5.

Beu whisky mentre segueix, mal que bé, un telefilm que va d’una dona molt atractiva que abandona el marit per anar-se’n amb un home que li pega. No pot seguir el fil, de tan enrevessat que el troba, ni acaba d’entendre que la protagonista aguanti els cops sense que se sàpiga què en treu i encara menys que es dediqui a visitar el marit legal per explicar-li l’experiència. A poc a poc, a més, Hellen ha anat esborrant el perfil de la protagonista i l’ha substituït pel seu. I això li està deixant un altre malestar a dins que es confon amb la ràbia de deixar escapar el vell sense pagar, amb el desassossec del record del Maqui, amb la cara esberlada del mort, amb la caritat que sembla que li exigeix la Bea: amb la sensació d’haver arribat al final d’un camí sense trobar-hi res més que una barreja incomprensible de nous camins que es confonen i de miralls que retornen les imatges i els pensaments que s’haurien d’haver deixat enrere. La broma del vell ha estat com un despertador. Tot ella és plena ara d’un neguit que s’assembla molt a la impossibilitat de vomitar quan se’n té ganes. Necessita buidar-se del tot, quedar neta, tenir només parets i forat, té massa gasos que exploten, pugen amb el gust de la truita amb ceba i es barregen amb el gust de fusta del whisky. Ara està inclinada sobre la tassa del wàter amb dos dits a la boca provant inútilment de vomitar. Regiraments d’estómac i la pressió de la sang bullint al cap, però res més. Tot es queda a dins. Contempla el fons de la tassa, els ulls clavats en la brutícia incrustada que no se’n va malgrat el lleixiu que hi arriba a llençar diàriament. La brutícia que ella porta a dins tampoc no se n’aniria amb res. Tornar a néixer! Sempre aquestes ganes de tornar a començar, de fregar el passat com sigui, tot i que sempre queda el mateix rastre de tantes coses viscudes tatuat a la pell. Durant un instant, molt fugaçment, li passa pel cap la idea d’engegar-ho tot a passeig, de beure’s el lleixiu. Emblanquinar-se per dins del tot i definitivament. Es veu com si això ja hagués passat: estirada sobre el mosaic del lavabo, rebolcant-se de dolor, cremant-se per dins, cridant com una boja, vomitant sang, traient sucs per la boca i el nas just en el moment que el porter, acompanyat d’algú més, esbotza la porta, contempla, somrient, la seva agonia, s’agenolla, li descorda la cremallera de la malla groga i li palpa els pits; li tremolen les mans, al porter, de gust, de ràbia, del que sigui fins que, de cop, li comença a pessigar els mugrons, cada vegada més fort; ella xiscla però no la sent ningú. Es treu els dits de la boca, fa un gest amb les mans com si volgués esborrar aquestes imatges. S’incorpora i es recolza sobre la pica del lavabo.

Es veu al mirall una línia blava molt marcada sota les bosses dels ulls i la cara tota vermella de l’esforç. S’espanta de pensar tot el que pensa. No sap com frenar el pensament. No hi ha manera, no ja de fer-lo creure, sinó d’evitar que s’escapi del tot. Té por de tornar-se boja. Se sent els batecs del cor. També sembla que s’hagi d’escapar sol, el cor, cavall desbocat. Hauria de calmar-se. Se’n va cap a la cuina i passant per la sala encén el televisor a tota potència per sentir-se acompanyada. El mareig agafa també el gust de la bogeria. Mira de sobreposar-s’hi, s’ho imposa. Vacances. ¿Però amb qui o com? ¿Ni vacances pot fer? Maleeix les manies de la Bea. I del Maqui: ¿per què no podria tornar a ser tot com en els dies del pub, quan el va conèixer amb aquella cara de nen i aquelles ganes de ser amable? Surt corrent cap a la finestra de fora. Aspira l’aire fort i fred; tremola, però s’hi abandona. El soroll del carrer l’estira com una música. S’inclina, veu els anuncis lluminosos, els fars encesos dels cotxes, el riu de gent que entra i surt de les botigues. Fondre’s entre tota aquesta gent eufòrica. ¿Llençar-s’hi? Es veu caient: milers de mans l’estiren, l’espectacle d’un cos esclafat enmig del trànsit. Tots pendents d’ella, ulls buscant-li el rostre destrossat entre una massa d’ulls. Reina per un dia, centre de tot aquest tràfec nadalenc. Caure com un sac i convertir-se en protagonista del vespre i, encara, dels diaris i les televisions l’endemà. Vertigen. Convertir-se en un drap volant entre les bosses i les fulles. Vertigen, por de llençar-se i por de tornar enrere. Por de tenir por de tornar-se boja. Li ha entrat pols als ulls i tremola, ha de tancar la finestra encara que no vulgui. No sap si ho vol o no. Tot s’ha de refer, i pensar-ho cansa.

A dins, amb la finestra tancada, se li infla el mareig. Busca novament el wàter. Amb els dits a la boca, els ulls enganxats obsessivament a la brutícia marronosa: ¿i si tornés a Bianya, a cal pare? Ganivets a la sortida de l’estómac. ¿De què serveix encaparrar-se a dir que no, si és l’únic refugi que li queda? Ell segur que, d’entrada, la bufetejarà, però després s’hi anirà acostumant. Es faran companyia. L’estómac s’estira com un xiclet enorme, va carregant la basca cap amunt, fàstics com de pedra. Ella i el pare: de costat en aquella casa freda, amb els gossos. Els vespres miraran tots dos les pel·lícules, de dia ella anirà a la botiga, abans de fer el dinar, i trobarà les amigues d’infància. El corrent dels gasos, quasi sòlid, va de l’estómac als dits i es clava més amunt, cops de puny que rebenten el crani. Hi torna una vegada més: ¿com seria el retorn? Els marits de les amigues segur que es deixarien caure ben aviat per casa i el pare s’enfurismaria i començaria a trencar plats com ella es trencarà el cervell si continua amb els dits a la boca. És com si hi hagués un tel de carn molt fina a punt d’estripar-se i de deixar anar totes les vísceres. No hi ha refugis. Però hi tornarà: qualsevol cosa abans de tornar-se boja. Finalment, els gasos arrenquen amb una pesada cua de sòlids i la tassa s’emplena de grocs de truita i verds bruts d’enciam mastegat, de vermell de trossos de tomàquet i d’un altre groc més pàl·lid, amargant. Hellen descarrega un crit amb el cap encara inclinat sobre la tassa i escup els filaments espessos de la saliva bruta de vòmits. Escup reiteradament fins que la boca es desseca. Hi queda una pasta àcida que s’incrusta a la gola. Beu aigua, directament de l’aixeta. Es veu els ulls envermellits.

