On n’hi dormen cinc dormen nou

Arriba el moment de deixar la casa que ha acollit tot el grup del camp de treball. La Maria, que n’és la coordinadora, la Núria, la Gabriela i jo viurem al barri de Shere Prujab, a casa d’una família que, així que hi arribem, ens rep amb els braços oberts. No sé qui està més encuriosit, si ells o nosaltres. La Nadina surt a donar-nos la benvinguda. Té dotze anys, i com que parla molt bé l’anglès, és l’encarregada de fer les presentacions. En Naresh és el seu pare, fa de taxista. Sembla un home molt tranquil, de poques paraules, i desprèn una gran serenor. Més tard arriba la filla gran, la Nanda, que té divuit anys, i la petita Ibuthi, que en té cinc i de tan esvalotada com està per la novetat no para de giravoltar al voltant de la mare, la Kamal. Tots ells parlen l’anglès. Així, doncs, la comunicació no serà cap problema. Però no poden dissimular les cares de sorpresa en veure’m. La Maria els explica la meva història amb quatre frases i em miren amb un somriure ple d’afecte i de complicitat que em fa sentir molt bé.

La casa és petita com un puny. Un televisor que està sempre engegat presideix el menjador. De les parets pengen tots els elements decoratius imaginables. En fraternal convivència habiten calendaris de fulls grossos amb dibuixos de colors llampants típicament indis i estampetes de la Mare de Déu. Aquí dormen els pares i la menuda. La vida es fa a la petita cuina. A terra hi ha la pedra on la mare pasta els xapatis i, en un racó, un altar dedicat a Ganesh, per a qui crema l’encens. Ganesh és el déu elefant. Se’l representa com un home panxut amb cap d’elefant, i se l’invoca per resoldre els problemes i obstacles que es presenten en la vida quotidiana. També se’l considera el missatger entre els homes i els déus. Segons el mite, Ganesh era fill de Shiva i Parvati. Shiva va haver d’abandonar la llar quan Ganesh acabava de néixer i en tornar al cap dels anys va trobar un desconegut que li barrava el pas a la seva pròpia casa. Shiva, que frisava per retrobar la muller i el fill, va tallar el cap al vigilant. Parvati va esclafir a plorar davant de la tragèdia, perquè el vigilant no era altre que Ganesh, que s’havia fet gran. Shiva es va afanyar a posar-hi remei: va tallar el cap d’un elefant, el va col·locar sobre el cos del seu fill i va prometre a l’esposa que Ganesh seria un gran déu perquè els homes haurien d’invocar-lo a ell primer si volien ser escoltats pels altres déus. La família que ens acull l’invoca amb serena convicció.

Descarreguem les motxilles a l’habitació on dormirem nosaltres quatre, amb la Nadina i la Nanda. La cambra és minúscula. De sota del llit de matrimoni surten tot de matalassos i, un cop encabits perquè hi puguem dormir, la Nanda se’ns enduu a conèixer el barri i ens ensenya el recorregut que haurem de fer al matí per anar a buscar l’autobús que ens durà al camp de treball, una escola a Andheri. Mahakali és el carrer principal, ens servirà de referència. Shere Prujab és un barri humil, amb molts contrastos. Per a uns ulls occidentals pot semblar mancat d’harmonia, d’encant. Però ara que he fet el propòsit de començar de zero, em desempallego de regles estètiques encarcarades i m’arriba una bellesa que vessa de sentit. Al capvespre, els carrers s’omplen de vida: el goig que fan les parades de fruita, d’espècies, l’olor de l’encens, les robes tintades d’infinitat de colors, els homes fumant bidis a la plaça. El temps passa sense pressa.

De tornada a casa, la família ens obsequia amb el que serà el nostre primer sopar autènticament indi, amb tot el ritual. A terra, al damunt d’un mosaic de catifes i coixins, hi ha xapatis, arròs i llenties. Tot és molt picant, però per primer cop des que sóc aquí ho trobo deliciós. Finalment he aconseguit cruspir-m’ho sense manies; això sí, com que s’ha de menjar només amb la mà dreta, no paro de fer malabarismes, però me’n surto prou bé. Quan vaig arribar a Barcelona, a la mare li feia molta gràcia la meva destresa a l’hora de menjar amb les mans. Potser aquesta habilitat havia quedat latent en algun racó i ara ha tret el caparró. Havent sopat, ajudem les nenes a fer els deures amb la remor de fons de la pel·lícula Índia que fan a la tele, un drama lacrimogen d’aquells que duren més de tres hores, amb les dosis preceptives de romanticisme carrincló, música estrident i escenes de violència.

A l’hora d’anar a dormir, totes sis amuntegades entre el llit i els matalassos a terra, els canto una cançó de bressol. Duc la música dins des de molt petita i no me’n puc estar. De vegades sorgeix així, de manera espontània. I en alguns casos, com ara, es crea un moment màgic en què la música és capaç de posar de manifest la complicitat que ens uneix. El fet que a la Índia no hi hagi el costum de cantar cançons de bressol no vol dir que la Nadina i la Nanda no puguin deixar-se endur per la pau que encomana la melodia, ben al contrari, tant elles dues com nosaltres quatre compartim la intimitat d’aquest moment sense percebre cap distància cultural. Això és el que ho fa màgic.

Ja en silenci, començo a repassar i reflexionar sobre tot el que he fet durant el dia. Sempre ho faig, cada nit. Però aquesta vegada hi ha massa emocions i també massa son. Les parpelles se’m tanquen indefectiblement. Ja hi pensaré demà.