3.

L’ha vista, finalment l’ha vista. Només pot ser ella, amb aquest cos brutal que es pot deduir fins i tot a través de l’abric, els ulls, el nas ben bé grec… El cor se li ha disparat i, mentre ella baixa amb la lenta seguretat d’una vedette, sent un xoc d’estímuls contradictoris dintre seu. Les galtes se li encenen, com el penis, i, en comptes de mirar-la, s’analitza, deprimit: la wamba pràcticament negra, els texans greixosos, com la jupa de pell. S’ha barallat mil vegades amb la família per defensar aquest vestuari i ara, davant d’ella, s’adona de fins a quin punt és impresentable. Per postres, hi ha la cama enguixada. És lògic, per tant, que ella l’hagi ignorat i que vagi baixant les escales pausadament, entre la indiferència dels uns i els xiulets avergonyits dels altres. Alguns es toquen el colze mentre les noies, intrigades, l’observen com si tinguessin l’ull al microscopi. Ha desaparegut, però ell, encara quiet al replà, intenta inútilment, respirant a fons, recuperar l’olor de flors que ella ha deixat mentre baixava. De cop, com si es despertés, tira escales avall esforçant-se a no topar contra les parets en el vaivé que li fa fer la cama, però obligant tothom a apartar-se i fent caure carteres i carpetes. S’atura breument al replà de l’entrada buscant-la enmig del batibull de gent que entra i surt. La veu esquivant els cotxes per travessar el carrer. Decideix seguir-la i mira de córrer com pot, oscil·lant a través de la massa.

A fora encara fa vent i ho agraeix perquè el mareig que li ha vingut bevent cervesa se li ha fet insuportable d’ençà que l’ha vista. Ha begut massa al bar del Cesco. Havien decidit trobar-s’hi per pujar junts a l’Acadèmia i anar a buscar les notes del primer trimestre. Fins que no han arribat tots, ell, que ha estat el primer, s’ha polit un carajillo, d’entrada, i tres o quatre cerveses, animat com estava, queixant-se del director que els ha fet anar a buscar les notes l’endemà, justament un dissabte, de l’últim dia de classe. Molts companys s’han afegit amb entusiasme a les protestes, però n’hi havia uns quants que potser ni escoltaven. S’ha fixat més en aquests i ha acabat callant com ells: l’únic que li venia de gust és perdre de vista els profes i l’acadèmia, evidentment, però també el bar, l’ambient, les converses, els companys, tot. Però ara, seguint-la, no li sap greu haver perdut mitja tarda al bar i a l’acadèmia. Formen la colla dels desgraciats del curs, dels que retornen als estudis, quan els normals els acaben, com a recurs desesperat per deixar de ser, gràcies a un miserable títol de Bup, missatgers o dependentes; ser dels desgraciats li fa cada dia més ràbia. També li fa ràbia aquesta maleïda cama. No es pot seguir ningú, amb una cama que et fa anar coix i que crida tant l’atenció, sobretot de la part de baix, amb el camal dels pantalons obert i el peu embolicat espectacularment amb mitjons gruixuts per protegir els dits de la fred. Li fa vergonya entrar al bar on ella s’ha ficat però no en pot resistir la temptació; de fet, millor si ella se n’adona. Entra. Ella, asseguda en un racó prop de la barra, està parlant amb un cambrer. Pot apropar-s’hi tranquil·lament perquè no mira en aquesta direcció. Tot passant, agafa un diari i s’asseu a la taula del costat. Obre el diari i es disposa a espiar-la. Només la mira, no se l’escolta. Amb el penis erecte i ple de neguit, s’entusiasma amb tot: el maquillatge abundant, la mirada blava, les bosses que té sota els ulls, la recta del nas, la corba dels pits, sòlida sota el jersei.

S’ajup, com si busqués alguna cosa sota la taula, per mirar-li de prop les cuixes, embotides en una malla groga. Li vénen ganes d’arrossegar-se per sota la taula i tocar-les amb la punta dels dits sense que se n’adoni. És clar que, de fet, millor que ella se n’adonés. Potser quedaria ben contenta de trobar-se un jove com ell, apassionat fins a l’extrem d’arrossegar-se, cansada com deu estar de vells panxuts i, segurament, impotents. Si anés una mica net i ben vestit, s’hi atreviria. Surt amb recança de sota la taula i es refugia novament rere el diari. Veu com li estan servint un plat combinat amb amanida, truita de patates i llom de porc a la planxa. El cambrer també s’asseu. Enceten la conversa amb rutines i bromes de vells coneguts; el cambrer, que és un amanerat, li fa promeses d’amor i ella contesta amb rialles. Però tot seguit ella li confessa algunes intimitats. Té problemes amb el seu xicot, Maqui, a causa de les drogues. Li agradaria deixar-ho córrer tot i anar-se’n, si els somnis fossin possibles, a Hawaii o, si més no, en un poblet petit de muntanya, viure amb algú que fos amable i afectuós (el cambrer s’autoproposa en broma i, mentalment, ell també, i si tingués collons ho hauria de dir fort), potser tenir fills i dedicar-s’hi molt. Parla amb recança del seu pare, a qui fa anys que no veu i es queda una estona en silenci mentre el cambrer es limita a fer-li companyia i a dir-li, de tant en tant, una paraula agradable. L’estudiant enveja el cambrer. Li agradaria tant poder consolar-la! Es considera amb la sensibilitat i l’atractiu justos que ella necessita. Està convençut que, si ella el conegués de veritat, no es miraria les coses amb aquest pessimisme. Li fa ràbia que el cambrer no aprofiti l’ocasió, tan bé que l’aprofitaria ell. De cop, ella fa una rialla alta, sorprenent, i canvia de to. No està disposada a deixar-se deprimir, diu, i proposa al cambrer de jugar a endevinar com són els quatre homes que hi ha al bar a aquesta hora. El cambrer rep la proposició alleugerit i, amb la rialla fàcil, defineix el gras de la barra com un alcohòlic; diu que ho sap pel tremolor amb què agafa la copa.

—Això és molt fàcil de deduir. ¿Ho diries que té el cos ple de taques, sobretot a l’esquena…? Això només ho sabem els metges i nosaltres: Fixa’t que en té sota les orelles i al clatell; doncs n’ha de tenir a tot el cos…

—¿I no et fa fàstic trobar-te aquesta gent al llit?