Es passa aigua per la cara. No vol pensar. S’asseu davant del televisor i canvia compulsivament de canal com si sabés què busca selva endins de les imatges. S’atura, finalment, en el gris d’un canal buit. Reposa el cap al respatller i es concentra en el soroll de fregits que surt del televisor. No tornarà amb el pare. No cal fugir, n’hi ha prou de mirar de no pensar, immobilitzar el cervell, deixar-lo encès però sense imatges. Maquinalment, s’aixeca, es renta la cara, les aixelles, les dents. Es pentina i es maquilla discretament, disposada a sortir i a estirar les cames. Veu el llumet intermitent del contestador automàtic: algú deu haver gravat un missatge mentre vomitava. No vol escoltar-lo, no podria suportar ni un client més avui. Li convé perdre’s a les botigues, veure gent la distraurà. El vòmit li ha deixat l’estómac buit, recula cap a la nevera, iogurts, llet, un tros de formatge, comprarà menjar fet a la xarcuteria i somnífers per girar full ben aviat. Just amb la porta ja oberta sona el telèfon. Dubta, mira el rellotge, tres quarts de sis. No vol més feina ni es veu en cor de parlar amb la Bea, però podria ser el Maqui, potser és el que ha gravat el missatge mentre vomitava, li sap greu que no la trobi. Recula i despenja.

—Hellen, no puc més, m’ofego, em crema tot el cos (crida), sobretot el cap i l’estómac. No puc més!

—Però, Maqui, què et passa, calma’t…

—Com vols que em calmi! Necessito cavall, si no em punxo faré algun disbarat, en faré alguna de grossa!

—¿Però com pot ser que precisament tu no tinguis cavall?

—La policia ha pentinat el barri, aquesta nit. Tothom va de cul, diuen que ens hem d’estar quiets, però jo en faré una de molt grossa, ¿em sents, Hellen? Molt grossa la faré!

—Però si ahir em vas donar un sobre de coca i em vas dir que en tenies molta més, com és que…

—De coca me’n sobra, i d’amfetes. En porto ració triple però no en faig prou, no hi ha res que es pugui comparar amb el cavall. El necessito per collons, t’ho juro, Hellen, el necessito, el necessito!

—Va, Maqui, tranquil·litzant, sigues bon noi, estira’t, com et va dir aquell metge, i fes una mica de ioga, que ja en saps fer. Després pren-te un bon somnífer i mira de dormir. Demà…

—Hòsties de demà ni de dormir! ¿Com vols que dormi? En necessito ara i me n’hauries de buscar tu, Hellen, de cavall, per favor, digues que sí, fes-ho per mi…

—No sabria pas com…

—Te n’has de sortir per collons! Segur que te’n sortiràs, no em diguis que no!

—Però si no sabria ni com posar-m’hi, Maqui, no sabria on anar! No conec a ningú que hi estigui ficat com tu. Sempre hi havia estat en contra, de les drogues. És a tu que t’agraden, per culpa teva hi començo a entrar. Ho diu la Bea i trobo que té raó. Mira, avui he esnifat la teva coca i he agafat molt mal rotllo, he vomitat i tot. No sé on anar, Maqui, ¿on vols que vagi a buscar-ne?

—La Bea! La Bea hi havia estat ficada, ella deu conèixer algun bon camell que no vagi sec com nosaltres. Merda! Jo només conec els de la meva zona, però aquí tothom té el cul estret per culpa de la policia. Vés a veure la Bea, Hellen, fes-ho per mi, busca’m una dosi, una, només, Hellen, només una!

—Però, Maqui! D’on vols que…

—Per collons, Hellen, per collons! Me n’has de trobar per collons, de cavall. Sóc capaç de fer qualsevol bestiesa si no me’n trobes, ¿em sents? Jo només puc aguantar un parell d’hores més. Et tornaré a trucar d’aquí a una hora, a veure si et trobo…

—Com vols que la Bea se’n surti només amb una hora! Ara deu estar treballant!

—Doncs si d’aquí una hora no hi ets, mala sort per mi, però intenteu-ho. Abans de les vuit, si pot ser, i màxim a quarts de nou, m’heu d’haver trobat almenys un sobret: per collons. A un quart de nou, vindré, ¿em sents? Jo m’he d’estar quiet. M’han avisat. Val més que no em mogui gaire. Algun fill de puta ha pixat i ens ha ruixat a tots. Aquí dins explotaré, no sé si podré aguantar-me fins a quarts de nou! En Santi també deu estar fet pols, que es foti!

—¿No l’has vist?

—No t’ho dic, que no ens podem moure! M’ho ha dit en Gimi, estava ben acollonit. Hòstia, Hellen, no en tens ni puta idea, de com n’arribo a estar de fotut! No em fallis! T’ho dic de veritat, sóc capaç de tot, ¿em sents? Troba-me’n, per collons, troba-me’n!

