Injeccions i pel·lículas

Estic delirant. Ja fa massa dies que arrossego aquest refredat i tanta tos i mal de coll no podien ser normals. He anat cada dia a l’escola, però notava que em faltaven piles per fer les activitats amb l’energia que normalment poso en tot el que faig. D’entrada no en vaig fer gaire cas. Però ara ha aparegut la febre i no em fa cap gràcia. Mai no ve de gust posar-se malalt i menys quan s’és lluny de casa. Ha arribat un moment en què ja no em puc llevar perquè el termòmetre no baixa de trenta-nou. M’estic tot el dia al llit, i ja en porto tres de seguits enclaustrada, amb el cos baldat, bullint per la febre i dormint a batzegades. Estic ben rebregada, se’m claven els travessers que sostenen el matalàs i no sé com posar-m’hi. Les companyes em porten antibiòtics i xarop per a la tos, i la Kamal em prepara arròs bullit, sucs de llimona i unes infusions que se suposa que són miraculoses.

Entre les febrades que pugen i baixen, el malestar general, les corregudes cap al lavabo per culpa de les diarrees i que no he aconseguit dormir d’una tirada, des d’aquesta matinada estic començant a perdre la noció de la realitat. Potser sí que només és un refredat molt fort, com diuen les companyes, tot i que em fa l’efecte que s’està fent molt resistent als medicaments i començo a pensar que puc haver agafat una malaltia greu. A estones tinc la sensació que la vida se me’n va i que no em podré acomiadar de ningú. Però això no pot ser, és impossible, perquè abans de sortir de Barcelona em vaig posar totes les vacunes que calia i he pres tota la medicació. Intento ser positiva i no perdre el nord, però el cert és que se m’està fent molt dur passar aquests dies tan lluny dels qui m’estimo.

Em sento molt sola. Les noies passen el dia fora de casa, entre l’escola, les classes de ioga i les passejades. La Kamal em canvia de tant en tant els draps humits que em posa al front, però ella ja té prou feina a tenir cura de la seva família. Tot el dia feineja, és un no parar. L’únic moment que s’atura és a la nit, just abans d’anar a dormir, quan es permet el luxe d’asseure’s i fumar una mica de pasta de tabac mentre mira la televisió. Qui més companyia em fa és la petita Ibuthi. S’asseu al llit, al meu costat, i va fent dibuixos de coloraines que després em regala perquè em trobi més bé. És un encant de criatura. Me la miro i penso si els meus fills seran com ella.

Ara que tinc una mica d’esma i el cap mig clar, agafo la llibreta i escric quatre ratlles per si passés el pitjor. Em serveixen per acomiadar-me, per reflectir que he pensat en els qui m’estimen i m’ho han donat tot. A les tapes de la llibreta hi vaig enganxar un sobre amb dues fotografies que ara necessito tenir a prop. Mentre preparava la motxilla per al viatge, vaig rebuscar en els àlbums de fotos i en vaig trobar una dels meus pares que retratava fidelment la serenor que desprenen les seves mirades. També en vaig triar una de la Fàtima: està guapíssima. Vaig pensar que em farien companyia i em donarien ànims quan defallís o m’enyorés. I així ha estat, en aquests moments tan durs em reconforta tenir-los a prop. Em comunico amb tots ells a través del diari perquè si els telefonés i els expliqués com em trobo, els faria patir i això és l’última cosa que voldria. Ara són de vacances a Vilanova de Prades. El pare deu haver anat a buscar aigua a la font, la mare rega el jardí i la Fàtima practica al piano. I potser faran una passejada pel bosc… Malgrat la distància, els tinc molt presents.

