1.

Uns llavis construeixen un somriure llarg i carnós, s’estrenyen i s’arrodoneixen com si fessin un petó, se separen amb un estirament forçat per mostrar les dents —blanques, ordenades—, s’uneixen, es tornen a allargar per somriure. La noia dels llavis repeteix aquests moviments, cada vegada més ràpidament, quasi com si tingués un tic. Després estira els braços per fer un badall i deixa anar de manera teatral un gemec de mandra. Riu i es fa llengots. Amb una mà s’estira la galta esquerra; fa un gest de contrarietat mentre s’observa una taca vermella, molt petita, sobre el pòmul. El gra tot just li està sortint; se’l toca amb expressió de disgust. Agafa el potet amb la crema de maquillatge, se’n posa una mica a cada galta, per dos o tres punts. Comença a distribuir-la a poc a poc, com si fes dibuixos d’espirals sobre la pell. Atrapa una mica més de crema amb un dit, es marca amb ditades blanques diversos punts de la galta i continua fent cercles baixant per la galta fins a la barbeta. S’atura al sotabarba, s’hi fa fregues enèrgicament; continua fent el mateix a l’altra banda i, finalment, al front.

Surt del lavabo, entra a la sala i engega el televisor: es veu una barca lliscant de nit i una noia dreta, molt pàl·lida, alçant amb la mà un llum d’oli per il·luminar l’aigua, com si hi busqués alguna cosa. Sobre la barca, darrere d’ella, hi ha algú que rema a cops molt lents. El blanc de la llum es projecta en la mirada de la noia: uns ulls molt clars que expressen tristesa i resignació. L’aigua es mou pesadament com si fos oli, es veuen fustes, ampolles o draps a la deriva.

Deixa de mirar i torna al lavabo. Es toca la pell amb la falange d’un dit, es mira el granet que li surt al pòmul, es fa llengots, entona una cançó i a mig fer la deixa estar perquè es confon amb la música dramàtica que surt del televisor. Obre un potet i frega suaument amb una brotxa unes boletes brillants de color de sorra fosca i s’empolvora el nas, les galtes, les bosses pronunciades que té sota els ulls, el front, amb tocs ràpids i suaus. La cara li ha agafat un to lleugerament torrat. Agafa l’estoig dels colorets. Es mira atentament els ulls —ametllats, d’un blau molt intens que conjunta esplèndidament amb el negre de la pupil·la i amb el negre del rímel que es va posant—. No li deu acabar d’agradar com queden, perquè ha arronsat el nas —un nas a la grega, que baixa pràcticament recte des de les celles— mentre els observa detingudament. Agafa el llapis negre de l’armariet del maquillatge i es ressegueix la volta superior de cada ull; quan arriba al final de cada volta, amb un gest ràpid, dibuixa un petit cargol sobre la parpella. Agafa un pinzell diminut, vacil·la un instant mentre mira la gamma de colors de l’estoig del maquillatge. Passa el pinzellet sobre el color crema i s’hi ombreja les parpelles baixant per les bosses de sota els ulls fins a la punta del pòmul; a cada pinzellada s’atura, no del tot convençuda, i, en un moment de disgust, agafa, d’un pot de vidre que hi ha sobre el marbre, una volva groga de cotó i s’ho treu tot d’una passada. Llença el cotó brut al wàter.

La música del televisor es fa encara més dramàtica, s’hi acosta i veu un cadàver flotant sobre l’aigua negra. La llum vacil·la. De la fosca emergeix un home gras amb els ulls petits i barba de dies, s’acosta a proa, la barca es decanta i es gronxa perillosament; l’home ha de fer equilibris, en canvi la noia pàl·lida, quasi com si fos una estàtua, només mou imperceptiblement la mà. L’home allarga un pal en direcció al cadàver, l’acosta fins a tocar la barca, s’agenolla sobre l’aigua, gira el cadàver de cara i l’estira fins que aconsegueix encavallar el cap sobre la fusta de la barca. El mort té la pell grisa, de la boca oberta surt una llengua com d’animal dissecat. L’home aixeca una destral i d’un cop precís esberla el cap del cadàver a través de l’obertura de la boca, esbandeix l’acer a l’aigua i observa detingudament les dents fins que amb unes alicates molt tosques arrenca dos queixals d’or. Després fa lliscar el cadàver a l’aigua i acosta els queixals a la noia rient sorollosament. Als ulls de la noia, els queixals d’or brillen i es confonen amb les llàgrimes.

Tanca el televisor i torna amb expressió d’avorriment al lavabo, mira una estoneta a l’armariet; finalment en treu un pintallavis de color taronja, se’l va passant molt a poc a poc. Somriu, torna a fer el joc d’imitar la forma del petó, riu més obertament —el blanc de les dents ara sembla més blanc per contrast amb el taronja—. Fa una expressió de conformitat, torna a somriure i, sense deixar de fer-ho, es ressegueix amb un dit les arrugues de la juntura dels ulls. Mou el cap de dreta a esquerra. Es torna a mirar i, tot seguit, es renta les mans amb una crema fungicida molt a poc a poc, a consciència. Se les eixuga i es remou el serrell amb dos dits: els cabells que envia cap amunt cauen desordenadament; repeteix l’operació tres vegades més fins que desapareixen les marques de la pinta. Alça les dues mans fins al darrere del cap, s’agafa els cabells i els col·loca en forma de cua, els deixa anar i els torna a agafar; finalment els deixa lliures. Amb els braços aixecats i endarrerits, els pits queden molt alts. Com si fes un exercici gimnàstic, estira els braços i els plega de manera que les mans, en forma de cassoleta, tapen els pits. S’enretira una mica per observar l’efecte de conjunt. Amb les mans es pitja l’estómac endins; les fa passar per l’exterior de la cintura i, en aquest punt, va resseguint la corba dels malucs fins que arriba a les cuixes —allargades i amb una dolça musculació—. Torna a avançar, agafa una ampolla de colònia, la col·loca a un pam de distància de l’aixella i prem el botonet de l’esprai; se sent una olor fresca, de mimosa, llimona i poma verda. Es perfuma altres parts del cos, es dóna un cop d’ull general amb expressió rutinària, obre la porta, tanca el llum i entra a una habitació amb un llit desfet. Un cop de vent fa rebotre els finestrons i una bufada d’aire li gela la pell. La noia corre com un ànec, fent petits salts damunt unes sabatilles daurades de taló, per tancar-la. Ho fa. Agafa el barnús vermell de sobre el llit i, tremolant, es queda uns instants mirant per la finestra.