Mentre li promet que sí, Hellen sent un terrabastall per dins, com si de cop caiguessin tot de parets fent una gran polseguera i ella hagués de caminar a través d’una boira de pols bruta. Rebobina de cop tota l’hora passada, l’esnifada, el mal rotllo, la broma del vell, el vòmit. El rebombori del Maqui ha estat com despertar-se amb una bomba. Té ganes de tocar de peus a terra, de deixar de veure’s. Necessitava el sotrac, potser. La imatge d’un Maqui tremolós rebolcant-se entre el desordre del seu pis li fa llàstima i angúnia. S’adona que la Bea té raó: li està fent de mare, al Maqui, o, pitjor, li està pagant els serveis. Però tindrà això per fer. Fa uns minuts estava enfonsada i deprimida com mai i ara té una cosa a resoldre: per més anguniós que sigui, és un què. Quan no tens res per triar és millor que et triïn.

Marca el número de Bea, troba el contestador i li deixa un encàrrec urgent. Per esperar, se’n va cap a la cuina, es talla amb el ganivet de serra un tros de formatge, agafa un paquet de torrades, s’obre una coca-cola, torna a la sala i engega el televisor. Va mastegant. Per la pantalla desfilen les imatges dels cossos destrossats per la terrible explosió a l’aeroport de Bangkok, braços estripats del tronc, cranis buidats, masses informes de carn esteses sobre un fons vermell entre ferros, plàstics i peces de roba. Hellen s’ho mira concentrada en la barreja de gustos i de textures que li emplenen la boca: la pasta tova i salada del formatge, les torrades cruixents, la dolçor de la coca-cola. Un polític àrab, després, discurseja davant d’uns periodistes mentre el locutor parla de les converses entre Síria i Israel; Hellen, maquinalment, canvia de canal, en passa de llarg tres que fan dibuixos quasi idèntics, observa durant uns instants com una abella s’emplena les cames peludes amb diminutes boletes de pol·len i torna al canal de les notícies on ara parlen del cas del toxicòman a qui el personal de la clínica Salus va deixar morir ahir a la nit. La companya del mort, cabells tenyits de taronja, greixosos, recollits amb un clip verd, ulls negres enfonsats en un pou morat, galtes caigudes, boca amb les dents negres, reclama justícia i parla de la misèria dels toxicòmans. Hellen l’observa amb el cor accelerat com si la imatge d’aquesta dona castigada fos l’anticipació del seu futur. Troba que s’hi assembla i, quan la noia plora davant les càmeres, nota un pessigolleig als ulls. Entrevisten tot seguit l’advocat d’un assassí de Girona que, segons ha quedat sentenciat, va trossejar la seva xicota. Li sona el cas d’haver-ne escoltat un comentari a la ràdio. Potser el Maqui acabarà fent coses així. Se l’imagina enfurismat, tal com l’ha sentit pel telèfon, amb els ulls com de vidre i ella morta sobre aquest mateix sofà o a l’habitació, sobre el llit, els llençols xops de sang. Acluca els ulls ben fort per concentrar-se en els dies bons del Maqui i aconsegueix de veure sang autèntica rajant-li de les celles després de la baralla amb l’Àlex i els punys encetats que va curar-li a petons. El timbre del telèfon li fa saltar el cor i ha de fer un esforç per ressituar-se. L’agafa.

És Bea que dispara una broma sobre el fet que Hellen no pugui estar-se ni una tarda sense ella. Hellen, però, demana serietat i li explica l’estat del Maqui. De moment, Bea no vol ni sentir parlar d’ajudar-lo però Hellen li ho demana plorant (no està segura de ser sincera, però tampoc li sembla que estigui fent comèdia, les llàgrimes li vénen de gust). Bea comença a cedir, escolta els detalls del comportament d’ell però no sembla disposada a fer la gestió que Hellen li demana i, per acabar-la de convèncer, aquesta li proposa de fer l’amor com a compensació (ha pensat «com a premi» i ha estat a punt de dir-ho però finalment ha dit «per demostrar-te el meu agraïment» mentre s’imaginava, sense cap emoció, el cos ossut de Bea sobre el coixí de la seva carn). Bea ha dit que se sentia insultada i ha amenaçat de penjar el telèfon. Hellen s’ha vist obligada a tornar a plorar i li ha preguntat per què, si són tan amigues, sempre l’obliga a triar entre ella i el Maqui, si és impossible tallar els sentiments a trossos: «la Hellen que tu dius que estimes, ara no pot abandonar el Maqui; si m’estimes, ajuda’m», diu, i Bea contesta que d’acord, que sap on trobar una dosi i que no voldrà ni cobrar-la, que paga la casa. Trigarà un parell d’hores o una mica més a aconseguir-la.

No sap on va, no vol saber on va. Es deixa dur pel vent que l’empeny. S’olora les mans, hi porta la marca del perfum que hi ha deixat la mà de la vella grassa, una pudor que arrossega imatges de la pell bufada, de les bosses de greix que queien de la panxa nua d’una d’aquelles dones. Encara li dura el fàstic, barrejat amb la sensació d’haver tocat fons, d’estar-se alimentant amb la pròpia merda. Li ve la imatge de la Rosa a casa, al seu despatx, amb tots els seus llibres de geologia, corregint exàmens sota el groc del vell llum flexible i amb música de Bach al fons. Una vegada més vençut per la Rosa, doncs, per la força de la seva coherència i el seu rigor. I ell provant de sobreviure en un llac d’excrements, sabent que, si no vol ofegar-s’hi, haurà de tornar a l’illa que hi ha al centre d’aquest llac, on ella no l’espera però el rebrà polidament, com si no hagués passat res: acceptant la victòria com la cosa més natural del món; esperant, simplement, que ell s’adapti a les normes de la seva disciplina. No pot més. Ni traïdor ni rebel: víctima. ¿On podria fugir o què podria fer per trencar el cercle que el condemna al fracàs de la rutina o al fàstic d’ell mateix? Res, deixar-se anar, mirar de no pensar, convertir-se en una bossa que el vent fa anar d’un cantó a l’altre. Descansar: apagar el cervell, fondre’l d’una vegada, estirar-se al matalàs d’un somni que no s’acabi. Té ganes de plorar, fa temps que no ho fa i sap que li aniria bé, però no se’n surt, a penes un pessigolleig als ulls. Ni el recurs de relliscar pel tobogan de fer-se llàstima li serveix, ara. Tot li falla: ¿no hi ha manera d’obrir una finestra, de canviar d’escenari, de fugir?

