Torno a l’India

Dos quarts de set del matí. Potser no he dormit ni dues hores. D’un salt paro el despertador i em fico a la dutxa. Miro el desguàs per veure si s’hi escolen les imatges somniades, els nervis del viatge i la por d’aturar la vida que transcorre per pura inèrcia i fer-li front, ara sí. Però per fer net no n’hi ha prou amb aigua i sabó. Ha arribat el moment de tornar enrere, de reviure els anys d’infantesa, per tirar endavant de cap i de nou. El moment de tornar a l’Índia.

Torno a l’Índia perquè és on vaig néixer el 7 de novembre de 1967 i on vaig viure fins als sis anys, quan vaig ser adoptada pels qui avui són els meus pares. Sé que el meu primer plor va ser a Nàsik, a l’oest del país, sé que els meus primers anys de vida els vaig passar en un orfenat de Bombai, i, del cert, del cert, sé poca cosa més. Per això aquest retorn, per mirar de resoldre una colla d’interrogants.

Els darrers dies han estat un no parar de comiats i més d’un ha deixat anar la pregunta del milió: «Asha, vols dir que hi estàs preparada?». Cada vegada, amb el mateix gest d’autòmat, he assentit amb el cap, en silenci, per no deixar entreveure cap rastre del neguit que em va rosegant. A qui no puc enganyar —ni tan sols ho intento— és als pares.

Davant del mirall de l’habitació, em raspallo els llargs cabells negres i em pinto la ratlla dels ulls, també negra, com cada matí. Seran moltes hores de viatge i vull anar ben còmoda: trio la faldilla més maca que tinc, llarga amb flors blaves i blanques, una samarreta blanca i les velles sandàlies. La veritat és que vull fer molt de goig en arribar al meu país. Faig un repàs mental de tot el que porto a la motxilla. Els pantalons més amples i frescos, un munt de samarretes i roba interior, per rentar el mínim possible i no delatar que poc acostumada que estic a fer la bugada a mà, i les altres sandàlies, de sola gruixuda, per caminar tant com calgui. També m’emporto la farmaciola atapeïda de pastilles de noms impronunciables, que cal prendre per no agafar la malària i altres malalties, i el repel·lent per als mosquits. En una altra motxilla, més petita, hi he posat la camera de fotos, una llibreta, bolígrafs, els estris de pintar, el passaport, el llibre de vacunes i els dòlars. La llibreta la faré servir per apuntar tot el que em passi, totes les sensacions. Que res no se m’escapi.

M’acomiado del pis, del balcó ple de geranis i de les torres de la Sagrada Família que sobresurten d’entre els edificis del davant. Els geranis me’ls regarà la Fàtima durant tot aquest mes. La Fàtima és la meva germana. Ella també va néixer a l’Índia, però a l’altra punta del país, i va arribar amb només un any i mig a Barcelona, uns mesos abans que jo. Som germanes tot i que no ens uneix el lligam d’uns pares biològics, sinó alguna cosa tant o més indestructible: l’afecte d’uns pares que ens van acollir i que ens han criat com a filles seves. Els pares van fer confluir el camí de cadascuna en un de sol i així hem compartit l’aventura de pertànyer a una mateixa família.

D’aquí a quatre setmanes, les torres no s’hauran mogut de lloc, algun gerani s’haurà pansit i d’altres trauran flors noves, però jo, segurament, no seré la mateixa.

