Capítol 24

La calor es va dissipar. Em notava la pell enfebrada i els pulmons em coïen.

Estava de quatre grapes, intentant recuperar l’alè. El cor em bategava seguint el compàs dels sotracs del tren.

En Bahi era mort. Havia mort xisclant, tal com jo havia dit que acabaria el comandant Naguib. Havia manipulat l’univers i havia salvat la Shazad, però el sofriment s’havia girat en contra d’en Bahi. Al vagó hi regnava la quietud. Només se sentien els xerrics discrets però nerviosos del canelobre del sostre, que oscil·lava com un boig d’una banda a l’altra, damunt nostre, a causa del moviment del tren.

En Jin es va precipitar cap endavant, però un dels soldats que el retenia li va clavar un genoll a l’esquena i el va obligar a quedar-se a terra.

—Immobilitzeu-lo.

En Naguib feia tot el possible per adoptar una actitud d’avorriment, però a la seva veu s’endevinava certa vacil·lació. Tenia els cabells suats, enganxats al cap. La Hala va deixar anar un discret sanglot, però no es va moure.

—Em permets proposar que el meu estimat germà foraster sigui el següent?

En Noorsham va ignorar el comentari.

—Amani —va dir. Tota la seva atenció estava centrada en mi—. Encara ets viva.

D’entrada, no vaig entendre a què es referia, però llavors em vaig adonar que la meva roba estava socarrimada, ennegrida, foradada en alguns punts, mentre que jo havia quedat intacta. Tenia pell de demdji. Les filles dels éssers immortals no cremen així com així.

—Vaig créixer al desert —vaig dir amb veu tremolosa—. Estic avesada a la calor.

—No —va respondre ell. Llavors va abaixar la mà metàl·lica, com si em volgués tocar el rostre. Vaig notar l’escalfor que desprenia—. Ets especial, com jo.

I era veritat. Ho revelaven els nostres accents i els nostres ulls blaus. No l’hi podia negar. Tots dos érem demdjis: no havíem nascut per mentir.

—Em vull quedar sol amb ella —va dir alçant la veu perquè en Naguib el sentís.

—Ni t’ho pensis —va dir la Shazad. Estava desplomada al terra del vagó, però en sentir aquelles paraules, vaig saber que encara li quedaven forces per lluitar.

—No ho podria haver dit millor —va fer en Jin, intentant posar-se de genolls una altra vegada. La bota d’en Naguib li va clavar una nova puntada.

—Ningú no els farà mal —vaig cridar, en veure que en Naguib tornava a alçar el peu. Ell es va aturar en sec, amb la bota suspesa damunt les costelles del seu germà. En aquell moment, no era un comandant amb el seu presoner, sinó un fill que no havia obtingut el permís per competir pel respecte del seu pare a les proves del sultim. Un home que no s’havia guanyat el respecte dels seus soldats i que, per darrere l’esquena, sentia com la gent deia que el seu germà rebel era millor que ell. Ho estava fent pagar amb en Jin—. Vindré amb tu. Però, mentre sigui fora, ningú no els farà mal. —Em vaig tombar cap a aquells ulls blaus, enfonsats al rostre metàl·lic, preguntant-me si els meus també eren tan inquietants—. D’acord?

Els ulls li van somriure, però la boca de metall es va quedar immòbil. Em vaig preguntar si també devia haver crescut sense conèixer la seva veritable identitat.

—Tens la meva paraula: ningú no els farà mal mentre siguis fora.

Va tornar a allargar la mà. Encara que jo fos filla d’un djinn, el seu guant de metall em va provocar butllofes a la pell quan l’hi vaig encaixar.

