4.

Hellen travessa el vestíbul de l’entrada fent un esforç per no escoltar els comentaris («… te la faré sortir per les orelles…!») del porter de l’edifici, un home baix i calb que s’asseu rere el taulell amb un diari esportiu a les mans. Però no se’n surt, i es descontrola en una barreja d’indignació i nerviosisme. Ha de fer un gran esforç per impedir que l’agitació li surti a fora, sap que no li convé tenir problemes amb aquest home repugnant que l’espia i la insulta, fins i tot a dalt, des de l’altre costat de la porta de l’apartament. Des del primer dia que es va instal·lar a l’edifici, el porter s’ha comportat com un energumen i ella ha de fer com si no hi fos, per evitar complicacions, tot i que això, segons com, el converteix en un home més agressiu encara. Fins que no tanca la porta de l’ascensor, no deixa de sentir grolleries. I quan prem el botó del sisè, mentre l’ascensor arrenca poderosament cap amunt, sent com una migranya que baixa del cap i s’instal·la pesadament als pulmons. S’ofega. No es pot treure el ressò d’aquesta veu que la rosega per dins com un àcid: no té ni esma de respirar, tot és inútil. No és que hagi donat mai gaire importància a res del que fa, que és ben poc a part de deixar-se anar, però és que, de sobte, ha tingut la impressió d’haver tocat fons. La Bea diu que el Maqui és perillós; i és cert: tan perillós com la mateixa Bea, que és tan llesta i tan dura i que li deixa ben pocs camins de sortida, quan parlen. Ara li arriba a semblar estúpida la simple idea que ha tingut de fer vacances amb ells dos. ¿Com és possible que s’arribi a enganyar tant? Aquest home fastigós, el porter, té la virtut, quan la insulta o quan li aboca els vòmits de les seves fantasies, de fer-la tocar de peus a terra. Queda clar que és on és perquè no és fàcil sortir-ne. El somni de marxar i deixar-ho tot enrere! ¿Com és que aquest somni apareix una i altra vegada, inútil i sempre renovat? Li surten unes llàgrimes grosses i consoladores. La pena que ella mateixa es fa és desagradable però dolça.

Ja a casa, penja l’abric a l’armari empotrat, entra a la sala, veu el llum intermitent del contestador però no té ganes d’escoltar-lo. S’estira al sofà, veu sobre la taula la capsa dels Montecristo d’en Benites: quin cansament! Tanca els ulls, mentre plora. Després s’aixeca, entra al dormitori, obre el calaix de la tauleta de nit i treu d’un joier una bosseta blanca de paper, passa per la cuina, agafa un ganivet i torna a la sala. Mira de no pensar en res, tot i que li és inevitable recordar el que li ha dit la Bea fa un moment al bar. S’està deixant conduir per la inèrcia. Però és que no pot més. Les coses van com van: malament. En aquestes condicions la xerrameca de Bea li fa ràbia. I ganes de portar-li la contrària. Li ho hauria d’haver dit. ¿I què? No hi ha gaires llocs més on anar a buscar sensacions agradables: escampa una pols blanca i una mica espessa sobre la tauleta de vidre, la desfà passant-hi diverses vegades el ganivet com si tallés i la disposa en forma de ratlla. Treu del moneder un bitllet de deu mil dels que li ha pagat en Benites i el converteix en un tubet prim que es col·loca al forat esquerre del nas mentre amb un dit es tapa l’altre. Acosta el tubet a la ratlla de pols blanca i l’aspira. Repeteix l’operació amb l’altre forat. Va perseguint amb el tubet tota la pols dispersa. Ho fa a poc a poc, concentradament. Després s’aixeca, inspira aixecant els braços diverses vegades i escolta com puja el benestar per dins, primer per les extremitats, un pessigolleig amable i lent, i, de cop, una energia quasi sorollosa que explota per l’estómac, els pulmons i el pensament, un bany fresc que neteja per dins i deixa un rastre glaçat molt potent, el gust i el moviment del plaer pur, mental. Com si el cos pesés molt menys i el pensament flotés còmodament per dins sense compressions ni límits.

Es veu tot petit des d’on ara mira. Té ganes de riure pensant en la Bea, en les seves pors i la serietat que arrossega fins quan fa broma. S’estira al sofà. Les cares del Maqui i la Bea es confonen. Si es concentra en el pentinat del Maqui, amb la divertida tira de cabells que li puja cap amunt en un estil punki que el fa semblar encara més nen, acaba pensant en el clatell de Bea, curt i prim també com el d’un nen, sota el casquet vermell. Són titelles esbatussant-se amb pals perquè ella rigui. Titelles d’un guinyol que ella va veure de petita o que ha vist fa poc en una pel·lícula. El Maqui i la Bea en una pel·lícula de dibuixos animats, dues petites ratetes germanes barallant-se davant l’atenta mirada de dos gats, un d’ells enorme i pelut amb la cara granelluda de Benites i un altre de petit, però furiós, amb mirada de llop.

Veu rodar cada vegada més de pressa tot de cares que s’acosten i s’allunyen, trossos de cara, de fet: nassos enormes, dents grogues, galtes pigallades, colls bruts, ulls amb sang, amb llops, amb taques de greix, ulls com espases, com taronges, com boscos d’hivern, ulls com ulls de xai, de vedell i de gat. Roden vertiginosament fins que baixen a l’estómac i es confonen amb els gasos amb el gust de ceba de la truita que ha menjat. S’incorpora pesadament, expulsant gasos, mirant d’esbandir les imatges que l’assalten. Es concentra en el llum intermitent del contestador automàtic i en pitja el botonet. Procura fixar-se en el que diu la cinta, les obscenitats d’un boig, el de sempre, i la notificació d’un home que, per la veu, sembla vell: arribarà a un quart de sis, informa. Tanca les parpelles tan fort com pot, com si fos possible centrar el diluvi d’imatges que l’assalta, s’emplena un got amb whisky i engega el televisor.

