L’escala de cargol

Avui el despertador ha sonat abans que les campanetes de la pregària d’en Naresh. Com que la Maria, la Núria i la Gabriela dormiran fins tard aprofitant que és diumenge, em llevo sense fer soroll, esquivo els seus cossos arrenglerats a terra i vaig cap al bany. Quan em fico a la dutxa, l’aroma d’encens ja envaeix la casa. L’ocasió esperada tants i tants anys s’ho mereix i m’empolaino més que mai, vull fer goig. Em poso el salwar kameez que vaig comprar en una de les parades del mercat: és taronja i lila, el color sagrat i el de la feminitat.

Un cop a Bombai, amb la xafogor que fa, m’adono que la roba que he portat no és la més adient, passo molta calor, i he decidit vestir com les dones índies. Sí, en primer lloc, per la calor, però també corn un senyal d’acceptació de ser com elles. Quan pensem en les dones índies, les imaginem amb aquells saris de colors lluminosos: metres i metres de roba amb la qual s’emboliquen amb una destresa única. A mi em fa l’efecte que em sortiria un nyap i que em veuria massa disfressada, així que he optat pel salwar kameez. Es compon d’una mena de brusa fins als genolls, un pantaló folgat i un mocador que combina amb l’estampat d’una de les dues peces. El salwar kameez no té l’elegància del sari, però m’hi trobo molt còmoda i hi vaig molt fresca. Me’n vaig comprar un parell per anar variant, però un me l’havia reservat per al dia que anés a l’orfenat on vaig viure. Avui l’estreno.

Sota un cel ennuvolat enfilo el carrer que ja em resulta familiar. Reconec les fesomies darrere la parada de blat de moro torrat, la de les paneres de fruita, la dels saris tornassolats que voleien, la de les espècies amb la mescla de perfums que desprèn i que es barreja amb l’olor embafadora dels bidis. Al capdamunt del carrer, m’acosto al primer taxi de la renglera i d’una tirada li engego l’adreça que he anat repetint tot el camí per no oblidar-la, com un nen petit quan ha de fer un encàrrec. Com a resposta rebo un reguitzell de paraules que no entenc, però l’entonació correspon a una negativa rotunda. De dins d’un altre taxi, un caparró tenyit d’un roig intens s’ofereix a dur-m’hi.

El trajecte se’m fa etern. La mare Adelina em deu està esperant perquè un parell de dies enrere, just quan feia una setmana que havíem arribat, li vaig telefonar per avisar-la de la meva visita. Quan em vaig identificar, no em va reconèixer, li va costar saber qui era. Vaig suposar que ja era molt gran i li devia fallar la memòria. Però en recordar-me es va emocionar i em va apressar a anar-la a visitar. Parlar amb ella per telèfon va ser un acte intens, jo també em vaig emocionar. Un pas més que m’acostava als meus orígens. Vam parlar en castellà, la mare Adelina és de Puerto Rico i encara que fa moltíssims anys que viu a Bombai no ha perdut la seva llengua.

El recorregut per carrers i carrerons em fa pensar en el pare, que tan apamada té aquesta ciutat sense haver-la trepitjada mai. És com si el veiés, amb aquella estesa de mapes sobre la taula del menjador resseguint carrers i places de la meva ciutat. Quan van decidir adoptar-me, el pare s’entretenia durant hores davant d’un plànol de Bombai i mirava de situar on vivia jo, s’imaginava per on devia passejar, volia saber què m’envoltava per sentir-me a prop. Mentrestant, a l’altra banda de la taula, la mare repassava la paperassa de l’adopció.

El taxi s’atura davant la porta imponent de ferro forjat. Aquesta imatge s’ha mantingut ben viva en la meva memòria tots aquests anys. A la dreta de la porta, hi ha una placa. No cal que m’hi atansi per veure què hi diu, ho sé perfectament: «Regina Pacis». De cop i volta m’assalta un desfici que em gela el cor, ja no noto la xafogor de l’ambient, em recorre un tremolor que no em permet d’avançar fins que recordo que sóc aquí per fer net amb el passat.

