7.

Hauria de fer alguna cosa en comptes d’estar-se mirant el cadàver, ¿però què? Té por: de les conseqüències, terribles, que pot arrossegar si se sap que ha estat ell l’homicida… L’homicida (fa gestos de desesperació, crida), l’homicida! Involuntari, sí, i què: homicida. També té por d’ell mateix, deu portar una maledicció a sobre: tot li sortia malament, avui, però… tant, tant! ¿Per què, tant? No té cap sentit, és absolutament desmesurat, injust, terriblement injust. ¿Per què? Acluca els ulls, ha de ser un somni, és un somni, no pot ser veritat, si pogués recular uns minuts, tornar enrere, passar full i tornar a casa amb els nens i la Rosa. Oh, ara sí que comprèn fins a quin punt ha estat jugant amb foc! Es realment un càstig: ho tenia tot i ho ha engegat estúpidament a la merda, tot. Per un clau amb una puta. Encara menys: ni per un clau. Si no el volia, el clau, per què s’hi emmerdava: imbècil, imbècil! S’ho mereix. Amb tots els atenuants haguts i per haver, sobretot el d’imprudència, per aquest homicidi potser només li cauran sis, set anys de presó, però la presó és el menys important: ¿com quedarà davant dels clients, dels amics, dels veïns, dels companys de feina?

Surt de l’habitació buscant la roba, veu l’hora al rellotge que s’havia tret, tres quarts i mig de set, es vesteix apressadament i, en apujar-se els pantalons, es nota el dolor dels testicles. Es bufetejaria. En Soler-Niubò el trepitjarà sense ni mirar-se’l. Ho perdrà tot: feina, clients, futur: ¿qui el llogarà, d’advocat, quan surti? ¿A qui interessaran els serveis d’un advocat homicida? Ja es veu per tots els canals televisius, els dies del judici, servint de carnassa als periodistes, emmanillat, perseguit per milers de flashos i micròfons. Tots els detalls, els reals o els inventats, aniran de boca en boca durant uns dies. Quedarà marcat per sempre més: com a advocat, la ruïna total. Es convertirà en la broma, la referència humorística de tots els advocats que el coneixen; la tindran sempre a punt, quan no sàpiguen com fer-s’ho per riure. ¿I els amics? No voldrà veure’ls mai més: el més estret de pit, aquell que no obtenia el permís de la dona ni les nits de gran partit, aquell infeliç resulta que és un puter i un homicida. Abans d’asseure’s, busca amb la mirada alguna cosa per beure. Hi ha tot d’ampolles i un paquet de Montecristos al costat del telèfon i el contestador. N’agafa una de conyac, se n’empassa uns glops mentre s’asseu. L’alcohol rosega per dins però no neteja: els amics, els veïns, els coneguts, tothom, tot Barcelona, tot el país ho sabrà. Tacat, marcat per sempre, irreversiblement. L’homicida de la puta. De fet, l’assassí: ¿qui, fora dels companys de professió, filarà tan prim per distingir un homicidi d’un assassinat? Els periodistes segur que no, i darrere d’ells, tothom. L’assassí d’una puta. Morbosos! No podrà resistir-ho, no pot ser veritat, és massa gros, és massa fort, és massa injust: era la primera vegada, la primera puta que tocava en quaranta-dos anys de vida. És un càstig abusiu, ¿per què li ha hagut de caure a sobre? ¿Per què a ell, precisament? Però si no li ha fet res, només una empenta forta per desenganxar-se’n, per fer que ella el deixés estar d’una vegada. Hi ha morts estúpides, però com aquesta cap. Es deu haver clavat un cop a la cervical amb el cantell de la plataforma de fusta: a qui se li acudeix comprar un llit amb una base tan llarga i cantelluda. O potser ha caigut malament i s’ha trencat el coll, què sap ell. El cas és que ella és morta i ell és l’homicida. Tot el pis deu estar ple d’empremtes digitals seves. També de tots els altres clients que hagin vingut però, interrogats tots, la policia no trigarà gaire a acusar-lo: només ell no tindrà coartada, per més que la Rosa l’ajudi, si és que l’ajuda. La Rosa: com la necessita ara! Que n’ha estat, d’imbècil, jugant-se la relació de tants anys per un mal clau amb una puta. Imbècil. Imbècil i homicida. Homicida! Si pogués recular, tancar els ulls i obrir-los a casa jugant al dicciopinta amb en Tià. Tot allò que ha abandonat a primera hora de la tarda ara li sembla ideal: com es pot arribar a ser tan cretí. ¿Homicida? Inevitablement: no hi ha cap sortida.

Torna a l’habitació, mira el cadàver: ¿i ella? Té un impuls de vergonya per haver pensat només en ell. Potser li ha anat bé morir-se, potser ell ha practicat una mena d’eutanàsia: pel poc que ella ha explicat i pel que es veia, no és que tingués gaire bona vida. Potser és monstruós haver tingut aquest pensament, però ¿i què? De què serveix, ara, la moralitat o la immoralitat dels pensaments. No té cap importància res. Ni provar de trobar una sortida: seria inútil, l’enganxarien. Per no tenir, no té ni por de la morta. A penes una mica d’angúnia. La mort quan toca de ple no és res. Res no és res, a l’hora de la veritat. Li sembla que ha agafat un color més blanquinós, l’ull com de vidre és obsessiu, s’hi acosta i el tanca. La troba una mica freda, potser, però no gaire, de fet gens. Es deuen refredar a poc a poc, els morts. Voldria tancar-li la boca, també, però recorda l’escena macabra de la boca de l’avi que s’obria mecànicament per més que la tanquessin, fins que li van lligar la barra amb un mocador cordat a la calba. Impulsat per una intuïció, tanca el llum de cop: no ha de donar cap senyal a l’exterior. De moment, no ho sap ningú que és aquí. Ella se n’anava, quan ha arribat, potser ho fa sempre i, per tant, potser el pis queda buit normalment fins l’endemà.

L’habitació ha quedat en penombra, arriben pàl·lidament els llums del carrer que hi deixen una tonalitat blavosa. Pau s’acosta als vidres i sent el bufeteig de les ventades. Encara el vent, pensa, i li ve com una ràbia, perquè tota la tarda l’ha acompanyat com una música de victòria i ara és de derrota, una derrota definitiva. Es treu les ulleres, enfonsa la cara entre les mans i plora. Finalment. Unes poques llàgrimes que descarreguen una mica de pes. Mentre se les eixuga, torna a sentir un cop de vent i li creix un rampell: no està vençut, encara no. Se’n pot sortir, se n’ha de sortir. No ha perdut, encara. Té un marge, no sap quant, de temps. Però ho ha d’intentar. Si aconseguís fer desaparèixer el cadàver! Sense cadàver no hi ha homicidi ni, per tant, homicida. ¿Qui es preocuparia d’una puta que desapareix del mapa? ¿I si l’amagués? Aquí dintre, sota el llit o en un armari… Impossible, faria pudor ben aviat i els veïns se’n queixarien; en poc temps la policia aclariria els fets. Li ha semblat que l’escala és de pocs veïns, potser hi ha oficines o altres pisos de prostitutes. No se sentia res, pujant; però és igual: algú o altre sentiria la pudor, suposant, i és massa suposar, que no hi hagi ningú més amb la clau del pis: ¿el cridaner que l’ha trucada, no era el seu xicot?

Podria llençar-la per la finestra! Ara que és fosc no ho veuria ningú fins que el cos no fos a baix. Un suïcidi: de fet la causa de la mort seria la mateixa. Quedaria aixafada, a més, i el forense no filaria tan prim, o potser sí. Es deu poder saber si un cos ha mort abans de caure i esclafar-se. Ara que, si la causa de la mort és la mateixa, és a dir, una caiguda… Dependria del cas que la premsa en fes; si surt molt als diaris, els forenses i els fiscals s’hi miren més; si no: una de tantes putes anònimes. La llençarà per la finestra, doncs; s’hi arriscarà. Després, el més delicat serà sortir de l’edifici. Amb l’enrenou que es formarà a fora, pot ser molt fàcil o molt difícil sortir i que no ho vegi ningú.