Fan una pel·lícula de romans i es disposa a deixar-s’hi arrossegar, li agraden des de petita però no aconsegueix de fixar-hi l’atenció: els cascos emplomats, els cavalls, les masses al circ, els actors amb capa vermella… les imatges es barregen en una acumulació desordenada. Se sent ingràvida, sense pes, feliç de no poder seguir ni una pel·lícula, volant entre imatges i cares que van del televisor al cervell, i viceversa, en un caos de flashos de discoteca. Tot aquest garbuix li és extraordinàriament amable: la tristesa que fa uns minuts l’oprimia ara se’n va volant amb dues ales d’angelet, convertida en un caparró de criatura grassa i somrient; el pensament corre amunt i avall, divaga, es perd, retorna, es cansa perseguint gladiadors amb la cama enguixada, xeringues que apunten inútilment contra els escuts de la guàrdia pretoriana, senadores amb capa i clatells pelats discursejant sobre els apartaments de la Molina… De tant en tant fa un esforç de concentració; aleshores es veu com si protagonitzés una pel·lícula: asseguda davant del televisor, tranquil·lament estirada en un sofà d’una habitació penjada sobre l’univers, veient les imatges de l’aparell i també els planetes, separats per llargues distàncies, grups d’estrelles gravitant als horitzons i alguns meteorits que travessen l’esfera del cel. Ho veu tot des d’aquest mirador solitari. Ho entén tot, no li calen més explicacions. Respira tan a poc a poc que sembla que passin hores entre cada glop d’aire: mentre els pulmons s’emplenen podria abraçar el món.

Fixa la mirada al televisor i comprova una vegada més que és agradable sentir veus sense esforçar-se a entendre què diuen. Es deixa encisar pels gestos teatrals que fan els actors, feliç de trobar-los tan incomprensibles com les paraules. Fins que s’adona que és fàcil esborrar els últims rastres del malestar: n’hi ha prou d’apagar el televisor per obtenir el silenci. Ho fa. L’habitació queda en penombra. A fora, rere el vidre de la finestra, i sobretot aquí dins, la llum del dia es va fonent. Hellen observa fulles i papers que travessen, fent giragonses negres, la llum cansada. Mira el rellotge. Un quart de sis. Tanca els ulls, estirada al sofà. Una son dolça la xucla, ràpidament i amb molta força, cap endins. La respiració se li fa encara més lenta i més ampla.

Sona un timbre nerviós que ella, enganxada a la respiració, triga a identificar. S’incorpora amb recança, sortint del fons d’un pou sense imatges, i s’acosta mig adormida a la porta; mira pel foradet i veu la calba d’un home que deu ser molt baix. L’obre quasi sense mirar-se’l i sense deixar-li dir res el fa passar a la sala dient-li que ara torna. Es tanca al lavabo, es renta la cara i les dents i es fa fregues de colònia per sota l’aixella. Somriu de veure’s esperrucada al mirall i comença a fer ganyotes tibant-se la pell de la cara amb les mans fins que esclata en una passió de riure. Ho fa molt fort, a grans batzegades. Sense deixar de fer-ho, es pentina amb quatre passades de raspall, però els cabells li queden esbullats i aixafats de la part del darrere. Camina cap a la sala pintant-se els llavis. Quan és davant del vell, que es mira una mica espantat les marques de carmí que Hellen du com una mena de bigoti, ella diu:

—¿Què vol? —secament, amb la mirada encara perduda cap endins, sense veure’l en l’habitació fosca, pràcticament negra—. ¿Què vol? —repeteix.

El vell, després d’algunes vacil·lacions, s’escura la gola abans de gosar dir amb una veueta afònica:

—No se m’aixeca. ¿Hi pot fer alguna cosa, senyoreta?

—I tant si hi puc fer —esclata—. Però li costarà una miqueta car. ¿Van bé quaranta mil?

—Ho trobo excessiu, senyoreta; ¿què li semblen trenta mil?

—Mi-te’l —fa una ganyota que vol ser humorística—, ens ha sortit estalviador! —girant-se per mirar-lo, meravellada amb el groc de la pell que li fa pensar en una figura de cera—. Deixem-ho en trenta-cinc, si ens en sortim, i trenta si no hi ha manera, ¿d’acord?

El vell fa un gest de resignació i, seguidament, es posa les ulleres i s’acosta a Hellen —que s’ha estirat al sofà i l’observa amb una expressió riallera— com si es disposés a estudiar un document. Quan és a l’alçada de la cara, diu:

—¿És una nova moda pintar-se la part de sota el nas?

Hellen, rient impostadament, li pessiga la galta. Es treu un mirallet de la bossa, es neteja amb un clínex i es repassa els llavis amb un to més brillant, però no acaba de fer-ho bé, no aconsegueix centrar-se, li costa moure’s, tot el cos li pesa i, malgrat els esforços, diria que està pensant en una altra cosa, però no: justament pensa en el que està fent. És molt difícil moure’s i, alhora, observar els moviments. El pes que sent convida a estar-se quieta. El vell, dret davant d’ella, suggereix que potser si volgués despullar-se, ell, veient-la nua, se’n sortiria, tot i que no n’està segur. Hellen s’aixeca pesadament, col·loca el peu sobre la taula, es treu les sabates pressionant-les pel taló, s’aixeca —va molt a poc a poc, reconcentrada—, s’obre la cremallera de la malla groga, es treu a càmera lenta les mànigues i els camals, els sostenidors i, finalment, les calces, es col·loca novament les sabates i diu «voilà» (es veu o li sembla que es veu dues i tres vegades cada moviment que fa) mentre va movent els malucs seguint un ritme regular, com de taula gimnàstica (i un… i dos… i tres). El vell s’abaixa els pantalons i els calçotets (a ella li ha semblat veure una taca de groc fosc, ¿de què pot ser sinó d’orins?, sobre el blanc del cotó). Ell se la mira: la mà aguantant un penis flàccid i una mirada de miop. S’hi estan una estona. Ella, movent-se sense música, converteix, de tant rodar, el verd pàl·lid de les parets en un prat assolellat; va donant voltes i voltes sobre ella mateixa corrent a través del prat, perseguint unes llagostes vermelles i verdes que salten d’una banda a l’altra. Quan sembla que les ha atrapades, s’escapen saltant-li per entre els dits. Li sembla que no les podrà agafar mai i corre desesperadament, ballant amb ràbia, provant-ho per última vegada: n’ha vist una d’enorme, la persegueix a salts, movent-se àgilment entre el sofà i la tauleta, girant-se d’esquena al vell, agitant el cul frenèticament, corrent més que mai per l’herba, saltant de cul sobre la llagosta, sentint com l’esclafa i es rebenta sota el seu pes i com es queixa, senyoreta, que em fa mal que m’està aixafant les cames, sisplau, senyoreta, les cames!