L’orfenat on vaig viure fins als sis anys és com un cofre que guarda el meu secret. I només jo puc trobar la clau per descobrir-lo. Faig una foto de la porta i m’endinso en el jardí ple d’arbres i plantes que creixen ufanoses. Vaig seguint el camí que porta cap a l’entrada a poc a poc, mirant-ho tot amb una gran emoció. Res no ha canviat de vint anys ençà. Retrobo els detalls del que era casa meva, els reconec: el soroll de les pedres del camí en trepitjar-les, a l’esquerra el jardí ple d’arbres on havia jugat amb les altres nenes, i a la dreta l’escola, un edifici convencional de color grisos, de tres pisos, sense balcons però amb grans finestrals. I més enllà, un edifici d’estil colonial, el convent. Faig fotos, de tot, de cada cosa i de cada racó. Vull que tot quedi ben enregistrat, perquè a partir d’ara no hi ha d’haver ombres ni imatges borroses en la meva memòria, i perquè vull explicar als pares d’on vinc i el que ha significat retrobar-ho.

Pujo d’una revolada els quatre graons de l’entrada al convent i, en arribar al vestíbul, demano per la mare Adelina a la primera monja jove que veig. Tota jo sóc un neguit. Em fa seure en una butaca del vestíbul. La meva mirada va d’una porta a l’altra intentant esbrinar per quina apareixerà la monja que va ser per a mi com una mare. Al meu davant reconec el passadís que comunica amb l’estança de les nenes, la que va ser la meva llar dels tres als sis anys.

No era fàcil ser una més entre dues-centes nenes. Les normes eren molt estrictes i sovint ens queia un bolet. La gran estimació que havia rebut de les monges de Nàsik fins als tres anys s’havia esvaït aquí, tot i que de seguida em vaig convertir en la nena aviciada, la preferida de les monges. Vist amb la perspectiva dels anys, recordo clarament que entre les nenes regnava la llei del més fort, la més espavilada era la que sobrevivia. Sempre anàvem esgarrapades i amb la cara senyalada per les constants baralles: no, no era la llei del més fort, era la llei de la selva. Jo no era conscient del que feia, però vaig tenir la sort de caure en gràcia, segurament pel meu caràcter extravertit, perquè sempre reia i feia comèdia. I així que podia m’escapava de les meves obligacions per córrer cap a les faldilles de les monges: era la seva joguina.

El Regina Pacis es dividia en l’escola i l’orfenat. Encara és així. A l’escola hi anaven noies de famílies riques. S’hi estaven en règim d’internat, en habitacions dobles, amb llits, armari i tauleta de nit. Les òrfenes de vegades ens hi colàvem, tafanejàvem les seves coses i les espiàvem. Nosaltres no teníem habitacions. Recordo una sala enorme amb voltes al sostre i ventiladors penjats. Dormíem a terra, al damunt d’una tovallola, totes arrenglerades l’una al costat de l’altra. L’Índia és un país càlid i humit, com l’ambient càlid de la sala i el terra humit i fred on dormíem. Entre el terra i el nostre cos, només una tovallola prima. Sí, passàvem fred. L’única escalfor ens la proporcionava el cos que teníem al costat. I tot i que dormíem ben apinyades, recordo que em sentia sola. Acompanyada, però molt sola alhora. Els ventiladors giraven removent l’aire de la sala, però em faltava aire per viure. El temps passava i cada dia era una còpia exacta de l’anterior, res no canviava.

A banda i banda de l’estança hi havia una porta que grinyolava i que només deixava passar una escletxa de llum. De nit, el més petit soroll em despertava, sentia aquells grinyols esgarrifosos i tenia tanta por que no gosava bellugar-me ni per anar al lavabo. Buscava l’escletxa de llum, però m’envoltava una foscor pregona. I cada matí, el mateix drama: qui s’ha fet pipí a sobre? L’Asha. D’aleshores ençà que sóc tan poruga. Al costat d’aquest espai hi havia els lavabos, un forat a terra, brut i fastigós, i el vestidor, una rastellera de prestatges amb un quadrat per a cadascuna, on desàvem la roba, tot el que teníem. Atesa l’absoluta senzillesa de tot plegat, l’únic luxe que hi havia era una petita cambra per quan alguna de nosaltres es posava malalta. Una petita cambra amb un llit: tota una deferència!

Ens llevàvem d’hora i portàvem les tovalloles al pati per airejar-les. Com que jo em feia pipí dia sí dia també, l’havia d’estendre perquè s’eixugués i cada dia em queia una cleca. Però després tot quedava oblidat i me n’anava a jugar amb les nenes. Quan retiràvem les tovalloles, l’espai de la sala quedava lliure per fer-hi les activitats. Tinc gravada una escena en aquesta sala: una vegada en què no sé pas quina infecció devíem haver agafat, les monges van preparar un gran perol amb un líquid de color indescriptible i, en filera, hi havíem d’anar passant una per una i prendre’n un parell de cullerades. Quin gust més dolent!