El vent ho remou tot. Els arbres dels carrer es vinclen, l’aire és ple de bosses de plàstic i papers que volen. Un dia com aquest, pensa, és bonic de viure’l en una casa solitària davant del mar, ben lluny, a Hawaii. O a Bianya, darrere els vidres, veient com els núvols negres s’agrupen fins que descarreguen. S’estira sobre el llit i, mecànicament, pitja el botó de la ràdio. Un periodista o potser un polític fa un discurs sobre la injustícia. Es deixa guanyar per la veu, malgrat que no escolta què diu. És una veu pastosa, d’home madur, educat. Després sona, estrident, una frase musical i una veu de noia, molt aguda, diu que repassarà els titulars de les notícies. Mira el rellotge: dos quarts i cinc de tres! I encara no ha dinat! Es promet de no acceptar ningú més a migdia, sobretot si bruteja, com el que ha vingut a quarts de dues; perd massa temps, després, havent-se de tornar a dutxar. No ha dinat però no té gana; ha menjat massa a mig matí al bar d’en Xarli. Apaga la ràdio i, mentre canvia els llençols, connecta el contestador per escoltar les trucades que hi ha hagut mentre es dutxava. Li ve com un mareig, només de sentir, en segon lloc, la veu d’en Benites: com si ja la veu portés enganxada l’horrible barreja d’after-shave, suor i gasolina. Torna a mirar per la finestra. Vent. Decideix que els rebrà. Què podria fer si no: la Bea també treballarà aquesta tarda i el Maqui no se sap on és; o sí, i val més no pensar-hi. Si no fes aquest vent se n’aniria a fer un volt al port i després entraria al museu de cera. Es posa roba interior blau cel amb voraviu negre i una malla groga, molt ajustada. Fa córrer la cremallera pujant de l’entrecuix a l’escot dels pits, busca les sabates de taló alt, se les posa, surt del dormitori, entra a la sala, s’asseu a la butaca, agafa una revista de sobre la tauleta i engega la ràdio de l’equip de música.

Va girant fulls de la revista, pràcticament sense mirar. A la ràdio, un locutor parla de la condemna d’un gironí que va trossejar la seva nòvia a la banyera i compara aquesta notícia amb la d’un japonès que, a més de trossejar la seva, una noia rossa i molt bonica, la va congelar i se la va anar menjant a talls. El japonès en qüestió ara és un escriptor de molt d’èxit al Japó, on el va extradir el govern francès. Ja és en llibertat sense càrrecs, vuit anys després dels fets; en els ambients de moda el conviden a les festes i s’ha convertit en una de les estrelles de la temporada. La noia va escoltant i pensa que el món és ple de bojos. Segons el locutor, en canvi, el món és injust: si neixes a Girona i talles una noia a trossos et poden caure seixanta anys de presó encara que no tinguin proves, si neixes al Japó et converteixes, sempre, és clar, que, a més de tallar-la a trossos, te la mengis, en una estrella literària. El mateix locutor, després, entrevista per telèfon el jugador Stòitxkov, davanter del Barcelona a qui l’entrenador no ha convocat per al matx decisiu contra el Madrid que es juga aquest vespre. El jugador quasi no sap parlar en castellà i va dient que sí a les preguntes (més que preguntes són llargues afirmacions que requereixen, per ser contrastades, un domini lingüístic que el jugador no té). El locutor s’excita i repeteix les declaracions que ha fet fer a Stòitxkov contra l’entrenador. Fins que el jugador diu, com pot, que no es vol complicar la vida i, sense avisar, talla la comunicació.

Avorrida de la xerrameca, decideix canviar d’emissora; en busca una només de música. Mentre està fent aquesta operació truquen a la porta. Travessa el passadís, posa l’ull al forat i veu un adolescent amb el cap cot. Obre amb el cancell de seguretat posat, però només de veure-li la mirada, quasi de terror, amb què ell se la mira, somriu, obre de bat a bat, li agafa la mà i l’estira cap a dins.

Avança pel passadís en silenci, el fa asseure al sofà de la sala i li diu que es despulli, que se’l vol mirar. Té ganes de jugar una mica. Se l’ha quedat mirant, esperant que ell faci el que, segurament, voldria que fes ella; s’ha assegut al sofà on normalment fa seure els clients i se serveix un whisky. Li fa gràcia invertir els papers i va rient per sota el nas mentre el noi, amb els ulls clavats a terra, es va mossegant les pells dels voltants de les ungles quietament assegut. Veient-lo així, ella continua rient però només per les ganes que té de riure. A cada comentari irònic que fa —incitada pel joc, però amb la impressió d’estar-se aprofitant de la situació— el noi es torna vermell, però abans d’abaixar el cap li aguanta la mirada —barreja de llop i de bou— un instant; després enfonsa llargament els ulls a terra.

Ha conegut molts homes tímids però cap d’ells tenia una actitud tan incomprensiblement passiva com la d’aquest: si no fos per les dents, que no paren de rosegar les pells dels dits, semblaria una estàtua. I pels ulls. Deu patir, pensa, i molt. Un llop amansit, però que conserva alguna cosa de la bèstia que era al fons d’una mirada de bou. Uns ulls de bèstia a punt de ser escorxada. Li vénen ganes de renyar-lo, com deuen fer els mestres i els seus pares, però li torna a mirar els ulls i es refrena. Canvia de to buscant una excusa per treure-se’l de sobre: li demana si porta prou bitllets per arribar a les 30.000 que costa la broma (ho ha dit així, «broma», i tot seguit s’adona que potser la ironia és massa forta). El noi s’ha posat vermell de cop i ha continuat en silenci, els ulls clavats a terra. Amb el cap va fent que sí i enfonsa les mans sota el jersei de llana buscant segurament la cartera, però una mà se li encalla per dins, en un embolic de roba, i per deslliurar-la, clava una estrebada molt forta que, pel soroll que fa, li deu haver estripat la camisa. I si ja estava molt vermell de cara, ara sembla roent. Un cas difícil de pelar (riu, per dins, pel joc de paraules que li ha sortit, i li augmenta la sensació d’angúnia). No havia topat mai amb un noi tan estrany (un cargol espantat que no gosa sortir de la closca, tot ell envermellit de vergonya) malgrat que n’ha vistos de tots colors.