Es reincorpora encara amb la impressió del sol ulls endins, li costa discernir les faccions del vell estirat a terra i demanant clemència. L’ajuda a aixecar-se. Es baix, quasi com un nen, li arriba just als pits; l’agafa pel cap i, d’una estrebada, l’amorra perquè els llepi, li ordena que ho faci però ell fa forces per separar-se’n i li demana per marxar. ¿Per què? Hellen no escolta la xerrameca nerviosa del vell però mentre aquest es vesteix, ella, asseguda al sofà, fa un esforç per recordar alguna cosa important que no aconsegueix aclarir. Tanca els ulls ben fort per estirar seqüències: llagostes de cera que salten sobre la calba groga com la taca dels calçotets, un groc rodó de moneda, diners… els diners!

Els hi reclama amb una veu estrident, molt alta, i el vell, que s’està acabant de vestir amb les mans tremoloses, va dient «d’acord, d’acord, calma…». Però, de cop, quan es veu vestit del tot, arrenca a córrer trontollant pel passadís. A Hellen li costa de reaccionar i fins que ell ja és a la porta no comença a perseguir-lo. Sent el terrabastall de la porta davant seu i reprimeix els crits a mig fer perquè de cop ha pensat en la cara dél porter com si fos la cara esberlada del mort. Amb la porta oberta, escolta com el vell baixa pesadament les escales. Es veu rabiosa i cridant però no està segura de ser ella.

Inclina el cap sobre el diari que té ben estès sobre la taula i va seguint amb el dit la llista dels petits anuncis; en general massa lacònics, poc estimulants. De tant en tant, li sembla deduir de l’aparent desordre en què estan col·locats algun element que n’unifica uns quants. Els noms femenins que es presenten com a exòtics, per exemple, o que volen suggerir una imatge cinematogràfica —«Vanessa», «Ingrid», «Irina», «Jessica», «Lulú»—. Noms que contrasten amb els de les que s’anuncien indicant una procedència geogràfica més o menys castissa —«andalusa», «catalana», «soriana»— i, en general, hispànica —«argentina», «cubana»—. També, amb voluntat d’inspirar una familiaritat que no li agrada gens, hi ha les que es fan passar per mestresses de casa o, curiosament, per «no professionals». ¿No professionals? Si el que busca són, justament, professionals competents! Pau se sorprèn d’aquesta manera tan ingènua d’enganyar, tot i que hi deu haver, pensa, qui s’acosta a la prostitució per manca d’altres alternatives; potser la dona que ell rebutja, una dona normal, és, justament, la que algú voldria trobar. Té la decisió presa i una inquietud sensual que feia temps que no sentia. Però no pot evitar de pensar constantment en la Rosa; se’ls imagina tots tres a casa, ella llegint al costat de la cabassa de la Meritxell, en Tià davant la tele: es fa evident l’acte de traïció que està a punt d’executar; d’engany premeditat i volgut, sense cap excusa. Mira de treure-s’ho del cap. «Exuberant, 39 anys, amb molt de pit»: aquesta mínima descripció podria referir-se perfectament a la Rosa. ¿Com es trobaria davant d’una dona poc més o menys igual que ella? El curiós del cas és que, segurament, s’hi sentiria atret. Hi ha en el sexe, com en altres sentits, una reacció de fatiga davant la repetició. No es tracta tant, pensa, de canviar de plat perquè el de la Rosa no li agradi, sinó perquè en vol provar d’altres. Qualsevol altra dona, per més que se li assemblés, fins i tot encara que fos menys atractiva que ella, li ve de gust, sobretot si s’hi afegeix el picant d’una situació exclusivament sexual. De tota manera, aquesta llista de noms amb un preu al costat, entre les sis i les trenta mil, li sembla poc suggestiva, i l’adjectiu que porten alguns encara menys: ¿què cony vol dir això de «simpàtica», «atractiva» o «sofisticada»? Passa de llarg, no l’ajuden a imaginar-se res d’interessant. Té por d’anar a parar a llocs decebedors. Salta amb angúnia els anuncis dels transvestits; i els que, poc o molt directament, ofereixen menors. Tampoc no li fan gràcia les cases que anuncien, simplement, un llarg llistat de noms de dona o, genèricament, la marca d’un club —«Bondage», «Cristal», «Model’s»…—. Busca àvidament un anunci que permeti deduir més clarament de què va la cosa. En troba algun de prou divertit: «Sóc lletja i malfeta, acosta’t al meu horror» o «Ens hem escapat d’un psiquiàtric, som nimfòmanes perilloses». Però li interessen més els que fan una descripció del que ofereixen «Dominaré absolutament la teva voluntat, no podràs defensar-te», «Deixa’t guiar per mans expertes a les delicades sofisticacions del sexe oriental». O aquests dos que ha trobat seguits: «Et destrossaré fins que ploris de gust», «Escultural, experta, dominant, cara i fina, si t’interessa…».