La penombra blava tenyeix la carn morta de Hellen d’un to metal·litzat. Pau s’hi acosta i se’n sorprèn. S’atura, esverat de trobar-la encara atractiva. Li veu el cul, les cuixes i l’esquena. Sembla que dormi. I amb aquest to brillant és com si l’estigués veient en un vídeo pornogràfic. Instintivament, potser perquè ha tornat a sentir el pes dels testicles, li passa pel cap de descarregar d’una vegada. Se n’avergonyeix, però es posa la mà a la bragueta concentrant la mirada sobre el cul, s’agenolla, se sent créixer el penis; ho troba abominable, però es descorda els botons, s’abaixa els calçotets fins a sota els testicles i agafa el penis amb la mà; es troba monstruós, però comença els moviments de la masturbació, el dolor dels testicles l’incentiva; és un cadàver, no pot deixar de pensar que és un cadàver i, tot i això, troba aquest cul desitjable; és aberrant el que està fent, però no pot deixar de fer-ho, és un cul mort, però és un cul esplèndid, no voldria fer-ho, però no pot deixar-ho, cul esplèndid, cul, cul, cul.

El semen ha gotejat sorollosament sobre el mosaic, l’ha sentit sortir com si fos orina. Es treu un mocador de paper de la butxaca i mira d’eixugar les taques del terra, n’hi ha moltes, brillen. Li puja una basca veient gotes de semen just a tocar el cadàver, arrenca a córrer cap al lavabo. S’aboca a la tassa del wàter, té espasmes, només. Llença el paper, orina una mica, per associació, sense tenir-ne ganes, estira la cadena, que l’espanta perquè troba que fa molt de soroll. Es renta les mans i la cara, també el penis, els testicles ja no pesen tant. No vol culpar-se però se sent amb la merda al coll. Havia de caure fins al fons. Ara es tracta de sortir-ne. Arrossega el cos de Hellen, sense mirar-lo, cap a la finestra. Encara és tou i no pas fred. Es refreden més a poc a poc que no es pensava, els morts. El deixa just sota la finestra. ¿Així, nua, l’ha de llençar? No podria pas vestir-la i, a més, una puta despullada no pot estranyar a ningú. Recula per repassar tot el pis: després de llençar-la, haurà de marxar corrent; beu un altre glop de conyac, recol·loca l’ampolla, entra a la cuina, veu sobre el marbre unes engrunes i peles de formatge: ¿qui menjaria abans d’un suïcidi?, ho neteja amb un fregall, llença les restes al cubell de les escombraries que troba sota la pica; hi ha draps, també, i líquids de neteja, n’agafa un, el remulla amb neteja-vidres i comença a passar-lo pels panys de les portes, pel sofà, per l’ampolla, per la plataforma del llit, per les aixetes del lavabo. Llença el drap a les escombraries, però s’hi repensa, el treu i se l’embutxaca com pot. Després de donar un cop d’ull a l’abric que té sobre el sofà, s’acosta a la finestra, calcula com s’ho farà per aixecar el cos, potser agafant-lo a pes per sota les aixelles.

La finestra s’obre cap endins, mou el pany, la bafarada d’aire glaçat l’estimula, s’agenolla, posa una mà sota cada aixella procurant no mirar-li la cara i prova d’alçar-la. Pesa extraordinàriament, no serà gens fàcil; reconeix el perfum de flors. Ho torna a provar amb més intensitat, aconsegueix d’alçar-la mig metre d’un impuls però no pot dominar l’oscil·lació, el cos mort de Hellen s’esclafa contra la paret i, tot seguit, cau contra la cara d’ell que s’hi enfonsa. Tremola de fàstic i de fred, té ganes de vomitar, però no es pot aturar. Les ulleres li han quedat brutes de fora, els cops de vent s’engolfen sorollosament a l’habitació. No es pot aturar, no es pot aturar, torna a col·locar les mans a les aixelles de la morta, sota l’olor de flors, capta una olor més intensa, de sucs quiets. Li sembla que no podrà alçar-la gaire més. Es increïble com pesen els morts, no està gens segur de sortir-se’n, ho torna a provar, es tracta d’aixecar-la menys de mig metre més i falcar-la sobre el llindar de la finestra, fent-ho una mica per sota del coll ja n’hi haurà prou, amb un punt de suport serà fàcil. Hi torna, i amb un esforç enorme aconsegueix d’estintolar el coll a l’angle de la finestra. Procurant que no rellisqui, s’agenolla per arrossegar-la cap amunt fent pressió des de sota, l’abraça, ple de repugnància, per les cuixes. Troba la carn no rígida però sí dura, botida. Des de sota, doncs, empeny cap amunt tot aixecant-se i, mentre ho fa, sent un ròssec sec i sorollós, com de cosa tibada que es rebenta. S’atura, esbufegant, posa un peu contra les cames de la morta perquè no rellisqui i fa anar una mica el cos endavant per saber què produeix el ròssec. Se li regira l’estómac: la part superior de l’esquena de Hellen mostra, a través dels cabells, una ferida considerable, carn oberta, fosca, amb una sang espesseïda, de magrana. Amb rodaments de cap, pressionant encara més les cames per evitar que caigui, separa una mica més l’esquena de la paret per inspeccionar el marc de la finestra. Just al centre, a la part interior, veu uns penjolls de sang enganxats com un líquid asfàltic al forat on s’introdueix l’eix dels finestrons. Deu ser d’acer. Li roda el cap. El cos de la morta oscil·la, cau a terra i, per la inèrcia, cau també Pau darrere d’ella, sobre d’ella. L’olor de la sang és encara més dolça, una olor entre l’almívar i la vedella crua.

S’aixeca, vacil·lant, i corre cap a la tassa del wàter. No treu quasi res, un líquid amargant i trossets de verdura enmig d’una pasta informe. No hi ha sortida, pensa, no se’n sortirà, no pot llençar un cadàver marcat: un forense ho veuria a la primera. Ara sí que està perdut, si pogués plorar! Obre l’aixeta per rentar-se i es veu, al mirall, amb el jersei tacat de sang, les ulleres greixoses, la cara blanca: ell també com un mort. Això mateix: hauria de llançar-s’hi ell, per la finestra, i acabar-ho tot d’una vegada. Si tingués la Rosa aquí, ella sabria indicar una sortida. Que n’ha arribat a ser d’injust i d’imbècil, amb ella: tot ha vingut d’aquí, de la imbecil·litat de no fer justícia a la Rosa. Es renta bé la cara, les mans i el jersei, com pot, amb paper de wàter, les ulleres… Estira la cadena, tapa la tassa del wàter, s’hi asseu. Si pogués recular encara que només fos una hora… Els ulls, perduts, es passegen pel lavabo i s’aturen a la banyera… La banyera! ¿No és a la banyera on l’assassí de Girona va esquarterar la seva nòvia? Exacte! Es tracta de tallar-la a trossos, treure’ls, dissimuladament, en bosses d’escombraries, llençar les bosses a un contenidor i fer neteja perquè no en quedin senyals: a la banyera serà net i fàcil. Desapareixerà una puta com va desaparèixer la nòvia d’aquell dèbil mental de Girona que va confessar quan ho tenia tot a favor: no hi havia víctima i, doncs, no hi podia haver assassí. No hi haurà víctima. Només una puta que haurà desaparegut. S’hi ha de posar ara mateix. S’arrisca a ser descobert, però és l’única sortida.