Deu estar travat, en part potser per culpa d’ella, per les bromes amb què l’ha rebut: l’alegria no funciona amb els tímids. I s’hi acosta, li diu paraules amables amb una veu dolça, li acaricia els cabells pausadament i li fa recolzar el cap sobre els seus pits. Li sent l’olor que fa de colònia bona. Però el noi, només de connectar amb el cos d’ella, comença a tremolar vivament com si tingués fred o febre. Té tot el cos dur com una fusta i les galtes enceses. Veure’l tan tens la cansa abans d’hora; li revénen, com els gasos d’un menjar, imatges d’homes a qui ha hagut d’ajudar a relaxar-se. Va acariciant-li els cabells però el cap se li’n va pensant en la Bea, enrabiant-s’hi: no hi ha manera que vulgui compartir el pis amb ella, tan bé que podrien protegir-se l’una a l’altra. No sembla perillós, aquest noi, però d’altres de molt bèsties també semblaven cargols avergonyits. La majoria de dones que coneix no volen jovenets justament per evitar-se problemes. A ella sempre li han fet gràcia, els troba encantadors, de tan tímids que són normalment. Però aquest, més que tímid, sembla malalt; encara no ha dit res.

Hi parla a cau d’orella, li diu que es tranquil·litzi, que amb ella s’ho passarà molt bé, que li farà un massatge relaxant, que s’estiri bocaterrosa. Ell obeeix però encara dominat pels espasmes que el sacsegen. Mentre li frega el coll i els músculs de l’esquena (cables d’acer) comença a tenir por que no agafi un atac de nervis. Ha de mirar d’asserenar-lo, d’anar-lo calmant. Nota amb els dits com els músculs del noi van fent petits salts, a batzegades. No li veu la cara però diria que plora. L’anima a fer-ho. Hi va parlant però alhora pensa que és la primera vegada que algú plora per ella. No està segura que això la satisfaci gaire, però no ho troba del tot desagradable. Li surten espontàniament, aquestes llàgrimes, al noi. Res a veure amb els que paguen el doble per la comèdia de fer el ploramiques. El deixa fer i, mentrestant, li pentina els cabells amb els dits una i altra vegada. Per una banda se sent plena de tendresa, però per l’altra és com si realment no fos aquí i aquesta escena (la d’una prostituta consolant un nen mut) l’estigués veient en una pel·lícula. Desvia els ulls cap a la finestra, com si traient-los a fora, sortint de la pel·lícula, confirmés que és una espectadora. Seria agradable creure que la vida de veritat tampoc no és aquesta. Que fàcil que seria, si fos així, fugir de tot. A poc a poc, el noi va espaiant les convulsions. Més tranquil·la, ella li diu que se’n va un moment a canviar-se, que se serveixi una mica de whisky, si vol, i que es despulli, que ara torna.

Mentre ell s’ha servit un whisky (se l’acosta a la boca amb les dues mans i en vessa una mica), ella, a la seva habitació, plega a poc a poc, per donar-li temps, la granota groga; se l’ha treta i, en roba interior, posa una mica d’ordre a l’armari sense parar-hi gaire atenció, mirant de no deixar escapar l’encant de veure’s com si no fos ella sinó l’actriu d’una pel·lícula. Passats uns minuts, torna a entrar i se’l troba dret i vestit, aguantant el whisky amb totes dues mans, i amb la mirada més de bou que de llop. Se li agrupen, contradictòries, les idees: té el rampell de renyar-lo però també li fa com pena i, encara, tot plegat dura massa, no hi ha manera que es mogui. El comportament del noi li referma la impressió d’estar ficada en una pel·lícula. Li ensenya, finalment, la roba interior blau cel que duu; no se la traurà, comenta irònica però tibada com una institutriu, fins que ell no s’hagi despullat del tot. Decideix elogiar-li els atributs sexuals, un sistema que no falla mai, però el noi, com si no pogués suportar la vergonya de veure’s al·ludit tan directament, cau de genolls i s’enfonsa sobre ell mateix en posició fetal.

Veient-lo així, ella es deixa anar complaguda, se li acudeix que el noi és un actor molt més efectiu que el de qualsevol de les pel·lícules que ha vist i la idea de jugar a ser una altra, de veure’s no com a Hellen sinó com una dona fatal que ensenya els secrets del sexe a un jove actor de moda, l’entreté i la fa estar de bon humor. Aquest noi deu estar molt malament tot i que ella no és, ni de bon tros, la més indicada per ajudar-lo. No es tracta d’ajudar-lo sinó de seguir-li el joc. Què pot fer, si no. Li torna a acariciar, sense dir res, els cabells i l’acer dels músculs i encara tremola més. Però li sembla que ho fa seguint el ritme de les carícies. Si és així, és que va per bon camí. A mesura que el va acariciant, mira de treure-li algunes peces de roba: les sabates, el jersei, la camisa. Aconsegueix de fer-lo aixecar i se l’emporta cap al lavabo agafant-li la mà com si fos un nen. L’asseu al bidet i li neteja el penis amb un sabó fungicida. Ell ha tancat els ulls com si no ho volgués veure però els obre d’amagat i els inclina sobre els pits d’ella, que se n’adona i somriu.

El noi ara és al llit, tapat amb els llençols fins al coll, tremolant, i ella, que s’ha posat unes sabates de taló d’agulla, passeja pràcticament nua sobre la plataforma de fusta que hi ha al costat del matalàs. Augmenta el volum de la música, s’inclina sobre ell i comença a moure el ventre i la cintura rítmicament. I com si fes un joc de mans, s’ha anat traient la tanga, la llença damunt la cara del noi (encara un eco del llop al fons dels ulls de bou) i riu. S’agenolla sobre la plataforma i mou els pits frenèticament mentre li va dient obscenitats. El noi tremola encara més. S’arriba a sentir, enmig de la música, el contrapunt de les dents del noi que no deixa de mirar-li els pits. Els espasmes es fan tan vius que ella torna a acariciar-li els cabells. Li fa tancar els ulls i li petoneja el front i les parpelles; deixa de dir-li obscenitats i el tracta com si fos un nen trist i abandonat. Li pregunta què estudia, si té nòvia, com són els seus amics, si ha estat mai amb cap noia al llit. El noi continua sense dir res, però sembla més tranquil i ella, per mirar de fer-ne via, passa la mà sota el llençol, li recorre el pit, baixa de seguida cap als testicles i li agafa el penis. El noi té un espasme molt fort però, seguidament, es calma pràcticament del tot i deixa de tremolar.