Marca aquest últim amb la Montblanc com n’ha anat marcant d’altres que li han semblat interessants, preparant la tria definitiva dels dos o tres on trucarà. El distreu, però, un home gran, que s’apropa cap al racó on ell s’està. Podia haver triat qualsevol de les moltes taules lliures i ha anat a triar la del seu costat. Pau s’incomoda, alça el diari per evitar que el tipus s’adoni del que està fent. Però l’home es mou, s’aixeca, es regira i s’inclina, finalment, sobre la tauleta de Pau, aparentment per llegir les pàgines del diari que li queden a la vista. Que li llegeixin el diari, quan ell l’està posseint, és una cosa que no ha pogut resistir mai. Si li molesta que ho faci un amic o un familiar, encara més que sigui un desconegut i, sobretot, que fiqui el nas en la lectura especial que està fent. Li desballesta els nervis. Voldria continuar llegint però no pot, la situació el domina. Desconcentrat, se li acudeix de separar la secció d’entreteniments i espectacles, que forma un plec a part, i, esforçant-se a ser gentil, decideix oferir-lo al seu veí amb la pretensió d’obtenir tranquil·litat.

—Molt amable, senyor, però no sé per què ho fa, no necessito diaris per distreure’m…

Pau ha quedat tallat, se sent estúpid, així, amb el diari a la mà davant d’aquest homenet de cara quadrada. Estirat per una mena de magnetisme, observa que li falten tres dits a la mà dreta.

—Me’ls va tallar una màquina… Fan angúnia, ja ho sé. Tothom s’hi fixa…

Immobilitzat pel sentit del ridícul, Pau obre la boca sense saber què dir. Després d’uns moments d’estupefacció, es disculpa amb un ràpid «ho sento» i s’amaga ràpidament rere les pàgines del diari amb una foguerada de ressentiment. Troba repugnant que aquest home faci ostentació dels seus dits tallats; li sembla morbós. ¿Qui li demanava de posar-se a ensumar com un gos el seu diari? I encara ha semblat que el xafarder era ell!

L’home dels tres dits de menys sembla, al contrari, ben encantat amb aquest primer contacte. S’ha estat mirant Pau amb un somriure de mitja lluna i de cop es posa a parlar:

—¿Sap? M’agrada molt mirar la gent. Em passo moltes tardes als bars, jo; a l’hivern. A l’estiu, m’hi poso a qualsevol plaça o jardí públic des d’on puc observar amb més tranquil·litat. Vostè és un home interessant, ¿què hi fa un dissabte a la tarda un senyor com vostè? Perquè, a vostè, sempre que el veig, em sembla —i aquest detall d’oferir-me una part del diari m’ho confirma—, tot un senyor; ¿i ho és, veritat? ¿Què hi fa, repeteixo, un dissabte a la tarda en un bar trist com aquest, un senyor jove com vostè? Que m’hi estigui jo, que sóc un pobre vell solitari, encara, però…

Va parlant i Pau deixa d’escoltar-lo inundat per un sentiment de ràbia que li brolla, volcànic, per dins. Per fora, s’ha anat tornant vermell d’indignació. ¿Com és possible que un desconegut s’atreveixi a entrar d’aquesta manera a la seva intimitat? ¿I què ha volgut dir, a més, amb això de «sempre que el veig»? Té por d’acabar-hi malament; s’ho nota: el que li vindria més de gust és engegar-lo a passeig de manera contundent. Però decideix controlar-se per evitar un escàndol. Gira els ulls cap a la barra: el bàrman està tocant els pits de la dona grassa; ho fa com si jugués: amb un sol dit, com si fes pessigolles al bec d’un ocell. Ella riu. Li sent els espasmes guturals que fa, molt aguts; els sent com a música de fons del xerroteig del seu veí. No vol entendre què diu. Està a punt d’explotar però respira a fons i es refrena, diu:

—Si no li fa res, tenia intenció de continuar llegint.

—Faci, faci. No, si… ja se sap, tothom té pressa avui dia. Uns minuts de conversa tranquil·la ja no els té ningú per ningú. ¿Sap?, quan jo era petit, si feia bo, trèiem les cadires a fora, vivíem a la plaça Rovira, una placeta molt bonica i molt distreta, no sé si hi ha estat mai (Pau fa cara de perplexitat), a Gràcia, que aleshores era com un poblet, trèiem les cadires a fora i paràvem la fresca. Mentre els nens jugaven a pilota o al que fos, els grans parlaven; i no ho feien només amb veïns o coneguts, no: la feien petar amb tothom que passés. Ara el món s’ha tornat egoista i ja no hi ha ningú (gestos de clara impaciència de Pau) que tingui orelles per escoltar ningú. L’esgoisme ho domina tot avui dia: quina diferència amb aquells temps! Només t’escoltarien cobrant, ara: ¿és o no és? Vostè fa cara de ser comprensiu (Pau es remou sorollosament). Potser em podria ajudar, miri, jo sóc vidu. Més ben dit. Faig veure que en sóc. La dona em va deixar fa vint anys. Se’n va anar amb un amic meu. Teníem dos fills i se’ls va endur: ¿què li sembla? Des de llavors he viscut sol com una òliba.

—Em sap molt de greu, el seu cas (el to és contingut però alt, escaldat), de veritat, però estava consultant les pàgines d’anuncis del diari perquè tinc una petita gestió a fer, avui i, ja em sap greu, però no tinc gaire més temps (l’està tallant bé, amb suavitat, i això l’anima). Té raó (vol ser sincer, Pau, i benèvol), avui ningú no parla amb ningú però és que jo tinc excusa, de veritat.

—No, si no vull destorbar-lo, però, com que el tinc tan vist que és com si el conegués, no he pogut reprimir l’impuls d’acostar-me…

—Miri (Pau adopta un tot molt enèrgic), això sí que no! Prendre el pèl, no. No em surti ara amb aquesta vella enganyifa de fer veure que em coneix. Em repugnen els llepaculs que van pel món enganyant per treure’n profit, em repugnen! Si necessita diners, ho digui clar, demani’ls directament; més ben dit: surti a fora a demanar caritat!

