Amb les mans plenes

En aquella butlleta que finalment es va convertir en el meu passatge a l’Índia ressaltaven dues paraules plenes de sentit per a mi, eren molt més que el nom de dues ciutats d’un indret llunyà. Aquell grapat de lletres dibuixava amb precisió la geografia de la meva primera vida: Nàsik i Bombai. En totes dues, l’ONG amb la qual he vingut fins a l’Índia hi col·labora amb diversos projectes que han estat impulsats per iniciatives locals. En arribar a Bombai, el grup de Barcelona es va dividir en dos: els que treballarien com a voluntaris en un centre d’acollida de dones d’un barri marginal i els que ho faríem a l’escola.

Els companys del primer grup estan desmoralitzats, no veuen la manera de ser útils perquè un petit canvi en un entorn tan degradat es comença a fer real a molt llarg termini. La manera de fer occidental implica pressa per assolir resultats; la perplexitat i la impotència porten a voler capgirar-ho tot però l’ajuda efectiva sols vindrà després de conèixer profundament la cultura, les tradicions, l’espiritualitat que els mou. Després d’haver sabut escoltar vindrà el moment de dir-hi alguna cosa. Però el panorama que els envolta és molt trist: un barri on es concentra la prostitució i, en conseqüència, tots els problemes que genera la misèria. És una zona sòrdida, una extensió de barraques construïdes amb els pitjors materials, plàstics i cartrons, on les condicions higièniques són del tot deficients i on aconseguir aigua potable és una proesa. En minúscules habitacions viuen dones que es dediquen a la prostitució, amb els seus fills. Els nens han d’escampar la boira quan la mare necessita la cambra per treballar i corren sense rumb per uns carrerons que no els obren cap perspectiva o bé queden arraulits sota el llit i s’hi adormen perquè han après que no han de fer nosa. El premi no serà una nina ni una bicicleta, només un grapat d’arròs o de llenties. El projecte iniciat en aquest barri és la creació d’un centre d’acollida per a dones i els seus fills, on se’ls donen aliments per combatre la desnutrició i s’intenta ensenyar-los algun ofici per poder tirar endavant. També s’hi duen a terme campanyes informatives sobre la sida i altres malalties. I totes aquestes primeres necessitats es miren de cobrir amb grans dosis d’afecte com a complement indispensable de l’aigua, l’arròs i les medicines.

Els meus dies a Bombai s’escolen entre l’escola, al matí, i una cooperativa de dones, on vaig algunes tardes a donar un cop de mà. La cooperativa acull vídues i dones que han estat rebutjades pel marit. Algunes han sofert maltractaments o suposats accidents, que no són altra cosa que agressions intencionades, com ara atacs amb àcid per desfigurar-los la cara. Són dones a les quals la societat ha deixat de banda, els han fet creure que no són ningú i que ja no arribaran enlloc. Però aquesta cooperativa que va néixer del no-res ha anat ampliant els locals i cada vegada hi ha més dones que poden fer una feina que els permet una vida digna. Viuen en cases compartides i fan treballs manuals, sobretot tèxtils. La gamma de productes va augmentant: nines de drap, bosses, davantals, tovalles, cobrellits, coixins…, tot decorat amb motius tradicionals i alhora reivindicatius dels drets de les dones. Aquests objectes es venen a Europa mitjançant organitzacions dedicades al comerç just, la qual cosa els garanteix la remuneració que els pertoca. Amb aquest treball recuperen la dignitat personal, tornen a trobar sentit a la vida i algunes de les que han estat agredides amb àcid poden viatjar a Europa per operar-se, la qual cosa els obre una nova vida.

Els que viatgem a l’Índia amb la motxilla plena de bones intencions i de ganes de treballar i ser útils sovint caiem en el desencís, perquè en un mes escàs no acabem de trobar el nostre lloc per arribar a ser de la màxima utilitat. De fet, aquests camps de treball estan enfocats més que res cap a l’observació i l’aprenentatge de tot allò que ens envolta i a partir d’aquí, amb el canvi que haurem experimentat, perquè res no ens ha deixat indiferents, podrem treballar des de les nostres respectives ciutats i pobles amb les eines que l’anomenat progrés ens posa a l’abast. Totes les experiències viscudes van conreant el nostre interior i un cop a casa no ens quedarem escarxofats al sofà veient passar el món, sinó que ens arremangarem per canviar-lo en la mesura que puguem.

He volgut tornar a l’Índia essent una mica més útil i per això passo hores i hores a l’escola del barri d’Andheri treballant com a voluntària en lloc d’estar-me el mes sencer fent de turista. He volgut tornar amb les mans plenes, aportar alguna cosa. Sé que els camps de treball m’aboquen directament a la realitat més dura del país i que l’Índia no és només misèria, nens que treballen i dones maltractades. Fa anys que m’acosto al meu país d’origen a través de llibres i documentals. Sé que és un país immensament ric en moltes coses. Un país on conviuen, amb més o menys facilitat, religions diverses, més de trenta llengües oficials i una infinitat de dialectes. L’Índia té una cultura mil·lenària i això també es nota pels carrers de Bombai, la ciutat que acull la gran indústria del cinema indi, tan impressionant que l’anomenen «Bollywood». L’Índia és un país superpoblat i ple de contrastos que arriben a extrems incomprensibles. Aquests dies, entre la meva aportació a la vida quotidiana dels nens de l’escola i el meu viatge interior de retorn a la terra on vaig néixer, em pregunto sovint quina hauria estat la meva vida si no m’haguessin adoptat. Com si fos una endevinalla personal i sense resposta.

D’aquí a uns dies, tots els companys que hem treballat a Bombai, anirem d’excursió a Nàsik. Sento un nus a l’estómac, nervis. Allà tindré dues feines: d’una banda, tots plegats coneixerem el projecte en el que estan treballant voluntaris del Setem i que consisteix en la construcció de sèquies que acumulen l’aigua de pluja i, de l’altra, burxaré en el meu passat més remot. Espero poder trobar algú que encara guardi els meus records i que el monsó no els hagi esborrat del tot.