A casa sempre hem parlat de l’Índia, la terra que em va veure néixer. Quan per la tele feien un programa sobre el meu país, ens assèiem tots quatre al sofà —el pare, la mare, la Fàtima i jo— i el vèiem plegats. Tot sovint, a partir d’un reportatge que ens obria una finestra a la bellesa dels paratges i la seva gent o a la pobresa a la qual es veuen abocats, parlàvem de la nostra infantesa, de com havíem arribat a Barcelona la meva germana i jo des del mateix país però en moments diferents, de què havia suposat per als meus pares adoptar dues criatures, de com se n’havien sortit amb tanta paperassa com havien hagut de presentar —primer redactaven tota la documentació en castellà i després l’havien de dur a traduir a l’anglès perquè ells no en sabien—, de la barreja d’angoixa i d’emoció que sentien durant els preparatius. Ara penso que van ser molt valents: ens van adoptar a principis dels anys setanta i en aquells moments la seva decisió no era freqüent. Es devien sentir molt sols, sense poder compartir els seus dubtes amb pràcticament ningú, i és també per això que els admiraré sempre. Les sessions al sofà esdevenien un motiu per parlar de l’adopció. I es feia d’una manera tan oberta que constituïa una part més de la nostra vida. Amb l’excusa que nosaltres érem molt petites quan vam venir i no recordàvem amb claredat el país d’on havíem sortit, la conversa sempre anava a parar allà mateix: «quan serem grans, hi anirem tots quatre». Per a nosaltres seria tornar a la nostra terra, i per a ells, conèixer la terra que els havia donat les filles.

Van anar passant els anys i no hi havia manera de trobar el moment, quan no era una cosa, n’era una altra. Fins que va arribar un punt en què jo em vaig sentir preparada: volia tornar al meu país. Ara bé, per a mi, tan important com el retorn en si, era la forma de fer-ho: jo no hi podia anar com una turista més. No em veia entrant en una agència de viatges, fullejant catàlegs de paquets turístics i triant el que m’oferís bons hotels i un recorregut prometedor. No, no era això. Coneixent la realitat de l’Índia, no em resignava a estar-me de braços plegats mirant passar el país davant dels ulls. No es tractava, d’anar a l’Índia a visitar temples i palaus majestuosos, recórrer valls i serralades, i regatejar per comprar quatre records. Hi havia de tornar amb les mans plenes, perquè en la meva segona vida tot m’havia estat donat: una família, unes amistats, una educació; en definitiva, una vida lliure. Dins meu es regirava un sentiment de pertinença a la terra tan intens com ho era el sentiment d’estranyesa. Esperava aterrar en un país que seria el mirall de la meva persona, on per atzar ja no hi vivia perquè, d’entre milions de criatures, el destí se’m va endur. Vaig ser escollida i aquest privilegi, que sempre he tingut molt present, fa que em pregunti sovint: i per què jo? I com a única resposta rebo un silenci aclaparador. Si no vius d’esquena al món, un privilegi d’aquesta magnitud també fa de molt mal dur. Durant tots aquests anys, cada cop que pel carrer o en un restaurant, els ulls negríssims i penetrants d’un compatriota m’han mirat de fit a fit mentre em volia vendre una rosa, no he sabut on ficar-me. He estat incapaç de mirar-lo a la cara. És aleshores que retruny el per què jo, i el desassossec crida amb més força.

L’atzar, un cop més, em va fer caure a les mans una butlleta d’una ONG, el Setem, que informava sobre el projecte d’un camp de treball a l’Índia. I de tota l’Índia, un país immens, la destinació era Bombai, la ciutat on hi ha l’orfenat que em va acollir dels tres als sis anys. A més, per acabar-ho d’arrodonir, un dels camps de treball del Setem era a Nàsik, la ciutat banyada per les sagrades aigües del Godavari on vaig obrir els ulls per primera vegada. El meu somni posat en safata de plata, així que vaig omplir la butlleta, sense dipositar-hi, però, gaires esperances. I vet aquí que al cap d’un parell de mesos vaig rebre una carta on em deien que havia estat preseleccionada i que podia passar a fer una entrevista. Tot tirava endavant. Fins aleshores ho havia dut en secret perquè estava convençuda que no en sortiria res, no volia atabalar els pares i passava l’angoixa tota sola. Només tenia la complicitat del meu company, que em feia costat en tot. Però un cop feta l’entrevista i després d’haver-me confirmat la participació en el camp de treball, havia arribat l’hora d’explicar-ho a casa.