L’estudiant, seguint la conversa, no ha parat de moure la cama bona, s’ha regirat mil vegades, ha tret el cap per un costat i altre del diari i ara, ja sense seguir la conversa, dóna voltes a la situació. Li sembla que una oportunitat com aquesta no la tindrà segurament mai més. Després de tot un trimestre de sentir parlar de la puta cara que treballa en un apartament de l’escala de l’acadèmia, l’ha poguda localitzar. No és que l’espanti l’erotisme brutal que ella desprèn —res a veure amb el de les noies que tracta— sinó la classe que té, un refinament que se li veu en el maquillatge o en els talons punxeguts de les sabates de xarol i que li fa venir vergonya de la roba merdosa i dels cabells massa llargs que ell porta. Si no fos per la roba, es veuria en cor de contradir les idees de Hellen (Hellen: quin nom tan fantàstic!). En tindria prou amb uns bons texans de marca, un jersei de coll alt, net, i una caçadora nova. Els pijos tenen raó, en el fons: quedes més bé amb cabells curts i roba neta, de marca, davant d’una dona com aquesta. En general, es fa més impacte amb la roba gastada, però davant d’una dona-dona s’ha de ser una mica refinat. La cama enguixada és una altra cosa: pot ser un al·licient… Demostres que no ets de mantega. Segur que la Hellen canviaria d’opinió si el conegués a ell: aquest Xarli és el típic hortera, pantalons estrets marcant paquet, patilles llargues i tupè, com un cantant de rumbes: per més amic que sigui de la Hellen, no s’hi pot ni comparar. La Hellen és un monument, ha de cobrar per endur-se un hortera al llit, és clar que sí. Però amb ell, per poc que l’ajudés la imatge, seria tota una altra cosa. I fins amb aquesta imatge i tot! ¿Per què no? ¿Que potser no ha fet canviar d’opinió moltes noies de l’acadèmia i, abans, de l’institut que sortien amb altres nois? No li caldria una puta si no fos que totes les noies són bledes: té les que vol però no saben fer res, es queden quietes, petonets i prou. Les que tenen fama de putes és que es deixen tocar, només això: deixen fer però no fan. Anar amb la Hellen seria tota una altra cosa. D’una vegada descobriria el sexe, descobriria per què és més bo anar amb una dona que fer-se una palla.

Una puta cara ho ha de saber tot. Ell no la pot pagar però pot enamorar-la. Per més puta que sigui, per més homes que hagi conegut, un noi com ell li ha d’agradar per força. I se li acudeix que o ara o mai: ella l’ha de veure. ¿De què haurà servit amagar-se i espiar-la si no és per tenir, després, encara més arguments d’insatisfacció? Com si no en tingués prou amb les inacabables baralles a casa, amb l’avorriment i la mala llet que agafa a l’acadèmia i, sobretot, sense ni un duro a la butxaca, més pelat que una rata per culpa de l’accident, de la cama enguixada que l’ha deixat K.O., batallant per augmentar la miserable paga familiar, els quatre quartos que el pare li retreu a cada bronca. Ha d’aprofitar l’ocasió com sigui. La Hellen no deu tenir els ulls tan diferents de les noies de l’Acadèmia: si amb les noies d’allà se’n surt, amb ella també, per més experimentada que sigui.

I s’aixeca de cop, no vol pensar-hi més, s’aixeca enèrgicament i fa anar la cadira enrere d’un cop tan fort i sec que la fa caure per terra amb estridència. Hellen i el cambrer es giren i li claven els ulls a sobre. L’estudiant no pot suportar la mirada de Hellen. Una mirada que li sembla burleta. Vacil·la uns instants i després, esforçant-se a avançar, comença a moure el dit índex en direcció a Hellen, com si volgués renyar-la. Obre la boca però és incapaç de dir res, la confusió que sent, barreja de vergonya i de ràbia, li trava la llengua. S’estira els cabells com si amb aquest gest pogués ordenar una mica el cap, vacil·la, es gira, veloçment, com si tingués un tic, ara mirant cap a la porta, ara mirant Hellen, i de cop prova de córrer en direcció cap a fora, movent el cos d’un cantó a l’altre, arrossegant amb la cama enguixada el peu d’una taula del qual es desfà amb un cop sec que li llampegueja os endins com una descàrrega elèctrica. Indiferent al dolor, fa rebatre la porta amb la mà fent Facció de tancar-la i xoca amb algú que es disposava a entrar. Sense girar-se, avança esforçadament cap a l’edifici on hi ha l’acadèmia. Una sola idea, d’entre les moltes que se li nuen per dins, té prou força per estirar-lo: no hi ha res perdut; esperarà que ella torni a dirigir-se a l’edifici, la seguirà. Això no pot acabar d’aquesta manera.

Dins del bar, Hellen i el cambrer Xarli, meravellats per l’escena, han vist sortir l’estudiant i, sense haver abandonat encara els ulls de la porta, però ja rient, han vist entrar una dona prima i amb el cabell tenyit d’un vermell rabiós que es gira amb perplexitat cap a fora abans de tancar. Li expliquen l’escena i es va acostant cap a ells rient mentre Xarli, tot aixecant-se, diu que les deixa soles.

La dona dels cabells vermells s’asseu alegrement tot i que Hellen li nota el punt de contenció habitual. Està convençuda que Bea l’abraçaria, si gosés. Mentre parlen del noi de la cama enguixada, Hellen observa els ulls ametllats de Bea, greus i enormes dins d’una cara menuda:

—M’agradaria veure’t fer un numeret sàdic. En tens tota la cara, fins quan rius sembla que renyis.

—Que n’arribes a ser de caritativa, Helena! Com que tu rius sempre, et costa d’entendre el meu fàstic. Jo en canvi no sé com t’ho fas per suportar la merda que ens inunda. Semblaries el Flaubert si no fos que ell hi posava molta més malícia. Tenia la meva mala llet, el Flaubert, i se l’aguantava amb una gràcia, salvant les distàncies, semblant a la teva: tu tens la bellesa i ell tenia el seu estil. Ell deia que es convertia en una torre de marfil, ben alta, perquè les onades de merda del món hi rebotessin, que és més o menys el que tu aconsegueixes amb la teva bellesa natural: que la merda hi rellisqui sense infectar-te. Ja ho veus, no solament t’admiro, també t’envejo.

—No em cansaria mai d’escoltar-te quan fas sortir els teus Flauberts i els teus poetes. L’únic que no puc suportar és que em canviïs el nom: què et costa dir-me Hellen, i no Helena; de fet ja saps que no em dic ni d’una manera ni d’una altra…

—És l’únic lleig que tens, Hellen: el nom que t’has posat! Ja que te’l canvies, canvia-te’l per bé i no com si sortissis d’una telesèrie americana. Helena és mil vegades més bonic…

—¿Per què és més bonic?

—Però si t’ho explico cada dia!

—Ja ho sé, però torna-hi, els teus contes m’agraden molt. Ara: jo em dic Hellen i prou.

—Com vulguis, però pensa —continua Bea rient amb franquesa— que hi ha qui diu que la cultura ens fa lliures…

—I tant: mira que n’ets tu, de lliure, amb tot el que arribes a saber!