Si s’atrevís, trucaria al Pipo per confessar-s’hi. Exactament això és el que li caldria: treure’s el pes que porta al damunt, poder explicar a una persona lliure, l’única que coneix, com n’és, d’insuportable, el cercle que l’atrapa. Atrevir-se a ensenyar-li les vergonyes, que quedi clara la seva incapacitat per tot, que no pot trencar ni sap fugir. Però només d’imaginar el posat del Pipo, la seva mirada irònica i pausada, se li encén una enorme foguerada de vergonya. ¿Què hi guanyaria sincerant-se amb el Pipo: el mateix que guanya quan la Rosa el posa en evidència? Un fiscal més, ¿és això el que necessita? D’acord que el Pipo no té fusta de fiscal, però no li podria resistir la mirada; seria amable, segurament, però, veient-se tan ridícul com es veu: ¿com o què hauria de fer per evitar d’imaginar-se que només per compassió, per pura i miserable llàstima, el Pipo no es posaria a riure? Ara més que mai el troba envejable. Només envejable: l’admira perquè l’enveja. Per la tranquil·la manera que té de mirar-s’ho tot, de no donar importància a res i, alhora, per com sap treure bon suc de totes les activitats que emprèn. I a més: sempre envoltat de dones atractives que, segurament per prudència, evita que es quedin gaire dies seguits amb ell; treballant poc i en negocis de compra-venda d’art, afers estranys que ningú no sap ben bé de què es tracten i que no li reporten gaires diners, certament, però li regalen temps lliure. Li fan enveja els seus viatges per mig món, amb tenda o en albergs juvenils malgrat els més de quaranta anys que arrossega; el seu apartament atrotinat de la costa; els seus texans regastats, les estatuetes d’art africà que col·lecciona; la vida oberta i amena que fa. Però més que tot això, que ja és moltíssim, aquesta impressió de tranquil·la seguretat que destil·la. Això enveja; i més que envejar-ho, ho troba insultant: que el Pipo condueixi el cotxe de la seva vida al ritme que li ve de gust i per les carreteres que vol, tranquil·lament, sempre al seu ritme, sense condicionaments, sense haver-se d’adaptar mai a ningú. Tan al contrari d’ell que va donant voltes en un circuit d’alta velocitat, en un circuit horrible i sense sortida, pilotant, a més, un cotxe del qual encara desconeix com funcionen les peces: obligat a anar rodant i rodant sense saber per què, ni fins quan. Incapaç de decidir-hi res, aquí dins; incapaç fins i tot de frenar de cop, xocar i que tot s’acabi.

I xoca, literalment, contra una dona que avançava, una mica de costat i amb una mà protegint-se els ulls. S’excusen tots dos alhora i ell li ajuda a recollir de terra una bossa que li ha caigut. S’hi ha acostat i és com si el vent li injectés nas endins el perfum, extraordinàriament potent però molt delicat, gens dolç, que ella porta. Somriu, a més, amb uns ulls clars i una elegància freda. Una bellesa d’estàtua. N’ha quedat meravellat i durant uns instants, mentre ella se’n va, l’observa i li explota per dins l’efecte benèfic d’aquest contacte. N’assaboreix l’efecte màgic que s’evapora massa ràpidament com el rastre del perfum. Ella s’ha fos entre la gent, en una cantonada, però encara sembla que la vegi. S’està palplantat al mateix punt fins que un cop de vent glacial el desvetlla.

Ha estat com un sedant. Força més calmat, Pau es recrea, ara sense dramatisme, en la contemplació de la seva mala sort. Una dona com aquesta! N’ha tractades algunes, sobretot en afers del despatx o en festes socials. Dones de rang superior, inabastables i distants, d’una bellesa acadèmica; d’estàtua; dones que exhalen una sensualitat tranquil·la i, sobretot, una elegància que incita, més que al sexe, a la contemplació. No són dones de llit, pensa, són dones per ser admirades. I els gestos que fan, la manera de moure els dits o de caminar, la força de la seva mirada o un plegament qualsevol dels seus llavis és una destil·lació de l’absolut, la prova de l’existència de la perfecció. Pau s’imagina com podria ser la vida amb una bellesa serena i refinada com la d’aquesta dona. Però se’n sent indigne, cosa que també vol dir, reconeix, que no s’hi acabaria de trobar a gust, de la mateixa manera que ha acabat fart de la puresa mental, de la rigidesa de la Rosa. Totes les perfeccions són de fet una excepció. I, maquinalment, es toca la corba de la panxa, mentre l’assalten, en una ràpida successió, tot d’imatges que resumeixen les seves limitacions: es veu a taula, devorant compulsivament; o deprimit i vençut com fa uns instants; o reaccionant a crits contra algú com un energumen. Un bon catàleg d’imperfeccions i de misèries que, per altra banda, considera ben humanes. Als déus allò que és dels déus. La conformació va tornant. Fer-se llàstima sempre l’ha ajudat a resignar-se.