Hellen, cada vegada més admirada del realisme amb què actua, li pregunta si no li agradaria tocar-la; i ell, com si hagués estat esperant l’ordre, treu de cop les mans de sota els llençols i li engrapa els pits. Va obrint i tancant les mans, com si n’explorés el contingut però s’atura amb expressió de dubte o de no saber què més pot fer. Es queda així, quiet amb les mans enganxades als pits. Ella se’l mira amb una rialla mig cansada i mig tendra i li diu si li agraden. Ell fa que sí amb el cap i petoneja l’aire tot assenyalant els pits.

—Són tots per tu, rei meu. Fes-ne el que vulguis sempre que no me’ls collis tan fort (li estira les mans i les torna a col·locar suaument sobre els pits, guiant-lo). ¿Veus? Així va més bé: em pots fer carícies a tot al voltant o m’hi pots fer petonets o pots xuclar-me’ls una mica si en tens ganes…

I el noi s’hi llença, novament com si hagués estat esperant el seu permís. Passa d’un pit a l’altre petonejant-los, xuclant un mugró i acariciant enèrgicament el que queda lliure. Ella riu, quasi obertament, amb ganes de ficar-se de ple en la pel·lícula, sentint-li la passió innocent, quasi desesperada:

—Llepa-me’ls, xato, llepa-me’ls. T’agrada fer-ho, no te n’estiguis. Deixa’t anar, tranquil, vinga, anima’t i passa-t’ho bé. ¿T’agrado? Tu també estàs prou bé, tan jovenet i tan rosset… (ha tancat els ulls i ha vist la cara del mort esberlada per la destral de l’home gras)… ¿Com te dius? ¿No m’ho vols dir o no m’ho pots dir?… En fi, deixem-ho córrer. Vés baixant una mica. Fes-me petons a l’estómac, faig bona olor, ¿eh? Mmmm, m’agrada molt com ho fas, llepa’m darrere del coll, molt bé, xato, així, ara sota l’aixella, vés baixant per l’esquena, ¿t’agrada el meu culet? Mira’l una mica sense fer res, no et moguis, aguanta’t i mira-te’l bé, fixa’t en la forma que té, com n’hi ha pocs, t’agrada… (li toca el penis: encara no, que lent! I, per acabar-ho d’adobar, cada vegada que tanca els ulls li revé la cara del mort; per despistar-se’n, comptarà els serveis que hauria de fer per convidar el Maqui i la Bea a la Molina)… i ara agafa’m el cul amb les dues mans, ¿què et sembla: eh que és tovet i agradable? Doncs vinga!: som-hi, ep!, sense fer tanta força, tranquil·lament, així, així, ara fes-ho amb la llengua, posa-la just al mig on comença a obrir-se la regatera, és el lloc més bonic, ¿no et sembla? ¿Eh que t’agrada posar-hi la llengua? (no pot tancar els ulls però no li costa gens de veure’s com una institutriu anglesa). Ara vés-la movent cap avall però molt a poc a poc, no et preocupis, m’acabo de dutxar, vés obrint forat amb les mans, que estigui ben oberta, i baixa amb la llengua, una mica més, així, posa’m la llengua a dins del foradet. No paris, vés llepant, mira de fer-me entrar la llengua ben endins, fantàstic! Mmmm. M’estàs posant a cent. Mmmm, m’agrades, guapo, llepa, vinga, llepa, així, vés fent, xato… i ara vés donant la volta, llepa’m les cuixes, així, pels costats i per davant; que bé que ho fas! ¿Les tinc boniques, i llargues, les cames, eh? Són totes per tu, vine, acosta’t més amb la boca, llepa’m aquí davant, així, molt bé, separa els pèls amb els dits, vinga…! Ara, bé, així, molt bé, mmmm. M’estic escalfant i feia temps que no em passava, xato: ¿com t’ho fas?… (el Maqui sí que ho sabia fer en els bons temps, quan es van escapar de l’Àlex)… Llepa, llepa més endins, així… uau. I ara baixa, llepa’m les cuixes, una altra vegada, sí, mulla-me-les bé amb la saliva fins que t’hi rellisquin els llavis, així, vés fent… Baixa, si vols, pels genolls, els tinc perfectes, ¿eh?: aquí és veu quan una dona està bé, ¿no trobes?, si té els genolls petits… Vés baixant, llepa’m les cames, xato, molt bé… Ara ja m’assec, que estic cansada, ¿vas a poc a poquet, eh? Però no t’aturis, vinga…, així, bé, vés-me fent petons, baixa fins als peus, continua, no t’aturis, xato, que m’hi puc adormir, descalça’m, t’agraden aquestes sabates de taló, són sexis, ¿eh? I els meus peus, petits i blancs, ¿no els trobes preciosos? Fes-m’hi petons, m’agrada que m’adorin…

Panxut, però àgil, Pau salta del Renault 21, surt del garatge i puja mirant-se el perfil de reüll al mirall de l’ascensor amb una expressió desolada que els vidres de les ulleres exageren: té por de no poder controlar la gana que l’assalta i es promet un vermut curt i moderat. Arrossega amb una sola mà la bossa d’esport i la cartera d’executiu; obre la porta i crida «ja sóc aquí» d’una manera que els de la família deuen entendre com a expressió típica d’ell perquè un nen de nou anys, rossenc i amb els cabells llargs, sobretot dels costats on se li fan rínxols que potser li donen un toc femení, s’hi acosta, divertit, escarnint l’expressió. Pau deixa les bosses al mig del passadís, de qualsevol manera, obre la porta de la cuina i fa un petó a la seva dona que està esbandint uns plats a la pica i es gira amb una expressió de cansament. Pau esquiva el malestar que veu enganxat als ulls de la seva dona i, sense entretenir-s’hi, agafa una bossa de patates xips de mida familiar, obre una cervesa, en beu un glop llarg a tarot d’ampolla, fa una exclamació sorollosa de felicitat i pregunta d’on han sortit els ganivets que hi ha al costat de les espàtules. A ella, com si el que Pau acaba de dir l’hagués espantada, li rellisca de les mans un plat que cau amb estrèpit a l’aigua i fa saltar esquitxos contra la paret i el terra. S’està un moment quieta i molt tibada abans de dir:

—La Manoli no parava de demanar-me’ls, són japonesos i es veu que els anuncien per la tele. Van molt bé, realment, prova’ls, i no valen gaire.

—Ara resulta que és la Manoli qui mana en aquesta casa. Progressem.