Em van escorcollar dues vegades abans de deixar-me sola amb ell, però van anar per feina. Vaig tenir la sensació que fins i tot els soldats es morien de ganes d’allunyar-se de l’arma demdji. Al cap d’una estona ens havíem quedat sols al vehicle del costat, un enorme vagó restaurant. Era gairebé idèntic a aquell on havia menjat temps enrere, sortint de Junipera. Cada batzegada del tren feia dringar les copes com si fossin una coral de campanes frenètiques. En Noorsham es va asseure en una butaca de color vermell llampant, mentre que jo em vaig repenjar a la porta, tan lluny d’ell com vaig poder.

—No vas tornar —va dir finalment—. A Fahali. No vas tornar a buscar-me.

Per la veu, semblava més jove que quan havia parlat davant d’en Naguib. Per un moment, un record borrós va transformar aquella terrible armadura de bronze en el soldadet escanyolit de la presó.

—Vaig estar a punt. Volia tornar. Ho vaig intentar, però… —M’estava inventant excuses. Massa excuses per una promesa trencada, la que havia fet quan em pensava que només érem dos fills de pare estranger, i no pas una demdji defectuosa i una arma de destrucció—. Ja ho sé —vaig admetre finalment—. Em sap greu. Com és que et van engarjolar?

—Perquè no obeïa les ordres del meu comandant.

—La casa d’oracions —em vaig adonar de sobte—. No vas voler cremar la casa d’oracions de Dassama. —Ell va inclinar el cap a poc a poc—. Com és? —vaig insistir, recordant el menyspreu que feia un moment havia demostrat per en Bahi—. No creus que algú prou religiós per dedicar-se a les pregàries podria ser un rebel?

—Sabia que a dins no hi hauria cap gal·là —es va limitar a dir ell.

—Els gal·lans… —vaig dir, brandant el cap amb desconcert—. Per què haurien…?

La ciutat de Dassama no només s’havia aliat amb l’Ahmed, sinó que havia estat una de les bases principals de l’exèrcit gal·là. El sultà no intentava destruir la rebel·lió en nom dels gal·lans, sinó que feia servir la ciutat com un camp de proves perquè els seus habitants s’estaven alçant en suport de l’Ahmed. Estava expulsant els estrangers del seu desert.

—No ens persegueixes a nosaltres. Els persegueixes a ells.

—El sultà em va dir que Déu s’havia enfadat perquè havíem deixat que els poders dels estrangers infidels entressin al desert. Em va dir que em necessitaven per retornar la nostra terra a la nostra gent. Que el meu foc podia exterminar els exèrcits estrangers, aquells que ens volien ferir, controlar i prendre’ns el que no els pertanyia.

Aquells que desfilaven amb uniformes blaus pel desert i s’enduien dones i armes.

Vaig recordar el moment en què m’havia quedat a la tenda amb l’Ahmed, tement que el seu pare vingués a buscar-nos. Que burro. Que ingenu. Al sultà no li importava, aquella colla de rebels que volia fer un món millor. Ell també estava construint un món nou: un món que no volia haver de compartir amb ningú.

Alguna cosa va resplendir a l’altra banda de la finestra. Unes ales blaves. Un rokh descomunal. L’Izz sobrevolava el cel en cercles. A hores d’ara ja es devia haver ensumat que alguna cosa no rutllava.

En Noorsham va seguir la meva mirada en el precís instant en què l’Izz agafava alçada, passant rabent per damunt del tren, i desapareixia del nostre camp de visió.

—Ets de Sazi —vaig dir, per tornar a atreure l’atenció d’en Noorsham. Em vaig separar de la paret d’una empenta i vaig començar a caminar d’una banda a l’altra. Ell no em perdia de vista. El fet que només sabéssim dir la veritat no significava que no el pogués desconcertar—. T’ho noto a l’accent. Les mines. —Tot d’una, les peces començaven a encaixar: en el seu moment, la ciutat socarrimada m’havia recordat alguna cosa que no havia sabut identificar. Dues desgràcies de grans dimensions, separades pel desert—. No va ser un accident. Vas ser tu.