No ha calgut plorar per recuperar la calma. No n’hi havia per tant. De fet, no n’hi havia per gens, però no és fàcil controlar la tendència a l’autodestrucció que li agafa sovint; és un rampell semblant al de la gana. Quan té gana no es pot aturar, ha d’anar devorant fins que l’estómac ja no pot encabir res més. Aleshores nota com li tiba la pell per dins i es penedeix d’haver maltractat les parets de l’estómac tant com d’haver-se deixat guanyar, de no haver pogut dominar l’instint, la tirania de la gana, de ser víctima dels impulsos. Per postres, encara li queda la vergonya de semblar gras, tot i no estar-ho, per culpa d’aquesta panxa que l’italià, quan no arriba a les pilotes dels extrems, li retreu sarcàsticament per enfonsar-li la moral. Destruir-se per dins és tan fort com menjar i com penedir-se d’haver menjat. És com esquiar de baixada sense saber-ne: ni pot parar, ni pot evitar la patacada. ¿I, després, quina utilitat té el penediment? Tampoc no es pot aguantar gaire estona. Arriba un moment que l’àcid ja no hauria de poder cremar més; de la causa que l’ha provocat, ja no en queda res i, en canvi, la corrosió continua avançant per totes bandes, cremant-li tota la carn que li queda. Aleshores, com per un efecte de rebot, s’adona que ja no pot més, que el dolor és, no solament insuportable, sinó imbècil. Cal acceptar-se tal com s’és. El tot és captar aquesta idea; captar-la, no tenir-la papallonejant pel cap, com un pensament més o menys interessant, sinó entendre-la de veritat: que un s’ha d’acceptar tal com és es pensa sempre, però només quan s’entén del tot com una veritat diferent, insubstituïble, només aleshores serveix de salvavides.

El Pipo, aquest enorme acaparador, aquest grandíssim fill de puta, n’ha fet una màxima vital, no la deixa de percebre mai com una idea viva i la recomana sempre a tothom, «Tranquils, les coses van com han d’anar». ¿Què faria el Pipo, ara, si hagués arribat al punt on ell ha arribat? Pensar la resposta li fa mandra, de tan òbvia, i s’atura per situar-se. Té el cap escumós com una cervesa. Ha anat donant voltes a la mançana i encara és pràcticament allà mateix. El Pipo continuaria; sense la fe que ell hi ha projectat a primera hora de la tarda, segurament. Sense pensar que aquesta aventura pugui significar un canvi radical de vida. Però si és evident! La vida va fent camí com els rius, que fan revolts quan troben un obstacle però no tornen enrere ni desapareixen de cop ni es transformen en línies rectes. El Pipo continuaria, segur: no se l’imagina deixant-se guanyar per una primera mala experiència ni tornant a casa amb la cua entre cames. Ni allargant el mea culpa pel carrer com si estigués fent un via crucis. Les dones que surten a les revistes, les meravelloses nines de llit, les que no són elegants ni xerraires ni lúcides, les que li estiren el desig com l’estira la gana: deuen ser en alguna banda o altra. I n’ha de trobar una, avui, encara que només sigui per no desbarrar tant com fa uns minuts. I perquè, malgrat l’espectacle depriment del pis que ha visitat, els testicles li fan mal de tant com pesen. Potser la dona de l’altre anunci: si és cara, ho ha de valer.

Falta menys d’un quart per les sis. Encara té temps. Es treu la cartera on ha deixat el retall amb l’adreça: Rambla de Catalunya, 57-B, àtic, 2a. Amb no gaire més de deu minuts pot arribar al pis d’aquesta altra, si és que el número és a prop de Consell de Cent. Torna a adoptar un aire enèrgic obrint-se pas entre els cops de vent, uns bufecs greus i llargs com el ressò de les explosions en un camp de batalla. Sembla que li revénen els ànims i la il·lusió d’aventura. És perfectament conscient que el que vol fer no arriba ni a la categoria d’aventura, però no pot evitar de viure-ho com si tingués un component èpic. Amb el pas decidit i als ulls, augmentada pels vidres, una sòlida expressió de seguretat, Pau avança com un ariet travessant les anònimes legions de compradors que caminen esforçadament amb el cap cot o amb una mà tapant-se els ulls fuetejats per onades de pols i papers, les mateixes onades que fustiguen les branques dels plàtans i fan voleiar les banderes dels abrics i gavardines.

Procura moderar-se: no vol deixar-se endur per l’optimisme. Camina sense fixar-se gaire en l’ambient, concentrat a contrarestar les bromes del vent i amb la recança d’haver perdut la tarda badoquejant massa. Sent la barreja estrident que fan les melodies nadalenques de les botigues confoses amb els sorolls dels motors i dels clàxons. Per més que vulgui, no es pot treure del cap la idea que la dona que trobarà valdrà realment els diners que demana. Se la imagina amb una roba interior provocativa, amb lligacames i sostenidors vermells i unes sabates altíssimes de taló d’agulla. Una dona alta i ben proporcionada però, sobretot, amb la carn fibrosa i ben tibada, sense les pelleringues ni les bosses de greix depriments que ha vist fa una estona. Va caminant i l’excitació de les imatges que l’assalten li provoca una erecció que, sumada al pes dels testicles, li arriba a fer mal de debò. Per rebaixar-la amb alguna distracció, es força a observar la gent que puja i baixa pel passeig de Gràcia. Però l’ull se li enganxa d’una dona a una altra. Sobretot a aquestes dones grans i primes, encara no velles però ja amb petites arrugues verticals sobre els llavis, uns llavis pintats amb colors potents, maquillatge gruixut, ulls grossos, subratllats, i barret sense ala, de roba sedosa i colors crus, embotides en un abric de pell molt curt, les cames lliures fins al genoll i sabates de pell de serp i taló fi. Dones que porten la riquesa i l’avorriment escrits a la cara, proclamant públicament l’exigència d’un últim reconeixement per la bellesa i l’elegància que mantenen gràcies a la cirurgia i les cremes de farmàcia. Aquestes dones també l’atrauen. Vestides. L’elegància de la bona roba combinada amb detalls de joveneta (la mini o els talons molt alts) i el maquillatge tan remarcat i lluent com un llum fluorescent que les il·luminés…, tot això els dóna un aire feble, de desesperació final, i de reclam explícit que ell troba extraordinàriament eròtic.