Surt de la cuina, entra al menjador-estar, col·loca bossa i cervesa sobre la tauleta, agafa el comandament a distància, engega el televisor (noies en bragues aplaudint un concursant), s’estira tot ell al sofà, abraça amb una mà el nen que ha començat a reclamar patates (li agrada l’olor de la colònia del nen i el seu pes tou damunt la panxa), obre amb els dits i les dents, una mica forçat a causa de la posició del nen, la bossa de patates, la col·loca damunt la panxa del nen i comença a devorar-les a grapats mentre els ulls descansen sobre les cuixes de les noies del televisor. La seva dona l’ha seguit i mira el conjunt que formen pare i fill amb un aire que vol fingir sorpresa però que és de franca desaprovació.

—Suposo que no m’ho faràs preparar tot a mi, ¿no? La nena es despertarà d’aquí encara no mitja hora. Vaig tan cansada com tu, si no més, perquè, no sé si te’n recordes, aquesta nena té el son difícil i jo aquesta nit no he pogut dormir ni dues hores seguides. Tià! (es dirigeix al nen), quantes vegades t’he de dir que sobre el sofà no hi vull peus!

—Però ¿i el pare què?, també els hi posa! ¿Per què no el renyes a ell? Sempre haig de rebre jo, ¿no?

—Nano, el pare ha rebut abans que tu, ¿que no l’has sentida, la teva mare? Arribo mort d’una guerra, en ple dissabte!, contra aquest pesat d’en Soler-Niubò, que és el tipus més dur de pelar que hi ha sobre la capa de la terra; la majoria dels meus congèneres —els meus companys de despatx, si més no, i tota la gent normal— s’han passat el matí dormint i després se n’han anat a fer el pijo (la dona se’n torna a la cuina fent una cara que a Pau li sembla militar i ell, com a resposta, alça més la veu) per la ciutat o a passejar despreocupadament. Arribo a casa mort, com dic, i només perquè m’agafo uns instants de repòs, uns instants! (ara crida francament), ja em cau la cavalleria per sobre. ¿I encara vols que em renyin més?

—Però és que a tu no et diu mai res si poses els peus sobre el sofà i a mi sempre m’ho està dient, no hi ha dre-et!

El nen ha parlat fent una cantarella exageradament infantil i Pau se’l mira amb angúnia: fa temps que sospita que li sortirà un fill efeminat. S’ha tret, però, la idea del cap i ha esperat, inútilment, una resposta de la seva dona. Sap que no hi ha res que ella odiï tant com ser criticada en presència del nen; no hi fa res que sigui ella la que comenci, també s’ho pren malament. A ell, que el nano hi sigui pel mig, no li fa ben res i no pot entendre que ella ho trobi tan important. Tot i això, decideix que val la pena cedir: té els nervis a flor de pell, la Rosa, d’ençà que han tingut la Meritxell. Si hagués de tallar el son cada dos per tres, reflexiona, segur que estaria força més histèric que ella. S’aixeca, doncs, esbufegant, amb les mans als ronyons, i es dirigeix cap a la cuina.

—Em sap greu, Rosa (l’abraça des de darrere i amb les mans li acaricia els pits: constata una vegada més que cauen i s’obren; acariciar-los és una manera, pensa, de mostrar-se sensible, no solament afectuós), ja sé que no hauria d’haver dit el que he dit, però és que estic baldat, t’ho prometo, sortint del despatx he tingut temps, encara, d’acostar-me al club i he fet una partida amb l’italià. Per poc que no li faig llepar la pista. M’ha guanyat pels pèls i després m’ha tocat aguantar-li la pallissa, si jo no tingués aquesta maleïda panxa el trituraria a cada partit. Estic baldat, de veritat, ¿eh que em deixes es tirar-me una mica al sofà, només una mica? Després pararé taula i farem un vermut amb olives abans de dinar. Deixa’m fer una mica de festa, va, som dissabte i no és tan tard, quarts de tres, només. Va, perdona’m, fes-me un petó.

Rosa, però, no contesta. Té l’expressió de la cara tensa amb la barra molt marcada sota la pell. Finalment, amb la veu continguda:

—De vermuts, res! Et queixes de la panxa però ets incapaç de fer res per reduir-la; ¿que no recordes què vam decidir, dimecres?

—¿Vols dir el règim? —pregunta ell en un to de veu suplicant—. L’endocrinòleg va dir-nos que, sobretot, calia prendre-s’ho relaxadament. Jo, si me l’haig d’agafar com un càstig, segur que no l’aguantaré. Sóc el primer interessat a seguir-lo, el règim. Però per càstig ja tinc el del treball, que és una condemna bíblica (es penedeix d’haver dit aquesta frase perquè sap que ella la trobarà fora de lloc: a ella no li agrada la retòrica en les converses personals). El treball és una forma de tortura legalitzada, però un règim dietètic pot ser molt pitjor. Va: fem les paus i deixa’m fer un vermut, digues que sí…

—Fes el que vulguis, Pau, però després no et queixis —diu ella mentre s’inclina sobre l’olla que ha destapat (olor de verdures congelades bullint-se; Pau hi reconeix una pudor com d’asfalt o de plàstics que l’ofèn), i en remena el contingut posant-hi els cinc sentits com si estigués fent una feina que li exigís tota l’atenció: està deixant clar que dóna la conversa per acabada.

Aparentment rialler (de fet, però, amb un cert ressentiment contra la sequedat de la seva dona), Pau retorna al menjador, arrenca el comandament de les mans del seu fill (que està tot ell estirat al sofà, els peus inclosos), fa desaparèixer els dibuixos i es tornen a veure les vedettes televisives aplaudint: més de cinquanta noies amb tanga i escot generós, assegudes ordenadament com en una aula, les cames plegades l’una sobre l’altra, sandàlies que deixen veure les ungles pintades dels peus. Van fent totes a l’uníson els mateixos gestos: riure, aplaudir i cridar rítmicament eslògans. Pau ho troba excitant, deliciosament estúpid, li agradaria botar enmig d’aquesta suma de carn, de l’una a l’altra. Ha anat devorant les patates sense mirar gens la bossa i ara en grata inútilment el fons fins que comprova que ja no en queden. Demana al nen, fent servir un to de soldat que busca una aliança contra l’enemic comú, que entri secretament al rebost de la cuina i que porti una altra bossa de patates.

—És l’última —exclama el nen, quan torna—. La mare diu que no en pensa comprar més. A mi m’agraden: ¿per què no en podrem menjar més, eh, perquè estàs massa gras? Jo no n’estic i en vull: no hi ha dre-et!