Les noies riques de l’internat rebien la visita dels seus pares el cap de setmana. Les nenes que vivíem a l’orfenat havíem estat abandonades per motius que desconeixíem i que aleshores tampoc no hauríem entès i ens miràvem aquelles trobades des de l’altra banda d’una tanca. Els pares somreien i duien regals per a les seves filles; elles els abraçaven i els ulls els brillaven de felicitat. Jo tenia l’afecte de les monges, totes em feien festes, però no era el mateix. Els regals no em feien cap falta, però sí aquella felicitat. Així que un bon dia, quan tenia cinc anys, vaig travessar el passadís que comunicava amb la residència de les monges. Eren al pis de dalt, resant. No m’ho vaig pensar dos cops, vaig enfilar l’escala de cargol, que era de fusta, i em vaig asseure a l’últim graó esperant que acabessin les oracions. Era una escala vella i cada graó cruixia en trepitjar-lo. Quan la mare Adelina va sortir de l’oratori, li vaig deixar anar: «Vull uns pares!». L’espiral ascendent es va convertir en el símbol de la meva cerca i durant tot un any vaig pujar l’escala de cargol cada dia i em vaig asseure a l’últim graó per preguntar-li si ja els havia trobat. Pobra dona, què li havia de dir a aquell esquitx que demanava allò tan gros? En aquella època i en aquell indret, les adopcions no eren habituals. La comunitat religiosa s’encarregava de donar estudis a les nenes i, a mesura que s’anaven fent grans, es cuidava de proporcionar-los un dot i un marit. No existia l’opció de no voler-se casar, llevat que la noia tingués vocació de fer-se monja. De ben petites ja les anaven encarrilant cap al futur, sense possibilitat de triar, sense poder decidir sobre les seves pròpies vides.

Quan va ser l’hora d’anar a escola, me n’escapolia sempre que podia. Tot el dia corria descalça amunt i avall, empaitant les monges. Potser era tan entremaliada perquè una mena d’intuïció em deia que la meva existència no acabaria allà, que jo havia de gaudir d’una vida lliure. Gràcies a la meva tossuderia vaig tenir l’oportunitat de veure una mica de món, que es traduïa en algunes passejades per Bombai. La mare Adelina era l’encarregada de les relacions amb l’exterior i se m’enduia sempre que podia. Després de l’interrogatori diari al capdamunt de l’escala de cargol, la mare Adelina em donava una poma í creuàvem el jardí i la porta de ferro per agafar un taxi. Fèiem un recorregut pels grans hotels de la ciutat, com el Taj Mahal, on recollíem menjar que els sobrava i el portàvem a l’orfenat. Però nosaltres ni l’oloràvem. Només ens alimentàvem d’arròs i verdures, res de peix ni carn. Per tant aquells menjars suculents devien anar a parar als plats de les nenes riques, perquè nosaltres no els vam tastar mai.

Davant la meva insistència d’exigir una família, la mare Adelina sempre em responia que havia de resar més i tenir fe. Sense dir-me’n res, un dia va escriure una carta en castellà on explicava el meu cas i va posar una foto meva dins del sobre. Aquesta carta va anar a parar, per mitjà d’algun intermediari a Barcelona, a milers de quilòmetres de Bombai, a casa d’en Josep Miró i l’Electa Vega, que poc es pensaven que acabarien convertint-se en els meus pares. Ells havien iniciat el procés d’adopció d’unes bessones índies i com que estaven immersos en el tema els havien fet arribar aquella carta per veure si podien trobar una família que es fes càrrec d’aquella criatura ja més gran. Aquelles bessones eren la Fàtima i la Mary, tenien poc més d’un any i vivien al nord de l’Índia, en un orfenat que pertanyia a la mateixa congregació que el de Bombai. La petita Mary mai no va arribar a conèixer la seva nova família. Pocs dies abans de la data assenyalada en què havia d’agafar l’avió cap a Barcelona, la Mary es va posar malalta. El seu estat va empitjorar molt de pressa fins que va morir.