Els pares, asseguts al sofà, i jo, a la banqueta arran de terra: l’escena de sempre que ens havíem de dir alguna cosa realment important. I ho vaig deixar anar de cop, inquieta però il·lusionada, pendent de cadascun dels seus gestos, de les seves reaccions. Jo necessitava que aquells ulls que em miraven trasbalsats em donessin la seva benedicció i em fessin saber que en la distància serien a prop meu. La seva filla se n’anava a l’Índia, i tota sola! Els pares ho havien vist sempre com un projecte de tota la família, no volien ni pensar que a mi se’m podria despertar el cuc, que prendria la iniciativa sense la seva protecció. Però, ara, la meva decisió no els venia pas de nou: en l’inconscient més profund tenien molt present que jo seguiria el meu camí, que havia de conèixer la terra que m’havia donat una pell bruna, però la consciència no els havia permès d’articular-ho en paraules, no fos cas que es fes realitat. Malgrat les seves pors, jo era molt conscient de l’aventura en què m’embarcava. Em caldria ser molt forta per omplir el buit d’aquells set anys que havien quedat tan enrere.

Tot eren preguntes i més preguntes, plantejades a una velocitat que no em permetia de respondre-les. D’una revolada vaig anar a parar enmig d’ells dos, al sofà, i ens vam abraçar. Entre la fortalesa dels braços del pare i la serenor dels de la mare m’hi sentia segura, com tantes altres vegades m’hi havia sentit al llarg de tots aquests anys.

Als braços del pare havia jugat al joc preferit de tot infant, tocar encara que fos amb les puntetes dels dits un cel infinit, imaginari. Ell no ho sap, però encara avui, quan no em veu ningú, del balcó estant alço els braços cap al cel de la meva estimada ciutat i allà on volen les gavines els demano que siguin per un instant l’extensió de les meves pròpies mans. Als braços de la mare havia après les lleis que regeixen el cor i l’ànima. Estimar, oferir consol, plorar pel propi dolor i pel dels altres, apaivagar l’odi deixant fluir sempre el més bo d’un mateix. Tots dos en la mateixa mesura no van estalviar mai ni una engruna d’esforç per donar-nos, tant a la meva germana com a mi, tot el que ens calia. I amb escreix. Ells no ens havien donat l’alè de la vida, però sí que ens n’havien donat l’essència, i amb la mateixa cura que el terrissaire modela el fang, ens van anar modelant per fer-nos persones. Sovint m’esgarrifa la desmesurada importància que molta gent dóna al fet de ser sang de la pròpia sang. I és clar que n’és, d’important. Però també ho és, i molt, tot el que ve després, tot el que els meus pares m’han donat, una herència que va més enllà de la sang.

Els pares patien per mi, els neguitejava pensar que durant el viatge no hi serien per fer-me costat, per acaronar-me quan m’envaís la tristor, per ajudar-me a entendre tot el que trobaria. I alhora s’adonaven que el procés de maduració s’havia acomplert, que tot el que ells m’havien donat m’havia format com a persona i que, per tant, estava preparada per fer-hi front. La seva abraçada representava la benedicció per tirar endavant en el meu camí de recerca; d’ells rebia l’energia, la força, l’empenta i el coratge per dur-lo a terme. Tenia la seguretat que, passés el que passés, els tindria amb mi incondicionalment, de la mateixa manera que un 27 d’octubre, molts anys enrere, m’esperaven a l’aeroport de Barcelona, al peu de l’avió, amb una gran incertesa. També aleshores, amb una emotiva abraçada, vam segellar l’amor que ens ha dut fins ara i aquí.

Vint anys després d’aquell primer viatge —el que vaig fer de Bombai a Barcelona per començar la meva segona vida—, sóc dalt d’un avió que m’ha de dur a trobar les respostes a un munt de preguntes, a posar una mica de llum a la incertesa, a omplir uns buits que amaguen la meva pròpia realitat. Destinació: Bombai. Els motors es van escalfant, l’avió comença a avançar, fa els primers sotracs i agafa embranzida per aixecar el vol. Una pregària em surt de ben endins ara que sóc tan a prop del cel i demano la fortalesa que em caldrà per dur a terme el repte al qual m’encaro, el coratge per tirar endavant fins al final i no defallir, per trobar la pau interior que tant desitjo i poder, finalment, deixar de banda els dubtes que m’assetgen.