—Sóc lliure: per això em dedico a la prostitució. El treball és un càstig de Déu i, per tant, és ben lògic que mirem d’escaquejar-nos agafant el més fàcil i que rendeixi més. Jo no n’he trobat cap com aquest. Els homes que s’arrosseguen davant meu per llepar-me les sabates són estúpids: em paguen perquè els insulti, una de les coses que m’agrada més fer…

—Però què t’empatolles! Vas arribar a l’ofici per culpa del cavall; si no hagués estat per la droga ara series, no ho sé, mestra o alguna cosa així. Xerres i xerres i, al final, amb les paraules canviaries la veritat de les coses…

—És que sense paraules —imita el gest d’un màgic traient la sorpresa d’un barret—, la veritat no és res i ni les coses existeixen… En fi, tornant a les drogues. Em va costar sortir-me’n, te’n recordes, ¿no? Sort d’aquell metge del Clínic. Doncs, a veure si ara hi cauràs tu. D’ençà que surts amb el Maqui has començat a trobar gust a la coca. I tan en contra que hi estaves, ¿te’n recordes? Es comença així: d’aquí a dos dies, si no vigiles, acabaràs esclafada pel cavall, com ell. Ja veuràs que bonic que és l’infern vist des de dintre! El Maqui no et convé, Helena, vull dir Hellen, de veritat. ¿Però què li pots trobar a un marrec com ell? Si és que, a més, el grates i, en comptes de sang, li surt heroïna: en va ple, és irrecuperable! No ho puc entendre: el Maqui t’arrossegarà. De veritat, és perillós, un noi així és perillós. Els conec, els d’aquesta mena… els conec molt de quan jo hi era. Són capaços de qualsevol cosa quan tenen l’atac. D’una manera o altra, creu-me, et destrossarà…

—No el pots veure.

—No és que no el pugui veure: parlo de coses que passen, que conec. Passaria del Maqui si fos un tio normal; el trobaria massa jove per sortir amb tu, i prou. Ni fred ni calor, no em fa. A tu encara t’agraden els homes; això tampoc no ho puc entendre i, en canvi, m’hi resigno. Però no puc resignar-me a veure com vas caient a la trampa d’un heroïnòman irrecuperable.

—No m’ha parat cap trampa. Sóc jo que vull estar-hi, amb ell. Em va ajudar molt en aquella època del pub de l’Àlex, i ara és ell qui em necessita…

—També et necessito jo!

—Doncs muntem el pis juntes, t’ho dic sempre! Busquem-ne un per aquesta zona. Farem la feina més segures i, a més, si ens demanen numerets, t’ho podràs fer amb mi —fa el gest, enriolada, de bufar-li un petó—: ¿què més vols? —i se li glaça el somriure de cop veient com s’ha enfosquit l’expressió de Bea.

—No em prenguis el pèl —diu forçant un somriure—. A mi, m’agradaria anar més enllà i a tu no, és perfectament comprensible. Si visquéssim juntes, i encara més si hi treballéssim, em penso que comprendre-ho em costaria força més. Segurament em costaria tant dominar-me, ser freda com ara sóc, que ho faria malbé tot. No em convé. No «ens» convé; si és que hem de continuar sent amigues. No en parlem més.

—Ens convenen unes vacances, hi pensava fa una estona. ¿Per què no ens en anem tots tres, vull dir amb el Maqui, al Pirineu, a Camprodon o La Molina? Podríem llogar un apartament…

—Però si el Maqui em té una tírria total! Et despertaries veient una de les teves muntanyes, giraries el cap i em trobaries un ganivet al cor. Si és un criminal en potència! —Bea frena l’excitació una mica còmica amb què ha dit això, s’atura un moment i afegeix lentament, com si fes teatre—: Però quin mal rotllo que porto, ¿no? Vinc a fer un cafetonet amb tu, no per xerrar i encara menys per criticar, sinó perquè em descansis els ulls. Ja ho saps (fa gestos teatrals amb les mans): tota la meva vida em lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca.

Riu. Hellen es fa repetir el vers però tot seguit recorda que no li ha explicat la història del rei banyut de Grècia, i Bea diu que no en té ganes.

—Helena no hi queda gaire bé, ¿eh? —pregunta Hellen.

—Era una mica Barbie, com tu. Passava a dependre sempre d’un o altre home. I tampoc no sabia ben bé per què. Al final de la guerra que hi va haver, va tornar amb el banyut. Per això és molt més interessant l’exemple de la deessa que va provocar l’embolic. O anar encara més enllà: engegar-los a tots a prendre pel sac, els homes. Sense deixar d’explotar-los convenientment, que això no s’ha de deixar de fer mai!

Ja fora del bar i abans de separar-se, queden per trucar-se més tard. Hellen es deixa empènyer pel vent. No ha de fer cap esforç per avançar, de la mateixa manera, pensa, que no necessita fer-ne mai en cap sentit. Sempre hi ha algú que estira o que bufa. I, a més sempre tot retorna al mateix lloc. Tot és sempre igual. Cares que se li barregen, olors diferents que acaben fent la mateixa pudor de suor. Es com si sempre hi hagués un vent empenyent: hores i cares que van canviant, sempre hores i cares, però ella veient-les com si fossin iguals. Com les figures al museu de cera. Això fa: vola com un paper d’aquests. O s’enganxa als xiclets gastats del Maqui i la Bea. S’hi enganxa perquè té por: de la cara esberlada del mort o de les camperes de l’Àlex.

Darrere de Hellen, l’estudiant. No li treu els ulls de sobre. Camina movent-se d’un costat a l’altre i els cabells bruts, estirats, se li gronxen com una cortina entre els braços i els caps dels transeünts.

Anar de putes. Hi ha pensat des de sempre. Però últimament molt més. Hi ha pensat moltes vegades, sobretot al llit, masturbant-se cautelosament al costat de la Rosa, quan ella dorm, protegit el penis amb un mocador per no mullar els llençols amb el semen. I ara que ho ha decidit en ferm s’estranya que hagi estat tan fàcil trencar la muralla interior que sempre havia trobat quan s’ho plantejava. La prostituta —una prostituta ben feta, s’entén— resumeix un bon nombre de característiques de la dona ideal: es presenta de manera ben explícita com a objecte només de plaer, exagera els trets purament externs per remarcar aquesta funció i calla —o, si parla, és per no dir res que tingui cap transcendència—. Pura fisiologia, carn només per ser tocada. Pensar-hi l’excita extraordinàriament. Sent una mena d’electricitat ralentida, de pocs wats, sobre els testicles, el ventre, l’estómac; una presència física, com un pessigolleig que es va desplaçant d’un cantó a l’altre, segons com a gran velocitat, a ratxes, però també a poc a poc fent estades en un punt determinat, deixant-hi marca.

