Capítol 14

Des de Fahali es veien les muntanyes, com unes dents esmolades sota la boira de la tarda. Amonpour era a l’altra banda, més enllà de la vall de Dev. Sabíem que a la frontera trobaríem soldats.

Efectivament, els guàrdies de la ciutat ens van aturar a l’entrada. Eren uns mirajins d’aspecte avorrit, amb uniforme groc pàl·lid, que ens van escorcollar les alforges com si els fes mandra mentre feien petar la xerrada amb en Parviz. La majoria dels viatgers de la caravana es va asseure a la sorra, repenjats a la muralla, esperant que acabessin d’escorcollar-nos l’equipatge.

Des que havíem sortit de Dassama, amb prou feines havíem reposat pel camí. De fet, només ens havíem aturat a les hores més fosques de la nit, quan el risc més gran era que ens matés un ghoul, i no la set, si continuàvem avançant. Vaig recordar el que en Jin havia dit la primera nit que havíem passat a les dunes: que el desert no permetia cap feblesa.

I nosaltres encara érem vius. Érem mirajins i havíem sobreviscut. Encara que les cames em fessin figa, mai no m’havia sentit tan orgullosa de ser una noia del desert entre els Genolls de Camell.

Una moneda dansava distretament pels artells de la Yasmin, reflectint la llum del sol. Les cabòries li rondaven pel rostre més de pressa que la llum reflectida a la moneda, però es van esvair de seguida. La noia va tancar el palmell amb força al voltant del mig louzi. En Parviz, amb l’esquena encarcarada, va apartar la vista una vegada més mentre el guàrdia li furgava l’equipatge. Vaig acostar la mà al revòlver sense saber ben bé de què tenia por.

Vaig mirar al meu voltant, buscant en Jin. El vaig localitzar a més de vint passes de distància. S’estava allunyant de la caravana, tapant-se el rostre amb el barret. Ignorant la fatiga i les cames entumides, em vaig posar dreta com vaig poder i vaig córrer a atrapar-lo.

—Ei!

Vaig acostar-m’hi i li vaig clavar una empenta a l’espatlla just abans que es fes fonedís per una cantonada. En un sol moviment em va agafar el canell i va fer el gest de desenfundar el revòlver, però llavors es va adonar que era jo. El moviment havia estat més nerviós que el d’un captaire descalç sobre la sorra calenta.

—T’ho hauries de pensar dos cops abans de seguir d’amagat un home com jo, Bandida.

Em va deixar anar la mà, com si volgués oblidar l’escena, però jo no vaig mossegar l’ham.

—I tu t’ho hauries de pensar dos cops abans de creure que pots fugir de mi. —Érem prou lluny dels Genolls de Camell perquè no ens sentissin, però igualment li parlava en veu baixa—. Amagues alguna cosa.

En Jin va esclafir a riure, però com si en realitat no ho trobés graciós. Com si ni tan sols sabés per on començar. Es va passar les mans pels cabells i el sheema li va caure enrere. Per primer cop en moltes setmanes li veia la cara completament al descobert, sota la llum del dia.

—Hi ha moltes coses que no saps, Amani.

Segurament era veritat. En Jin no em donava gaires explicacions. De vegades, però, els murs que havia construït al seu voltant s’esquerdaven i em deixaven entreveure alguna cosa a l’altra banda, com quan se li escapava esmentar el seu germà o la mare morta. Tot i això, s’encarregava de taponar l’esquerda de seguida.

—I què és el que no sé sobre Dassama?

El record de la sorra socarrimada havia quedat suspès entre tots dos en un equilibri precari i frustrava tots els seus intents de fer-ne broma. Havíem vist una ciutat sencera devorada per les flames. Des d’aquell moment, amb prou feines m’havia dirigit quatre paraules. Era com si m’estigués evitant.

—Amani…

Va allargar una mà cap a mi, però va apartar-la just a temps per dissimular un gest que no hauria semblat propi d’un germà a ulls dels viatgers. Vaig mirar darrere meu. Encara els estaven escorcollant a l’entrada. Uns mocadors virolats van caure dels braços d’un dels guàrdies i l’Isra va començar a esbroncar-lo mentre els tornava a recollir de terra.

—No cal que continuïs travessant el desert, si no vols.

Vaig tornar a centrar tota la meva atenció en en Jin. M’havia agafat completament desprevinguda. Ell m’observava de prop, calibrant la meva reacció.

—Què vols dir? —li vaig preguntar, prudent.

—Hi ha un tren que surt d’un punt de vigilància situat a unes quantes hores a peu de Fahali. Va directe a Izman. Si ho volguessis, d’aquí a menys dies dels que es poden comptar amb els dits podries estar bevent arak a l’ombra del palau.

Un tren. Igual que aquell d’on m’havia tret setmanes enrere, a l’altra punta del desert. Un trajecte directe a la capital, després de setze anys desitjant-ho amb totes les forces. I m’ho estava oferint a mi. Mai més no tornaria a veure en Jin. En realitat, era això el que m’estava oferint: fugir. Que girés l’esquena a Dassama, a tot el que ell sabia, i em dirigís cap a la vida que sempre havia somiat. O que em pensava que sempre havia somiat.

—I si no és això, el que vull? —vaig preguntar. Tenia ulls de traïdora, de cap manera podia mal interpretar les meves paraules.

En Jin va respirar fondo. No vaig saber endevinar si ho feia d’alleujament o de resignació. Quan va agafar aire, vaig veure com el sol de Xitxa que duia tatuat damunt del cor sortia per l’horitzó del coll de la camisa.

—A Sazi et vaig explicar que el sultà estava fabricant armes per als gal·lans. Però no em referia només a revòlvers.

