisos estudiadament inflats perquè no es noti que cauen…

»Però deixem-ho: quan em surt la veta sarcàstica puc arribar a ser molt avorrida, ho reconec: ja no sóc aquella noia integradora i sempre amable que tu vares conèixer, ara em surt sovint, tot i saber-me greu, una certa quantitat de bilis. Tinc fama d’avorrida i pesada, ja et deu haver arribat. Encara que no m’ho diguin, ho noto en els companys de l’institut i en els alumnes, ho noto en la gent de la colla i de la facultat quan els trobo a les festes que encara munta, molt de tant en tant, la Glòria; i ho noto a casa, en el comportament del Tià, el meu fill, que se’m revolta com si ja fos un adolescent, i en el Pau, que em repeteix constantment que sóc un plom, a part de sergent i fiscal. Aquesta tarda mateix se n’ha anat perquè diu que he convertit el pis en una presó. Però no et pensis, si abans la falta de passió al voltant meu em deprimia, ara m’he anat fent forta i resistent com una tortuga. He après a ser prudent i a callar per més que em costi. Ara bé: tinc molt clar que són ells els que han canviat. El Pau, el Carles, la Ullspixats, el Tramuntana, la Lluïsa, la Glòria, el Sinistre… tots han canviat com una mitja. Jo continuo sent com era. Encara que volgués tornar-me de mantega, com ells, no podria. Cada vegada estic més convençuda de la importància de ser coherent. Per això, malgrat que som tan diferents, Maite, i malgrat els anys de distància, t’escric pensant que no rebràs aquesta carta com la paret rep una pilota i que faràs un esforç per digerir-ne les idees.

»No cal que m’entenguis: fa anys que visc amb el convenciment de ser “diferent”, m’agrada saber-me forta (tot i que flaquejo molt més del que voldria) i tenir clars els meus objectius, malgrat que m’ha tocat de viure aquests temps d’estovament general, de confusió i penombra. Visc envoltada d’indiferència, fins i tot d’hostilitat, i m’ho busco jo mateixa. En sóc ben conscient. No em puc estar amb els braços plegats esperant que la decadència sigui irreversible. Al contrari, no em desagrada sentir-me sola —i no t’ho prenguis com un acte de vanitat sinó d’orgull ben legítim—. Reconec, però, que és bo trobar interlocutors tensos i durs: que em portin la contrària, si cal, però no des del desinterès i el menfotisme, que és l’uniforme de moda —ja te’n deus haver adonat— sinó des de la passió i l’interès crítics. Trobo molt a faltar aquelles discussions que teníem: tu parlant de l’absurd de l’existència i jo defensant que la història avançava i que ens hi havíem de mullar. No sé com veus la vida, ara, i m’agradaria tornar-ne a parlar. Espero que no t’hagis deixat anar i que encara siguis radical; han rebaixat tant els plantejaments que costa de trobar algú que tingui una idea clara per defensar. No és cap casualitat, per tant, que, malgrat els anys, la distància i el silenci, em senti més a prop de tu que de cap altre dels amics d’aleshores. Com més persones veig que s’apunten a les modes i els tics d’aquests horribles temps que corren més segura em sento rere les torres del castell de les coses que crec. I com que acaba claudicant tothom, no és gens casual, tampoc, que no hagi fet amistats noves: hi estic molt a gust aïllada, em semblaria que pago peatge per ser esclava si hagués de simular una trivialitat i un humor que no tinc; i ja deus haver notat que, ara i aquí, sense vulgaritats o brometes no hi ha manera d’establir relacions amb ningú…».