Nàsik

Les febrades dels darrers dies m’han deixat tan aixafada que he arribat a pensar que no em veuria amb cor de fer el trajecte de cinc hores fins a Nàsik, que seria millor que em quedés al centre i acabar-me de recuperar del tot. La Pushpa m’acaba de posar una altra injecció i he quedat feta una coca. Dreta, em canso de seguida i tinc el cul tan adolorit que ja no sé ni com seure.

Havent esmorzat, però, sembla que em revifo una mica, i entre la insistència de les monges que m’estan cuidant i la de la gent del grup, trobo les forces per emprendre el camí. Haig d’anar-hi. Com puc ser a només cent vuitanta-quatre quilòmetres de Nàsik i no anar-hi? Nàsik, el bressol dels primers plors de la meva existència, és una etapa ineludible en aquest aprenentatge. Allà hi ha les peces del trencaclosques que encara em manquen. Podria ser que acabés sent una excursió per conèixer la tasca de la ONG i res més, però sento la necessitat d’arribar fins al final. És l’última setmana a l’Índia i penso que ara o mai, perquè qui sap quan se’m tornarà a presentar una oportunitat així. Aquella mateixa determinació que em va fer pujar l’escala de cargol i demanar uns pares, ara em porta a omplir uns buits que m’han rosegat de sempre: qui van ser els meus pares? Per què vaig anar a parar a un orfenat? Tinc més germans? Així com sovint dono gràcies per la segona vida que m’ha estat regalada, també em pregunto amb molt dolor per què em van abandonar, per què no em van voler estimar. Potser, a Nàsik, el silenci que fins ara sempre he obtingut com a resposta esdevindrà eloqüent.

Esperançada i neguitosa, tot alhora, vaig a l’habitació, em vesteixo amb el salwar kameez taronja i lila, em pinto la ratlla negra dels ulls, faig la bossa i cap al jeep. Les monges s’alegren de veure’m tan animada i m’expliquen com estaven d’espantades quan em van veure arribar tan feble i amb aquella febrada. La Pushpa m’ha preparat un paquet amb els medicaments i les injeccions per als dos dies que seré fora. Hauré de trobar algú que en sàpiga posar.

En pujar al jeep em retrobo amb tot el grup amb el qual vaig venir des de Barcelona. Com que treballem en camps diferents, feia molts dies que no ens trobàvem tots junts i ens hem de posar al dia de totes les aventures que ens han anat passant. Tot són atencions: perquè no em maregi m’han guardat el seient del costat del conductor, en Divaker, un jovenet molt alegre. Les carreteres fins a Nàsik estan tan tronades que el recorregut es fa etern. Tinc tota la força interior a punt, però el cos no m’acompanya gens, vaig ben cruixida, tot són ais i uis que intento dissimular. A banda i banda de l’asfalt, un munt de cotxes i camions destrossats dibuixen un panorama gens encoratjador. Ja ens havien comentat la quantitat d’accidents mortals que hi ha en aquesta ruta. Veure-ho és esgarrifós. En Divaker va cantant i fent bromes, i jo pateixo, perquè em trobo molt fluixa, perquè no sé amb què em trobaré i… perquè condueixen com bojos.

Així que ens anem allunyant de la gran ciutat, el verd es fa cada cop més intens i les muntanyes adopten unes formes ben capricioses. L’últim tram del viatge ressegueix un port de muntanya molt costerut, amb molts revolts, fins a arribar a la plana de Nàsik. Prats i arrossars dominen el paisatge.

El camp de treball que visitarem és a Dindori, molt a prop de Nàsik, on s’hi estan construint les sèquies per acumular l’aigua dels monsons i poder-la aprofitar en l’estació seca. El fet que disposin d’aigua molt abundant però només en determinats moments de l’any condiciona el conreu de la terra i, per tant, la manera de viure. La terra no pot absorbir tota l’aigua que proporcionen les pluges monsòniques i se’n perd una gran quantitat, que va a parar als rius i al mar. Per aquest motiu, per aconseguir el màxim aprofitament d’una conca hidrogràfica, es construeixen aquestes sèquies, des de les quals es bombeja l’aigua cap als nivells més alts. Amb aquesta tècnica s’evita bona part dels efectes de l’erosió, es garanteix la reserva d’aigua fins al següent monsó i s’afavoreix el conreu d’arròs, que necessita molta aigua en poc temps.