Ha repetit l’expressió «no hi ha dre-et!» en un to que, a Pau, ara li ha semblat, més que efeminat, típic de dibuixos animats; ara ho veu clar: el nen s’empassa massa dibuixos. Sent la necessitat d’explicar-li que no n’ha de veure tants. Pensa que potser li explica poques coses, que el guia poc. Però no és fàcil educar els nens avui. Li demana que s’acosti i el nen diu, eufòric, «¿juguem al dicciopinta?», i Pau s’adona que ara un discurs és fora de lloc i diu, simplement, «després de dinar, jugarem, ¿eh?, i parlarem una estona, també». Pensa, a més, que moltes vegades és ell qui li posa els dibuixos, sovint, perquè no li estigui demanant coses constantment. Però no està disposat a castigar-se, ara amb complexos de culpabilitat. Les coses van com van. Obre la bossa amb recança i comença a devorar-ne el contingut. Agafa la cervesa, també. Se l’empassa d’una sola tirada. Eructa. No s’atreveix a demanar al nen que en porti una altra i es resigna a menjar les patates soles. Dóna un cop d’ull al rellotge; tres quarts i mig de tres. Llavors, resignadament, canvia de canal per esperar les notícies, s’aixeca i comença a preparar la taula per al dinar. Mentre ho va fent, es veu a ell mateix com l’ase dels cops: treballa tot el sant dia i ajuda tant com pot a casa, ¿per què, doncs, la seva dona li ho paga amb aquest règim enrarit, pràcticament casernari?

S’asseuen. Pau mira, resignat, la verdura. Pastanagues, mongeta tendra, carxofes i uns miserables daus de patata. Ha bullit massa i no s’ha escorregut bé. I, a més a més, aquesta pudor repel·lent, com de plàstic. Ella li’n serveix un plat mitjà. Pau, abans de tot, l’aixafa i s’hi tira un bon raig d’oli. S’empassa la primera forquillada i nota el gust de cosa fada i aigualida. S’hi posa sal, però el gust no millora, s’enrareix. No suporta els congelats, però especialment li repugna la mongeta tendra congelada. És la mongeta congelada la que fa aquesta pudor. S’empassa una tercera forquillada amb bona voluntat però abans de fer la quarta té un rampell: s’aixeca d’un bot, corre cap a la cuina, obre la nevera, torna cap al menjador amb un pot de maonesa i en buida tres enormes cullerades sobre el seu plat. La seva dona se’l mira amb expressió d’horror i, alhora, d’indignació, però no diu res. Ell fa una pasta bàsicament groga amb el contingut del plat i se l’aboca a grans forquillades boca avall. Hi nota un gust més fort, àcid, de llimona i vinagre, no gaire més potable que aquella pasterada aigualida. Mentre menja mira la televisió. Un ministre parla del preu del diner i assegura mesures restrictives per controlar la inflació. Hi està d’acord. Pregunta amb la boca plena si nota que pugen gaire els preus a la botiga.

—No despistis —talla ella—, t’estàs carregant el règim que ens va donar encara no fa quatre dies l’endocrinòleg, un endocrinòleg que ens va arrissar, recorda-ho. Tu mateix, Pau. Jo no tinc temps de xerrera, ara; la Meritxell es despertarà d’aquí a cinc minuts encara no.

Li vénen ganes d’engegar-la però es conté; li costa molt, però ho aconsegueix. Té consciència de rabiüt i sempre que es domina està content d’ell mateix. Per celebrar-ho, decideix passar de tot i s’emplena el plat amb més verdura i dues cullerades de maonesa. Ho aixafa, com abans, i continua traslladant forquillades boca avall i seguint les notícies («terribles destrosses a causa d’una bomba a l’aeroport de Bangkok») quan, de cop, alça la vista en direcció al nen que fa massa que no piula i s’adona que encara no ha començat. I, aleshores, potser perquè no ha tingut temps de pensar-hi, explota cridant contra ell. Els crits de Pau reboten i s’expandeixen per tota la casa. Quan encara no han acabat ja se senten uns plors infantils a l’altre extrem. Rosa se n’hi va corrent, murmurant comentaris inintel·ligibles. També Tià ha començat a vessar llàgrimes en silenci. Interiorment, Pau creu que s’ha passat, que potser hauria estat millor usar una certa pedagogia, però no s’ha pogut contenir. Ara té una mala imatge d’ell mateix al davant perquè el nen li fa com de mirall i per esborraria li demana perdó i li promet que, si s’acaba la verdura, jugaran al dicciopinta una bona estona aquesta tarda. S’hi ha dirigit en un to suau i didàctic, tal com creu que s’ha de parlar als nens i observa, content, que comença a mastegar. Torna al plat, llavors, més reposadament, i fixa els ulls novament damunt la pantalla. Fan la crònica negra del dia: l’escàndol per la mort d’un toxicòman, de nit, davant de la clínica Salus. El locutor explica que el toxicòman va demanar ajut i, tot i l’estat lamentable que presentava, el personal de guàrdia va considerar que no calia. L’home es va morir, al cap d’una hora, uns metres davant de la porta d’urgències. Entrevistes amb representants de la clínica i amb la coordinadora d’usuaris de la sanitat pública. Una locutora (segons Pau, una dona massa seca, virilitzada, tota ella eixuta fins de to de veu) narra, després, el cas d’un assassí de Girona que va esquarterar la seva nòvia a la banyera i que ha estat condemnat tot i que no s’ha descobert cap prova inculpatòria: el cos de la dona va desaparèixer i la condemna s’ha pogut fer en virtut d’una confessió de l’assassí a un detectiu privat que s’havia fet passar per amic seu. A Pau, aquest cas li sona vagament, d’haver-ne parlat un dia amb l’advocat de l’acusació. Pensa que era un bon cas per defensar però el nom de l’advocat defensor no li sona. S’aixeca, amb el plat buit a la mà, entra a la cuina, agafa (ganyota de disgust) un tall de carn a la planxa, resseca i ja freda, i torna al menjador.