Pregunta on és la parada de metro i unes nenes li diuen que segueixi avall d’aquest carrer que connecta amb República argentina. Tot és tancat i no pot comprar el diari per consultar les pàgines de «contactes». Apressa el pas per guanyar tot el temps que pugui. El vent continua fuetejant. Es un vent fred i poderós, insòlit a Barcelona, on Pau no acaba mai de tenir la impressió que el cicle natural hi tingui cap influència. Ara que s’hi fixa, li fa estrany: aquest migdia, quan ha fet el partit amb l’italià, diria que no l’ha notat. Haver-s’hi d’enfrontar ara que està buscant una prostituta li sembla un exotisme complementari. Se sent protagonista d’una aventura nova, diferent: ha estat a punt de trencar amb tot però ha sabut controlar-se. Es tracta, simplement —simplement!—, d’aprendre a tenir una doble vida. Contra aquest vent, la cosa té un aire èpic. Resumeix, amb un cop d’ull, els anys passats amb la Rosa i es troba fent el bus en la bassa del ridícul: ¿Per què no s’ha atrevit a fer el pas fins ara? ¿Com és que li han calgut tants anys? ¿D’on ha estat traient les provisions d’imbecil·litat moral necessàries per quedar enterrat sota la merda grotesca i carrinclona de tots aquests anys? I, malgrat tot, ara hi veu clar, finalment. Es tracta d’acceptar les conseqüències dels actes: hi ha dos fills que no en tenen cap culpa, hi ha una pobra víctima de les seves pròpies obsessions i, d’acord, ell hi té alguna responsabilitat, en tot això; però no hi ha res que l’obligui, fora d’una ingenuïtat imperdonable que ha durat massa anys, a carregar amb el mort de la situació com si fos un màrtir, un beat, un imperdonable bonifaci! Oposar-se a l’impuls del vent ve a ser una mena de símbol: com si s’estigués transformant en un corc i, rosegant, comencés a obrir túnels per sortir del pou de vida grisa i rutinària on ell mateix s’ha condemnat durant tots aquests anys increïbles. Li ve de gust foradar el vent, les parets d’aquest pou de merda fòssil, i avança forçadament inclinat, quasi marcant el pas, movent els braços amb un ritme viu i regular, travessant petits carrers, estimulat per una eufòria que no s’acaba d’explicar. Si algú ara el pogués veure notaria que en els ulls d’aquest home (artificialment engrandits pels vidres de les ulleres) hi ha la mateixa determinació, plena de gestos i de rictus reforçats pel transcendentalisme, dels militars que dirigeixen, en temps de pau, simulacres de batalla.

Tot i això, el pessigolleig de l’excitació, que inicialment es desplaçava d’un cantó a l’altre, se li ha estancat sobre l’estómac i hi va deixant un pes que comença a molestar-lo. Pau voldria no pensar-hi i continua avançant rítmicament mirant de despistar-lo, enganxant els ulls als arbres desfullats, als edificis i als jocs que fa el vent amb les coses. Però no pot deixar d’auscultar-se: es ressegueix el pes, el fiscalitza, el compara i, a mesura que ho va fent, comença a prendre consciència, cada vegada més esverat, que és un pes dels que no se’n van, un pes que comença a adquirir volum i definició concentrat a gratar en un sol punt, just sobre el duodè, com si hi estigués fent forat. Oh!, voldria no pensar-hi i accelera encara més el pas, decidit a no pensar la paraula fatídica, desolat, convençut de ser el parallamps de la mala sort, però també disposat a plantar cara a les adversitats tal com ara s’enfronta als cops de vent. Per més que no ho vulgui, però, o precisament per això, tota la seva atenció se centra al duodè. No hi fa res que acceleri la marxa com si fos possible deixar aquest pes enrere. No vol pensar la paraula «dolor», s’aferra a la idea de pes per no associar el que sent amb un excés de secreció d’àcid a la boca de l’estómac, tal com li passa normalment quan comença la tardor i la primavera. Però ara comença l’hivern: no té mai acidesa en aquest temps. El neguit d’aquests dies al despatx hi deu tenir prou a veure. ¿I si ara fos una úlcera? Però imaginar la paraula úlcera ha estat com convocar-la. Ja la té, n’està segur. El metge ho va profetitzar. S’ha presentat inesperadament, disposada a destrossar les parets de l’estómac. La idea de càstig s’obre pas amb una gran naturalitat: a través dels fràgils aprenentatges d’adult hi ha nocions infantils que li retornen, com ara aquesta, segons la qual no hi ha manera de despistar la mirada furiosa de la veritat; i si abans la veritat tenia la forma barbuda d’un Déu amb un ull omnipotent i castrense, ara, tot i que ja no té rostre, continua cobrant-li totes les factures. El mal d’estómac el fa tocar de peus a terra: no hi pot fer res —i ho sap, per més que se’n descuidi— contra l’educació rebuda. No pot separar les decisions que pren, en relació amb la Rosa i els nens, de les conseqüències morals que poden tenir. Ho ha d’acceptar i rendir-se a l’evidència: s’està portant com un fill de puta. Per això ara paga l’engany amb mal d’estómac tant com, de petit, amb els remordiments, el vòmit dolorós de les confessions i el càstig.

Està a punt de baixar totalment la guàrdia i rendir-se. Respira lentament l’aire fred i, aturant-se, es deixa fuetejar pel vent com si fos una branca. No pot ser tan tou, pensa: el dolor físic l’ha fet desbarrar. ¿Castigat? I què més! La por del dolor li fa perdre la lògica. El que ha de fer és mirar de no pensar-hi, concentrar-se en un altre punt de cos. Veu que no passa ningú pel carrer i comença a imaginar-se uns peus blancs i delicats alçant-se sobre uns talons finíssims de color rosa (s’arrapa durament els testicles amb la mà esquerra, a través del teixit de la butxaca): resseguir punt per punt, turmells amunt, tota la pell blanca i turgent i tova de la noia, sense perdre’s cap detall, agenollat sota d’ella, pujant amb la llengua cap a la part més suau i més blanca (el penis s’endureix i el colla durament amb els dits), allà on les cuixes es toquen, obrint amb les mans, ara per davant, després a través del cul (estrangulada, la pedra del penis li fa un mal benèfic), els racons més amagats i deixar-hi entretenir la llengua fins que el cos de la noia tremoli ni que sigui de mentida; anar pujant, amb els ulls, les mans i la llengua, en direcció a les bosses dels pits (primeres reaccions elèctriques a l’entrecuix) que, des de sota es veuen petites, blanques i dures. Té el penis encès, com el desig que ara reprimeix per no descarregar-lo d’aquesta estúpida manera pel carrer i en solitari.

S’ha sobreexcitat, però els espasmes frustrats han servit, com preveia, per frenar el pànic que li fa el dolor físic. Respira compassadament per mirar de calmar el neguit i l’excitació. Inspira i expira molt a poc a poc: recorda, avergonyit, que va descobrir aquesta tècnica fa anys a propòsit del part d’en Tià quan es tractava d’acompanyar la Rosa en aquell acte que semblava decisiu, extraordinari —en el de la Meritxell la cosa va ser força més mecànica—. Pensa que si el gran Pipo i els altres el veiessin es moririen de riure; sempre que es queixa davant d’ells de mal de cap, de l’acidesa, de l’artritis o de la lesió del tennista que agafa cada dos per tres, ho fa per compensar-los una mica el bon humor que sempre gasten. Riure o trempar són les dues activitats millors que hi ha per despistar els mals. O tenir una altra molèstia, com ara les ganes d’orinar que comencen a inquietar-lo.