Sento que m’estic morint i davant dels ulls, barrejat amb els deliris de la febre, em passa una pel·lícula: un documental en blanc i negre de tot el que he après en aquest viatge i que encara no he digerit. No és fàcil ser comprensiu davant de determinades concepcions de la vida. He provat de viure de més a prop l’espiritualitat, com es viu aquí, en el sentit de treure transcendència a la vida i a la mort, perquè l’una és conseqüència de l’altra i viceversa, com un peix que es mossega la cua. Percebre-ho com una experiència aliena és molt encoratjador, però assumir-ho, tal com em trobo, resulta molt complicat. Si no s’hi creu fermament, tot són dubtes i no es veu gens clar que no calgui amoïnar-se perquè després d’aquesta vida en ve una altra. En el meu documental, també hi ha escenes en què intervenen els companys del grup i veig tot el que hem après en els camps de treball. L’escola i la cooperativa: els nens i les dones, sempre els més desfavorits arreu del món, capaços de transmetre les ganes de viure i l’energia que treuen de sota les pedres per tirar endavant. I un paper destacat per a la mare Adelina, que ha donat llum i forma a molts records confusos que m’havien acompanyat durant tots aquests anys.

Fins ara he pres paciència pensant que la tos i els tremolors em passarien de pressa, però mai de la vida la febre no m’havia durat tants dies i estic molt espantada. He demanat un metge. He amenaçat de no menjar res més si no me’l fan venir ben aviat.

Finalment m’ha vingut a visitar la Pushpa, metgessa d’un centre de monges on acullen malalts que han sofert accidents laborals i necessiten assistència. La setmana passada vam anar a visitar el centre on treballa amb els companys del grup i ella ens va fer de guia. Ara amb ella em sento salvada dels remeis casolans. Quan li han explicat els símptomes i els dies que fa que duren, ha dit que segurament he agafat la malària. Com pot ser si he pres les pastilles i he tingut en compte totes les precaucions? La Pushpa m’ha fet posar una camisola i m’ha ajudat a pujar al jeep per anar cap a l’hospital. De camí li he fet totes les preguntes que se m’acudien. Me les ha respost sense gens de dramatisme, i he començat a sentir-me més tranquil·la. M’ha explicat que hi ha persones que, malgrat haver pres la medicació, agafen la malària. Hem aparcat davant de l’hospital i per caminar m’he hagut de repenjar totalment en ella perquè estava tan feble que no podia fer dues passes seguides amb seguretat.

L’entrada a l’hospital ha estat de pel·lícula, literalment. En empènyer la porta, davant nostre s’aixecava una grua amb una camera. El terra era ple de cables, de rails per fer córrer les cameres. I tot d’actors i actrius disfressats de metges i d’infermeres transformaven en un gran enrenou el silenci característic d’un hospital. La feina ha estat nostra per distingir el passadís que ens havia de dur cap a un metge que no portés penjant un fonendoscopi de joguina. Dues portes contigües lluïen el mateix rètol: «Urgències». La Pushpa ha obert la primera i ha resultat ser un altre plató i de poc que no hi apareixem d’extres. El segon intent ens ha conduït a una sala d’espera real i de seguida m’han fet estirar en una llitera. El metge que em visita engega un reguitzell de preguntes i la Pushpa l’ha d’aturar i explicar-li que no entenc el marathi. Queda astorat. Per un moment em fa l’efecte que no ens pren seriosament, com si ens haguéssim escapat de la pel·lícula del costat. Un cop tot aclarit, el metge coincideix amb el diagnòstic de la Pushpa i decideix que m’han de fer la prova de la malària. Al cap de mitja hora, porten els resultats del laboratori. La prova ha donat negativa, però com que no és del tot fiable, no es pot descartar que tingui la malaltia. Conclusió: em recepten un munt d’injeccions i pastilles.

La Pushpa decideix que he d’estar ben cuidada i em du a la residència on treballa. M’instal·lo amb les monges, en una habitació per a mi sola. N’hi ha unes quantes d’espanyoles que em donen conversa i em preparen una sopa boníssima. Al matí i a la nit, la Pushpa em posa les injeccions. Tot el centre és ple de malalts amb greus seqüeles dels accidents laborals que han sofert i s’hi respira un ambient certament trist. Moribunda com em sento, encara hi veig prou clar com per ser conscient d’estar molt ben atesa. Tinc l’esperança que els medicaments començaran a fer efecte ben aviat.