Amb micos a la cara

Demà farà tres setmanes que vam arribar a Bombai. Sembla que faci molt més. Darrerament no m’he trobat massa bé, estic refredada, però això no evita que moltes estones aprofiti per passejar per la ciutat. La remor dels carrers, sempre tan atapeïts de gent amunt i avall, gairebé no em deixa ni sentir els meus propis pensaments. Tots els sentits estan desbordats percebent imatges, aromes, colors i músiques. Per un moment m’aturo al bell mig d’un carrer qualsevol i al meu voltant hi tinc un món: dones atrafegades amb farcells, un rickshaw que s’obre pas entre la multitud, un nen que porta sobre el cap manats de plàtans que fan més embalum que ell, un esperitat que passa amb bicicleta, el que porta la safata dels tes… I també veig infinitat d’ulls que es claven en mi. A Barcelona sóc diferent pel color de la pell, pels cabells, les faccions, però com que ho he viscut des de petita ja hi estic avesada i no em fixo en si em miren o em deixen de mirar. A mesura que m’he anat fent gran, he assumit aquest paper, el fet de ser diferent. Però ara resulta que aquí també tinc micos a la cara. Em miren perplexos. Tenim en comú la pell i els trets físics, però pel que sembla no hi acabo d’encaixar. Hi ha persones que m’aturen pel carrer i em demanen per un carrer o una botiga i queden estranyats quan veuen que no entenc el que em diuen. Deuen pensar: «D’on ha sortit aquesta que no entén el marathi?». Dins de la intranquil·litat que arrossego, se’m planteja una nova pregunta. De quina casta sóc? Sí, ja sé que el sistema de castes està abolit oficialment, però a la pràctica continua funcionant i és un condicionant a l’hora d’accedir a segons quines feines, establir relacions personals i, fins i tot, casar-se. Pel fet de desconèixer la casta a la qual pertanyo, no m’agradaria gens dirigir-me a algú que no m’estigui permès o vessar-la de la manera més absurda. Així que m’adreço a unes noies índies que treballen per a l’organització amb la qual col·laborem els del Setem. Elles potser em poden ajudar, perquè coneixen la meva situació, el lloc d’on vinc i poden repassar-me la fesomia. Quan els demano que m’aclareixin de quina casta sóc, es fan un tip de riure. Amb la intenció de no desentonar, de passar el més inadvertida possible i de no molestar ningú, ara resulta que l’he espifiada. Quan aconsegueixen parar de riure, em diuen que no sóc de cap casta perquè no sóc de l’Índia. Que sí, que jo he nascut aquí i hi he viscut una part de la meva infantesa. Els explico que només vull saber-ho per poder-me comportar amb tota correcció. Amb un to més seriós em diuen que a mi no em queda res de l’Índia. «Tens la pell fosca, això sí, i els ulls i els cabells molt negres, tens el nas i la boca com nosaltres, però la teva fesomia s’ha occidentalitzat. Només tenim en comú l’aparença física, i encara. No camines com una índia, no mires com una Índia, no gesticules ni et mous com una Índia. Nosaltres et veiem com una europea més, per tant no t’has d’amoïnar per saber on pertanys». Aquesta resposta sí que no me l’esperava. Una cosa és que m’adoni que em miren i em tracten amb estranyesa, com si no sabessin on classificar-me, però resulta molt dolorós sentir que has perdut els teus orígens. Abans de venir, sempre havia pensat que quan trepitgés el país em sobrevindria un sentiment patriòtic i seria més Índia que ningú. No ha estat així ni de bon tros, perquè tot i que em reconec en moltes coses que veig, d’altres m’indignen profundament. Ara bé, suposo que he d’anar trobant el meu lloc i potser admetre que no sóc del tot d’enlloc però sí una mica de tot arreu. A mesura que vaig coneixent la veritat sobre mi mateixa, les peces que em componen com a persona es van col·locant al lloc que els pertoca.

Els primers dies a Barcelona van consistir a familiaritzar-me amb tot de coses noves per a mi. El primer va ser anar amb la mare a comprar roba d’abric perquè la que portava de l’Índia, tot i estar comprada expressament per al clima de Barcelona, no era suficient per passar l’hivern que s’acostava. Ben contenta, em posava jerseis, faldilles i pantalons sense cap problema, però quan arribava l’hora de les sabates, ja era una altra història. Només les duia pel carrer i tan bon punt arribava al rebedor de casa, les sabates volaven cada una per una banda. I asseure’s a taula per menjar era un autèntic drama. No m’agradava res perquè estava acostumada a una dieta que no sortia de l’arròs, les llenties i algunes verdures. Els pares patien perquè em veien molt prima i em volien alimentar com fos, i no hi havia manera de fer-me creure. Malgrat tot, l’adaptació va ser molt ràpida i molt natural. Al cap d’una setmana ja anava a l’escola. Com que no sabia ni llegir ni escriure, ni coneixia el català, evidentment, amb set anys em van posar a la classe dels de cinc. Allà era la reina del mambo perquè feia les manualitats i els dibuixos a la perfecció. Van penjar el primer dibuix que vaig fer al vestíbul i tots els nens i les nenes el van anar a veure. Aquest detall i molts d’altres em van fer sentir molt estimada i molt ben rebuda. Com que em vaig incorporar a l’escola amb el curs començat, la meva arribada, amb l’afegit que era Índia, va ser tot un rebombori.

Sense adonar-me’n, al cap de tres mesos ja parlava català. Té un punt de màgia pensar en la facilitat dels nens per aprendre una llengua. I no vaig ser l’única a canviar d’idioma, a casa. La mare és de Zamora i va anar a viure a Barcelona als cinc anys. Sempre havia parlat en castellà, també amb el pare. Però quan la meva arribada ja era imminent, tots dos van decidir que el català seria la llengua de casa i la mare va fer l’esforç d’aprendre’l al mateix temps que jo.

Per Nadal ja m’havia après una nadala que vaig cantar a la missa del gall a Vilanova de Prades, el poble del pare. Era una nit glaçada i l’església era bastant plena. En un moment donat el pare em va fer un senyal, i tota abrigada, em vaig posar al seu costat i davant de tothom vaig cantar aquella que diu «la Mare de Déu quan era xiqueta…». Tot el poble es va emocionar, a alguns fins i tot els va caure alguna llàgrima de veure aquella nena, pobreta, que ha vingut de l’altra punta de món i mira que bé que ho fa, i com ha après el català en quatre dies.