S’aboca cap a la cuina, obre els calaixos buscant ganivets. Només n’hi ha de taula, amb serreta. N’agafa un, el porta al lavabo i torna a l’habitació. Gira el cos de Hellen, que amb la caiguda ha quedat de bocaterrosa, i l’arrossega agafant-lo pels peus com un carro. Ho fa molt de pressa, amb l’ànim exaltat (el cap del cadàver xoca contra la paret), convençut que se’n pot sortir. Però, ja al lavabo, s’adona que el cadàver ha deixat un rastre de sang (aigualida, com vinagre) que surt de la ferida de l’esquena. S’enfonsa una altra vegada: no podrà aconseguir-ho, és massa complicat. Tot sol és impossible: si tingués en Pipo o la Rosa aquí! Si gosés telefonar-los. Però no pot perdre temps ni per pensar, el nòvio drogaaddicte deu estar a punt d’arribar, ell o qualsevol altra persona vindran tard o d’hora. Arrenca a córrer cap a la porta per tancar el llisquet de seguretat. Mentre torna al lavabo decideix que ja netejarà la sang quan pugui. ¿I si no pot? Agafa una tovallola. No, la tovallola no, es diu, i surt disparat cap a la cuina, obre els calaixos, els tanca a cops, s’atura amb les mans arrapades als cabells, amb el cervell com un forn, i, finalment, obre amb cautela la porta del safareig. Observa i escolta abans de sortir. No sent res, fora dels batecs sincopats del cor, i s’entendreix pensant en el sofriment que està passant. Sol contra el món, contra tot, pensa, mentre estira mig ajupit el pal de fregar i la galleda, l’emplena a la cuina mateix amb aigua i una mica de lleixiu i comença a fregar el terra tan de pressa que al tros de passadís que dóna al lavabo la baieta del pal rebota d’un sòcol a l’altre. Retorna al lavabo i es disposa a ficar el cadàver a la banyera, voldria no pensar en res més que no sigui en el que fa, però no pot evitar que altres pensaments l’esgarrapin. Li ha passat sempre: no vol pensar en una cosa i hi pensa més que mai. Per exemple, no voldria veure-li la boca oberta però encara que no la miri té la ganyota grotesca de la morta enganxada als ulls: aquells llavis gruixuts tan atractius formen ara una expressió de deficient. Ja té el cadàver estintolat pel coll a la barana de la banyera i està a punt de fer-lo lliscar cap a dins però, potser per culpa del mosaic gastat del lavabo, el cadàver patina, cau i fa un soroll tou, excepte per la part del crani que repica agudament com si cridés. Ja ni ganes de vomitar: només espasmes i un fàstic sec gratant al paladar. I novament l’estómac. Vessa unes llàgrimes mentre torna a provar-ho: alça el cadàver, l’encavalla sobre la barana, n’aixeca les cames protegint alhora el tronc i el fa relliscar cap a dins.

Agenollat, s’arrepenja sobre la barana de la banyera. ¿Per on ha de començar a tallar? El mal d’estómac comença a ser viu; rebrà per tots cantons, avui: ¿què més li pot passar, ja? Decideix començar pel cap. Decapitar-la, pensa, deu ser l’operació més fàcil, ho feia un assassí anglès o americà que congelava els caps de les víctimes. Però era un sàdic, un boig! ¿Què està fent? El prendran per boig i potser això serà el més just. Un boig, un boig, va dient «un boig» mentre prova de tallar inútilment amb el ganivet clavat de punxa coll endins. No avança, la carn és elàstica però dura: costa fer-hi tall. Un forat, ha fet, només, com un cràter de color magrana (els esquitxos li rellisquen per la mà o taquen el blanc de la banyera del mateix líquid aigualit, de color de vinagre, amb què ha empastifat abans el terra). No acaba de fer un tall net i decideix col·locar el ganivet de manera que serri el coll com si fos un tronc. Fa una incisió superficial considerable però tot seguit troba parts més dures i tibades, músculs i lligaments. S’avergonyeix de no saber res de fisiologia, coneix només els lligaments del colze i de l’esquena, i els dels talons, perquè se li inflamen jugant a tennis. No sap res, pensa: ja li està bé tot el que li passa. No fa res bé. Torna a tenir ganes d’acabar d’una vegada. Que arribi algú, que el denunciïn i l’empresonin, que pugui descansar sol en una cel·la. Ja s’hi veu: estirat en una llitera bruta de la presó, potser al costat d’un wàter mig trencat i pudent i en companyia d’assassins, però sense haver de remenar una morta ni haver-se de defensar sempre de les limitacions que té. No hauria d’aguantar cap més conegut: companys de bufet o de joc desitjosos d’enganxar-lo en fals, Solers-Niubò, italians o amics, com el gran Pipo, amb una eterna rialla de felicitat superior. Perquè, encara que, d’aquesta, se’n pogués sortir, no desapareixerien pas tots aquests ulls fiscalitzadors: ni els d’ells ni els de la Rosa: d’una manera o altra els tindrà sempre al damunt. Potser ja seria hora, doncs, de prescindir-ne acceptant que han guanyat. Molt bé, pensa amb l’àcid de l’estómac bullint, heu guanyat, d’acord. Per brut i dur que sigui, el catre de la presó pot ser un lloc per descansar i dir prou a tots plegats.

Fa estona que serra inútilment: ha trobat os, però no se n’adona fins que el timbre del telèfon li fa fer un bot mentre sent un terrabastall per dins i, tot seguit, sense que hi pugui fer res, se li obren els esfínters i deixa anar, de cop, gasos i excrements: uns mínims cagallons, només, perquè estrenyent el cul molt esforçadament pot evitar que se li escapi tot. Es fa llàstima. Ara sí que ha tocat fons. El ganivet, a la mà, li tremola. ¿Què ha de fer? S’acosta d’inèrcia, amb la boca oberta i les mans gotejant a l’aparell. Es dispara el mecanisme del contestador automàtic, mira com la cinta gira i sent que una veu de dona diu:

—¿Hellen? Són les set i cinc. ¿Com és que no hi ets? No t’emboliquis! Ets ben capaç d’haver anat a buscar el cavall al pub de l’Àlex. Series ben boja, ¿eh? Acabaràs malament, Hellen, per culpa d’aquest desgraciat… o prendràs mal per culpa seva o et farà mal ell… un dia d’aquests, al pas que va, un dia d’aquests, n’estic segura, se li creuaran els cables, com se li van creuar a l’Àlex, i et clavarà una pallissa tan bèstia que et matarà… Fes-me cas: deixa’l, d’una vegada, creu-me, deixa’l. Que aquesta… que sigui l’última que l’ajudes a punxar-se, ¿em sents? Es per això que et trucava, justament, per dir-te que tot va bé: un amic dels vells temps té contactes bons, tot i que diu que és veritat que hi ha mal rotllo, que la policia és pertot arreu i que la broma em sortirà caríssima. Ho faig per tu, que consti, perquè d’aquell impresentable no en vull ni parlar… Per tu, ho faig, només: ¿em sents? Tornaré a trucar, tan aviat com pugui, potser hauré de sortir de Barcelona, però no gaire lluny, cap a quarts de nou em penso que ja podré ser aquí a casa teva amb el cavall. Adéu!

