La porta del darrere

Avui no hi ha classe a Andheri. Han guarnit el pati de l’escola amb flors i banderoles per celebrar el Dia de la Independència de l’Índia. Fa dies que els nens i les nenes, amb l’ajut de mestres i voluntaris, preparen les activitats per celebrar la diada. Primer de tot, com cada matí però avui amb més solemnitat, els nens canten l’himne del país. Després vénen les danses i els més grans interpreten un muntatge teatral que recrea els moments més rellevants de la vida de Gandhi. Els petits s’ho miren embadalits, fan uns ulls com taronges. Quan comencen a repartir les begudes i els dolços, la Núria, la Gabriela i jo ens acomiadem dels professors i del director amb el tradicional namasté. És un gest senzill, ple de significat. Amb les mans juntes en disposició de pregària, t’ofereixes a l’altra persona amb tota humilitat.

Aprofitem que és festa per anar a fer el turista. Avui sí. El tren de l’estació d’Andheri ens durà fins a la Porta de l’Índia. Si els autobusos normalment ja van de gom a gom, al tren no hi cap ni una agulla. Als vagons tot són empentes i trepitjades, farcells i paquets, gent penjada per la part de fora i crits a cada parada. Una mica masegades, arribem a la mítica Porta de l’Índia, que presideix el port de Bombai. El mar brut i remogut es confon en l’infinit amb la massa espessa de núvols a punt de descarregar. Els estels de plàstic que fan volar la canalla i els més grans posen una nota de color al cel. N’hi ha tants que quedem hipnotitzades per les giragonses que dibuixen sense parar. Totes tres acabem amb mal de clatell de tant mirar enlaire.

Les visites no s’acaben aquí, decidim anar a l’illa Elefanta. Pugem al vaixell que fa la travessia d’una hora, l’aire no aconsegueix alleugerir la xafogor que m’enganxa els pantalons a les cuixes i a la fusta del seient. Per acabar-ho d’adobar, comença a ploure i de valent. Així que hi arribem ens refugiem a les coves de l’illa. Els portuguesos van batejar l’illa amb el nom d’Elefanta per la gran escultura que els va donar la benvinguda allà on van desembarcar. Evidentment, representava un elefant. L’atractiu de l’illa són els quatre temples excavats a la roca. A banda i banda, a les parets de les coves, hi ha relleus on es poden anar resseguint les peripècies de divinitats com Shiva, Parvati i Ganesh. Anem seguint les imatges, meravellades per la bellesa amagada sota la pedra. Quan deixa de ploure, un sol tímid ens permet de veure l’illa amb més claredat. La vegetació és molt abundant i gairebé es podria dir que hi ha tots els tons de verd. Les famílies de Bombai venen a passejar per aquesta illa, de clima més fresc que la ciutat i, per tant, molt més agradable per passar-hi un dia de festa relaxat. Com a tot centre de passeig, l’illa congrega una multitud de paradetes amb collarets, petxines i altres records entre les quals de vegades resulta difícil avançar. Abans de tornar a agafar el vaixell, no em puc estar de comprar tota una colla d’elefantets de pedra. La pedra ha estat buidada i a dins hi ha un altre elefantet, com una mena d’invocació a la fecunditat.

Havent dinat ens perdem pels carrers i carrerons de Bombai. Em miro la gent que passa, amunt i avall, i els que s’estan a les botigues. Els carrers són plens d’enormes cartells de pel·lícules i descobreixo, sorpresa, que els pinten a mà. Uns homes enfilats a unes bastides fan anar el pinzell a consciència. Aquesta imatge i la de les dones que treballen a la construcció, traginant maons amb un carretó, em sobten, segurament perquè la meva mirada occidental no les tenia enregistrades. Tots els oficis al bell mig del carrer: el que escriu cartes per a qui no en sap, el dentista, el barber, el que fa sabates. Intento que no se me n’escapi cap detall; aquesta hauria pogut ser la meva vida.

Un vellet encorbat se m’acosta i m’ofereix un tambor. És molt car però és preciós. Quatre cantonades enllà encara em segueix perquè sap que me n’he enamorat. De totes les andròmines que porta ha vist que els ulls se me n’han anat al tambor. Davant la insistència, començo a regatejar i, amb la poca traça que hi tinc, n’acabo pagant les rupies que vol. Amb el preu, també hi va inclosa una explicació detallada de com l’he de tocar i de com m’he de col·locar les tires de pell per penjar-me’l i així poder-lo dur a tot arreu. Sobretot quan se celebrin les festes dedicades a Ganesh, insisteix el vellet.