En aquests moments, en Gaspar ja deu estar preparant la cassoleta de peix. Hi deuen ser només ells dos, ara, a l’apartament. Velles músiques dels bons temps (Beatles, Ray Charles) i un vinet blanc-verd per anar obrint, a través de la tarda, l’alegria de la nit. En Gaspar deu estar donant lliçons de cuina al Pipo, que el deixa dir, segur, i es limita a fer veure que només és als llocs, com ell mateix diu, amb una «somnolència eloqüent». El Pipo és un geni: no fa mai cap exhibició d’ell mateix però té la virtut de concertar les inquietuds de tots els de la colla; potser també perquè, sol, s’ho pot permetre. La soledat, reposada i fructífera, del gran Pipo li fa enveja. És gràcies a ell que tots els altres, sotmesos a la rutina matrimonial i als fills, troben, de tant en tant, la possibilitat de tornar ser uns feliços energúmens, bevent, malparlant i rient fins que no poden més, contents de tornar a ser, ni que sigui provisionalment, bèsties com quan vivien a la pensió de la senyora Mercè. Si el Pipo sabés, amb detall, les misèries que cada un d’ells passa a la cova del matrimoni, no s’ho podria creure. Es deu pensar que són presoners en llibertat vigilada. Tant de bo, només fossin això! Li deu semblar que entén les renúncies a què els obliga el fet d’estar casats i per això es permet d’obsequiar-los de tant en tant. Els protegeix: només per amabilitat es pot perdre el temps i els diners que ell gasta organitzant unes xefles tan complicades com la d’avui, amb pantalla gegant per poder veure el partit a tot luxe i amb aquestes esplèndides amigues que aconsegueix fer venir encara que només sigui perquè, de reüll, la vista d’ells se n’alegri. Però no sap res. Si conegués la veritat autèntica de la vida matrimonial que fan s’horroritzaria de compartir-hi amistat: s’espantaria tant que no el tornarien a veure més; els abandonaria per salvar-se del contagi. O potser no, el Pipo és un home extraordinàriament generós, un campió de la caritat que els salva del tedi de cada dia. Segur que aquesta tarda trucarà a casa en un últim intent d’aconseguir que també ell vagi al sopar del Barça. Trobarà la sequedat de la Rosa, pobre Pipo, ell que és tan cerimoniós. Haurà servit, si més no —el gran Pipo no és mai inútil—, per fer-lo quedar bé davant la Rosa: quedarà ben clar que renuncia al sopar per ella.

Que la Rosa captés el sentit d’aquesta renúncia li agradaria, pensa passant pel costat del pont de Vallcarca. Forma part de la nova estratègia: ha d’anar imposant uns drets —ni que sigui passivament, com en aquest cas— per evitar que el pessimisme d’ella el devori: es tracta de quedar-se amb ella però no d’enfocar amb ella el camí del suïcidi. Això queda clar i, amb tot, alguna cosa es remou molt endins a causa de la falsedat d’aquesta jugada, una ombra que es mou en el territori del sentiment de culpa: si el Pipo truca, ell quedarà bé davant de la Rosa just en el moment en què estarà practicant obscenitats amb el cos d’una altra dona. Pau sap que es marejaria si continués pensant com ara pensa i es troba, amb sorpresa, adherint-se a les teories del seu sogre, un home que té per costum fer ostentació de les seves obres caritatives i que sempre li ha fet fàstic perquè el sap podrit de diners i donant una minúscula part del que li sobra. Mentre accelera el pas impulsat pel neguit d’orinar, comprèn, finalment, que el seu sogre va carregat de sentit comú: només pot donar aquell que està ben segur que no li faltarà mai de res; tant el que va escàs i dóna, com el que ho dóna tot, es converteixen, de fet, en nous necessitats. ¿I què pot continuar donant el que, havent-ho cedit quasi tot, tingui por de perdre el poc que li queda? No solament no pot donar res més sinó que, automàticament, es veu obligat a demanar: de donador es converteix en demandant. Així han estat les seves relacions amb la Rosa fins ara: li ha donat tot el que ell té —tot el seu temps, la reclusió voluntària en el convent familiar d’on només surt per la feina, que és l’altra esclavitud— i n’ha quedat tan desgastat i tan necessitat, doncs, de la donació que la Rosa pogués fer-li, que, entre tots dos, han convertit la vida de parella en una patètica associació de miserables. I no solament perquè la Rosa ja ho ha donat tot a la causa de la seva feina sinó perquè, de fet, ara ho veu molt clar: el que la Rosa podria donar-li, en el cas hipotètic que ella tingués res, no compensaria ni de bon tros la donació absoluta d’ell, la seva esclavitud.

Té ganes de netejar-se el maleït sentiment de culpa. Se sent molt convençut de les decisions que va prenent aquesta tarda i, a més, animat per la determinació amb què les encara. Dubta poc, avui, i això li agrada; li va bé fins i tot per dominar les reaccions del cos. A l’estómac només hi ha, ara mateix, una ombra del pes d’abans. Però n’hi ha d’altres: la pressió de la bufeta de l’orina que, ja des de petit, està acostumat a domesticar, o el batec desmesurat del cor contra el pit. Canons que anuncien la batalla. Li agrada sentir-los perquè troba que són signes de l’esperit de victòria amb què s’encara a l’aventura. El cor explotant poderosament i tot ell avançant contra el vent, obrint vials a les muralles de la merda.

Veu no gaire més avall la boca del metro. Se sent tan segur d’ell mateix que, si fos ara, s’enfrontaria sense cap mena de por al grandíssim estúpid d’en Soler-Niubò i li faria veure clar que, si hi ha un responsable dels papers que es perden al despatx, o bé és ell mateix, el magnífic cap i responsable últim, o bé són les secretàries com a encarregades d’endreçar, distribuir i arxivar els documents que arriben per fax o per correspondència. Si el procurador pot demostrar que va enviar la còpia de la notificació de l’apel·lació de la part Dalmases, en l’afer de l’herència dels Ferrer, ¿a ell què cony li expliquen? ¿Que potser es dedica a controlar els faxs, ell? Si no sap ni com funcionen! Estupidíssim Niubò: què s’ha cregut! Tot un matí de ruixat i de crítiques a propòsit d’un error que, s’hagi donat o no en un afer de la seva competència, no té absolutament res a veure amb ell! Pau es lamenta d’haver estat tan tou, tan poca cosa, tan insegur davant del gran cretí, i es promet de fer-li empassar dilluns mateix totes les acusacions que ha hagut d’aguantar.