Pau ha escoltat el monòleg del contestador amb les cames obertes per no sentir el contacte llefiscós dels excrements i amb les mans mig alçades, en un gest com de sacerdot, per evitar que li regalimi la sang de les mans. ¿Què té: una hora de temps? D’aquí a poc, al pis hi haurà gent. Una hora com a màxim. Si tingués destrals o aquells ganivets japonesos nous, se’n podria sortir, però amb un ganivet de cuina… Es mira les mans com si no sabés per què les té posades així i entre la mullena enganxosa de la sang veu la petita ferida del dit gros: ¿es pot ser més estúpid? Sang amb sang, és així com s’agafa la sida! Tanca els ulls, es mareja, té ganes de desmaiar-se però, per altra banda, a l’estómac hi té com cigarrets encesos. I mal de cap: surt disparat cap al lavabo, s’ensabona a consciència, busca alcohol, se’l tira a raig. Beu aigua directament de l’aixeta. Es treu les sabates, els pantalons i els eslips. Els observa abatut mentre evacua assegut al wàter. Plora mentre es neteja el cul al bidet i, no sabent què fer amb els eslips bruts, els llença al wàter, però l’aigua no se’ls endú i queden al fons de la tassa. Es posa els pantalons i les sabates sense deixar de plorar. Busca a la cuina uns guants de goma, els troba i torna a la banyera. Tornant a entrar al lavabo, nota, com si fos un cop, la pudor dels seus excrements barrejada amb la flaire grassa i dolça de l’obertura del cadàver. Un tall mal fet: no sap fer res, només complicar-se les coses. Volia evitar un contacte per por d’infectar-se i s’ha posat a remenar sang: ¿es pot ser més imbècil? Continua serrant el coll. L’esforç de serrar i d’acusar-se el calmen.

Semblava una noia sana; ho ha de ser, pensa, no podia tenir res d’infecciós, era una puta cara i això sol ja deu provocar una selecció positiva, higiènica (estira amb els dits els tendons dels músculs de la part anterior del coll i intenta provocar, amb els ulls tancats, la rotació del cap, per anar més de pressa, que provoca un cruiximent d’ossos). Es recorda d’haver llegit que les aparences, sobretot amb la sida, enganyen molt, i que la malaltia pot estar-se covant durant anys sense manifestar cap símptoma (cruixen els ossos però les tires musculars que lliguen el coll amb l’esquena frenen la rotació, ho intenta amb tota la força, però no pas convençut, maquinalment; es cansa). I a més: ¿quants personatges refinats no hi han caigut? Només li faltaria agafar la sida o una hepatitis B: seria la culminació de tants despropòsits! De fet, s’ho mereix: qui la fa la paga. Hi hagi o no hi hagi aquell Déu castigador que l’atemoria de petit, el que és cert és que cada acte genera una lògica en forma de cercle: els passos inicials obliguen els finals. S’ha dedicat a gastar estúpidament la vida darrere un èxit econòmic fins que ha arribat a aquell odiós punt mitjà on ja no és possible ni recular ni avançar; s’ha deixat perdre la Rosa, no en sap pràcticament res, d’ella, ni dels seus problemes professionals, ni de com li va de veritat amb ell, ni per què sempre està tan tibada, li ha estat més còmode pensar, simplement, que era així: un cap quadrat, una fanàtica, com diu en Carles. ¿I d’en Tià, què en sap? No hi juga mai, no hi parla mai, el seu autèntic pare és la tele i per això té un parlar de dibuix animat. S’ha passat anys fugint d’ells sense atrevir-se, per altra banda, a trencar-hi del tot i convertir-se en un Pipo. Ni carn, ni peix: fins que ha explotat buscant una sortida falsa i d’amagatotis. Vet aquí el que ha trobat: una puta morta i de mal esqueixar (ha inclinat el cadàver cap endavant per poder serrar les tires musculars del coll, ho va fent d’esma, quasi sense enfondir el ganivet a la carn), un cos que no sap com fer desaparèixer. No hi ha res a fer. Té ganes de rendir-se, que el pengin, si cal, que se’n burli tothom que vulgui, tant li fot tot, però que s’acabi. Cianur. Ho havien convingut amb el Pipo, quan eren més joves: haurien de recrear el club dels suïcides per quan els en passés alguna de grossa, una malaltia incurable. Si ara tinguessin muntat el club, els trucaria: una pastilleta i, en pocs minuts, fora. No sentir ni la buidor, res: un descans definitiu. Per sempre. Trucar al Pipo! Potser ell l’ajudaria, potser trobaria una idea genial per sortir de l’embolic. Però no podria resistir la vergonya d’acceptar que el veiés així amb tota la merda al cul. Quan l’enganxin i tot es faci públic, ell també ho sabrà, inevitablement. Però no podria aguantar-li el fons irònic que segur que tindria la seva mirada, ara, si vingués: no podria. El gran Pipo, el gran lliure, el gran merda: per què uns tant i uns altres tan poc! ¿Per què tot el ridícul i totes les angúnies de la mediocritat i del fracàs per als uns i tots els plaers i la tranquil·litat de la llibertat per als altres? ¿Per què?

«… De veritat: tinc molta por de mi mateixa, en aquells moments. Tanta, que goso trencar la vergonya que em fa explicar-ho. Tinc per costum no confessar mai cap intimitat a ningú i cal que sàpigues que si ara goso despullar-me del tot davant teu és a causa del temps que fa que no ens veiem: em costa tant d’imaginar com deus ser ara! M’agrada pensar que has resistit amb dignitat les inclemències dels anys i així em sembla que estic parlant amb una erosionada però admirable estàtua clàssica. Si et tingués més a prop, si fossis més de carn, no gosaria explicar-te la imatge que em creix al fons de l’espiral quan veig el Pau adormit o menjant davant la tele; una imatge tota ella daurada i molt brillant, com si l’estigués veient amb els ulls clavats al sol:

»Veig algú —no goso dir que sóc jo— alçant amb la mà un ganivet enorme i clavant-lo diverses vegades al cos del Pau, que es converteix en una mena de pneumàtic rebentat desinflant-se. Voldria no ser jo, no puc ser jo; però no puc eliminar-ne la possibilitat. Un eco d’aquesta visió em persegueix, a més. Durant dies, en un moment qualsevol que jo no puc preveure, però sobretot quan poso els ulls, per distreta que estigui, sobre un ganivet, m’assalta la visió d’una mà que n’empunya un de molt gros i, tot seguit, el cos del Pau, sangonós, que es desinfla. I una altra vegada em domina el pànic de ser arrossegada a cometre una barbaritat que no voldria ni pensar però de la qual no puc alliberar-me. Es un mareig intermitent que em tortura com una regla que em vingués cada dos per tres, imprevisiblement, una regla d’aquelles que et guanya per més que vulguis prescindir-ne, que et fa segregar una suor rara i enganxosa, t’embruta els cabells amb un greix sobtat i t’endureix els ovaris amb un dolor persistent, ara moderat, ara insuportable, gratant sempre per dins, decidida i dominant.

»Aquest pànic m’ha ocupat, ho he de reconèixer, i em fa por no ser prou forta per fer-lo fora. Entenguem-nos: ara que en faig abstracció per parlar-te’n, estic segura de sortir-me’n. La idea sola, ara que la veig escrita, de veure’m dominada per una obsessió irracional ja em sembla insuportable. M’he esforçat massa a defensar, contra molts corrents exteriors, la lucidesa i l’objectivitat. No pot ser que ara sigui víctima d’una fantasia pròpia: per més amargant i irrespirable que sigui, seria una claudicació quasi tan grotesca com les del Pau o el Carles.