El nen menja molt a poc a poc, en silenci, els ulls al televisor, encara amb una llàgrima sobre la galta. Pau s’aboca un enorme raig d’oli damunt del bistec i prova, esforçadament, de tallar-lo. Mentre ho fa, es recorda dels ganivets japonesos nous, torna a la cuina, agafa el més petit. El prova: la fulla rellisca carn endins tallant amb una precisió de bisturí. Reconeix, una mica avergonyit, que es tracta d’un ganivet prodigiós, es posa una cullerada de maonesa en un racó del plat i comença a sucar-hi trossos de carn. La maonesa se li desfà a la llengua; en canvi, la carn se li enganxa a les juntures de les dents. Troba el dinar d’avui infecte; indigne del seu esforç i, per què no, de la seva posició d’advocat mínimament ben situat. Torna a venir-li llàstima d’ell mateix i, per comparació, quasi com un sarcasme, se li apareix la imatge del gran Pipo, l’últim solter de la colla, que avui munta una festassa al seu apartament de la costa, en principi només per a homes, amb l’excusa del partit del Barça al Bernabeu. Pantalla gegant expressament llogada, esplèndida barra i la sorpresa, ha dit, d’alguna senyoreta liberal que, acabat el partit, es deixarà caure. Hi seran tots, el Manix, en Dani, en Gaspar i en Jordi, vells companys de la guerra del 69 que encara es troben, malgrat les dificultats que hi posen les dones de tots. D’aquesta idea el despista la presentadora que anuncia, justament, la informació sobre el partit. Pau sent dintre seu els nervis (una barreja d’ansietat i d’eufòria) que li provoca el futbol. Se’ls nota a l’estómac i no sap si podrà resistir tota la retransmissió. El Barça es juga la lliga amb la carta d’avui; el partit serà d’aquells que destrossen el sistema nerviós. Enmig d’aquesta sensació, però, n’hi ha una altra de grisa que ofusca una mica la passió: el futbol, de fet, no li agrada; el que li agrada és parlar-ne, fer broma amb els amics, entrar en l’excitació d’un grup, renegar, fer comentaris, cridar. Ells ho faran aquest vespre entre bons vins i les exquisideses que el Manix, que ara va de gastrònom, s’encarregarà de comprar. Mira les restes del bistec eixarreït i el cor se li encongeix pensant en el pastís de truites, el saltejat de rovellons amb botifarra i el rap a la musselina d’alls que va cruspir-se l’últim dia que va poder anar amb els de la colla. Ja fa temps. Avui potser hi haurà una cassoleta de peix, a més, especialitat d’en Gaspar. Pau, a diferència dels altres, no hi pot anar sempre, sobretot d’ençà que ha nascut la Meritxell. Avui tampoc no hi podrà ser i la vella metàfora que el seu pare feia servir abans de quedar-se vidu per explicar què era la vida es converteix, en aquest moment, en una veritat indiscutible: tothom ha de portar la seva creu.

Amb un afegit: la que li ha tocat a ell és prou més grossa que les que veu al voltant seu: treballar com un cafre, aguantar l’impresentable d’en Soler-Niubò, un advocat passat de moda que viu a costa d’un vell prestigi i del treball que li fan els passants; tenir cura de la família; resistir heroicament entre verdures congelades i mal bullides; aguantar l’extrema serietat de la Rosa i els seus pits caiguts: no pot ser gaire més grossa la creu dels més desgraciats! Ells sempre li retreuen que es queixa massa i que tot ho veu dramàticament. Com si no en tingués motius! Queixar-se, a més, ve a ser com suar les toxines dels problemes. ¿O és que les desgràcies del Barça no són tema predilecte de conversa de tots ells? ¿Com s’entén, si no, que, d’ençà que el Barça guanya, les trobades futbolístiques s’hagin d’amenitzar amb atraccions especials? És quan perd que la passió es depura: insultar a gust àrbitres i jugadors, deixar escórrer la bilis contra el Madrid, fer sarcasmes sobre la incapacitat lingüística dels locutors…, tot això només té sentit de veritat quan serveix per esbravar la mala sang que deixen les derrotes. El Barça li fa mal perquè és com un company de fatigues. Ara mateix, una derrota al Bernabeu vista per televisió en solitari pot ser una cosa depriment. Decideix que potser serà millor veure la pel·lícula dels dissabtes i esperar que arribi el miracle a l’hora de les notícies de mitjanit. Així no s’haurà de barallar amb la Rosa pel monopoli del televisor.

Mentrestant el locutor entrevista el davanter Stòitxkov, que ha estat exclòs de l’alineació per tercera vegada consecutiva. El locutor vol treure suc de la situació però el jugador es limita a treure’s pilotes del damunt en un castellà rudimentari i a fer cara de bon nen. Pau se’l mira amb cordialitat. Li sap greu que no jugui: a part que és bo, hi simpatitza; un búlgar trasplantat de cop al cor del consumisme. Per força li ha de costar adaptar-se. A més, s’hi sent identificat: té un caràcter lluitador que li crea molts problemes, problemes com els que ell viu al despatx amb en Soler-Niubò (l’últim, aquesta desgràcia de la pèrdua de la notificació que li volen encolomar a ell) o els que ara mateix té, a casa, amb la dona, cada dia més sergent: costa molt que es reconeguin les gràcies d’aquells que no van pel món d’hipòcrita. És curiós: van fitxar el Stòitxkov precisament perquè tenia aquest caràcter batallador que ara li retreuen. També d’ell, de Pau, tothom n’apreciava no solament el bon humor sinó la sinceritat i fins una certa rudesa en la manera de ser i actuar. I, uns anys després, a l’omniscient Soler-Niubò li sembla perillós el tracte directe i viu que Pau manté amb jutges i secretaris, i la seva dona no pot suportar que sigui un home flexible i tolerant, ella en diu «inconsistent i voluble». No n’és. Però ¿i què si ho fos? Perdran sense el Stòitxkov.

Rosa arriba amb la nena, que fa cara de satisfacció. Pau li veu un cap botit, ple de vermells i pelats, que li estimula l’instint de protecció. S’hi apropa, li fa carotes i hi parla amb una veu aguda plena de diminutius i onomatopeies. Mentre ell fa el juganer, li sembla que la Rosa se’l mira amb una expressió de brigada revisant la tropa. I ella, secament:

—Si et penses que despararé jo la taula i posaré els plats al rentavaixelles i arreglaré la cuina estàs molt equivocat. Seria massa barra!

—¿Però què t’empatolles? ¿Qui t’ha dit res? He acabat de dinar, encara no he menjat les postres, en Tià encara és a mig fer (el mira i veu exactament la mateixa quantitat de verdura, al seu plat)… Deixa’m anar al meu aire, no m’ofeguis, Rosa, maca!