Al quiosc, pensant en les pàgines de «contactes», compra el diari i baixa les escales de l’estació de Vallcarca. Hi ha un vagó a punt de sortir, hi entra, troba llocs buits i s’asseu. Ha de moure les cames per entretenir la pressió de l’orina. Es neteja les ulleres i comença a fullejar el diari, va girant pàgines sense aturar-se més enllà dels titulars: 70 morts a l’aeroport de Bangkok, el president inaugura la nova…, polèmica entre els partits per…, augmentarà el sou dels ensenyants malgrat la congelació. S’atura a llegir aquesta informació que afecta l’economia familiar. Un augment del 6%, calcula, permetria fer venir la dona de fer feines cada dia, inclosos dissabtes, que seria una bona mesura per tranquil·litzar el clima familiar; moltes de les discussions entre ell i la Rosa surten, precisament, de les petites feines domèstiques i decideix que caldrà vigilar molt aquests detalls a partir d’ara. Assegut, li costa més d’aguantar-se les ganes d’orinar; s’aixecaria però llavors no podria llegir. Mou les cames més de pressa. Continua girant pàgines buscant informació sobre el Madrid-Barça però s’engresca a llegir la crònica de la sentència del cas de l’assassí de Girona. Troba aquest cas fascinant i no pot entendre que l’advocat de la defensa s’hagi deixat fer un gol com aquest: una declaració de l’acusat a un detectiu no pot ser de cap manera una prova inculpatòria! La tàctica de la defensa s’havia d’haver limitat a erosionar aquesta única prova: fent veure, per exemple, que el detectiu es va aprofitar del desconcert psicològic en què es trobava l’acusat com a conseqüència de l’estranya desaparició de la seva xicota. Es tractaria d’explicar que el detectiu, burxant la ferida del desconcert psicològic, es va dedicar a manipular l’acusat fins a fer-li imaginar les absurditats que, finalment, va declarar: que era l’assassí i que havia eliminat el cadàver, primer trossejant-lo a la banyera i, després, ficat en bosses, abandonant-lo en un abocador d’escombraries on havia estat impossible recuperar-ne cap vestigi. Amb una prova pericial a càrrec d’un parell de bons psiquiatres, n’hi hauria prou per muntar aquesta defensa. Mentre es concentra, neguitós però satisfet, en el domini que té sobre la bufeta de l’orina, Pau s’admira de la incapacitat del defensor: considera el cas no solament defensable sinó gairebé fàcil: sense cadàver no hi pot haver assassí. Per altra banda, està absolutament segur que el tipus és culpable, però va tenir l’habilitat de fer un assassinat perfecte: la justícia li ho ha de reconèixer. El detall que li agrada més és el de la banyera: el lloc, suposa, on és més fàcil eliminar els rastres de sang i brutícia que un cos esquarterat expulsa. Un assassí ben intel·ligent, però, finalment, dèbil. Un assassí ben defensable.

Es veu en cor de fer-ho tot, aquesta tarda; se sent ple d’una força que sovint li falta potser perquè s’ha deixat encotillar per tot i tothom. S’ha fet el propòsit de trencar totes les cadenes que calgui i es repeteix, una vegada més, que l’acte que està a punt de fer marcarà clarament la diferència entre l’abans que el dominava i el futur que ell controlarà com ara controla les ganes d’orinar.

El soroll de les portes obrint-se l’esvera, comprova el nom de l’estació, «Catalunya». Massa avall, ha passat de llarg. S’aixeca i surt, tot d’un cop. Corre (incomodat, per l’abric i la suor, amb baf a les ulleres i el pes de la bufeta) per arribar a l’altra andana i poder recular l’estació que ha fet de més. Olora l’aire calent del metro que li recorda els anys d’estudiant, quan l’agafava cada dia. És una olor marronosa i espessa, quasi sòlida. Tanca els ulls amb una punta de nostàlgia: l’olor d’aquests túnels arrossega un deix de vida promíscua i lliure, ja perduda. Una olor, suposa, semblant a la d’un pis de prostitutes. No és una olor amable. Ni neta. Dubta que sigui convenient, però no vol pensar-hi. S’espera sense deixar de moure’s per l’andana. Veu una sabata brillant, amb el taló finíssim i unes mitges de color magrana que li ajuden a pujar agradablement els ulls fins a les cuixes d’una dona asseguda. És rossa, segurament tenyida, amb els cabells massa llargs per l’edat que deu tenir, força més de quaranta. Va molt pintada (carmí per damunt de l’estricte perímetre dels llavis; rímel abundant; coloret i ombres per dissimular les bosses sota els ulls). Li observa detingudament, sense vergonya, el contrast entre el nas, prominent, i els altres trets de la cara, agradables tot i l’edat; ella, sense incomodar-se gens, continua fent un moviment pendular amb la cama que té plegada damunt l’altra. Pau pensa que pot trobar una dona com aquesta; de fet, està segur que és exactament el tipus de prostituta que hi deu haver darrere la majoria d’anuncis de contactes i no està gaire convençut que sigui això el que busca. Arriba el metro, entren i, deixant-se dur per l’instint, es col·loca davant per davant de la dona. Sense poder deixar de moure acceleradament les cames, es dedica a observar-la: porta les ungles de les mans molt llargues, encorbades cap endins com els unglots d’una urpa i pintades amb un vermell desgastat que deixa entreveure el negre interior. Pau es pregunta per què aquesta brutícia, com l’olor de metro, és repel·lent i atractiva alhora. La dona també se’l mira fixament, potser cansada que la inspeccioni, o potser perquè troba curiós que ell no pari de moure les cames. Pau en un altre lloc dissimularia, però ara se li’n fot. Avui ha decidit posar-se ferro a la cara. La dona es treu un mirallet de la bossa i es repinta els llavis movent-los exageradament d’una manera que ell troba gairebé obscena. Després li sembla que s’estira la faldilla amunt i que ho va fent a poc a poc perquè no es noti gaire. Pau està convençut que aquests petits moviments són més que una oferta. El metro, però, acaba d’arribar a «Passeig de Gràcia»… Vacil·la un moment perquè ella sembla molt tranquil·lament asseguda…

—Jo baixo aquí, ¿i tu?

—Baixa tranquil, quatre ulls! —contesta ella sense ni mirar-se’l.

Surt escopetejat a través del túnel, amb l’ou del ridícul esclafat a la cara. No és que s’hagi considerat mai un Apol·lo, però, malgrat la panxa, sempre s’ha sentit un tipus passablement atractiu. No li costava gaire lligar de jove i encara amb les noies del despatx està segur que li seria relativament senzill tornar-ho a provar (si no fos que al despatx ni parlar-ne). No entén, doncs, a què ha vingut el menyspreu d’aquesta rossa decadent. L’escena, però, li ha estoveït una mica el ferro de la cara. Mira el rellotge, el temps va passant i li sembla que, fent tantes voltes inútils, no acabarà mai de fer el pas: ja són un quart i set minuts de cinc. Ha de buidar la bufeta, a més. Ara sí.