»Últimament, a més, per defensar-me d’aquestes visions m’he anat tornant supersticiosa. Es molt mala recepta, ja ho sé: no es pot combatre una irracionalitat amb una altra irracionalitat, però em surt sense adonar-me’n; és una mena de rampell defensiu: evito els ganivets de cuina per por que em reclamin. Quan paro taula, quan pelo les cebes o les patates, procuro no mirar el que faig; i fins si menjo carn no miro el pas del tall del ganivet. També llesco el pa amb els ulls clucs, a risc de tallar-me, per no cedir a l’atracció marejadora de la llarga fulla del ganivet. Però de vegades és pitjor el remei: encara hi penso més, noto la intensitat de la penetració dels talls, l’eficàcia de les fulles serrades i l’agudesa de les fulles noves, acabades d’esmolar… He arribat a barallar-me amb la Manoli, la dona de fer feines que tenim, perquè va entossudir-se a comprar-me un joc de ganivets japonesos. Li vaig dir que no mil vegades fins que me’ls va regalar abans d’ahir tant sí com no i jo, només de veure’ls, la vaig escridassar com no ho havia fet ni amb els alumnes més provocadors. Me’n vaig avergonyir de seguida perquè és una dona molt lleial i ens entenem moltíssim. Ho vaig poder arreglar demanant-li perdó, però aquest atac d’histèria em va demostrar que ja no podia continuar ignorant la gravetat del problema. Vaig decidir que havia d’enfrontar-m’hi cruament. I de seguida vaig pensar que t’escriuria. Sempre m’he dominat i sempre he cregut, t’ho explico més amunt, en el sentit que té deixar que la raó ordeni la vida. Tot allò que és ordenat és plàcid i tranquil. No podria acceptar una vida desordenada i nerviosa. Per això em fan tanta por aquests neguits irracionals que m’exploten per dins malgrat els esforços que jo hi oposo en contra. ¿Podria ser que estigués perdent, sense adonar-me’n, el sentit crític? Perdre la capacitat de control seria com perdre el meu senyal d’identitat, allò de què realment, legítimament, m’enorgulleixo. Tinc por de perdre’m, de desconnectar, de caure en un territori buit, de ser xuclada per un forat negre.

»Excusa’m, Maite: tant de temps sense dir-nos res i ara, de sobte, haver-te forçat a mirar a través del meu pou. T’he escrit per dir-te això. No per res més. Totes les reflexions inicials, ho confesso, són un preàmbul que he preparat per acostar-me a aquesta confessió. Tinc por de ser portada a agafar un d’aquests ganivets japonesos; d’ençà que me’ls va regalar la Manoli, no puc entrar a la cuina abans de ficar-me al llit perquè tinc por de veure’ls, perquè em fa la impressió —absurda, ja ho sé, però invencible— que seré induïda a prendre’ls de nit, quan dormi, sense ni adonar-me’n. Que jo sigui víctima d’una fascinació irracional: quina paradoxa tan humiliant! Però no està tot perdut mentre en sigui conscient, ¿no trobes? Tinc el problema aïllat i me’n puc distanciar quan hi penso fredament; però, quan m’assalta, em terroritza de tal manera que no puc treure-me’l del cap. No puc».

Plora. I, través de les llàgrimes, se li apareix l’equilibrada figura de la Rosa. Pau va serrant i, entre el suc vermellós del ganivet, la veu llegint assossegadament sota un llum groc amb el fons d’una música de Bach. Només ella podria rescatar-lo. Fa tants anys que li està veient les vergonyes que no vindria d’aquesta, per dura, per brutal que sigui. Ella, si fos aquí, pensa, segur que tindria la sang freda necessària per trobar una sortida. Sempre té la paraula justa, la idea clara i la contenció necessàries per no perdre els nervis. Quedarà esclau d’ella per sempre, per altra banda. Però: ¿i què? ¿Que potser no li hagués anat tot molt millor si hagués acceptat, sense discussions, el domini de la Rosa? Si ha estat sempre incapaç d’enfrontar-s’hi, si no ha sabut trencar-hi mai els lligams, si fins traint-la d’amagat ha fracassat, i de quina manera!: potser que ho accepti d’una vegada. Li toca el paper d’esclau. Que ella dicti i ell obeirà. Serà un eunuc, si cal. Prendrà bromur per no pensar més en el sexe i acceptarà que el règim de la vida familiar s’assembli al d’una cartoixa. Ho acceptarà tot: ¿quina altra sortida li queda? Perquè, és clar, la pregunta clau és aquesta: ¿per més que hi hagi pensat: se sent capaç realment de rendir-se? I sol, ja es veu, no se’n pot sortir de cap manera. ¿Està disposat a acceptar públicament el fracàs: la vergonya davant de tothom, l’escàndol d’aquesta puta mal trossejada proclamat als quatre vents pels diaris i la televisió? Potser a la Rosa se li acudiria alguna sortida, podria portar el cotxe i els ganivets japonesos, i entre tots dos encara tindrien temps d’esquarterar-la, netejar el mullader, que per sort només n’hi ha a la banyera i una mica al dormitori, i marxar abans que vinguin el nòvio i la que ha trucat. Encara hi seria a temps, doncs, si la Rosa vingués de pressa.

S’aixeca de cop. Li fan mal els genolls. Es treu els guants a la pica del lavabo i arrenca cap al telèfon.

—Rosa, sóc jo, en Pau, escolta’m…

—Si te’n penses anar a veure el partit, estàs…

—No, escolta’m, sisplau, estic en un embolic terrible. M’has d’ajudar, encara que sigui l’últim favor que et demano, sisplau, Rosa, és qüestió de vida o mort…

—Però què et passa!

—És que no goso, per telèfon. Escolta’m bé, sisplau: deixa els nens amb els veïns i vine amb cotxe, però volant, ¿sents?, a Rambla de Catalunya 57-B, àtic, 2a. Just abans de Consell de Cent, és un típic edifici de l’eixample, però al costat mateix hi ha un aparcament. I porta aquells ganivets japonesos que tallen tant…

—No em parlis d’aquests ganivets! ¿Que t’has tornat boig? No puc deixar la Meritxell, a més, tan petita, amb els veïns: pràcticament no ens hi fem! ¿I ganivets, per què? Bromes de mal gust, no! Avui, després del número que has muntat, no estic per bromes. T’has passat molt, avui…

—Rosa, perdona’m, però no tinc temps de fer conversa. Ara no t’ho puc explicar. Però imagina’t el pitjor, el més terrible. Si véns ben de pressa encara me’n puc salvar, sisplau, Rosa, és qüestió de vida o mort, no em deixis, ara, encara que sigui l’últim favor, vine de seguida, tenim menys d’una hora per fer una feinada i tu ja hi tens ben bé un quart en cotxe fins aquí, corre, m’has d’ajudar, vine amb els ganivets japonesos, sisplau, vine!

—Si m’ho pintes tan dramàticament! ¿Però què pot haver passat? Ets ben capaç de voler fer-te perdonar amb una sorpresa i, francament, no estic per jocs. Només una mica de coherència et demano…

—És totalment seriós. Molt més que seriós, és terrible, és acollonidor. Tant de bo fos un joc! Estic perdut, si no m’ajudes. Perdut del tot. No et pots imaginar l’escàndol que serà, si no me’n surto. Una catàstrofe total. Estic emmerdat fins al coll. Fins al coll (gemega)! Vine, per favor, i porta els ganivets, va Rosa, sisplau, Rambla de Catalunya, 57-B, àtic, 2a, corre, que el temps va passant en contra meva. I sobretot mira que el porter no et vegi quan pugis. Digues que sí (continua somicant), sisplau!

—Home, Pau, reconeix que és massa estrany, el que em dius. No t’entenc de res. ¿Vols dir que no hauries de tranquil·litzar-te un xic? Només vindré si em dius què ha passat. De terrible-terrible només hi ha la mort. I no deus pas haver mort ningú…

—Sí.

—Calla, calla, no siguis més bèstia del que ja ets! No em surtis amb estirabots d’aquests!

—Et juro que no és cap estirabot. No, no ho és (gemega): ¿què més voldria? Rosa, sisplau, no en parlem més, ara. No puc més, vine, vine (plora), vine!

—Tens sort que acabo de donar un biberó a la Meritxell, ha tingut gana fora d’hores. Ara vinc, d’acord, deixaré els nens amb els veïns. Baixant per Balmes i Via Augusta, si tinc sort amb el trànsit, seré aquí de seguida.