Així que es van anar refent del tràngol, els pares van decidir que la Fàtima tindria una germana i van sol·licitar l’adopció d’un altre nadó. Mentrestant, la carta amb la meva foto que clamava per una llar de debò era sobre el bufet del menjador. Cada vegada que l’enretiraven per treure la pols, es refermaven en el propòsit de buscar-me uns pares. Fins que va arribar un dia en què la mare va fer un clic, es va treure del cap la idea que era millor adoptar una nena acabada de néixer i em van reclamar.

Malgrat que jo no en tenia ni idea, tot anava per bon camí i ja només calia formalitzar l’adopció. La mare Adelina va tenir força feina a convèncer les altres monges dels beneficis d’una adopció. No hi estaven avesades, no ho veien clar, no era una opció que entrés en els seus plantejaments educatius, i suposo també que m’estimaven i els sabia greu veure’m marxar. Però hi van accedir. Finalment, un matí, tan d’hora que encara no havia arribat el moment del ritual d’enfilar-me per l’escala de cargol, em va venir a trobar la mare Adelina per donar-me la notícia: «Ja tens uns pares!». I em va donar una fotografia en blanc i negre. Des d’aquell moment vaig anar a tot arreu amb la foto dels qui serien els meus pares a la butxaca. Per a mi ja ho eren. La tenia tota rebregada de tant mirar-me-la, de fer-li petons. A la foto també hi sortia la Fàtima. Tenia una germaneta. Això era un regal afegit que ni l’havia somiat. Recordo amb claredat molts d’aquells moments amb la foto a la butxaca i l’alegria de saber que tindria una família com aquelles altres nenes que jo espiava.

Els mesos que va durar la preparació del meu viatge cap a la meva família van ser una aventura plena d’emocions. Amb la mare Adelina, aprofitàvem el recorregut que fèiem en taxi pels hotels de Bombai i un dia anàvem a comprar roba —a Barcelona em caldria roba d’abric—, un altre dia sabates —mai no n’havia tingut— i una maleta per posar-ho tot que feia un pam més que jo. Ella m’orientava en totes les compres però em deixava triar el color de l’abric, de les faldilles, el model de les sabates i fins i tot em va dir que havia de rumiar quins regals volia emportar-me. Em feia sentir com una nena gran. Vam anar a les botigues de records i allà vam comprar un quadre fet de fustes de moltes coloraines per al pare; per a la mare, unes ballarines de paper que es movien quan les tocaves, i per a la Fàtima, una nina, un joc d’animalets i un sari. Un detall per a cadascú i la maleta cada dia més plena. De tota la roba que tenia al calaix del vestidor, no me’n vaig endur res, es va quedar tota allà. M’imagino que la devia fer servir la següent nena, la que ocuparia la meva tovallola, el meu calaix. Va ser com fer creu i ratlla, tot nou per a una nova vida.

Se sent soroll al vestíbul. D’una de les portes que m’he estat mirant de fit a fit en surt la mare Adelina. La imatge borrosa que en tenia pren cos. És una dona prima i menuda, d’uns vuitanta anys, de pell blanquíssima i vestida de blanc. Només de veure-la se’m neguen els ulls, vesso totes les llàgrimes que he retingut d’ençà que sóc al meu país. Ens abracem i sento que res no ha canviat, només que totes dues som força més grans. Ens asseiem allà mateix al vestíbul per xerrar i de seguida s’acosten les altres monges. Algunes són velletes com l’Adelina, però també n’hi ha de joves. En un no-res la trobada es converteix en un orgue de gats: «No et recordes de mi?» «Jo et rentava el cap», «Jo et disfressava», «Jo et duia a classe»… Però jo, a totes les altres, no les recordo gens. De tant en tant, enmig del xivarri, barreja de castellà i anglès, la mare Adelina i jo intercanviem una mirada de complicitat que em resulta molt familiar.

M’expliquen que quan els anava a demanar l’esmorzar, sempre deia: «It’s time to ten». Com que feia tantes campanes, parlava un anglès molt precari. Vet aquí que aquella expressió que no volia dir res va fer fortuna i encara avui, quan és l’hora d’esmorzar, sempre n’hi ha alguna que diu: «It’s time to ten».