—No m’insulti, sisplau, no m’insulti! En primer lloc: li estic dient la veritat. I en segon lloc: no busco cap profit. A veure: no ve per la central de la Pimec, del Banc de la Pimec, vostè?

—Sí (estupefacció), és veritat, hi tenim un compte de fons de clients i jo me n’encarrego, però ¿vostè com ho sap?

—És dels que va als llocs sense fixar-se en la gent. N’hi ha tants com vostè! És propi d’aquesta societat merdosa —i perdoni—. Ningú no es fixa en ningú —o només en els culs de les noies— i, per tant, no hi ha manera de crear relacions. Només compten les gestions, la feina. I no les persones. Treballo en aquest banc, jo; i des de fa vint anys, perquè ho sàpiga! I a vostè el conec com a client que és; un client que ve tot sovint, els dilluns, sobretot, ¿dic mentida?

—No. És veritat (to més moderat, fins comprensiu i tot). Em sorprèn… Vostès…, és clar, darrere la finestreta es fixen més en el client. Però (més durament) el client no va al banc a buscar conversa, no sé si m’explico…

—I tant si s’explica! Al banc s’hi va a treballar, això no es discuteix. El que molesta és la fredor, el desinterès o, més encara, el menyspreu per la persona. Som robots, nosaltres, o ens tracten com si ho fóssim, no em digui que no. I bé hi deu haver diferència entre un robot i una persona, encara! ¿O potser ja no?

—Oh sí, és clar! No voldria donar a entendre que confonc la gent del banc amb robots: de cap manera! (Desolació: s’adona que el tipus l’acaba d’atrapar amb xarxa). La veritat, no volia humiliar-lo. Al contrari: trobo que la conversa és realment interessant (té necessitat, per compensar la llàstima, d’exagerar la mentida i fer-la més creïble) i que les seves reflexions tenen un fons moral indiscutible. Però (adopta un aire conciliador), com ja li he dit abans, realment necessito consultar el diari per unes gestions: no se m’ho prengui malament…

—No em digui que consulta les pàgines de les prostitutes! (Pau s’espanta, li passa pel cap que aquest home l’ha estat espiant). Quina altra cosa pot consultar un senyor ben situat com vostè, un dissabte a la tarda en què tots els despatxos estan tancats i no hi ha ningú treballant! Jo de vostè aniria en compte, n’he sentides a dir moltes d’aquestes putes de diari. N’hi ha que posen droga al…

Ara Pau ja no sap si enfonsar-li un cop de puny a l’estómac o fugir corrent. Se sent el cap molt xarbotat i té por de fer una bestiesa. Procura frenar-se: es treu les ulleres, les frega amb una calma postissa, torna a respirar a fons i es disposa a tancar d’una vegada la conversa. Sense esperar que l’homenet acabi, el talla secament:

—Una mica de respecte, ¿no? Que em penso que he tingut massa paciència. Vostè, per mi, no és més que un desconegut! ¿Qui li ha donat permís per tantes confiances?

—No se m’ho prengui així, home, per l’amor de Déu, que és una manera com una altra de conversar!

—Oh, és fàcil de dir que no m’ho prengui així; ¿qui es pensa que és per parlar així amb desconeguts?

—¿Però que no ho veu que en tinc una necessitat absoluta, de parlar? Fa vint-i-cinc anys que visc sol, que vaig de la feina, tractant sempre gent com vostè que no es fixen mai en mi com a persona (Pau va rebregant el diari sense adonar-se’n), que vaig de la feina, dic, a la pensió on la mestressa em dóna cinc minuts de conversa —només cinc, justos, i van compresos en el preu de l’habitació— i me n’haig d’anar als bars a mirar com la gent parla, ja que jo no puc fer-ho mai…

Pau, aixecant-se, vomita canviant de to:

—No el veig pas capaç d’aguantar sense xerrar, a vostè; ja deu trobar la manera, com ara ha fet amb mi, de ficar-se en les converses d’altra gent. A més (ara té necessitat d’esclafar-lo dialècticament): hi ha llocs on la gent es troba, els podria freqüentar…

—¿Quins? Digui-me’n dos (el vell també s’ha aixecat i el va seguint fins a la barra), només dos, em farà un gran favor.

—No ho sé (li sembla impossible desenganxar-se d’aquesta maleïda sangonera)… els centres de jubilats…

—Però si no en sóc, encara! ¿No li he dit que treballo al banc? ¿Quina edat em fa? En tinc només seixanta-un, me’n queden quatre, encara!

—Miri, escolti, deixi’m en pau. ¿Eh que m’entén? No sóc de Caritas, jo, ni tinc cap obligació de resoldre-li els problemes; que també en tinc, jo, i molts! O sigui que, si em deixa, pagaré i me n’aniré per les meves. ¿D’acord?

—Faci, home, faci! No vull pas molestar-lo! Vagi-se’n de putes tranquil, home, em sabria greu fer-li malbé una tarda de sexe…

Pau, descontrolat, explota: l’empeny violentament, el fa caure a terra i el bombardeja amb tota mena d’insults que li surten apilonats els uns sobre els altres. Mig ajagut sobre el replà que hi ha a la part baixa de la barra, l’home ploriqueja amb una veu com de falset. Pau, sobtadament paralitzat per una onada de pànic, comprèn que s’ha passat, i molt, una vegada més. El cor se li ha aturat, li costa respirar, el món li cau a sobre. La grassa del bar i el noi se’l miren amb cara de no entendre-hi res, estupefactes. El noi suggereix, tímidament, des d’un extrem de la barra, com si estigués a punt de fer el gest d’ajupir-se, que potser caldria trucar a la policia. Pau, però, esbufegant com si hagués corregut molt, s’afanya a dir que no ha estat res, que ell ja ho arreglarà tot. Ajuda a aixecar l’home mentre va pronunciant excuses amb una gran exageració. Li demana què vol veure. Un conyac calent. El fa seure en una cadira al costat de la barra. Està convençut que l’homenet fa comèdia, perquè l’empenta ha estat fluixa o, almenys, no gaire forta. És clar que se’l veu molt poca cosa. Se sent culpable i mentre li va repetint les excuses es maleeix: ¿per què li ha de passar sempre, això de no poder-se contenir i d’explotar com un energumen?