Sota els nostres peus, tot es va fent cada vegada més petit, fins a esdevenir un dibuix puntillista, d’aquells que tant m’agraden. Encara distingeixo els pinacles de les torres. La meva Barcelona vista des del cel és tant o més bonica, amb la quadrícula de l’Eixample perfectament definida. La frondositat dels arbres que conformen la Rambla davalla fins a fondre’s amb les ones, i blau i verd s’apleguen en un sol to que es va desdibuixant com la resta de la silueta.

En aquest seient turquesa d’un avió d’Air Índia, on tot són nervis i cabòries, intento recordar què devia pensar la nena de sis anys, a punt de fer-ne set, que anava asseguda en un seient turquesa com aquest, fent el trajecte invers, per anar a aixoplugar-se entre els braços d’una família que fins aleshores no era més que un desig i una fotografia en blanc i negre. Segurament vaig passar les llargues hores fent gargots en un bloc de dibuix amb els colors que em devia donar l’hostessa, tan elegant amb el seu sari com la que ara em porta el dinar.

Queden moltes hores de vol fins a aterrar a Bombai, però m’acompanya el diari que la mare va començar a escriure just abans que jo arribés a Barcelona per convertir-me en la seva filla, per sempre. El dia que els vaig comunicar que tornaria a l’Índia, la mare va anar a la seva habitació i, de la calaixera, en va treure una llibreta. Em va explicar per primera vegada que quan em vaig afegir a la seva vida, va començar a escriure un diari. Un per a mi i un altre per a la Fàtima. Els ha anat escrivint al llarg de tots aquests anys perquè poguéssim tenir un testimoni de com havia anat tot. Li feia por que si un dia li fallava la memòria, no ens ho pogués explicar amb pèls i senyals.

Amb el diari, la mare em va oferir una eina que em servirà per amortir el dolor amb què em puc trobar. Aquí hi ha la meva història. No és un relat que reveli grans secrets, perquè a casa mai no n’hi ha hagut, de secrets, però sí que s’hi descriuen episodis molt íntims. Els primers dies, mesos i fins i tot anys, la mare hi escrivia cada dia, ni que fossin quatres ratlles. Hi va anar recollint tot d’anècdotes quotidianes, la vida diària de la nostra existència, l’adaptació a una nova casa, una nova família, la llengua, els menjars, els costums…

En fullejar-lo per primer cop, se’m fa encara més palesa l’estimació que sentien per mi abans de ni tan sols conèixer-me; només em coneixien per les cartes de la mare Adelina de l’orfenat de Bombai i per una fotografia que es va estar al bufet de casa dies i dies. És molt entendridor saber que em desitjaven tant, que em volien amb tanta intensitat i que van esmerçar tots els esforços per portar-me cap a casa seva. Veig que la meva història té un sentit. Com sempre, com al país d’on vinc, tot són contrastos. D’una banda, uns pares que han passat per alt els lligams de la sang i que han desitjat fer-me feliç des del primer moment, des que van pronunciar el meu nom per primera vegada. I de l’altra, la tristesa de pensar en aquells pares que no em van voler. Durant molt de temps vaig creure que els devia fer nosa. Però a mesura que em vaig anar fent gran, vaig intentar que la sensació de rebuig no m’oprimís i, progressivament, vaig assumir que hi havia d’haver algun motiu que expliqués que no es poguessin fer càrrec de mi. Segurament, el fet de néixer dona va ser determinant. A l’Índia, néixer nen o nena pot marcar dolorosament el teu futur si formes part del segon grup. Donar llum a una nena no és cap alegria perquè implica una càrrega futura per als pares: un dot que caldrà pagar per força quan arribi l’hora de casar-la. I no tothom pot fer-hi front.