L’erotisme, segons Pau, té molt a veure amb l’evidència del reclam femení. Hi ha dones que amb la roba i el maquillatge remarquen molt clarament una informació sexual. Una dona subratlla o amaga el caient de les seves cames, les corbes de la cintura o del cul, les dimensions del seu pit, la seva actitud dominant —talons alts— o submisa —mirada caiguda, no resistent—. Una dona que erotitza és aquella que se subratlla. I aquestes dones a punt de naufragi que ara contempla baixant pel passeig de Gràcia, dones que accentuen les últimes clarors de la seva bellesa decadent, posen els cinc sentits en Part de dirigir les mirades dels homes cap als espais encara interessants de la seva anatomia. La seva capacitat d’atracció pot arribar a ser molt més gran que la d’una dona jove però inhàbil: massa explícita o gens. Pensant tot això, a Pau, l’erecció se li ha fet insuportable. Els testicles li pesen tant que nota, en la petita però dolorosa fricció de cada pas, la necessitat que té d’acabar aviat. Li sap greu perquè es coneix. Descarregarà en uns pocs minuts i de manera purament fisiològica: amb un plaer mínim i decebedor. Li ha passat tota la vida, això: quan ha pensat molt en el sexe, el sexe ha resultat molt menys interessant que el temps que ha dedicat a pensar-hi, a imaginar-se com seria. Potser per això no ha deixat mai la masturbació, una pràctica que té poc predicament entre els adults, si més no en les converses entre adults, però que, realitzada amb un cert domini tècnic, no deixa més insatisfet del que deixa correntment el sexe compartit. Durant tots els anys en què la Rosa —perduda en el rigor de les seves obsessions professionals— i ell s’han distanciat, Pau ha practicat assíduament i amb força èxit l’art de la masturbació. Gràcies a la pràctica i fins a la reflexió de les possibilitats d’aquest recurs, ha sabut trobar el punt just on fantasia i ejaculació es reforcen mútuament. Una bona combinació de la ment i la fisiologia donen com a resultat un orgasme arreglat, potser no extraordinari però decebedor tampoc. A vegades, en canvi, tancat al labavo manipulant-se el penis durant una bona estona —frenant i excitant, amb visions obscenes i tocaments precisos, ara al gland, ara a la verga—, en comptes de donar fi al joc ha preferit reservar la descàrrega per a un posterior contacte amb la Rosa. En aquestes casos, el semen ha relliscat quasi com l’orina. No es pot pas dir que la fluixesa de l’orgasme hagi estat causada pel contacte amb la Rosa, ja que ha enllaçat mentalment amb les fantasies obscenes del lavabo, sinó per un error de càlcul: si l’espera excitada d’un orgasme s’allarga gaire, les expectatives que es creen arriben a ser tan intenses que no les pot satisfer cap ejaculació, per més carregada que vagi; per això, avui mateix que l’espera li arriba a fer mal, seria una ingenuïtat esperar l’orgasme. ¿I, sense orgasme, quin sentit té l’obsessió de culminar un contacte que serà car i, segurament, difícil? Una ombra de dubte més i, tot seguit, impetuosament, una resposta segura: no es tracta d’un avui sinó d’un sempre. S’haurà acabat, a partir d’aquesta experiència nova, el sexe de presoner: el món és ample i variat i ja és hora d’observar-lo fora de les parets del despatx i del pis. Ni que fos només per garantir noves fantasies masturbatòries, cal alguna cosa més que fotografies de revista porno.

A aquesta prostituta, li demanarà que no parli gens, que el deixi fer. La farà estar dreta sobre els talons d’agulla i li petonejarà el cos de baix a dalt. Ell mateix li traurà les mitges, li acariciarà els peus, li lleparà les cuixes, el cul, la panxa. S’entretindrà als pits, que segurament seran petits, sense ni una ombra de flaccidesa, no gens caiguts sinó tibats, gairebé rígids. Per associació, recorda l’entusiasme amb què va admirar els pits de la Rosa, deu fer onze anys, el primer cop que la va veure despullada. Aquella massa tremolosa el va excitar extraordinàriament. Era el primer que li buscava sempre en aquells primers temps en què qualsevol petit contacte, una abraçada, un petó matinal, és convertia en una festa. Va durar tan poc, però, l’atractiu d’aquells pits! Gairebé tan poc com l’entusiasme sexual d’ells dos. Ella ben aviat va anar trobant més excitants els llibres, les correccions i la preparació de classes que no pas els jocs de llit i ell no sap ben bé com, però en va perdre les ganes: no pas per falta d’atractiu d’ella, més aviat per cansament. No per culpa dels pits, tot i que, certament, se li van començar a tallar com un flam mal fet: per diverses bandes se li feien estries que, nascut en Tià, es van tornar enormes; ara, quan està dreta sense els sostenidors, la massa li cau com partida en dos, segons la frontera que marquen les estries. Amb sostenidors no se li nota i ha de reconèixer que ella conserva bona part del seu atractiu; però ha de fer esforços per acariciar-li els pits, tot i que ho va fent un cop per setmana, per delicadesa. Però és d’ençà de la ràpida decadència d’aquests pits exuberants, que li agraden els pits petits: a penes una corba dolça, una petita duna i prou. No hi ha res més inhibidor que l’espectacle d’uns pits caiguts. S’imagina els de la dona que el rebrà. Els ha de tenir o petits o joves —i en aquest últim cas tot val—. S’ho va repetint obsessivament i això li fa pensar que els tindrà enormes. Sempre que desitja una cosa amb molta intensitat li surt a l’inrevés. Prova, doncs, d’imaginar-se-la també bufada, plena de bosses de greix i d’estries per obtenir l’efecte contrari però es troba estúpid i infantil. No demana orgasme, simplement bona vista i una situació ben excitant, intensa i nova. No cal un bon orgasme, avui, tal com han anat les coses: n’hi ha prou que el dia no acabi tan malament com ha començat. No ho podria resistir.