En aquest camp treballa el grup que ha vingut de Mallorca i Menorca i al capdavant del projecte hi ha en Perico Massanet, un jesuïta mallorquí instal·lat a Dindori des de fa una pila d’anys i que ha dedicat tots els seus esforços a fer possible una explotació cooperativa i ecològica de la terra. Amb els seus col·laboradors i la gent del poble, han aconseguit muntar una petita xarxa de perits agrònoms. Entre tots aprenen noves tècniques, intercanvien experiències i l’organització concedeix préstecs sense interès als qui treballen la terra amb l’objectiu d’engegar noves plantacions.

En Penco Massanet ens ofereix casa seva, a Dindori, per passar-hi la nit. Un cop hem distribuït l’espai per encabir-nos tots plegats, truco al convent de Nàsik per avisar-los de la meva visita, l’endemà. Tot està a punt, demà m’hi esperen.

Sense descans, ens tornem a enfilar al jeep i ens dirigim cap a un poblet veí molt petit, Yambucke, on celebren la festa de la pola. És una festa d’agraïment a les vaques pel seu ajut en les feines del camp. Les guarneixen, els pinten el cos amb ditades i a les banyes els fan dibuixos amb tons molt vius. Després les fan desfilar per l’esplanada que ve a ser la plaça principal del poble.

Tota la gent de Yambucke ha sortit a rebre’ns. Sense adonar-me’n, m’he convertit en el centre d’atenció. Tots em miren, em diuen coses que no entenc, però pel to sé que són mostres d’afecte. Una vegada més, sóc d’aquí i no ho sóc; l’etern conflicte. Però després d’aquest primer desconcert, s’ha trencat el gel de seguida i tothom ens vol convidar a prendre el te.

Un home, que sembla que és el cap del poble, ens porta a casa seva. Ens asseiem al porxo i ens ofereix te, tota una declaració d’amistat. Xarrupem el líquid fumejant i observem l’entorn, tan acollidor. La posta de sol hi posa la música. Les cases fetes de fang absorbeixen el roig i el coure dels raigs de sol. Eixamplo tant com puc els pulmons, faig un sospir ben gran per donar cabuda a tantes sensacions que m’evoquen un passat borrós, que perfilen el meu present i que a partir d’ara m’acompanyaran sempre. Des del porxo veiem com van passant les vaques i els pastors s’escarrassen a fer-les saludar. Els nois del poble trenquen cocos i els reparteixen per a tothom. Com que no es pot rebutjar cap oferiment, se m’acumula una carretada de talls de coco i no dono l’abast.

Després del te, passo les últimes estones al poble creuant d’una banda a l’altra l’esplanada que fa de plaça i, davant del temple, sense adonar-me’n, m’enfilo dalt d’una pedra per veure tot l’ambient. Tots em miren estranyats. M’he assegut sobre la pedra que fan servir per fer les ofrenes! Ara sí que l’he feta grossa. De debò que em vull fondre i amb gestos demano perdó com puc. Al cap d’un moment, però, ningú ja no hi pensa: em fa l’efecte que han disculpat la meva ignorància.

De tornada a Dindori surt un voluntari per posar-me la injecció: l’Eduard, que és veterinari. No és qüestió de rebutjar el seu oferiment però em quedo glaçada. És la primera vegada que clava l’agulla a una persona però no em queda cap més remei que refiar-me’n. No sóc ni una vaca ni un cavall, em fa pànic que em clavi l’agulla… Tot i les pors, l’operació va perfecta, no ha passat cap desgràcia.

Al cap d’una estona sopem i anem a dormir, ha sigut un dia llarg. Penso en demà. En qüestió d’hores arribaré per fi allà on vaig néixer.

De bon matí i havent passat quasi tota la nit desperta, en Toni, un company del grup, s’ofereix a acompanyar-me a Nàsik. Com que ell coneix Nàsik i em veu nerviosa, li sembla que és millor que no hi vagi tota sola. La veritat és que em trobo molt refeta físicament i amb una gran il·lusió de tornar a la meva ciutat i visitar les monges que em van acollir fins als tres anys. Els nervis m’han tret la gana i, gairebé sense esmorzar, pugem a l’autobús cap a Nàsik. Els primers raigs de sol ja despunten i l’autobús ja està atapeït de gent i animals de tota mena.

Sembla mentida, ja hi sóc. Ara sí que m’han passat tots els mals i només de posar els peus a terra em sembla que m’ha de venir a saludar algú que em resultarà familiar. L’emoció, les esgarrifances que em recorren l’espinada. Riuria i ploraria, tot alhora.