Les monges més joves se m’enduen a veure les instal·lacions de l’escola i de l’orfenat. Res no ha canviat. Al bell mig del pati, on els dissabtes corríem per torns amb una bicicleta i els diumenges hi preníem el sol, encara hi ha el gran bidó tot rovellat i ple d’aigua. Tantes vegades com n’havia begut! En la branca d’un arbre, un corb sembla que em mira. Arrossego les monges cap a una altra banda per evitar-lo. Em fan pànic. De petita, en aquest mateix pati, un corb se’m va tirar al cap i em va pessigar el clatell. Les sensacions antigues i les boires del passat es van perfilant en records concrets. Darrere la casa, hi ha els mateixos safareigs on les nenes ens rentàvem la roba. M’acompanyen cap als tallers. Hi ensenyen costura, cuina, danses. De sobte la veig de cua d’ull: l’escala de cargol, el símbol més sòlid del meu camí és allà, existeix, no era un record distorsionat. No ho puc pair tot de cop, són moltes imatges de sobte, però dins meu algunes peces que estaven desendreçades es van posant a lloc. Les nenes que ara hi viuen m’han preparat una cançó. També m’ensenyen els seus dibuixos. Enmig de tot el rebombori que fan veig en els seus ulls una espurna de la tristor que les acompanya i, alhora, una punta d’enveja. Em venen ganes de dir-los que no pateixin. Que disfrutin la infantesa tan com puguin i que no es donin per vençudes mai perquè la vida és llarga i encara poden trobar una sortida que les satisfaci. Però sóc conscient que no ho tenen fàcil i callo.

Es fa l’hora de dinar. El mateix arròs amb verdures de fa vint anys i un pastís que han fet especialment per celebrar la meva arribada. Les monges comparen com era tot abans i com han canviat les coses. Diuen que l’adopció s’ha convertit en un fet freqüent. D’aquest orfenat surten algunes nenes cada any per tenir una família que se n’ocupi, ja sigui al mateix país o més lluny. M’expliquen els problemes amb què es troben amb les noves generacions de nenes, tant de l’escola com de l’orfenat. Uns problemes que tenen s’assemblen molt als d’Occident, encara que aquí es viuen en un grau d’intensitat inferior: les monges es queixen que les nenes són rebels i que hi ha indisciplina. Per la meva banda, els explico els dos objectius del meu viatge: retrobar-me amb el passat i col·laborar en els camps de treball del Setem. Ens podíem haver estat xerrant hores i hores, però, com en tot país calorós, hi ha un costum sagrat: la migdiada.

Ja tenia ganes de quedar-me tota sola amb la mare Adelina, i ella també. Per fi tenim un moment d’intimitat per fer balanç de les nostres vides. S’agafa fort del meu braç —li faig de bastó— i ens retirem. Està molt delicada de salut, qualsevol moviment li suposa un gran esforç, i va perdent la memòria. Caminem a poc a poc pels passadissos fins a la seva cambra. Entrar-hi és per a mi com traspassar el llindar d’un temple. Només aquelles parets coneixen el seu treball ferm i constant per donar-me una oportunitat. Els seus ulls reflecteixen la felicitat que sent de veure’m, que ha valgut la pena lluitar per aconseguir-me una família, per donar-me una nova vida. La mare Adelina m’observa amb parsimònia, no ha parat de mirar-me des que ens hem retrobat. Però ara que estem les dues soles és com si de sobte s’adonés dels vint anys que fa que no em veia, com si mirant-me volgués confirmar que va fer ben fet d’escriure aquella carta amb la meva foto a dins. Suposo que ella està tant o més emocionada que jo. Deu intuir que sóc feliç, que els pares que li vaig demanar, els pares que em va trobar a Barcelona, m’han convertit en una dona educada i feliç.

El sol s’està ponent i els filets de llum que s’escolen a través de les persianes abaixades tenyeixen d’or aquesta humil cambra, com si fos el receptacle del tresor més preuat. Un llit, una taula i una cadira. A sobre la taula hi ha moltes capses, cadascuna amb un nom, una capsa per a cadascuna de les seves nenes repartides arreu del món. Són de llauna, com de galetes. Amb gestos tremolosos, busca la meva i la de la Fàtima i de dins en treu un sobre groc ple de fotografies nostres de quan érem petites. La més rebregada de totes és la primera foto que em van enviar els pares a l’orfenat. Al darrere hi reconec la lletra de la meva mare: «Aquí tens els teus pares i germana que t’esperen».