A la sortida, troba una noia que no pot obrir la porta per la pressió del corrent. Ho prova ell i se’n surt sense gaire esforç. Aguanta la porta perquè ella passi: li veu uns ulls grossos i una mica tristos, bonics, però ella els acluca per sortir i ajup una mica el cap mentre diu un «gràcies» que es perd entre els xiulets. Li observa la figura sense acabar de sortir. Mira de recordar quin bar hi deu haver, per aquesta zona del passeig de Gràcia, un bar net per orinar i on pugui estar tranquil per consultar les pàgines de «contactes» i, alhora, per telefonar sense problemes. Es decideix per un pub al costat de La Pedrera on el va citar un client una vegada. S’hi dirigeix a pas viu, tota la pell de gallina. El passeig ja està il·luminat, a aquesta hora, tot i que encara hi ha llum diürna, una llum de cara de malalt. Els plàtans tenen, a la part alta del tronc i a les branques més grosses, un collaret amb desenes de petits llums que ara sembla que estiguin a punt de volar. Davant d’alguns bars i botigues, uns papanoels fan sonar la campaneta i s’han d’estar recol·locant a cada moment la gorra vermella i el postís de la barba. Hi ha molta gent. Caminen dificultosament i arrosseguen com poden les bosses dels regals. Cada botiga vomita cançons de Nadal. Pau baixa obrint-se pas esforçadament, amb la bufeta a punt de rebentar-se-li. La broma de Nadal consisteix a presentar com a extraordinària la vida familiar. Li ve al cap la figura d’en Tià avorrint-se sol davant la tele, sense poder fer servir el dicciopinta que li van regalar ara fa justament un any. Pau encara no hi ha jugat mai. Fins i tot a l’estiu, a Palamós, li va fer mandra i se’n va lliurar amb excuses molt poc creïbles sempre que el pobre Tià li ho demanava; és l’única joguina, dels centenars de joguines que deu haver tingut, que li fa il·lusió. I no hi pot jugar pràcticament mai. Vet aquí un pare, pensa, se’n va de putes mentre el nano es podreix d’avorriment davant la tele que l’està convertint en una veueta. Ha de córrer perquè té por de pixar-se a sobre. Hauria de tornar enrere, si fos un bon pare, hauria de tornar enrere i deixar estar tota aquesta bogeria de les putes i centrar-se en allò que és important: els fills, si més no. ¿Que no ha decidit continuar amb la Rosa per en Tià i la Meritxell? Però no vol sentir-se. Ha de continuar endavant. Sobre el cor hi torna a haver un amplificador que ofega la música nadalenca del passeig. Algú ha perdut una bufanda que s’ha enganxat, volant, al rètol encès d’una botiga. No vol deixar-se arrossegar com aquesta bufanda: ¿que no ha decidit fer justament el contrari, foradar les muralles interiors i enfrontar-se a l’ensopiment i la vida grisa que ha provocat, precisament, que sigui tan mal pare? Sent com se’l disputen: les idees de sempre contra les ganes de trencar. Ha d’atrevir-se a trencar, com sigui. Veu el bar a l’altra banda del semàfor, travessa en vermell saltant enmig de l’estridència dels clàxons i els motors.

Entra suant d’angúnia per culpa dels orins i constata, decebut, sense aturar-se, que el bar és massa ple de gent: només una taula buida, però massa acostada a un grup nombrós —podrien veure fàcilment quina secció consulta del diari—. Segueix fins al fons, entra als lavabos, bravada àcida. Es descorda la bragueta i deixa anar el raig a gust. Sempre s’espera tant com pot, d’ençà que en Joni explicava que, sentint la vigorosa rajada del seu fill adolescent, s’havia adonat de com els anys havien reduït la seva. Tot i aguantar-se tant, el raig de Pau descriu una corba gruixuda però lànguida. Rentant-se les mans, se li acudeix el bar del Boulevard Rosa, una mica més avall, ple de gent que entra i surt i on ningú no hi va a mirar.

Baixa corrent, amb els vidres entelant-se, pel marge esquerre del passeig —córrer ara li esbrava un neguit que té por de no saber controlar—, esquivant la gent i els paquets que porten. Travessa volant, endut per un corrent favorable, cap a l’altra banda. Una ventada li fa girar el cap i veu en un edifici de vidres el reflex de les brases del sol ponent-se. Entra al Boulevard i li salten al damunt, intempestivament, la calor, la gentada, els llums, les músiques. Es descorda l’abric i va suant mentre s’endinsa a través de l’enrenou cap al bar, un lloc de pas on recorda haver llegit el diari relativament tranquil i relativament a prop d’un telèfon. Però el lloc també és ben ple. Comença a dubtar que tingui gaire sentit el que fa, però es revolta contra aquest dubte: ni que tingués a dintre un doble agent moral vigilant per fer-lo fracassar. ¿Per què esclau sempre d’aquest joc: afirmar-se i dubtar, fer i desfer? ¿És que no hi haurà manera de sortir-ne? Recorda que, a sobre d’on ara és, hi ha una zona d’antiquaris amb un bar normalment buit. Recula. Dóna una ullada despectiva als excèntrics que inunden el túnel de les galeries comercials: l’ofenen les mirades de rebuig dels tipus efeminats i de les noietes extravagants vestits d’una manera que només poden exhibir en aquesta mena d’antres; mirades de suficiència que l’acomplexen (pensa, una mica encongit, en les solapes, massa amples, passades, de l’abric que porta) malgrat que tota aquesta gent li sembla estúpida.

Surt a fora i connecta seguidament amb l’escala que porta a les botigues d’antiguitats. Avança, sense mirar els petits aparadors de vidre, i observa de lluny, alleugerit, que el bar és pràcticament buit. Col·loca el diari sobre la taula més arraconada, al costat d’un aparador amb objectes modernistes, s’acosta a la barra i demana una Estrella. Mentre s’espera, observa una dona que hi ha dreta a l’altre extrem. No ha deixat de parlar amb el bàrman ni mentre ell demanava la cervesa. Deu ser la mestressa del bar, pensa, pel to confiat i imperatiu que fa servir. És notablement grassa, porta una túnica que li cau, com una cortina, dels pits enormes directament als peus; Pau troba, amb tot, que té els trets de la cara prou bonics. Ella parla de la neteja del local i sembla molt ofesa. El bàrman, que s’ha acostat amb la cervesa, en dóna la culpa al company del matí mentre fa rajar el líquid dins el got mirant de no fer bromera (Pau està a punt de demanar-li que no ho faci així, que la cervesa s’ha de prendre justament amb bromera, però no s’atreveix a dir-ho). Paga, pregunta pel telèfon i està content de saber que funciona sense monedes; s’endú la cervesa al racó, obre el diari per les pàgines d’anuncis i mentre s’acosta per llegir la lletra menuda es treu la Montblanc. El contacte dels seus dits amb la Montblanc coincideix amb la lectura del primer anunci «Sado…»: no és fàcil esbandir el sentiment de culpa, la Rosa li va regalar aquesta estilogràfica ara ja fa deu anys. Institivament es toca l’anell, se’l treu i el barreja amb les monedes a la butxaqueta. Continua llegint, amb excitació, anguniosament. Ha de buscar una cosa cara que garanteixi mínimament la higiene i, sobretot, que eviti infeccions. La sida! Vacil·la. Això sí que podria ser un càstig! Els preservatius, per més que diguin, no són segurs, ho va llegir l’altre dia. La sida es pot agafar amb la saliva, a més: alguns metges ho creuen malgrat que les declaracions oficials s’entestin a negar-ho. Qualsevol ferida, en tot cas, per petita que sigui, pot inocular el virus… Potser que deixi de jugar… ¿Potser? ¿No pot deixar de fer el beneit? Abandonar aquesta rauxa que li ha agafat, tancar-se en un cine, veure una bona pel·lícula, no pensar en res, deixar-ho córrer tot… ¿Que no podria ser que, per culpa d’una d’aquestes petites ferides microscòpiques que hi ha sempre a la pell, un forat de gra, el que sigui, se li enganxés aquest maleït virus? Ho ha llegit: la major part de les prostitutes són drogaaddictes i, si no agafen el virus en els contactes sexuals, l’agafen per culpa de les xeringues contaminades que es passen les unes a les altres… Tot això és ridícul, un ridícul més del doble agent moral que té amagat a dins. No pot ser que totes les prostitutes estiguin infectades de sida: si fos així, l’epidèmia ja seria imparable. Una mica de distància, només una mica, es demana. A aquest pas, acabarà com aquell cantant negre destenyit que no dóna mai la mà sense guants. Ho ha decidit i arribarà al final: ha de continuar. Però no, no cal témer les infeccions, buscarà alguna experiència que ofereixi sexe fred. Res de penetracions: ni amb preservatius! Una cosa rara i ben morbosa, una experiència fetitxista, el que sigui (va passant el dit per tot d’ofertes que li semblen massa convencionals), però una experiència de sexe fred, sense contacte directe, o potser sí, però que sigui ell el que controli el joc i, si cal, que ella ni el toqui.