¿Què farà, si resulta que aquesta experiència és un altre fracàs? No vol ni pensar-hi. A casa, segur que no podria tornar-hi. Passar de tot i anar a veure el partit amb els de la colla: és això el que hauria de fer, i agafar-ne una de bona. Beure, beure. I quedar-se a l’apartament del Pipo a dormir la mona. Els deixaria a tots parats. Cap d’ells, ni tan sols el Pipo, que no se sorprèn mai de res, s’ho podria creure. En Pau, el més dominat de tots, el més calçasses, passant de dona i criatures! Es fa la promesa de fer aquest pas si ara també li surt malament. Ja ha quasi arribat. I, un altre cop, la imminència del contacte li desballesta els nervis i el cor se li dispara. Se sent el pols a tot arreu i el mateix pes de sempre li torna a ballar entre el ventre i l’estómac.

Arriba a Rambla Catalunya per Consell de Cent. Mira la numeració, ha de passar a l’altre costat. Just abans d’arribar al 57, l’atura un Seat que surt d’un aparcament subterrani. El portal és obert, entra. Crescendo a l’òpera del cor. L’entrada és plena de joves que entren i surten o s’estan en petits grups repartits per l’espai ample i rectangular. Veu a la dreta una escala principal molt ampla, amb baranes de marbre i daurats amb formes florals. No lliga gens amb la idea que ell té d’un prostíbul. Es clar que l’edifici és molt cèntric, un típic edifici de començament de segle, readaptat per a oficines. Tem haver-se equivocat. Però està segur d’haver escoltat bé l’adreça. Sota el buit de l’escala principal, veu la caixa de l’ascensor amb forjats modernistes. Passa per davant de les bústies i entén el perquè de l’enrenou: hi ha una acadèmia nocturna, a l’entresol i al primer. Està punt d’agafar l’ascensor però al fons de tot, darrere d’un taulell, hi ha un home, segurament el porter, que està mirant. Instintivament avergonyit, Pau s’uneix a dos o tres caps rapats que pugen per una escala estreta i sense cap ornament que deu dur als pisos. Per passar desapercebut, pensa, el lloc és ideal. El tràfec, sobretot de joves estudiants, és sorprenent per ser dissabte. Cap d’ells no deu pensar que, pujant per l’escala, vulgui arribar a l’àtic. Els caps rapats entren a l’acadèmia de l’entresol. Dues noies en surten eufòriques, abraçades, cridant («Jordi! Toni! Ho he aprovat tot, tot!»). Segueix pujant i el rumor es va fent més fort. Baixen tota una colla de noies. Pau en va sentint els comentaris. Parlen de les notes de fi de trimestre. Va pujant i, al replà del primer, pràcticament no s’hi cap. Hi ha un tap de nois i noies que criden o xerrotegen. Pau ha d’obrir-se pas per passar. Sent una fortor agra; una pudor de jove brut, que és una pudor que la Rosa explica que deu ser com les pudors d’abans de l’aigua corrent, perquè els joves no es renten i acumulen la dolçor de les colònies al rastre dels fums de bar, de les aixelles i els peus suats. Lentament els va deixant enrere. Molt més tranquil perquè el bullici l’ha distret, tot i que ara que es va acostant a l’àtic torna a sentir-se el pols i per despistar-lo respira a fons, respira, mentre va pujant a pas de vell, per no cansar-se, però potser també per retardar el que ha de venir.

A l’alçada del quart l’espanta un home fosc que baixa silenciosament. Se l’ha trobat a sobre de cop: li veu unes galtes ombrejades, quasi negres i sent la mossegada dels seus ulls de rata. Aquest home ha deixat un tuf pestilent de perfum que ell travessa com si fos una porta. Que aquest pugui ser l’últim client de la prostituta li sembla, alhora, fantàstic i repugnant. D’una banda confirma l’animalitat, la brutícia radical de l’aventura; de l’altra l’inquieta i li fa pensar en contagis. De cap manera deixarà que ella prengui la iniciativa. Caldrà anar molt en compte i evitar com sigui un contacte genital. La por d’agafar una infecció purulenta o, encara pitjor, la sida, el paralitza. Aturat al replà del cinquè, torna a tenir por. Tot el bullici de baix ha desaparegut, no sembla que hi visqui ningú aquí dalt. Està a punt d’entrar en un lloc desconegut i aïllat: li podria passar qualsevol cosa i no ho sabria ningú. Podria desaparèixer, que ningú el buscaria en un lloc així. Que estrany: tant d’ambient a baix i aquest silenci aquí dalt! Hauria de baixar. Vol fer-ho, impulsat per l’angúnia que el domina. Però la inèrcia que l’ha dut fins on és l’acaba d’estirar fins a l’àtic. Davant la porta del timbre vermell, vacil·la; amb les abelles de la confusió burxant incomprensiblement per dins. Acosta la mà al timbre. Just a punt de pitjar-lo, es veu la petita incisió, encara vermella, que s’ha fet rentant el ganivet japonès. Una infecció també podria penetrar per aquí. El cap li pesa massa, no sap què fer, es gira lentament d’esquena amb la decisió presa de baixar. Però s’obre la porta. Pau torça el coll i veu una dona alta, els cabells graciosament esperrucats damunt d’uns ulls blaus però envermellits i, a sota, unes petites bosses, delicioses, com si s’acabés de despertar. El penis se li tensa mentre ella se’l mira amb un somriure automàtic:

—¿Venies? Jo ara sortia a fer un volt, ja en tinc prou per avui.

—¿No m’has entès?

—…

—No, sí, sí que t’entenc. Però és que, en fi, no voldria abusar de la teva paciència, és que… és que em serà molt difícil tornar un altre dia. M’hi estaria poca estona…

—No puc més, avui, ho sento.

—¿I si només parléssim? Per favor, i no cal dir que t’ho pagaré igual (el cor li avança com una banda militar però aconsegueix portar-lo al ritme d’advocat que s’ha de guanyar clients): em pensava que era impossible trobar una dona atractiva com tu. Suposo que tots t’ho diuen (ella somriu cansadament, inicia un gest de negació però no l’acaba). Només et miraré; més ben dit, faré el que tu vulguis mentre em deixis mirar-te, ¿què et semblaria?