Pau retorna de pressa al lavabo. La fortor li sembla més consistent. No és l’olor que fa una carnisseria, és molt més dolça, més empalagosa. Ha començat a serrar just al final de la clavícula, buscant la juntura del braç. Ha de mirar de poder fer un viatge amb un bossa plena, cap a fora, un viatge com a mínim, abans que arribi la Rosa, per anar avançant. Es veu en cor d’enllestir els dos braços. Engrapa el que està tallant quasi a nivell d’aixella, per immobilitzar-lo i facilitar l’operació. Hi deu haver contenidors a prop, pensa. Troba la carn d’aquesta part una mica més dura, de més bon tallar, malgrat que el ganivet continua sent un inconvenient. Parlar amb la Rosa l’ha tranquil·litzat. Com quan, de petit, es confessava. Dir la veritat a algú, sobretot si és una veritat terrible com aquesta, costa molt però, finalment, reconforta. Es veu en cor de sortir-se’n. Ha arribat fins als tendons, que semblen d’acer. S’hi concentra, el ganivet avança fent angle, com si anés tallant una branca; li fa mal el braç, de l’esforç, i en canvi els tendons de Hellen continuen tibats, pràcticament intactes. Hi torna sense flaquejar, impacient. Decideix que, col·locat damunt d’ella, a dintre la banyera, podrà fer més força. S’arromanga els pantalons, es treu les sabates i els mitjons i hi entra.

Es col·loca amb un peu a cada costat i el cos de Hellen al mig. S’agenolla i nota el contacte flonjo de la carn morta. Fa un gran esforç per no mirar-la, per concentrar-se en la part que està serrant, però no es pot treure dels ulls l’expressió de deficient que ha quedat aturada a la cara de Hellen. Sent, a més, la fortor empalagosa de molt a prop. Torna a tenir espasmes de vòmit. Però no deixa de serrar amb tota la força que pot, finalment els tendons cedeixen i busca amb la punta de ganivet l’entrada justa que hi ha entre la clavícula i el braç. La troba i hi enfonsa el ganivet fins que sent el soroll metàl·lic de la banyera: se n’alegra —finalment una cosa que surt bé— i se’n sorprèn alhora: no sabia que hi haguessin banyeres metàl·liques. Hi repica amb l’angle d’un dit: efectivament és de metall i recoberta de blanc. Deu ser més econòmica. Es un lavabo nou (a través del forat obert amb el ganivet i alçant el braç de Hellen, intenta serrar cap amunt, torna a trobar tendons, pressiona amb el pes de la mà esquerra, mentre amb la dreta serra la part de dalt, s’hi concentra i hi va fent forat fins que connecta amb el del mig), potser ella mateixa va fer-se les obres. El pis no està malament. Mal decorat, sí, però ideal per tenir-hi un refugi. I ben situat. Caríssim, deu ser. Ella devia guanyar moltíssim. Quatre o cinc claus al dia, ha dit: ¿més de 100.000 diàries? No pot ser. En qualsevol cas, per més que guanyés, les obres hauran estat una inversió inútil que ara beneficiarà a qualsevol (des d’allà, i amb tot el braç pràcticament tallat, continua serrant la part que queda, els lligaments dels pectorals que finalment també es trenquen). Qui llogui l’estudi no sabrà mai que això d’aquí ho va fer una prostituta amb els seus estalvis inútils. O potser sí que ho sabrà, que hi va morir un puta. Si el nou inquilí ho arriba a saber voldrà dir que a ell l’enganxaran i que la vergonya pública serà total. I si no ho sap voldrà dir que l’esforç d’ara no és inútil.

Sense aturar-se gens, doncs, suant, pràcticament inclinat sobre el cadàver, repeteix les operacions amb l’altre braç; comença directament pel mig, ara que ja sap com va, primer buscant el pas amb la punxa, després obrint canal cap amunt. S’estira com pot la roba de la màniga i el plàstic del guant per mirar el rellotge…, només han passat cinc minuts i pràcticament ja està. Per què no començava pels braços! Té la moral com la del Barça, massa fràgil. Un problema, una lesió greu d’un jugador o un mal partit ja porten el caos; un partit ben guanyat, l’apoteosi. Quan tot això s’hagi acabat començarà el partit al Bernabeu. Si tot va bé, que hi anirà, encara tindrà temps de veure’l a casa, amb en Tià. Trucarà als de la colla tant si hi ha gols com si no, les coses tornaran a ser com eren! Els músculs del braç li fan mal, quasi ja no pot més, però continua lluitant contra els últims tendons, confiat en la victòria, com n’hauria d’estar el Barça si jugués el Stòitxkov, que té la seva mateixa ràbia.

Surt de la banyera, s’esbandeix els peus a la pica, es calça, es treu els guants, entra a la cuina, desenrotlla unes bosses d’escombraries, torna al lavabo i amb una bossa oberta, agafada per fora, subjecta un braç, el doblega i el fica en una altra bossa; fa el mateix amb l’altre. Tanca la bossa amb un nus, la recobreix amb dues bosses més, es renta la cara sense mirar-se gaire, es neteja amb paper de wàter la sang mig seca del jersei, el llença a la tassa i estira la cadena, veu que els calçotets tampoc no han passat pel forat, tanca la porta del lavabo, es posa l’abric que era sobre el sofà, obre l’armari empotrat del passadís, despenja la bossa de pell i remena per dins, pintallavis, cremes de maquillatge, pintaungles, xiclets, el moneder, un sobret amb alguna cosa tova (cocaïna, pensa) i, finalment, les claus, s’acosta a la porta, treu el llisquet, comprova les claus i obre sigil·losament.

Contrasta el silenci de dalt amb la cridòria que arriba confusament de baix. Li costa de creure que sigui només enrenou d’estudiants. ¿I si l’haguessin descobert? ¿Però com? No tindria sentit fer aquest escàndol. Pitja el botó de l’ascensor però el sent molt lluny i decideix baixar per l’escala. Corre mirant de no fer soroll tot i que el xivarri de baix, que va creixent, el neutralitza. Arribat al segon, l’estrèpit és monumental. Se senten cops al pis de sota i crits, vidres que es trenquen, parets i portes que reboten. Intrigat però vigilant, abraça la bossa amb una mà i amb l’altra s’aguanta l’abric per fora, dissimulant-la. Nota els dits de Hellen mentre sent els renecs d’un noi. N’hi ha uns quants que reclamen justícia a crits, com si estiguessin en una manifestació, prop de la porta de l’acadèmia del primer pis, mirant cap a dins, d’on vénen les patacades, la trencadissa i els crits més radicals. No se’l miren. A l’entresol no hi ha tant moviment, sent unes veus a dins però no entén què diuen. Modera el pas a l’últim tram de l’escala. Treu un ull per inspeccionar la situació del porter. Rere el taulell no hi ha ningú, ni tampoc al vestíbul. Pas lliure. S’alça el coll de l’abric i surt tranquil·lament en direcció a la porta. Tres metres abans d’arribar-hi, entren dos policies corrent. Pau segrega una suor freda. Ja està, pensa, mentre ells, sense deixar de córrer, pregunten d’on ve l’escàndol.