—Vaig destruir les mines el mateix dia que vaig descobrir el meu do —va dir ell. Llavors es va posar dret amb els mateixos moviments feixucs dels sants pares—. El dia que vaig esclafar els malvats amb la llum i la ira.

—I Sazi era una ciutat malvada, oi? —vaig fer, passant el dit per la barra de fusta. Mentre jo fos allà, els meus amics continuarien vius. Només havia d’aconseguir que continués parlant. Vaig tornar a mirar per la finestra, però l’Izz havia desaparegut. Quant temps trigaria a adonar-se que estàvem en perill?

—Tu també ets del Darrer Comtat —va dir—. La gent de la teva ciutat era bondadosa?

No s’equivocava, no.

—Has matat més gent que qualsevol altra persona del Darrer Comtat.

En Noorsham va estendre les mans i la densa cota de malla va reflectir la llum.

—Vaig ser escollit per dur a terme empreses majors. Aquesta és la meva raó de ser.

Vaig retrocedir. «Empreses majors». Aquelles paraules coincidien amb les que jo havia dit a en Tamid quan parlàvem de marxar de Niudepols. De l’existència d’una vida més enllà de la ciutat. Una vida que no fos tan insignificant, inútil i breu. Coincidien amb tot allò que havia pensat al camp dels rebels. Podia compartir l’accent amb algú que matés tan indiscriminadament, però no estava disposada a compartir-hi les meves paraules.

—Per cert, tu què en saps, de la gent malvada de Sazi?

Malgrat el metall, en Noorsham em va semblar humà per un instant.

—Recordes que fa set anys va venir l’exèrcit dels gal·lans? —va preguntar, picant rítmicament la barra amb els dits mentre caminava cap a mi.

—L’exèrcit dels gal·lans ha vingut més d’una vegada —vaig dir, sense gosar allunyar-me d’ell.

—No facis veure que no te’n recordes —em va reprendre amb veu vacil·lant. En aquell moment, li vaig notar l’accent del Darrer Comtat més marcat que mai, però de seguida es va refer—. Aquell cop va ser diferent.

—Me’n recordo —vaig reconèixer, tot i que hauria volgut oblidar-ho. Va ser un any de sequera. Teníem el neguit instal·lat ben endins, i hi havia més estrangers amb uniforme blau que de costum—. La meva mare i jo ens vam amagar sota la casa un dia sencer. Ella intentava fer-me creure que era un joc, però jo ja era prou grandeta per entendre algunes coses.

En Noorsham va assentir amb el cap.

—La meva germana Rabiya també era prou grandeta —va dir— i quan l’exèrcit se’n va haver anat, la gent que era dalt de la muntanya es va aplegar i es va dedicar a llançar-li pedres, a ella i a totes les altres noies, per haver-se allitat amb els estrangers. Fins que les van matar a totes. I la meva mare ho va permetre.

Jo no sabia què dir.

—Durant anys vaig esperar que Déu els castigués. Vaig pregar. Però mai no m’hauria pensat que el càstig vindria de part meva.

Les seves paraules em van recordar la veu del Sant Pare reprenent les masses els dies de pregària. Fins i tot em va semblar sentir l’intens fervor religiós que sortia de la boca d’en Tamid de tant en tant.

—Jo ja feia un temps que no trepitjava les mines. Estava massa malalt per treballar. Intentava tocar el dos, però la meva mare no em deixava, i jo no tenia esma de lluitar. Quan vaig tornar, els altres homes em miraven de reüll. A l’hora de dinar, un d’ells anava tan borratxo que em va acabar explicant la veritat: mentre jo estava malalt, els diners havien començat a escassejar, i la meva mare havia tingut tanta por de morir de gana que havia venut la Suha com a prostituta per als miners. Els mateixos que havien matat la Rabiya per anar-se’n al llit amb estrangers. Quan me’n vaig assabentar vaig sentir que alguna cosa em sortia de dintre, una llum procedent d’una força superior, que destruïa tothom i a mi em deixava intacte.