—És que estic molt cansada, he tingut molt mal dia, de veritat que no puc, no podria resistir més comèdia avui.

—No vull que facis comèdia… al contrari, deixa’m que t’ajudi a relaxar-te: et faré massatges, t’explicaré acudits, et prepararé una beguda, una tisana, el que vulguis! ¿Vols que baixi a comprar-te uns bombons? (Ella esbossa un somriure que també sembla una ganyota i va fent que no). Deixa’m cuidar-te, per favor, no he tingut mai l’oportunitat de cuidar una dona bonica com tu…

—Si hi insisteixes tant… —i s’enretira, entre resignada i encuriosida fent-li un senyal amb el cap perquè passi.

Pau entra amb el cap cot i el cor quiet, satisfet d’ell mateix. No s’atreveix a mirar-la amb franquesa fins que ella, d’esquena, s’atura per penjar l’abric i la bossa en un armari empotrat del passadís, prop de la porta. Una flaire calenta de perfum de flors per on floten, confusament, rastres de vòmits i una fortor d’aixelles li recorda, mentre l’excita i li entela els vidres de les ulleres, unes primeres aixelles de noia olorades sota una flassada d’hivern.

«… ¿No ho has notat, Maite? Tu que en aquells anys ja no eres com nosaltres, tu que eres l’única que no t’interessaves per la política i només t’agradava el teatre de l’absurd, el cinema d’art i assaig i la pintura abstracta, tu que ja ens trobaves infantils arrapats, com estàvem, deies, al “missal del marxisme”: ¿no ho notes que han reculat tant que és com si haguessin anat a parar a les cavernes? ¿No et semblen primitius, amb una ingenuïtat d’indígena que queda fascinat amb els vidres de color que li ensenya el conquistador? Han canviat tant! I no solament ells: tothom ha canviat, aquí. No hi havia hagut mai tanta imbecil·litat com ara. El sistema, que fa de conquistador, els ensenya vidres de colors a l’hipermercat o des del televisor —els dos temples de la vida actual— i ells hi queden lligats de peus i mans.

»La misèria moral i intel·lectual dels nostres pares tenia l’explicació de l’extremada violència de la guerra i de les enormes privacions de la postguerra. Però, la imbecil·litat contemporània, ¿quina explicació pot tenir si no la de la pura decadència? Una civilització cansada per excés de tot: opulenta, grassa, farta, a punt de vòmit, i, alhora, avorrida, malalta d’una insatisfacció que no es pot curar perquè prové de la desmesura i és conseqüència de ja haver-ho provat tot. Es estrany que l’avorriment causat per la bulímia consumista no generi la reacció contrària de l’austeritat i la contenció. Ni que fos per variar de tàctica, contra l’avorriment s’hauria d’imposar, sembla, el rebuig de tot aquest excés inútil. Però la reacció més típica —i el Pau l’exemplifica de manera grotesca— és la de queixar-se i fer rebecs.

»Al Pau, per més que obtingui, no se’l veu mai satisfet. Ara té la ceba de canviar de pis, i això que el nostre no pot ser més privilegiat: ens vam quedar, i l’hem arreglat molt, el de la tieta Marta —m’hi havies acompanyat alguna vegada, em penso—, a Collcerola, que ara és una zona absolutament fina, hi viuen polítics i arquitectes d’aquests refinats que han dirigit el canvi de cutis tan sonat i tan simbòlic de Barcelona: un lífting molt de moda. El barri li agrada, al Pau, però hi voldria tenir un pis nou, a part d’un apartament a la Cerdanya francesa per anar a esquiar i de la casa del seu pare a Palamós, on ara diu que hi ha massa gent, tot i que, quan anem a passar uns dies en algun racó solitari, diu que s’hi avorreix…

»Es cansa de tot però, en comptes d’entendre d’una vegada la falta de sentit que hi ha en aquest cercle viciós que va de gastar a avorrir-se, ho torna a provar: es pensa que trobarà al·licients nous en experiències o objectes que són pures repeticions lleugerament canviades d’altres objectes i experiències que no li han servit de res. Ara, si s’atrevís, es passaria els vespres avaluant restaurants amb una colla d’energúmens de la seva primera pensió a Barcelona; o canviaria cada mes de raqueta de tennis perquè n’hi ha un que juga amb ell, un que em sembla que és estranger, que el fa enrabiar perquè sempre en porta de noves; o un 4 × 4 per anar a esquiar, un whisky desconegut, un televisor estereofònic, el que sigui.

»No és solament el Pau: és tothom. ¿No els sents, Maite?: parlen com si tinguessin la intel·ligència col·lapsada! Tots i a qualsevol lloc: els nostres amics que havien llegit tant ara només parlen del sou i de càrrecs, els personatges de la televisió semblen pàrvuls deformats i els polítics, venedors d’electrodomèstics.

»¿I les dones? Han reculat totes al nivell inferior de l’escala biològica: animals per ser exhibits sempre amb la pell enllustrada, les faccions amables, el greix imperceptible: maquillades, ben vestides, apetitoses per obligació; definitives caricatures de la dona objecte i sense substància que se suposava que ens havíem proposat d’alliberar. I si se’n salva alguna deu ser perquè, víctima de l’obsessió del triomf, s’ha llençat a conquistar una finca al territori del poder usant armes de mascle però sense poder prescindir de cap dels tòpics de la femella de mostrador. Justament el Carles, quan em va dir que tornaves a ser aquí, va voler fer una ironia a propòsit de la teva imatge física. Ell, que necessita jovenetes rosses per alimentar la fal·làcia de l’eterna joventut, no pot entendre que una dona com tu prescindeixi ostensiblement de la moda i del maquillatge. Que tu, Maite, mostris els cabells pràcticament blancs a l’edat que tens, l’ofèn. I no per estètica, com ell diu amb una argumentació vulgar i presumida que no paga la pena de reproduir, sinó perquè li desmuntes provocadorament l’escenografia a través de la qual, més ingenu que imbècil, pretén despistar el pas del temps…».