Mentrestant, l’home s’ha anat calmant. No li fa mal res i tant el conyac com les atencions sembla que l’han refet ben aviat. Fa un mig somriure ambigu; de tant en tant, va deixant anar paraules tranquil·litzadores. Pau té el front suat i es mou ple de tics. Es treu les ulleres, les escalfa amb el baf, les frega, se les torna a posar, pregunta a l’homenet si vol un altre conyac, en demana un més per a ell, s’excusa una vegada més amb la dona i li assenyala l’homenet que en aquest instant està escurant la copa perquè s’adoni que tot està resolt, torna amb ell, li fa mirar un diari d’esports que ha trobat sobre la barra, es torna a treure les ulleres i, mentre se les torna a netejar, va parlant per descongestionar la situació del partit d’avui a Madrid i de la bestiesa que és no fer jugar l’Stòitxkov, l’únic jugador agressiu i decidit que té aquest Barça, un Barça tan tècnic, tan tècnic que no té pràcticament cap jugador que acabi el partit amb la samarreta bruta, descomptant el pobre Nadal, l’apagafocs, i en Ferrer.

L’home dels tres dits de menys somriu, ara ja sense ambigüitats, complagut, i va deixant anar també els seus comentaris: a ell, li agrada el tipus de jugador fi i elegant com Laudrup, Romàrio o Begiristain; el futbol, afirma, no és un campionat d’atletisme, aquest mal el van imposar els entrenadors anglesos com Terry Venables, que encara defensen un futbol primitiu i que feien, fan, jugar un tipus de futbolista forçut, pura musculatura, però negat per a la pilota, que es passaven, es passen, tot el partit suant la cansalada, incapaços de fer una bona passada a quaranta metres, o de pensar un bon canvi de joc o de promoure una triangulació bonica. Aquest Barça d’ara, en canvi, és un equip d’artistes, de mags de la pilota. El futbol és un art i aquest equip, fins i tot quan no guanya, fa un joc bonic de veure, mil vegades més bonic que no pas contemplar com uns esterrejadors fan la marató sobre un camp de gespa… I va seguint. D’ençà que l’home ha començat a embastar el fil, Pau ha passat per diverses fases: sorpresa indignada («¿però aquest home qui s’ha pensat que és, l’Helenio Herrera?»), excitació («m’està provocant, el molt cabró: s’està venjant») i calma com a conseqüència de la respiració lenta i compassada que s’ha imposat. Per altra banda, comença a considerar que ja ha purgat el mal que li ha fet («per culpa seva, per xafarder i torracollons») i que ja van sent hora d’anar per feina. ¿O és que està disposat a passar l’única tarda lliure de fa anys suportant un quasi jubilat tan pesat com l’inaguantable Soler-Niubò?

Es mira el rellotge («tres quarts de cinc!») i es decideix. Trenca el fil per demanar-li (es rebaixa tant com pot, per més que li dol) que l’excusi però que, si no el necessita més, hauria de fer les trucades que té pendents; i per reiterar, una vegada més, que li sap molt de greu haver-li fet mal. L’home contesta, sense abandonar el somriure concessiu, que estigui tranquil, que ell també de jove tenia la sang calenta però que ara els anys i la soledat l’han asserenat. Davant la possibilitat que iniciï un discurs sobre la joventut passada, Pau li agraeix que s’ho prengui tan bé i s’acomiada. Se’n va cap al telèfon, encara no hi ha arribat que el reclama una veu aguda, de tenor, amb uns crits quasi femenins:

—Ei, ei, que no m’he presentat! Negre, em dic, Faustí Negre, per servir-lo. Ens veurem al banc, espero! —alça la mà dels dits tallats per saludar.

Li sembla grotesc, a Pau, que el gest que fa aquest home, sense els tres dits del mig, s’assembli tant al de marcar les banyes i va fent que sí, amb la màscara d’un somriure, mig amagat en un racó que hi ha entre el final de la barra, al costat del telèfon, i la porta dels WC. Parapetat rere els fulls del diari, reflexiona, incrèdul, sobre el que li ha passat. Ara que pot observar finalment a distància aquest tipus, en Negre, nota com li creix un sentiment com de perplexitat i admiració enmig de l’onada de fàstic que l’inunda. Mira de passar-hi pàgina, ja li ha regalat massa temps i, disposat a enllestir ràpidament les cites, apunta en un marge blanc del diari tres números pràcticament triats a sort d’entre els que abans ha encerclat. Demana línia al bàrman que encara està conversant amb la dona grassa. Truca el primer («Deborah, fetitxisme al glacé»). No contesten, espera, penja. Prova el segon («Rossa i madura, exhibicionista, roba interior, coses rares»). Contesta una veu nasal.

—Voldria informació, truco per l’anunci del diari.

—¿Què vols saber?

—No ho sé (nota un pes al cor i a l’estómac), ¿què fas?

—Fem tota mena de serveis, som tres. Totes molt guapes, amb molt de tot. ¿Tu què busques?

—No ho sé ben bé, una cosa especial…

—Per morbo el que vulguis, xato. Vine, sense compromís…

Concreten preu i adreça —carrer Mallorca, 295, entresol, 1a, molt a prop d’on és ara—. Abans de marxar, però, truca un últim número. Li surt una gravació de contestador automàtic: «Sóc escultural, dominant, experta, i refinada. Si t’interessa, vine a Rambla de Catalunya, 57-B, àtic, 2a, cantonada Consell de Cent, i prepara tres bitllets de deu». Una veu decidida i potser irònica, agradable. Pau dubta, el lloc també és cèntric però és molt més car que l’altre… li sembla una veu interessant. S’apunta l’adreça en un marge de paper de diari. Va per pagar, però sent uns copets a l’esquena.