Mare meva!

En Noorsham va parar de caminar, a mig metre de distància de mi. Els trets immutables de la seva màscara de bronze transmetien calma, però ell havia tancat un puny de bronze, enrabiat. Jo també vaig sentir aquella ràbia. Cap a la gent de Niudepols que havia penjat la mare. Que havia penjat la Dalala. Que hauria permès que jo anés a parar amb algú com en Fahim o el meu oncle.

—Després d’això, el príncep Naguib em va trobar. Jo m’havia estat amagant a la muntanya, esperant la propera ordre de Déu, i ell va venir. Em va portar davant del nostre gloriós sultà, que em va dir que el meu foc era un do. Que amb ell podria matar els pecadors i salvar la gent de cor noble.

—El foc no distingeix la bondat de la maldat, igual que les bales —vaig dir, sense poder reprimir-me.

Ell va inclinar el cap, desconcertat.

—Encara ets viva —va dir.

—Això demostra el meu argument —vaig respondre, agafant-me fort a la barra per amagar que em tremolaven les mans—. I em penso que tu també ho saps. Si no, per què et tenien encadenat, a Fahali? Com és que ara t’han ficat dins d’aquesta armadura? Ets del Darrer Comtat i suposo que deus saber tan bé com jo que l’aliatge de bronze i ferro ens serveix per domar els buraqis.

L’exèrcit gal·là que buscava el campament dels rebels s’havia instal·lat a Dassama amb la intenció de cremar la ciutat. Però en Noorsham s’hi havia negat. Per tant, se l’havien tornat a endur a Izman i li havien fabricat una armadura de bronze.

—Pel que sembla, en Naguib creu que a tu també se t’ha de domar. Vols que et digui què en penso? Que et té por —vaig dir. De fet, no m’estranyava gens—. T’està manipulant. Ets una simple arma.

En Noorsham va tensar els dits.

—Sembles molt segura de tu mateixa.

—És que tinc raó —vaig afirmar. Vaig pensar en alguna cosa per dir, alguna veritat que li pogués oferir. No tenia cap sentit explicar-li que era un demdji, i no una arma de Déu. O que estava lluitant al bàndol equivocat. Al capdavall, ell m’hauria pogut respondre el mateix. En Noorsham creia en el sultà i jo creia en el Príncep Rebel. Temps enrere, en Jin m’havia explicat que era inútil lluitar contra les creences: era un llenguatge aliè a la lògica. Tant si era la filla d’un djinn com si no, jo encara creia que en Noorsham em podia socarrimar viva si arribava a la conclusió que lluitàvem en bàndols oposats.

Havia de tocar el dos d’allà. Em vaig apartar de la barra d’una empenta i em vaig dirigir cap a la finestra. Encara veia l’Izz volant pel cel. La finestra es va obrir d’una estrebada i va deixar entrar una ràfega d’aire fred.

—Què fas?

—Tinc calor —vaig dir, desenroscant-me el sheema vermell que havia robat d’un cordill d’estendre la roba a Sazi. Tot seguit, el vaig espolsar cap enfora, en direcció a la sorra, com si fos una bandera ensangonada. Vaig pregar perquè l’Izz el veiés i entengués el senyal.

—És un parany? —va preguntar en Noorsham. Semblava com si hagués recuperat la joventut de cop.

—No has de permetre que et manipulin —vaig dir amb un deix de desesperació mentre em tornava a girar cap a ell—. Si el príncep Ahmed fos el sultà, podria expulsar els gal·lans, i sense matar tanta gent. Al seu bàndol també hi ha gent com nosaltres. Simplement, no ens utilitza per arrasar ciutats. No som armes. Som soldats.

—Jo no sóc una arma —va dir en Noorsham.

Potser sí que en Jin tenia raó. Era inútil lluitar contra les creences. Vaig tornar a mirar per la finestra. L’Izz volava més baix, seguint la velocitat del tren.