Nàsik és una de les ciutats sagrades de l’Índia, un lloc de pelegrinatge. Fa segles i més segles, els déus i els dimonis, enfrontats per aconseguir una gerra (kumbh) que contenia el nèctar de la immortalitat, van unir les seves forces per rescatar-la del fons del mar. Un cop la gerra va ser a terra ferma, Vixnu la va prendre i va fugir. Després de dotze anys de batalles, els déus van guanyar els dimonis i van beure el nèctar. En la lluita es van vessar quatre gotes del preuat líquid a Allahabad, Hardwar, Nàsik i Ujjain. D’aquí la seva condició de ciutats sagrades i cada tres anys una de les quatre celebra la fira de la gerra (mela kumbha).

Tinc la sort d’haver nascut en una ciutat sagrada. Segur que això em deu haver marcat d’alguna manera, com el nom que em van posar. Asha vol dir esperança i desig. Jo crec que quan et posen un nom, t’estan donant una pista del que serà la teva vida i uns elements per poder encarar-la, I el desig i l’esperança sempre han estat presents en la meva trajectòria.

Les imatges que tantes vegades he vist en fotografies i en documentals del riu sagrat per excel·lència, el Ganges, ara les tinc davant dels meus ulls, al Godavari, fetes realitat. El Godavari travessa Nàsik i en les seves ribes esglaonades s’erigeixen temples i santuaris. Les dones hi renten la roba, d’altres s’hi banyen amb els saris per rebre l’efecte purificador de les aigües. Allà mateix hi ha les pires funeràries i, com al Ganges, llancen les cendres al riu. Tot i la pobresa tan present arreu, s’hi respira una vida més digna que a la superpoblada Bombai. El ritme és més pausat.

Travessem el riu i arribem a la plaça del mercat. A una banda, hi ha les parades de fruites, verdures, espècies, robes. I a l’altra hi ha dues cisternes amb aigua del Godavari: l’una per rentar-hi la roba i l’altra per fer-hi els rituals de la vida i de la mort. Els homes diuen les oracions. Les dones renten les sedes lluminoses i les estenen a terra perquè s’eixuguin. Les aguanten amb una pedra a cada extrem perquè no volin i conformen un mosaic de mil i un colors. La mainada juga a empaitar-se per tota la plaça.

La vida de la ciutat passa per aquesta plaça. La cisterna d’aigua sagrada reflecteix el cicle de la mort, la vida i altre cop la mort com un fet quotidià. Es banyen a les aigües que han rebut les cendres dels morts i així reben la vida espiritual, la vida del cos i de l’ànima. Com a persona creient, aquí he canviat molts conceptes que tenia fixats per pura inèrcia. Veig la religió d’una manera més àmplia, més espiritual i sincera que no pas dogmàtica. Penso en el pare de la família que ens acull a Bombai. En Naresh mai no va al temple, fa les seves pregàries a la cuina de casa. Déu és a tot arreu, per tant només cal mirar el cel o tenir un bell pensament perquè hi hagi una comunicació molt estreta amb el teu déu.

Finalment el Toni i jo arribem al convent. És com un oasi de pau, ple d’arbres. La vegetació abundant del jardí el tenyeix d’un verd molt intens. El silenci contrasta amb el soroll dels carrers de Nàsik. Una arcada em dóna la benvinguda, la traspasso i m’endinso pel camí que porta a l’entrada de l’edifici, vorejant una font. Em reben les monges amb alegria i se’m barreja el desig amb la realitat: em sento a casa. Era molt petita quan vaig marxar de Nàsik i no en tinc cap record, no les reconec ni a elles ni l’edifici, però el que penetra per tots els porus de la meva pell em resulta familiar. Les monges em parlen en anglès i totes em criden pel nom, «Asha, Asha, la nostra petita Asha», i una d’elles, incapaç d’articular cap so, té els ulls negats de llàgrimes. És la mare Nirmala. Entre petons i abraçades, recupera l’alè: «Que gran que t’has fet… i que maca… i qui ho havia de dir!». Em sorprèn la seva joventut, no deu tenir més de cinquanta anys, si és que hi arriba. Devia de ser una dona molt jove quan es va fer càrrec de mi i, més tard, va decidir portar-me a Bombai, al càrrec de la mare Adelina. És menuda, amb unes ulleres que li omplen la cara. Quasi de seguida se m’enduu cap a una caseta de pedra, just darrere del convent. La caseta que va ser la meva llar fins als tres anys. Ens asseiem en un banc al jardí, a prop d’un arbre robust que té un gronxador enorme, per a sis o set persones. La intensitat del moment em fa percebre la natura en tot el seu esplendor. Les flors s’han vestit amb el blanc més pur, el groc més alegre, el rosa més cridaner i el vermell més encès. Els meus sentits es desborden amarant-se de tot. La mare Nirmala em mira de fit a fit. Sense que jo li hagi de demanar, ella sap què he vingut a buscar. Amb un fil de veu a punt de trencar-se en qualsevol moment, inicia el relat de la meva història. Sap que em farà mal i per això l’embolcalla sota l’aparença d’un conte.