Finalment fem una parada per prendre un cafè i decidim fer un extra: ens presentem a l’hotel Taj Mahal, potser el més luxós de Bombai. He de confessar que des que vaig arribar que duc al cap visitar-lo, però alguna cosa m’ho impedia. Avui ha anat tot rodat. És clar que per a mi no representa una visita turística més… Davant de la porta principal em queden els peus clavats a terra, per un moment no puc tirar ni endavant ni endarrere.

Al Taj Mahal és on tantes vegades havia vingut amb la mare Adelina a recollir les sobres del menjar, però evidentment no era pas per aquesta porta que hi entràvem. Hi entràvem pel darrere, per una porta que donava directament a les cuines. Des d’allà no es veien les catifes, els gerros, els mobles, els daurats, els estampats a les parets… Jo només havia vist una cuina immensa, on preparaven uns animalons (tan exòtics per a mi com un pollastre o un xai) que no m’acabava de creure que algú se’ls pogués menjar. Un mosso ajudava la mare Adelina a carregar els paquets al taxi i mentrestant a mi sempre em queia algun tros de pastís o alguna llaminadura.

Aquest és el recorregut que m’hauria agradat fer: tornar a entrar per la cuina i no passar d’allà, però ara em toca entrar per la porta gran. Aquella nena Índia desvalguda ha quedat enrere i ara qui arriba a l’hotel és una europea més. Sense voler-ho ja crido l’atenció tot sovint, només faltaria que demanés d’entrar per la porta del darrera. Hauria de donar massa explicacions. Un cop dins, a la cafeteria, servei de porcellana per als tes i els cafès. Escrivim postals. Des de la butaca on he quedat escarxofada intento imaginar per on es deu accedir a les cuines i al tràfec de cuiners, rentaplats, pastissers… Potser encara hi treballa alguna de les persones que, amb uniforme blanc, impecable, em donaven un pastisset. Potser algú em recordaria si li’n fes cinc cèntims. Però, ben pensat, ho veig difícil.

He vingut a l’Índia a recompondre el meu passat, però sóc conscient que això no vol dir que hagi de resseguir totes les petjades d’una manera malaltissa. També hi he vingut per fer feina de voluntària, per aprendre i no vull centrar-me només en mi mateixa.

A l’hotel, el luxe és tan desmesurat que produeix malestar; em dol la concentració d’ostentació i superficialitat. A l’altra banda del carrer hi ha el Bombai de veritat, això és com una bombolla on no arriba la remor de la vida real. En observar els qui s’hostatgen al Taj Mahal, em fa l’efecte que molts només vénen a xuclar el que els ofereix l’Índia: indrets meravellosos, grans temples i palaus, una mica d’exotisme sense que els esquitxi massa. N’hi deu haver més d’un que deu quedar tan aclaparat amb el que hi ha fora que es deu passar les vacances tancat entre aquestes parets, amb aire condicionat i sense trepitjar res que no siguin sumptuoses catifes.

Deixem el Taj Mahal enrere i continuem la passejada. A les parades del carrer m’aturo a comprar una flauta d’encantar serps i un violí. És una flauta amb dues canyes que d’entrada no la sé fer sonar però de la que, amb una mica d’insistència, segur que en sortirà alguna nota. Sempre que viatjo em criden l’atenció els instruments musicals i de mica en mica n’he anat fent una col·lecció. És un petit tresor per a mi. A les classes de música que faig a l’escola de Barcelona, de tant en tant hi porto algun d’aquests instruments d’arreu del món i entre tots ens transportem a d’altres països, altres músiques, altres cultures. La flauta serà una bona excusa per explicar a classe el conte de l’encantador de serps que em llegia la mare quan era petita.

A casa sempre hem viscut molt intensament la música. El pare és organista i compositor i la mare toca el violí. Al cap de poc de ser a Barcelona em van asseure al tamboret de davant del piano i vaig endinsar-me en aquest món d’una manera natural, tot i que el procés d’aprenentatge va acabar sent molt dur. Requeria una gran dedicació i els resultats es veien a molt llarg termini. Quan els amics sortien, m’havia de quedar davant del piano cinc i sis hores al dia. Però la constància té la seva recompensa i cada vegada m’hi vaig anar engrescant més, fins a fer la carrera al conservatori, que va ser la meva segona casa una pila d’anys. I fins ara, que em dedico a fer de mestra de música.

Després d’un dia turístic, tornem cap a casa. Vaig carregada amb el tambor, la flauta i el violí. Dec semblar una dona orquestra. Amb les companyes tot són bromes i rialles però, com un acte reflex, en aquests últims minuts del dia encara busco pel carrer la possible fesomia dels qui van ser els meus pares, als qui dec aquest cos que recorre Bombai i segurament alguna cosa més. Els imagino en tots els rostres, no sé què cerco. Les faccions que realment veig amb nitidesa són les dels meus pares, que m’esperen a Barcelona, com m’esperaven fa vint anys.