—A pesar de tot —diu Negre tan bon punt Pau es gira—, jo també li haig de donar les gràcies per escoltar-me… Per cert, ja li he dit que el reconeixia com a client del banc, però no hi ha manera de recordar com es diu…

—Pau, Pau Paris.

—Fins una altra, senyor Paris, ens veurem al banc. De tota manera, no treballo exactament rere el taulell…

—No es preocupi, segur que ens trobarem.

Ha sortit del bar pràcticament corrent. Alarmat davant del nou atac del vell Negre. Espera no haver-se’l de trobar mai més, encara porta enganxada a la cara l’última màscara que li ha dedicat. Arrossegant aquest somriure passa entre les vitrines de les antiguitats i baixa les escales que donen al carrer: en el fons, en Negre li fa enveja; deu aconseguir sempre el que vol saltant-se olímpicament les convencions socials. Genial! N’hauria d’aprendre, de tipus com aquest. Tan valent que es trobava, Pau, encara no fa una hora, quan s’ha decidit; es veia capaç d’enfrontar-se com fos a tot allò que li limita la vida. I ara tan insegur que es torna a sentir. Fins el vent sembla que bufi més fort o potser és que ell ha quedat estoveït, castigat per aquesta mala estada al bar; i també neguitós perquè ara ja no hi ha res que el separi, unes poques mançanes del passeig i un tros que no deu ser gaire llarg del carrer Mallorca, de l’aventura que ha decidit emprendre, ja no sap si conscientment o impulsat per un desig de venjança contra la Rosa.

Se sent el dubte al damunt, com un gat que se li arrapés per dins. Però no vol fer marxa enrere. Sempre li passa: a l’hora de la veritat gira cua; i aquesta vegada no. Farà el que havia decidit, els testicles li fan mal de tant que avui ha estat pensant a descarregar-los. Avança amb una mica més d’empenta per contrapesar el vent i, alhora, per no pensar en res, per abandonar-se en la decisió presa, per deixar de sentir l’estèreo del cor i per despistar el pes que li torna a envair l’estómac i el ventre amb un exèrcit de deu mil llances. Mira el cel, per entre les branques pelades dels plàtans i el groc i el carbassa dels fanals, retallant-se com un riu d’un blau fosc, metal·litzat i molt net, entre els marges del edificis. Travessa esforçadament el vidre de l’aire. Una enorme rodona blanca presideix allà dalt, damunt dels edificis modernistes, la seva aventura. I es torna a sentir en forma, segur d’ell mateix, acompanyat per signes externs que troba plens de simbolisme. Fins les cançons de Nadal que les botigues vomiten posen música de fons als gestos nous d’aquesta tarda. Però sentir-se així, veure les coses amb tanta intensitat cansa tant o més que notar-se el neguit a l’estómac o els nervis al cor. Bada, doncs, per distreure’s i no pensar en res. Es fixa en els que ocupen la vorera per on ell avança, tots còmicament sotmesos: abrics que s’obren, paquets que cauen, diaris, fulles i, potser, gorres que volen. Molta gent camina de cantó, amb les mans a la cara per protegir-se els ulls. En aquest dissabte d’abans de Nadal hi ha un no sap què de desastre o de gran burla.

A l’alçada de Mallorca, s’atura per comprovar la numeració, ha d’anar a l’altra banda del passeig. Travessa pel pas de zebra que té al davant. El número de Mallorca és ben a prop. Camina molt de pressa, empès pel vent que ara li és favorable. El cor li retruny, se’l sent a tot arreu: al pit, però també al coll, al cap, als braços. Ja és a la porta. Ha de respirar per tranquil·litzar-se. S’inclina per mirar el porter automàtic. Hi ha un botó vermell a l’entresol, dubta, el pitja. Espera uns instants. No se sent cap veu, la porta s’obre. Travessa el vestíbul, sofà d’escai en una vella entrada modernista. Va pujant l’escala a poc a poc pensant que hauria de recular. S’atura, busca la porta «1a», no sap què fer. So de timbals. Truca decidit a marxar tan bon punt obrin la porta, només per satisfer la curiositat.

Sent veus i moviments opacs, uns passos. Obre la porta una dona gran, baixa, grassa. Pau té una reacció intensa de rebuig però ella l’estira amb un somriure de dents d’or. La segueix al llarg d’un passadís fosc que fa una enorme fortor de perfum massa dolç. Li mostra una habitació i li pregunta quins serveis vol. Pau calla, si gosés se n’aniria corrent, està a punt de dir que se’n vol anar però acaba dient «una cosa morbosa» i ella torna a ensenyar les dents d’or per comentar «no s’explica gaire bé; val més que primer conegui les noies, després ja parlarem de tot» i el deixa sol. Té una lleugera sensació de mareig, com una pressió a les orelles, tot li sembla brut: la dona que l’ha rebut, el cobrellit marronós, les parets d’un ocre gastat. Aquí l’aire encara put més que al passadís, té ben bé la impressió de respirar l’aire putrefacte de l’home que ha estat aquí pocs minuts abans, un home segurament amb els cabells greixosos i ple de fongs. Voldria sortir però no gosa, espera dret, com si estigués aguantant una desgràcia inevitable, es maleeix per ser tan estúpid, maleeix els dits tallats d’aquell beneit d’en Negre per culpa del qual s’ha precipitat en comptes de fer bé la tria. A quina mena de prostíbul execrable ha anat a parar! Cops de taló contra el mosaic. Apareix una noia jove i una mica encorbada, grassa, lamentablement embotida en unes mitges negres i una mena de body lila, arrugat.

—Em dic Sussi i faig tots els serveis —diu tot ensenyant el xiclet entre els llavis plens de carmí que no tapen les dents quasi negres.

Es droga, pensa Pau mentre ella es retira i, seguidament, entra una dona d’uns quaranta-cinc anys, tenyida de ros.