En una tarda xafogosa del mes de novembre vaig obrir els ulls per primera vegada. El país que em veia néixer feia dos mesos que estava inundat per les pluges torrencials dels monsons i la terra sadollada d’aigua anhelava els primers raigs de sol penetrants. Després de la tempesta, els camps verdejaven i, en llançar a l’aire la seva intensa aroma, demanaven a crits ser fecundats de nou. En aquelles extensions d’aigua fangosa s’albiraven els tendres brots de l’arròs, d’un verd fresc i cru, senyal indiscutible dels primers batecs de vida. Arran dels quadriculats bassals, com un cobrellit fet de pedaços de diferents estampats, s’aixecaven uns turons arrodonits i de tons bruns com els pits de les dones que trepitgen aquestes terres humides, amb un dring de campanetes a cada passa. Des de trenc d’alba fins a negra nit, elles, menudes, insignificants, amb els peus nus i pas de gasela, traginaven els càntirs plens d’aigua. Les seves panxes brunes, del mateix color de la terra colrada pel sol, duien els plançons de nova vida. Nous nadons, nous fruits, nous plors i un torrent inesgotable d’enjogassades rialles.

Tot va començar i va acabar en una petita ciutat banyada per les aigües purificants del riu sagrat de la vida i de la mort. Lloc de pelegrinatge que s’alça com un imant d’atracció sobrenatural, la seva força ha fet que Nàsik hagi esdevingut punt cardinal tant per a mi com per a moltes altres persones.

En el moment més bonic, quan s’ajunten en una abraçada la nit i el dia, en aquell precís instant també el goig i el dolor, la vida i la mort es van trobar. El testimoni de la vida passava d’una mà a l’altra. Una s’apagava, després de donar el fruit; la nouvinguda reclamava a cops de colze el seu lloc en un món que de manera hostil la rebia.

El pare, que feia de pagès, estava casat per segona vegada, tenia altres fills del primer matrimoni i, en el context de la societat Índia, ja era un home d’edat, tenia cap a quaranta anys. En morir la mare durant el part, el pare va caure en la desesperació i no es va veure amb cor de criar-me. Se sentia gran, sense recursos i havia de responsabilitzar-se dels fills que ja tenia; fet i fet, la meva arribada se li va fer una muntanya. A final dels anys seixanta, Nàsik no era una ciutat populosa, més aviat era un poble gran on la gent es coneixia i, per tant, estaven al corrent dels naixements que es produïen. Com a solució a la fatalitat en què es trobava, el pare va optar per deixar-me en algun racó d’un carrer perquè em recollís qui pogués tenir cura de mi. La primera persona que em va trobar em va retornar als braços del pare enmig de tota mena de recriminacions per haver-se volgut desfer de mi.

El pare ho va tornar a provar i el resultat va ser el mateix, perquè tothom sabia qui era i de quina casa venia. En el tercer intent va ser una monja qui va ensopegar amb aquell farcellet. La història del vidu que deixava desemparada la seva criatura va córrer per tot el poble i va traspassar els murs del convent. Les monges van localitzar la casa del meu pare i li van proposar de fer-se càrrec de mi, si ell no se’n veia capaç.

De tant en tant una llàgrima llisca galta avall, però arriba un moment en què el relat queda eixordat pel meu plor, que brolla sense aturador; els sanglots m’oprimeixen el pit, em falta l’aire. D’entre l’espessor dels arbres apareix una monja joveneta amb una safata. Ens ofereix una gerra de llimonada fresca per tirar avall el tràngol dolorós.

Ara, per primer cop, sé d’on vinc, sé que tinc un origen i sé quin és; fins ara el meu passat era un pou on llançava una galleda i mai no tornava plena. El dolor i el ressentiment que durant anys havia desat en un calaixet perquè no em condicionessin ni m’impedissin de fer la meva es concreten tot d’una en tres abandonaments, tres espines clavades allà on poden fer més mal, potser a l’ànima. Però ara que fa molts dies que em trobo immersa en aquesta cultura, tan meva i tan aliena, comprenc l’actitud d’un home enfonsat que en unes circumstàncies gens afavoridores ha d’assumir la pèrdua de la seva dona i la meva arribada, que, més que una alegria, li va representar una càrrega feixuga.