Lligades amb un cordill, guarda totes les cartes que li hem escrit els de casa al llarg d’aquestes dues dècades passades. Sempre les començava la mare, informant de tots els nostres avenços i de com era la nostra vida a Barcelona. El pare hi afegia la seva i, a continuació, la Fàtima i jo hi explicàvem anècdotes del col·legi, alguna excursió o les notes que trèiem. A mi m’agradava de detallar-li els meus progressos amb el piano. Regirant les cartes va sortir el dibuix que va fer la Fàtima de la piscina on vam aprendre a nedar.

En alguns moments de la meva vida, sobretot en l’adolescència, suposo que, com totes les noies, necessitava un confident. Hi havia moltes coses que amb els qui tenia més a prop no gosava parlar-ne. La mare Adelina hauria estat la persona perfecta, ella em coneixia molt bé. Però no vaig poder establir aquesta complicitat amb ella perquè les cartes les escrivíem entre tots. M’hi hauria volgut desfogar, explicar-li el primer noi que em va agradar, aquell patiment que sembla que t’has de morir; explicar-li també que de vegades m’atabalava la protecció dels pares, que no volien que res de l’entorn em pogués fer mal.

Relligo les cartes amb el cordill i la marejo amb totes les preguntes que fins ara no havien trobat resposta. Vint anys després sé del cert que els meus vagues records, aquelles imatges difuminades, corresponen a una realitat. M’explica el dia que vaig marxar, sense estalviar-se cap detall. Em vaig anar acomiadant de tothom sense tristesa, tranquil·la, me n’anava cap a la felicitat amb una actitud tan decidida que ella va trobar que no era normal en una nena tan petita. I a l’aeroport, un cop traspassada la porta de vidre, vaig fer adéu amb la mà sense vessar ni una llàgrima. De gran, moltes vegades he volgut tenir aquella força que em va dur allà on volia arribar.

La mare Adelina continua el relat amb moltes altres anècdotes de la meva estada aquí, però defuig de curar una ferida que encara duc ben oberta. Em diu que quan vaig fer tres anys les monges de Nàsik van decidir enviar-me a Bombai perquè pogués anar a l’escola, però no me’n dóna cap més detall. Ella coneix el meu origen i em nega la informació que necessito, vol evitar-me el patiment i pensa que així em protegeix. Després de moltes giragonses començo a insistir perquè m’aclareixi els dubtes que m’han dut fins aquí.

Vull saber qui eren els meus pares biològics, per què em van abandonar, per què no em van estimar, en quina situació s’havien de trobar perquè jo els fes tanta nosa com per voler-se desfer de mi. Per a mi és molt dolorós, són massa anys de preguntes sense respostes. La mare em respon que no remeni més en el passat, que he de mirar endavant, que el passat només em pot fer mal, que tinc la millor vida que hagi pogut desitjar mai, que he de donar gràcies a Déu per aquest regal, per tot l’amor que m’ha donat la meva família, perquè no he hagut de patir la pobresa que corseca l’Índia. I hi afegeix: «No t’ha d’importar si ets filla de rics o de pobres, les aigües sagrades de l’Índia t’han donat la vida i en l’únic que has de pensar és a viure el regal de Déu amb dignitat, ajudant els altres, fent el bé». Tot i les seves paraules reconfortants, no m’aturo. Insisteixo, vull saber més, ho necessito… I per fer-me callar sentencia: «Asha, ets filla del Ganges».

No sé quanta estona fa que parlem, però ha arribat el moment de marxar. Abans d’acomiadar-nos fem un intercanvi simbòlic: li canvio les meves sandàlies, fortes i protectores, per les seves, quasi desfetes i que li fan mal als peus, sensibles i cansats. Ella em va donar les ales per volar. D’alguna manera jo li dono les sabates per seguir el camí que encara li queda per fer. Finalment ens abracem emocionades. L’estrenyo tan fort amb l’abraçada que la faig trontollar, pobreta, tan velleta com és. L’estrenyo amb l’emoció que se sent quan s’abraça una de les persones més importants de la vida. Torno a travessar el jardí i la porta de ferro forjat i començo a percebre que els records es van endreçant, però marxo amb una sensació agredolça: encara em falta una peça. No he aconseguit completar el trencaclosques del meu passat per encarar el futur amb plenitud. M’aturo una vegada més per mirar l’orfenat des de fora abans d’agafar un taxi per tornar a casa d’en Naresh i la Kamal. Em sento més lleugera que fa unes hores.