—En aquest cas —vaig fer, subjectant-me a la barra per mantenir l’equilibri—, com és que no et pots treure l’armadura?

Els seus dits es van acostar d’una revolada a la tanca soldada del costat de la màscara, just en el moment en què l’Izz, dins el cos d’un rokh gegant, s’abalançava cap a nosaltres.

El tren es va sacsejar d’una banda a l’altra amb tanta violència que vaig pensar que descarrilaríem. Vaig topar contra la barra i em vaig quedar sense respiració. Vaig sentir un grinyol metàl·lic i, de reüll, vaig veure que l’Izz havia arrencat un tros de la paret del vagó amb les urpes.

Em vaig dirigir cap a l’estreta obertura a corre-cuita. El desert s’estenia en totes direccions.

De cop i volta, una silueta vestida amb roba llampant del desert es va llançar a la sorra. La Shazad va aterrar rodolant amb un moviment expert i es va posar dreta. Al cap d’un instant va desaparèixer de la meva vista, seguida per dos soldats. Una noia daurada que forcejava amb un altre home va ser la següent de caure.

La porta del vagó es va obrir d’una revolada i en Naguib va entrar com un esperitat per venir a buscar en Noorsham. Jo vaig reaccionar amb una velocitat digna de la Shazad i vaig allargar el braç cap a l’altra banda de la barra. Vaig agafar una ampolla. Em vaig tombar, brandant-la, i vaig estar a punt d’encertar la cara d’en Naguib. Ell em va engrapar el canell i me’l va torçar cap avall. Vaig notar un rampell de dolor per tot el cos i vaig deixar anar un xiscle. Quan l’ampolla es va esmicolar contra el terra, vaig aprofitar la seva distracció per desempallegar-me’n.

Algú em va cridar. En Jin estava dret al llindar de la porta. S’havia obert un enorme forat que separava els dos vagons. Venia a rescatar-me?

—Fot el camp! —li vaig bramar—. Ara t’atrapo!

Ell sabia que no valia la pena discutir amb mi. Va saltar i jo vaig arrencar a córrer cap a l’obertura de la paret del vagó.

En Jin no era gaire lluny. Em vaig agafar a banda i banda del forat.

En Noorsham.

Vaig mirar enrere. A causa de l’impacte havia caigut de costat. Al casc hi tenia un bony, però ja s’estava posant dret. Vaig donar un cop d’ull pel forat i vaig veure que estàvem a punt d’entrar en un congost i les vies quedarien suspeses al buit.

Havia de saltar. Immediatament. Però no podia abandonar en Noorsham. No podia abandonar-lo viu. No podia deixar-lo allà, en mans d’en Naguib. L’havia de matar. O salvar-lo. Els nostres ulls blaus es van creuar per damunt de la runa que envaïa el vagó.

Dins meu, vaig sentir un soroll semblant al xiscle d’en Bahi, que em suplicava que creués el vagó, li arrenqués la màscara i l’arrossegués lluny d’allà. Amb tot, aviat arribaríem a la vall. Potser ja havia fet tard.

Si tornava enrere, m’haurien atrapat i no tindria temps de saltar.

Si saltava, potser cauria al buit igualment.

En qualsevol cas, no hi havia res a fer.

Em vaig precipitar cap a l’extrem del vagó. Una ràfega de vent em va embolcallar i em va empènyer cap a fora. Tan bon punt vaig caure a terra, un esclat de dolor em va envair el cos. L’embranzida em va arrossegar sense esforç com si la sorra fos aire. El dolor era massa intens perquè m’hi pogués resistir. La vista se’m va enfocar just a temps per veure com el precipici del congost s’obria per engolir-me. Vaig esgarrapar la sorra amb els dits. Vaig buscar algun suport inexistent que em pogués frenar. A banda de la terra, no hi havia res on agafar-me.

Les cames se’m van esquitllar pel barranc i van arrossegar la resta del cos daltabaix.