Contesta com pot, quequejant. Els policies es perden darrere d’ell, que surt i, girant, xoca contra un noi amb cabells llargs i bruts que arrossega en sentit contrari una cama enguixada. Una ventada, que li obre l’abric i li congela la suor, el reconforta. S’ha estat en aquest pis encara no una hora, però li ha pesat com un segle. Té la impressió d’haver-s’hi fet vell, i la feinada que encara li queda! Corre i la bossa s’infla d’aire. Corre perquè té pressa però també per animar-se, cap al contenidor, confós entre la gent. En veu un al xamfrà més pròxim, s’atura, dubta i decideix buscar-ne un altre que estigui més lluny de l’edifici. Està a punt de xocar contra un missatger amb passamuntanyes que avança per la vorera amb la vespino negra i carregant un arbre de Nadal. Veu un contenidor a l’altra banda, un xamfrà més avall, travessa entre els cotxes aturats per un semàfor i, ja a l’altra vorera, passant per davant de la cabina d’un WC públic, de pagament, s’atura en sec mentre el cor se li dispara: No pot ser! A poc menys de deu metres, s’està acostant, amb una mà al coll de l’abric i l’altra aguantant-se el barret, el vell del bar, el pesat del banc, el primer que li ha amargat la tarda. Aquest home o és un monstre o és un policia! Gira el cap per dissimular i llegeix les indicacions escrites a la porta del WC. La cabina tremola a batzegades. Es treu les monedes de la butxaqueta (l’abric se li infla en descordar-se) i les fa saltar al palmell de la mà: en té algunes de cent però, com que té l’altra mà ocupada amb la bossa, no aconsegueix agafar-ne cap amb els dos dits que li calen per ficar-la dins la ranura. De reüll va veient com el vell s’acosta, ha de deixar la bossa a terra per poder agafar la moneda, intenta col·locar-la a la ranura, però li cau a terra i rodola. Ni s’atura a mirar on va, n’agafa una altra, la fica dins, pitja el botó, però la porta no s’obre, mira de fer-la córrer forçant-la una mica, s’obre però només parcialment, l’espai just per fer-hi entrar la bossa i dissimular-la a temps, perquè el vell ja li ha posat la mà a l’espatlla i, quasi a crits, diu:

—Jo, de vostè, jove, no hi entraria pas en aquesta barraca. És un cau de drogaaddictes, cregui’m. Aguanti’s i, si no pot més, vagi a qualsevol bar a fer les seves necessitats, allà mateix n’hi ha un. Cregui’m. Per cert, aquesta moneda de cent deu ser seva.

Pau l’ha escoltat sense mirar-se’l, amb l’esperança de no ser reconegut. Aprofita el vent per girar-se a l’altra banda. Ara, que ha de contestar, també ho fa sense mirar-lo:

—Ja se la pot quedar, gràcies —i fa veure que vol obrir la porta. El vell se li acosta, el vapor que treu, respirant, li toca la cara:

—Però si és el meu amic Pau Paris! Quina casualitat, ens trobem a tot arreu, avui! Com li ha anat l’aventura. No gaire bé, em penso, perquè fa molt mala cara. Deu ser aquest vent maleït. Faci’m cas, li ho dic pel seu bé, no hi entri pas aquí dins, s’hi deu agafar de tot (s’ha arraconat ben bé contra la paret de la cabina per protegir-s’hi i Pau s’hi troba com enganxat). Miri, l’altre dia, passejant per aquí mateix, jo visc per aquí a prop, ¿sap?, vaig veure uns travestis, amb aquelles veuotes que tenen, són repugnants, ¿no li sembla?, que s’injectaven droga, no sé, podia ser heroïna o cocaïna, tant se val, tenien la porta oberta i un estava a dins assegut, l’altre arromangat, amb un fred com el d’avui, arromangat i amb una goma lligada aquí dalt, i un altre des de fora, però girat cap a dins, no sé si m’explico, vull dir aproximadament com està vostè ara, doncs aquest escalfava una cullereta amb un encenedor (crida més). Tranquil·lament, escolti, totalment despreocupats, o despreocupades, no sé mai si se’ls ha de tractar d’homes o de dones, de fet són homenassos però també és cert que estan prou ben formats com a dones, això no es pot negar, encara que diuen que tot és plàstic, doncs així com dic, totalment despreocupats del mal efecte que podien produir entre la gent que passàvem. El que és jo, me’ls vaig estar mirant uns minuts fins que se’m van encarar. I encara un d’ells, es gira i m’ensenya mig cul, sí, tal com li dic, es va aixecar les faldilles, i portava unes mitges amb lligues i tot, no s’estan de res… (la cabina tremola com si estigués a punt de volar). Però potser que entrem al bar aquell que li deia, que aquí ens pelarem de fred, amb aquest vent, ¿no? Vingui, home, que si ha de canviar el suc de les olives, he, he, de joves fèiem servir aquesta expressió, ¿què li sembla?, és… és original, ¿eh?, si ha de buidar el suc de les olives ho farà més higiènicament allà, faci’m cas…

Pau ha aguantat estoicament el ruixat. Ha mirat de concentrar-se en la manera d’escapar-se’n, però no pot pas deixar la bossa dins de la cabina. Li surt de dir:

—No tinc pas temps, ja em sap greu, ara mateix sortia de les gestions que he hagut de fer i me’n vaig corrent cap a Castelldefels, que m’hi espera una colla per veure el partit. Orino i me’n vaig, si no li fa res…

—No, a mi no em fa res, és a vostè, senyor Paris, a qui faran malbé els virus de tot el mal personal que freqüenta aquestes barraques. No sigui tossut i deixi’s guiar per l’experiència, home. Si vol veure el partit amb mi, hi ha un bar que està molt i molt bé, ara hi anava, un bar modern i molt net, amb uns serveis de pel·lícula, que tenen pantalla gegant, hi passo les tardes de diumenge…

Li han passat massa coses, avui, ja no es veu en cor d’enfrontar-se a aquest vell xerraire que l’esquitxa amb espurnes de saliva. El deixa dir, frisant per la Rosa que deu estar a punt d’arribar i no el trobarà. L’hauria d’engegar a pastar fang, però té por d’embolicar encara més la troca. Té la bossa a dins, això és el que l’angunieja, i l’ha de deixar dir:

—… també tenen aquest canal de televisió que retransmet el futbol dels diumenges, i tots els dissabtes al vespre que juga el Barça hi vaig, si juga el Bilbao, per exemple, amb el Logronyès, no, ja m’explicarà quin interès pot tenir un partit com aquest, ara bé, si juga el Barça, els dissabtes al vespre no hi falto mai… El fred és l’únic aliat, pensa Pau, que no ha deixat de pitjar la porta. Li ha semblat notar que el mecanisme es desencallava i sí: ja no costa fer lliscar la porta. Decideix que l’obrirà de cop.

—… hi ha molt bon ambient, de fet és una penya, tots coneguts meus, i, sobretot, li ho repeteixo, els serveis són netíssims, li ho ben asseguro. I ara, per l’amor de Déu, marxem que agafarem una calipàndria conversant aquí fora amb aquest aire glaçat.

—Una calipàndria, efectivament, agafarem, senyor Negre, i no voldria sentir-me responsable de la seva. Ara entraré, no voldria pas haver-me de pixar al damunt. Encantat d’haver-lo tornat a veure.

Li agafa la mà per encaixar-hi; nota sense angúnia, els tres dits que falten i sense voler pensa en tots els dits que sobren a la bossa, obre la porta de cop, s’hi fica i es tanca. Troba la pudor d’orins realment insuportable. Però està pendent dels moviments del vell que ha quedat mut. O potser és que la cabina augmenta, xuclant-los, tots els xiulets del vent contra les planxes. Tot i això, capta un «passi-ho bé» i uns passos de sabata arrossegant-se que se’n van. I tornen:

—Per cert: ¿que viu per aquí, vostè, també, que porti la bossa de les escombraries? A veure si resultarà que som pràcticament veïns! Però si viu per aquí, ¿per què no se’n va a casa seva a orinar?, mira que entrar en aquest cau de travestis!

—És un encàrrec de la senyora que m’ha atès, ja m’entén, senyor Negre. Deixi’m ser discret…

—I tant! Perdoni. Me’n vaig, doncs, que em moro de fred. Passi-ho bé, senyor Paris.