«… Tinc el Pau, és clar. Però es va tornant més i més simple, com si reculés cada dia que passa a un estadi purament instintiu. De vegades sembla un d’aquests gossos enormes i peluts que dormen al menjador d’algunes cases: impressionen els forasters però són, més que inofensius, abúlics, i mostren el vigor només quan es desplacen, dinamitzats pel mateix ritme de la massa de carn en moviment, o quan els neguiteja la insatisfacció d’un instint, la gana per exemple, que pot arrossegar-los sobtadament a un furor rabiós —furor que es fon sobtadament si els ofereixes allò que l’instint els reclama—. I això que el Pau ara gasta un cinisme molt modern que et deixaria estupefacta: res a veure amb aquell rústic bona fe que deus recordar.

»He comès tres errors decisius en la meva vida. Tots tres tenen a veure amb el Pau: casar-m’hi i tenir-hi dos fills. Et deu semblar molt gruixut que l’últim error sigui tan recent. A mi també: encara no me’l sé explicar. Hi va insistir tant, a tornar ser pare, amb tanta obsessió i durant tants mesos, que al final vaig claudicar. No per frivolitat, és a dir, perquè callés, sinó perquè alguns dels seus arguments semblaven consistents i, sobretot, honestos; deixant de banda el fet que els arguments tinguessin sovint la música de fons del seu típic furor instintiu: si havíem tingut el Tià, anys enrere, a instància meva, per facilitar la meva realització com a dona —pecat femení de joventut—, no podia prescindir de la seva voluntat de tornar a ser pare i de formar una família més completa, més a l’estil, em deia, de les que havia envejat —el Pau és fill únic— al Palamós de la seva infància.

»Vaig acceptar de concebre el segon fill, tot i que feia anys que el nostre procés estava irreversiblement viciat pel caràcter abúlic del Pau. Però jo sortia d’una duríssima batalla a l’institut i devia tenir tocada la capacitat defensiva. El que em va acabar de fer cedir, em penso, devia ser el meu optimisme: l’esperança que tinc sempre, fins en els moments més difícils, de veure canviar les coses. Veient el Pau defensant amb passió un model de família, sentint com repetia una i altra vegada els seus arguments nostàlgics i, aparentment, honestos, em va semblar que era possible, per tard que arribés, un canvi positiu en la seva personalitat. Vaig posar-li condicions, especialment que es fes responsable directe del nou fill i que acceptés, per tant, aquella càrrega que es dóna per suposat que accepten les dones. Va dir que sí de tot. Però li és tan fàcil parlar, al Pau!: es passa la vida fent-ho als jutjats. Una xerrameca buida que l’ha entrenat en l’art de l’engany i la hipocresia. En fi, ja d’embarassada vaig entendre l’error. Quan ho vaig veure clar, era massa tard per avortar. Encaixo l’error i me’n responsabilitzo. Tenia la guàrdia mental baixa.

»Tinc la Meritxell aquí davant, al bressol, mentre t’escric. Em costa molt d’acceptar els condicionaments que m’imposa. Feia uns quatre anys que, amb el Tià poc més o menys autosuficient, tenia una llibertat gairebé absoluta de moviments i ara aquest petit tros de carn viva, rodonet i feble, tan limitat, me l’ha segrestada del tot. La presència de la Meritxell m’imposa, per exemple, l’absència de Bach: ella dorm i he de prescindir, per no alterar-li el son, d’aquella música tan lògica, tan precisa, tan racionalment pura; aquella música que em confirma, cada vegada que la sento, que la percepció de la bellesa i la profunditat de les emocions que la capten depenen sempre d’una estructura lògica, d’un càlcul racional. Això és nou, en mi, ¿eh, Maite?, és una autèntica passió, quasi una droga, ho reconec: la música de Bach ara l’entenc del tot, perquè he volgut estudiar-la, però ja abans de reconèixer-la bé m’euforitzava. Em penetrava com si ordenés les meves percepcions. Ara sé que la bellesa i el sentit són conseqüència de la raó i la claredat, no pas una explosió de la sensualitat que provoca confusió i turbulència.

»Encaixo l’error d’haver gestat la Meritxell. Dels errors, no se’n pot fugir: et persegueixen com una ombra i arriben a immobilitzar-te. Els errors són avisos que t’ajuden a revisar-te per encarar amb més coherència el futur. La Meritxell, com el Tià, com el mateix matrimoni amb el Pau, no són una fatalitat. La vida té un sentit, encara que sigui negatiu: evitar el triomf del desordre. No vull deixar créixer entorn meu l’heura del caos. Ja sé que la vida amb el Pau segurament no canviarà mai en positiu: fa anys que és un interior de frigorífic, una relació ben assortida de productes però amb una fredor vital absoluta. També sé que el Tià creix com tots els nens occidentals: aviciats de tenir molt més del que poden digerir. El nen se m’enfronta sistemàticament i amb la Meritxell també pot passar. Per això l’arribada de la Meritxell m’ha servit d’alerta general. Estic més decidida que mai a lluitar per evitar que els meus fills es converteixin, com passa amb tots els nens i els adolescents d’avui, en caricatures de la voracitat consumista del nostre món. No és que no ho tingués clar abans, però Terror m’ajuda a renovar encara amb més convenciment el meu propòsit…».