0.

L’italià té el tic de posar-se la mà als testicles. Pau no s’hi havia fixat mai i ara no pot evitar resseguir-li els moviments amb els ulls: aixeca la mà per explicar, per exemple, una esmaixada i reforça la simulació del cop amb un soroll molt exagerat («plas, canya!, ¿avete visto?»), deixa descansar el dits sobre la cuixa i els estira per gratar-se lleugerament els pèls; tot seguit, molt ràpidament, fa el gest de sospesar un testicle, res: un petit moviment cap amunt i ja torna a aixecar el braç per reforçar l’explicació d’un altre cop. Ho fa constantment: alça el braç, l’abaixa, es toca i el torna a alçar. Sempre li ha semblat un simi, l’italià, baix i fosc com és, amb els braços molt llargs, pelut. Però no li havia notat mai aquest tic fastigós. Sembla estrany que no se n’adoni, però és típic d’ell: mentre que tots ja estan acabant de vestir-se, l’italià encara va despullat, vinga a tocar-se els testicles i a treure pit donant voltes una vegada més a la seva victòria («non c’è dubbio: sono sempre il vincitore… non avete niente da fare con me»). Fa un parell d’anys, quan va aterrar pel Club, a tots els feia gràcia que deixés anar ratxes en italià macarrònic. Ara no ho suporta ningú, ni l’Alberto que se’l mira amb el seu posat fred d’aristòcrata —d’aristòcrata plomat—. No és que sigui italià, és que li agrada molt Itàlia. Al principi li feia gràcia però ara l’estrangularia. Pau està segur que, si no fos per la panxa que no el deixa córrer, l’italià s’hauria d’empassar les pilotes que es toca i pràcticament totes les que ara li serveixen per fardar, el molt cabró, després d’haver-se passat el partit amarrat al fons de la pista, fent el joc suec de veure-les venir, teva-meva, tranquil·lament anar-ho tornant tot, esperant el moment d’esmaixar o de fer una deixada segura, amarrat al fons de la pista, fardant de bon tennis tot i tenir un revés de noia, i haver-lo d’aguantar després de cada partit, tant si ha jugat amb ell com amb l’Alberto, amb en Jaume de l’Opus o amb qualsevol dels que recullen pilotes. Encara no entén per què l’aguanten. ¿Només perquè el campionat de veterans el guanya sempre ell? Doncs llestos: s’hi juga el dia que toca i prou.

L’Alberto ha tornat a proposar-los un negoci rodó. Ara es tracta d’invertir en un fons que ell mateix gestiona, sota el paraigua del Banc d’Europa. Tot diner negre, liquidacions cada tres mesos i interessos al 12’5%, com si fos diner blanc a termini fix. Només un paper amb un número de codi i una lletra. Res més. Una inversió secreta, ideal per solucionar les despeses extraordinàries, un sopar fi, una puteta cara, un parell d’ampolles d’un Borgonya del 85, un Gervay Chambertin, per exemple, qualsevol coseta d’aquestes, diu. Pau s’ha tret les ulleres i s’està pentinant. Veu l’Alberto borrosament a través del mirall. Parla tan finament com juga, però sempre se li veu el llautó: no es pot creure en el joc d’un que pràcticament no sua. Un milió mínim, diu, com si estigués demanant un clínex. Amb l’abominable Soler-Niubò el voldria veure: tot el que l’un té de porc, l’altre ho té de fantasma; la parella ideal.

Pau es col·loca les ulleres i s’observa al mirall sense escoltar les reconvencions morals que Jaume ha iniciat. Quin matí de dissabte: treballant inútilment a l’oficina per resoldre, excel·lentíssim Soler-Niubò, el que ni es pot resoldre ni li hauria de tocar resoldre! I ara que podria haver-se desfogat suant i jugant a gust, ha de reconèixer que ha tornat a caure a la trampa del joc avorrit de l’italià. Es promet seguir puntualment el règim que ha començat encara que només sigui pel gust de veure’l agenollat netejant amb la llengua les ratlles de la pista…

—… fer-se ric és bo si els diners es fan honestament, posant en joc les energies i la intel·ligència que Déu ha posat en cada un de nosaltres, però hi ha vegades, s’ha de reconèixer, que el diner contamina l’ànima…

—Vuoi chiudere la boca, Giacomo, per piacere, no siguis avorrit, parlem de fer diners, no ens col·loquis el rotllo moral, ara. Ja ho sabem, que tu ja els tens fets, els diners, i que ara només et preocupa la finca celestial. Certo: tu diventerai un angelo, ma noi siamo cattivi, a noi piace molto di piú l’inferno!

… En Jaume li seria indiferent si no fos que té la virtut de fer perdre els nervis a l’italià. Si quan ells dos fan partit, en Jaume es dediqués a fer comentaris moralistes, segur que guanyaria. Però a la pista, en Jaume és dels que demana perdó quan l’encerta i, en cas de dubte, sempre dóna la raó al contrari. Pau es corregeix el pentinat amb els dits. Si sempre li quedés el cabell enclenxinat com quan és moll! Però, quan s’asseca, se li infla i li fa una cara grossa, com un casquet al voltant de les galtes. És evident que el règim li convé. Beurà una ampolla d’aigua de mig litre al bar i enganyarà la buidor de l’estómac. A casa s’atiparà de verdura. Verdura, verdura, verdura. Ha de mentalitzar-se i amb un parell o tres de mesos haurà rebaixat tot el que li sobra: tremola, italià.

L’italià ensenya els mocasins Martinelli («cento cinquanta mila lire, signori») abans de posar-se’ls. Els deuen fer, pensa Pau, a qualsevol fabricota d’Alcoi. Pugen, finalment, al bar. S’empassa l’aigua en silenci, mirant els pins i les palmeres; la vida podria ser prou amable: sempre que veu jardins i verd ho pensa. Potser si se n’anessin a viure en una ciutat de la mida de Girona o Reus, podrien comprar una caseta amb jardí i…

—¿Cosa succede, Paolo, perchè non parli?

—No estic d’humor.

—Lo so: hai perduto un’altra volta. Non ti preocupi: io sono il campione e il campione vince sempre… no és que siguis dolent sinó que ti piace troppo mangiare.

—¿No callaràs mai?

—Si vuoi vincere, non debi mangiare; guardami: sono piccolo ma sono magro. Magro vol dir prim, esvelt, ¿comprens?

—Espera’m un parell o tres de mesos i sabràs el que és bo.

—¿Ti metti in dieta?

—Només et dic això: d’aquí tres mesos, prepara’t.

—Ma c’è ancora il mio passing, Paolo, guardalo…

—Calla, pesat, fes-te una esmaixada amb les pilotes dels collons… ¿Tant tocar-te-les i encara no saps quan pesen?

—Paolo, caríssimo, no sai perdere! Si t’ha de fer feliç em deixo guanyar.

—N’estic fins dalt de tot del teu italià, sempre amagant-te: al fons de la pista o disfressat d’italià. ¿No tens manera de fer res normal, per exemple jugar un tennis autèntic, amb cops variats?

—Sei veramente arrabbiato. Després de cada partit, plores, poverello…

—Que callis!

—Ma io ti voglio bene: la prossima partita sarà per te.

—Que callis, et dic, collons, que callis. No et vull sentir més, ¿m’entens?

Agafa la bossa de la roba i surt embalat cap a la porta. Sent l’italià com riu moderadament i la veu de Jaume que el segueix demanant-li que sigui tolerant. Es gira i el veu, blanc i sec, com un asceta:

—¿Tolerant? ¿De què? Aquí, hi vinc a desfogar-me, no a inflar-me els collons de santedat.