—Sóc la Mary, xato, especialista en Sado…, ara vaig així, normal, però allà dins hi ha una habitació completament equipada i em puc posar l’uniforme negre, si vols… ¿Què et sembla?

—No sé… —Pau no reacciona, no li pot treure els ulls de sobre: la carn de la panxa es vessa cap enfora apilonant-se en replecs i bosses de greix. Per sobre dels sostenidors, la caiguda d’uns pits arrugats i pesants; porta unes mitges de color de carn sobre unes sandàlies daurades i brutes, la cara amb una capa de coloret rosa. Uns ulls bonics, sota una carregament de rímel, se’l miren cansats, expectants:

—¿Què et passa?

—Me’n voldria anar, si fos possible.

«… Ja sé que és molt difícil, pràcticament impossible, lluitar contra la inèrcia de tota la nostra civilització. Pot ser que el Tià es converteixi en un retrat força afinat del seu pare. Però, per més malament que ho vegi, no deixaré d’oposar-me a aquesta fatalitat. Té el dia ben ple entre l’escola i les activitats que fa. Només els dissabtes pot mirar la televisió. Ara hi està amorrat, justament: si pogués s’hi passaria totes les hores que és a casa. Ja veig a venir que també li hauré de prohibir que la vegi els dissabtes —a ell i al seu pare: no hi ha lliçó sense exemple—. I miraré de trobar-li activitats esportives o educatives que substitueixin la borratxera d’imatges i d’anuncis que s’està empassant avui.

»Si el Pau fos una mica pare en comptes de fer veure que treballa els dissabtes, com avui que ha sortit després de dinar a escampar la boira de la seva agressivitat i fa poc que m’ha trucat dient que seria amb un client tota la tarda, si fos una mica pare i volgués establir amb el Tià una relació formativa! L’única manera seriosa, no sé si útil, però digna i honesta, de prendre’s l’educació és l’exigència i el rigor. Que ha de començar lògicament per un mateix. És amb aquesta mútua exigència que jo procuro organitzar les meves classes. I si el sistema falla és, sobretot, perquè els meus companys s’han deixat anar pel camí més còmode de no fer res i no exigir res: acostumen els alumnes a la vagància i al desordre i jo em trobo venuda. Es el mateix que passa amb el Tià: només jo tinc un criteri educatiu, el Pau no en pot tenir perquè ell tampoc no s’exigeix. L’avicia. No perdo l’esperança que el meu model acabi servint de referència al Tià i li ajudi a enfortir el caràcter, però, de moment, seguint el seu pare, sempre se’m revolta i li noto que em rebutja. Em mira tot sovint amb una cara d’odi que faria por si no fos que encara és un nen: és dur, per a una mare, però no m’afecta, t’ho asseguro. No és amb petons i abraçades, o amb regals o fent concessions cada vegada que no vol fer esforços, que es construeix una personalitat. El que em sap greu, de veritat, és veure que el Tià segueix el model de deixadesa i descontrol del Pau.

»També el Pau es queixa del que en diu el meu “rigorisme”. Ell reclama un tracte més sentimental. No gosa aclarir que el reclama en una sola direcció, de mi cap a ell. Ja que, pel que fa a la seva aportació, no li costa gens saltar de la fúria a la fidelitat canina més ensucrada. La fúria que l’ha fet explotar avui a l’hora de dinar, només perquè m’he limitat a recordar-li que havia de ser coherent amb el que ell mateix havia decidit, li ha servit per fugir, més com un gat enrabiat que com un gos, però tornarà amb l’estómac buit, afectuós i fent moixaines, a reclamar el sopar. Els sentiments, com a valor absolut d’una parella o de les relacions humanes en general, són una trampa. No dic que no puguin ser agradables i, sobretot, útils per ajudar a construir els lligams. Però posen tot l’accent en l’aspecte irracional i impulsiu, que és el més relliscós, el més ambigu i problemàtic. Deixar una relació en mans dels sentiments és una frivolitat. Ara mateix, jo, si em deixés arrossegar pels sentiments, cauria en un precipici de tristesa i decepció: he rebut massa per culpa de les persones i els ideals que he estimat. Per amor, per afecte, ara només tindria ganes de fugir i plegar de tot. La meva utopia sentimental ara, i ho dic sense dramatisme, seria el desert. Els sentiments dels altres em pesen i em frenen, més que m’impulsen. L’escalfor subjectiva tendeix a refredar-se o a devorar: una i altra tendència, deixades anar lliurement, sense cap filtre o contrapès, fan molt de mal. No, Maite: els sentiments han de passar pel filtre de la reflexió, per la distància de la lucidesa i l’esperit crític.

»I això no és tot: quan l’home reclama sentiments ve a ser com si exigís un xec en blanc a la dona: protecció afectiva en canvi d’una àmplia gamma de contradiccions. Sentimentalment, l’home és volàtil i confús —vol i dol—. Les dones, en canvi, som crèdules i generoses. Potser fa massa segles que, reduïdes a funció afectiva, donem xecs en blanc, ¿no trobes, Maite? Hem de deixar de ser crèdules. I si es tracta de ser generoses, que crec que ho hem de continuar sent, val més que apliquem la generositat amb mètode i que no ens deixem arrossegar al terreny relliscós dels sentiments.

»En un pla ideal, el repte més important d’una parella és la comunió de sentit. Això sí que m’hauria fet il·lusió. La sal d’una relació autèntica és la passió per obrir junts un camí a través de la selva: la definició d’un objectiu que es proposi sembrar coherència enmig de la confusió general. Al Pau, un propòsit que donés gruix a la vida en parella no li ha interessat mai. Potser és que, en realitat, no té prou fusta per aportar-hi i, en aquest sentit, la causa del fracàs seria meva i ben meva. Quan tocava, és a dir, al principi, no vaig saber calibrar la talla del Pau. Ara, doncs, no té gaire sentit queixar-se’n, per més que em costi d’acceptar aquest posat que adopta de gos sentimental o furibund…».