—¿T’ofego, eh? I ho faig per sadisme, potser, ¿no? Escolta’m bé, Pau: vaig morta per la terra a causa de la Meritxell, dormo poc i menjo poc perquè vam decidir fer règim; vull evitar, simplement, que tot el teu feminisme de xerrera no caigui sobre les meves espatlles. Només em defenso, ¿m’entens?

Pau decideix callar. Compta fins a 10, ho fa de veritat encara que li sembla una estupidesa, i ho fa per aguantar-se. Ha servit: s’ha dominat. La Rosa el voldria tot el dia al seu voltant fidel com un gosset, amb la llengua a fora i remenant la cua. Si ara reaccionés, vomitaria foc. Val més callar. S’aixeca, comença a desparar taula, clava un mastegot fluixet a en Tià («menja, collons») i se’n va cap a la cuina identificat més que mai amb el Stòitxkov. La pega és que la Rosa no és l’equivalent d’en Cruyff: si fos una star, encara. Però és professora de geologia, i amb això està tot dit.

Sol a la cuina, Pau va esbandint els plats i els va col·locant pacientment al rentavaixelles. Fa el mateix amb els coberts que té en remull, n’agafa un grapat i sent una punxada al dit gros, prop de l’ungla. El ganivet japonès! Es xucla la sang. Mentre frega l’olla amb una sola mà. Torna a tenir llàstima d’ell mateix. No s’imagina en Gaspar o qualsevol dels altres fent de criada ni fent-se talls amb ganivets japonesos; en Gaspar ara deu estar fent el peix al forn, però el fa esportivament perquè cuinar li agrada, el relaxa. Li sembla que sent l’olor del peix i enyora el gust de les patates que avui es perdrà: una mica torradetes però estoveïdes de dins pel suc del peix. Frega els marbres de la cuina i, en acabat, torna al menjador on Tià encara és a mig fer. Potser fa vint minuts que és al mateix punt i Pau ja no sap com prendre-s’ho. Per una banda té ganes d’escridassar-lo perquè no li surti fleuma i consentit; però també se sent culpable que no tingui gana perquè ha estat ell qui li ha donat les patates xips abans. Decideix renyar-lo, però no gaire fort, i l’amenaça d’apagar-li els dibuixos que està mirant si no s’ho acaba tot en cinc minuts. La Rosa deu ser a l’habitació dormint, pensa, i, veient el camp lliure, decideix regalar-se un final feliç per a un dinar tan indigne: agafa l’ampolla de conyac francès i se’n serveix una bona copa. Arrepapat al sofà deixa que el pensament descansi al televisor. No segueix els dibuixos: els troba massa estúpids però són signe de festa i amb això en té prou, de moment. Amb el comandament a distància a la mà, va tallant de tant en tant, molt breument, el fil dels dibuixos per fer una mica de zàpping. Li serveix per amenaçar el nen que encara no menja i per buscar alguna imatge agradable enmig de tanta grisor. Caça el bust d’una actriu que li sona i s’hi entreté fins que el nen protesta («menja, en comptes de protestar tant!»).

Beu el conyac a glopets, amb els ulls tancats i, lentament, van apareixent imatges de dones amb escots agosarats i faldilles llargues fins als turmells que mostren uns peus amb les ungles refinadament pintades, col·locats sobre esplèndides sandàlies de taló alt i punxegut. Són dones-àngel, amb ales de plomes a l’esquena, que es desplacen volant d’una banda a l’altra d’una gran habitació al centre de la qual hi ha una butaca enorme, tota d’or, des d’on un home amb cabells blancs, molt prim, l’advocat Soler-Niubò, riu, feliç de poder pessigar el cul d’aquestes esplèndides figures. Pau s’hi acosta i, respectuosament, li demana que l’hi deixi estar una estona, allà, encara que sigui només per mirar. Però el gran cap Soler-Niubò, que ara té el nas com un bec d’ànec i un somriure de serp, amb llengua bífida inclosa, dicta sentència amb un dit acusador: surti d’aquí, desgraciat, i no torni fins que no porti la notificació del jutge de primera instància sobre l’apel·lació dels contraris en el cas Ferrer contra Dalmases. «Surti, tros d’ase, surti i no torni sense els papers. ¿Que no em sent? Desperti’s, Desperta’t!…».

—Desperta’t, Pau, desperta’t, ¿que no veus que estàs fent exactament el contrari del que va dir-nos l’endocrinòleg? Sobretot, va dir, no es pot beure alcohol i menys alcohols de grau. I tu amb el conyac! I després de menjar, ¿te’n recordes?, va dir que no dormíssim mai, que ens moguéssim, que era important fer la digestió ràpida!

Pau es mira la Rosa, primer amb estupor, sorprès pel to de veu i encara amb la ment perduda entre les plomes d’aquelles dones esplèndides. Amb aquests crits que fa, el xandall que porta i els cabells formant una rodona de rissos al voltant de tota la cara, li sembla ben bé una gorgona amb serps per cabells. Però reacciona, ràpidament. S’aixeca amb els ulls tenyits de sang i surt com una bala del menjador parlant molt alt, cridant de fet:

—¿Però, això què és, una presó o què? ¿Es pot saber per què no em deixes tranquil? ¿Et sembla que es pot suportar, això? ¿Treballar com un condemnat perquè arribant a casa hagi de ser perseguit implacablement? (travessa el corredor i es gira perquè ella el senti més bé; gesticula exageradament amb les mans). Planyo els teus pobres alumnes de geologia i no m’estranya que et truquin de tant en tant amenaçant-te de mort: els deus tenir crucificats (despenja l’abric). I com que ara que estàs de baixa no en pots torturar cap, et penses que jo haig de suplir-los, ¿no? (A mig posar-se l’abric fa el signe de botifarra). Doncs estàs ben equivocada, ¿m’entens?, ja em pots anar dient adéu, si m’has d’estar tocant la pera d’aquesta manera insuportable (s’ha aturat davant la porta de l’entrada). De moment, et quedes el verí per tu, aquesta tarda, perquè me’n vaig…

Pau, efectivament, vomitant rèptils, obre i tanca estrepitosament la porta. Baixa l’escala ple d’indignació, mentre el nen Tià que ha tret el nas per la porta s’exclama cridant: «però, pare, m’havies promès que jugaríem al dicciopinta!». No en fa cas, travessa l’entrada i rebat la porta. Un cop de vent fortíssim el rep just quan enfoca el carrer sense saber on va. Un cop de vent gelat que contrasta amb l’huracà calent de la seva ràbia.