A mesura que es perden els passos, Pau va obrint la porta amb cautela, espia els moviments del vell Negre i surt volant amb la bossa, arriba fins al contenidor, l’obre, aparta algunes bosses, es treu de la butxaca el drap de neteja i el llença juntament amb la bossa, escampa les altres al damunt i tanca. Mentre travessa corrent cap a l’altra banda, pensa en les ungles de les mans que ha llençat: no eren ungles de puta, llargues i pintades, sinó finament retallades, elegants, com les de la Rosa. Corre més pensant que ella ja deu haver arribat. Des de fora, a través dels barrots i els vidres del portal, observa la situació: el porter està parlant, prop de l’escala, amb un policia. Davant d’aquests dos, una colla d’adolescents callats es miren les sabates. Dubta, però pensa en la Rosa i la feinada que li queda, s’aixeca el coll i entra amb el pas decidit, les mans a la butxaca, però estirades de manera que sembla que té més panxa, passa per davant dels estudiants, capta de reüll la mirada del porter i mentre pitja el botó de l’ascensor pensa que és de la mena de calbs que tenen cara de cul. No els pot veure a través del vidre de la porta de l’ascensor però sent la veu del porter dient que l’administració de l’escala posarà una denúncia per l’escàndol i una veu replica que, si no hi ha hagut danys fora de l’acadèmia, la denúncia no servirà de res, que els jutges se la passaran per allà on vulguin. El porter s’indigna i es queixa de la democràcia i dels jutges i acusa els policies de ser massa tous. Va repetint que fa falta disciplina mentre Pau entra a l’ascensor sense girar-se.

Calcula mentalment la feina que encara queda. Amb els ganivets japonesos podran esquarterar el cos ràpidament, amb no més d’un quart d’hora; per anar més de pressa, potser serà millor que ho faci ell i, mentrestant, la Rosa que netegi i ordeni el pis. Els detalls són molt importants: per exemple netejar la sang del forat de l’eix de la finestra. O preveure exactament on deu ser la juntura dels ossos de les cames. De tota manera, amb els japonesos serà fàcil i, en canvi, un cop les hagi tallades, encara que es puguin doblegar no cabran en una bossa: n’hi haurà d’haver una per a cada una i una altra per al cap, tres. Però, ¿i la resta? Ha de ser impossible partir el tronc i, a més, hi ha el problema de les vísceres. Però tampoc no el pot ficar sencer en una bossa: ¿com s’ho farà per treure’l? Mentre busca la clau s’imagina que tot el pis deu fer la pudor empalagosa de la morta. Un cop a dins, no olora res d’especial però és com si unes mans de ferro l’abracessin pressionant-li el pit i l’esquena. Va de dret al dormitori. Obre l’armari, remena entre la roba, se n’hauran d’emportar, pensa, per fer veure que ella se n’ha anat, regira jerseis, vestits i les caixes de les sabates: no troba cap maleta de viatge. Surt al passadís, obre l’armari empotrat de l’entrada: abrics i jaquetes penjats. Es treu el seu abric i el penja. ¿On poden ser les bosses de viatge? ¿I si no en tingués? Torna al dormitori, està perdent el temps però, si no troba una maleta, ¿com s’ho farà per treure la part del tronc de la morta? Té els ulls sobre el llit i és com si tornés a veure-ho tot en un somni: l’expressió perduda que ella tenia a la mirada, les bosses delicioses sota els ulls, els pits perfectes, les cames i l’angúnia de sentir els sucs vaginals sobre les cuixes, si fos un somni…!

Sona el timbre nerviosament. La Rosa, pensa. No para de sonar, és com una alarma, s’hi acosta volant i, abans d’arribar-hi, sent una veu d’home. Pau, esverat, mira pel forat de la porta. Es treu i es posa les ulleres. Es la cara de cul del porter de l’edifici. Li cau el món a sobre: no hi haurà manera de sortir-se’n. ¿Què li ha agafat a aquest home? L’escolta: vomita obscenitats i exigeix a Hellen que l’obri. Pau contesta amb veu de falset i li demana que torni cap a les nou, que ara està «ocupada». Pau es mareja: només faltava aquest bèstia del porter, a més del nòvio que arribarà d’aquí a mitja hora i de l’amiga que ha trucat dient que vindria. La Rosa, en canvi, triga massa. ¿I si hagués vingut fa cinc minuts quan ell era fora? Sense ella i sobretot sense els ganivets japonesos no es veu en cor de res.

Torna al dormitori arrossegant els peus. No sap si buscar la maleta, si anar al lavabo per tornar a serrar el coll o si rendir-se. L’estómac torna a cremar. No falla mai i, pensant-hi, s’adona que en realitat té el ventre buit. No ha menjat res des de la bullinada del dinar. Corre cap a la cuina, obre la nevera: formatge, iogurts, pomes. Destapa un iogurt i se l’empassa com si fos líquid, en destapa un altre i repeteix l’operació, a mig obrir el tercer sona el timbre: ding-dong / ding-dong. Quatre timbrades, com abans: «sóc-la / Ro-sa», volia dir. Amb el pot de iogurt a la mà, vola cap a la porta.

—¿Què hi fas en aquest pis, a part de menjar? ¿Era una broma això del mort, no? Ja m’ho podia…

—No, és que tenia acidesa d’estómac. No és cap broma, Rosa, al contrari: no pot ser més terrible, vine.

Passen de llarg, i en silenci, la sala. Pau obre la porta del lavabo. La pudor és espessa i s’ha fet més dolça. Rosa gira el cap només de veure el cadàver i amb un moviment nerviós de braços, com si volgués fugir nedant, xoca contra Pau i després contra la paret del passadís. Té uns espasmes i vomita sobre el mosaic: una pasta groguenca, d’olor molt àcida, amb uns pocs trossets de verdura quasi intactes. Amb les mans a la paret i el cap inclinat sobre el vòmit, Rosa no sent res ni veu res. Té el cap en blanc i només pot seguir el bombeig del seu cor. Va escopint penjolls de saliva mentre unes arcades que li arrenquen les vísceres precedeixen inútilment nous intents de vòmit. Es refrega la cara amb la mà, sent l’olor àcida i li torna la visió de la sang encrostonada a les parts tallades del cadàver. Explota:

—I a més l’has mutilada! Ets un monstre, ets un monstre!

Instintivament, Rosa s’ha palpat la bossa de pell i nota el perfil del ganivet japonès que s’ha endut de casa. No sent les explicacions nervioses i avergonyides de Pau. Només veu una imatge fosforescent, com el rastre que deixa el flash en uns ulls oberts: Pau convertit en un pneumàtic rebentat i un ganivet que no deixa de clavar-se-li a tot arreu. Plora també perquè una visió insuportable ha arrossegat aquesta altra que la persegueix sempre. No veu qui enfonsa el ganivet, no vol veure’l, i com més esforç fa per evitar-ho més plora. S’ha agenollat davant del vòmit fent un crit molt fluix i molt agut. Un gemec llarg i sostingut que només trenca per expulsar-se de sobre les carícies que el Pau ha intentat fer-li. Li diria de tot, cridaria, si no fos pel cansament que de cop se la menja. Sembla que el cervell se li hagi tornat de ferro, el nota pesant i dur. Se li ha arrapat al crani una migranya, potent com una clau anglesa que pressionés tots dos parietals. No escolta les explicacions del Pau, només veu, sobreposades, les imatges d’un cos sense braços i del Pau apunyalat. També les olors es barregen: a través de l’àcid del vòmit li arriba una dolçor agra que deu venir, li sembla, del cadàver. Prendre consciència d’aquesta olor li fa venir més espasmes, però no té res per vomitar. Tampoc no sap què fer a part de mirar d’esborrar les imatges insuportables que la dominen. S’aixeca esforçadament. El cap li roda, s’acosta al menjador i s’asseu a la butaca tapant-se la cara amb les mans.

—¿Per què? —s’exclama.