I és clar que costa d’entendre, però la mare Nirmala em proporciona les eines per mirar-m’ho amb ulls indis, per mirar-m’ho en el context en què va passar tot. Aquests fets han marcat la meva existència, altrament no seria aquí desxifrant els camins tortuosos que em van menar a una segona vida. Enmig dels plors i dels esforços per assimilar tanta informació, tants sentiments enfrontats, també hi ha lloc per a anècdotes alegres. La mare Nirmala em parla d’en Johnny, el meu amiguet de l’ànima. M’assenyala el gronxador, que és nou de fa un parell d’anys, i em diu que si quan en Johnny i jo corríem per aquest jardí hi hagués hagut el gronxador, de ben segur que l’hauríem fet malbé en quatre dies. Érem molt sapastres i no en pensàvem cap de bona, només una entremaliadura darrere una altra. Per aconseguir una llaminadura, no paràvem de fer monades a les monges fins que ens en sortíem.

Quan vaig fer tres anys, les monges van decidir enviar-me al Regina Pacis de Bombai. Allà podria anar a escola, em donarien uns estudis i m’obririen les portes per quan fos gran; així, quan arribés l’hora, podria volar pel meu compte. Ni de bon tros es devien imaginar que la seva nena, aquell belluguet que les feia anar com volia, aixecaria el vol tan de pressa i amb tanta determinació.

Des del banc on estic, asseguda al costat de la mare Nirmala, miro el jardí com si el temps s’hagués aturat. Miro els arbres, el gronxador nou que no existia fa vint anys, les flors… I m’imagino corrent descalça empaitant en Johnny, amb aquella manera graciosa que tenen de córrer els més menuts. Aquest és el decorat del primer capítol de la meva vida, és real. Però les últimes peces del meu trencaclosques, les que li donaran solidesa perquè no es desmunti mai més, són a l’església de Santa Anna, on vaig rebre el baptisme. M’hi acompanya la mare Nirmala i també el company del grup, en Toni, que no ha parat de fer-nos fotos des del primer moment. Hi anem a peu, és a pocs metres del convent, i pel camí m’explica que ella mateixa em va fer el vestit per al bateig, amb tot de farbalans i llacets; no hi devia faltar cap detall. Em van fer de padrins el pare d’una de les monges i la germana d’una altra. Després de la cerimònia, hi va haver pastís i tot. El pare Prakaast ens rep molt afectuosament i treu d’un armari el llibre de registres. Mentre ell va omplint la partida de baptisme perquè me l’endugui, me li assec al costat i vaig resseguint les línies de la meva pàgina.

Data del baptisme: 7 de maig de 1969. Data de naixement: 7 de novembre de 1967. Nom: Asha Maria. Van mantenir el nom que m’havia estat imposat en néixer i hi van afegir Maria per cristianitzar-lo. Cognom: Ghoderao. Nom del pare: Radhu Kashinath. A la sisena ratlla els ulls se’m tornen a negar en llegir una per una les lletres que formen el nom de qui va perdre la vida per donar-me-la: Shevbai. Demano al mossèn que em pronunciï en la seva llengua els noms dels qui van ser els meus pares. Mai no els hauré vist ni en podré tenir una fotografia, però per reconstruir-ne una imatge em servirà la música dels seus noms. Professió del pare: pagès. Nacionalitat: Índia. Després, el nom dels padrins i del capellà, i el lloc del bateig: església de Santa Anna, Nàsik.

Les boires que envoltaven el meu origen s’han esvaït. Estic trepitjant la ciutat on he nascut, sé com vaig anar a raure al convent i després a Bombai per volar finalment a Barcelona. Tots els buits s’han omplert de paraules i imatges concretes que expressen la meva realitat.

Del pare, gairebé mai no me n’havien parlat. Pocs anys després de ser a Barcelona, la mare Adelina va escriure a casa per comunicar-nos la seva mort. La mort del pare va ser l’única notícia que vaig tenir d’ell i malgrat que no l’havia conegut i que li guardava una certa rancúnia, em va entristir molt. De la mare, encara en sabia menys; i tant com l’he buscada en totes les dones que m’he creuat pels carrers de Bombai… Em fixava en un sari de seda lluminosa, uns ulls penetrants, un caminar de gasela i hi volia reconèixer alguna familiaritat, que fos ella per un instant.

En algun lloc, hi tinc germans. No sé quants, ni si són nois o noies, ni quina vida fan, si tenen fills, on viuen, com viuen. Són els fills del primer matrimoni del pare, però la mare Nirmala m’aconsella que no els busqui. Ells no saben res de mi, mai no els n’han parlat i fan la seva vida. Ella pensa que conèixer-me els destarotaria i potser té raó. Així que no m’hi capfico més i dono per tancada la recerca del passat.