Mary

Cada dia que comença és especial tant per la intensitat del que vivim als diferents camps de treball, per la convivència amb la gent del país, com per tot el trasbals que em provoca enfrontar-me a la meva pròpia història.

Un cop dutxada i vestida, la Kamal m’estira del braç i em fa seure al terra encatifat del menjador. Per a ella és un orgull que em vesteixi com una Índia més i hi vol aportar el seu granet de sorra. Cada matí em fa un pentinat diferent. Una trena, dues, un munt de trenes entrecreuades. Tot el dia corre enderiada amb la canalla i les feines de la casa, però el moment de pentinar-me el transforma en tot un ritual. Em raspalla els cabells amb energia però sense presses i els va separant en fileres per trenar-los. Feia tants anys que ningú no em pentinava i la sensació és tan plaent que tanco els ulls i em deixo fer. Potser són els únics minuts del dia en què aconsegueixo que la ment quedi en blanc, zero pensaments… Avui s’hi ha lluït especialment. Sap on vaig i entenc aquesta dedicació a fer la combinació de trenes més complicada que se li ha acudit com una manera d’acompanyar-me. Des de la porta de casa em fa adéu amb la mà mentre tiro carrer amunt. M’aturo a comprar unes flors, salto un parell de tolls del darrer ruixat i segueixo fins a la parada de taxis, on torno a recitar l’adreça que el pare tema encerclada al plànol de Bombai. He quedat una altra vegada amb la mare Adelina. Primer anirem a missa i després al cementiri.

Quan els pares van saber que emprendria aquest viatge, només em van demanar una cosa. És un encàrrec ineludible, però el faig tant per ells com per la Fàtima i per mi mateixa. Després del reguitzell de preguntes que em van fer, la mare va dir, serena: «Asha, vés a visitar la tomba de la vostra germana, la petita Mary».

La Fàtima i la Mary eren bessones. Van néixer a Gujarat, al nord de l’Índia. Els seus pares eren tan joves com pobres i no se’n van poder fer càrrec. La mateixa congregació del Regina Pacis tenia seu a Gujarat i allà les van acollir fins que van tenir una mica més d’un any. Els meus pares van decidir adoptar-les. Els feia molta il·lusió que fossin bessones. A més, amb una mateixa empenta podrien donar una nova vida a dues criatures. Uns dies abans que sortís l’avió que les havia de dur a Barcelona, les van traslladar a l’orfenat de Bombai. La Mary es va posar malalta. Va agafar un simple xarampió que un cop a casa l’hauria superat amb uns dies de fer llit i els medicaments adients. Però no va ser així. La mort de la Mary va suposar el començament de la meva segona vida. La Mary, la Fàtima i jo havíem compartit el mateix sostre sense saber que més endavant el destí ens havia d’unir. A més, la Fàtima i jo tindríem la sort de poder compartir coses molt més intenses, tota una vida amb la mateixa família. Les flors que he comprat són per a la Mary. Ara tindria vint-i-dos anys, com la Fàtima.

Davant de la tomba de la Mary, la mare Adelina pren les meves mans entre les seves, tremoloses, i em diu que hi van fer tot el que van poder. Ens asseiem en un banc que hi ha just al davant i ens hi quedem una estona en silenci. Ofego el plor davant la mare Adelina i dic una oració a la filla dels meus pares, la germana bessona de la Fàtima i també, i ara ho sento més que mai, la meva germana. La mare Adelina, en silenci, resa amb mi. Als pares els agradaria tant de ser aquí!

Mentre faig dos rams amb les flors que he portat per posar-los a banda i banda de la làpida, la mare Adelina m’explica que el dia de l’enterrament de la Mary, quan va acabar la cerimònia i van tornar cap al convent, just llavors van rebre una conferència des de Barcelona. La mare, angoixada, trucava per demanar si li havia passat res a la nena. A Barcelona era de nit. La mare s’havia despertat sobresaltada per un malson: havia sentit un crit de dolor d’un nadó. Li van comunicar que la Mary s’havia posat malalta a darrera hora i que havia mort.

Les monges van posar una làpida amb un text en anglès en nom d’aquells pares que ja l’havien adoptada:

A l’època en què la Fàtima i la Mary s’estaven a l’orfenat de Bombai, jo ja donava la tabarra amb el meu desig d’uns pares, d’una família. I la mare Adelina m’explica que alguna vegada, al capdamunt de l’escala de cargol, li vaig demanar uns pares… de Barcelona! Què en podia saber jo, de Barcelona? Com que m’entaforava per tot arreu, devia sentir a dir que dues nenes se n’anaven a Barcelona perquè les volien adoptar una família d’allà. És l’única explicació que se m’acut. Aquell nom exòtic em devia sonar com la terra promesa. Suposo que en el meu subconscient va quedar gravada aquella ciutat associada a una mena de regla de tres: Barcelona = pares = felicitat.

Per a la mare Adelina, la sortida d’avui al cementiri, amb tots els records que ha hagut de remoure, ha estat molt esgotadora. Li he preguntat coses que tots els nens que van créixer amb mi a Barcelona saben, coses tan senzilles com si vaig tenir alguna malaltia quan era petita. Però segons quines preguntes li faig, noto que se sent violenta i em defuig. No la vull atabalar més. Ara bé, no defalleixo, encara em queda anar a Nàsik, on espero esbrinar més coses de la meva història. L’acompanyo al convent i me’n torno a acomiadar. Ara sí que sé que és l’últim comiat i que no la tornaré a veure mai més. És un pressentiment. Ella em diu que sempre estarà al meu costat, com ho ha estat tots aquests anys, i m’ho crec. Ens abracem una darrera vegada davant de la porta de ferro forjat. Em quedo allà, quieta, no sé per què. L’hauria pogut acompanyar de bracet fins a dins. Però em quedo mirant-la com avança lentament, amb les meves sandàlies, pel jardí fins que em diu adéu amb la mà i amb un somriure abans d’entrar a l’edifici.