—Què vols dir?

Als afores de Niudepols no s’havia fabricat res més que armes durant tota la meva vida. En Jin va moure la mandíbula, com si estigués sospesant les paraules. Jo l’havia vist enfrontant-se amb la mort una dotzena de vegades, i sempre havia aconseguit esquivar-la saludant amb el barret, burleta. Ara, però, es tractava d’alguna cosa diferent. Alguna cosa més greu que els embolics en què es ficava de tant en tant.

—Corrien rumors que hi havia una altra arma —va dir, finalment—. Deien que s’estava fabricant en un indret remot del sud. Una bomba que, com si fos la mà de Déu, podia enderrocar ciutats senceres. Països, fins i tot.

Països sencers com el seu. M’havia explicat altres coses sobre els gal·lans: que estaven construint un imperi a les fronteres dels països del voltant quan la màgia s’hi apagava. Una arma com la que havia destruït Dassama els permetria envair països sencers.

—Ens pensàvem que era un rumor per atemorir la gent —va continuar en Jin—, però, ben mirat, és millor prevenir que morir. —Va treure l’aire a poc a poc. A mi, en canvi, em faltava l’alè—. Em van enviar allà on s’acaba la civilització per veure què hi trobava. I vet aquí que vaig trobar una fàbrica d’armament monstruosa. Vaig suposar que, encara que no pogués fer que la partida s’igualés, sí que podia fer alguna cosa que paralitzés els gal·lans durant un període de temps, encara que fos curt, i frenar el subministrament d’armes de foc als seus exèrcits de l’altra banda de l’oceà. Quan vaig fer volar la fàbrica pels aires, em pensava que la gran arma destructora de ciutats també explotaria. Però veient l’oasi socarrimat, és evident que en Naguib va aconseguir endur-se-la abans. Si el sultà ha construït una arma com aquesta per als gal·lans, no hauran de gastar ni una sola bala perquè el món es rendeixi als seus peus.

I jo que em pensava que sabia què era la por. Havia crescut a Niudepols, on havia sentit una por inquieta, de la mena que fa venir ganes de fugir. Aquesta d’ara, però, s’erigia a poc a poc des del fons de les entranyes i em deia que no tenia escapatòria. Era una por que em paralitzava.

—I Dassama era…

—Un camp de proves —va tallar-me ell en to greu—. Segurament, el comandant Naguib es va endur l’arma fins a Izman per entregar-la, però primer devien necessitar un terreny on provar-la. Un lloc on els gal·lans poguessin comprovar-ne els efectes i veure’ls amb els seus propis ulls.

Per tant, el sultà els havia cedit una de les seves ciutats, habitada pels seus súbdits, perquè provessin la bomba que havia de destruir la resta del món.

—Dassama era una gran base dels gal·lans, però es deia que la rebel·lió els estava fent perdre el control de la ciutat.

Vaig recordar la nit que ens havíem conegut, a Balamort. «Una nova albada, un nou desert». La rebel·lió. El sultà estava aliat amb els gal·lans. Depenia d’ells per conservar el poder. Mai no m’havia passat pel cap que el Príncep Rebel tingués la intenció de desempallegar-se tant dels gal·lans com del sultà. Però m’imaginava que els gal·lans sí que s’ho havien ensumat.

—I creus que l’arma és aquí? —vaig preguntar—. A Fahali?

—És l’única ciutat propera a Dassama —va dir en Jin—. Es diu que la presència de gal·lans s’ha duplicat en els darrers mesos per buscar el Príncep Rebel. —Va somriure, com si hagués fet una broma que només ell entenia.

Hauria estat mesquí per part meva escridassar-lo per això. Per no haver-m’ho explicat. Per haver girat cua i haver-se allunyat de la caravana sense dir res.

—Si et dediques a buscar-lo sol aconseguiràs que ens matin a tots dos, saps? I posats a morir per culpa teva, potser hauria preferit dinyar-la fa unes setmanes i estalviar-me tota aquesta caminada!

Potser sí que vaig ser una mica mesquina.

—Amani, tu no formes part d’això si jo… —En Jin va callar de sobte. Li vaig seguir la mirada, que s’havia clavat darrere meu. Vaig distingir uns uniformes blaus. No em calia veure res més.

En Jin em va agafar la mà just quan em disposava a córrer i em va empènyer cap a un costat, on hi havia un carreró estret. La frescor de l’ombra em va embolcallar i tots dos ens vam ajeure de bocaterrosa mentre els soldats gal·lans s’acostaven als Genolls de Camell.

—Totes les caravanes s’han de sotmetre a inspecció.

El soldat gal·là parlava mirají amb un accent marcat, que li sortia del fons de la gola, com si estigués fent gàrgares.

—Ja els hem inspeccionat —va dir un dels guàrdies mirajins, fent un pas endavant—. No porten res. Estàvem a punt de deixar-los entrar, senyor.

—Doncs nosaltres els tornarem a inspeccionar. Són ordres del general Dumas.

El soldat gal·là va fer un gest als seus homes perquè s’apropessin i la caravana va recular.

El guàrdia de la ciutat havia regirat l’equipatge de la caravana amb la mandra pròpia que acompanya la calor del desert. En canvi, els soldats gal·lans hi van passar com una tempesta, però encara amb més males puces. Vaig observar amb atenció com arrencaven les alforges dels camells i escampaven per terra les últimes provisions. També van obligar la Yasmin a aixecar les mans mentre l’escorcollaven detingudament.

Tot d’una, es va sentir un crit. Un jove gal·là sostenia el que havia quedat d’una de les alforges. N’havia esquinçat la vora amb una navalla, pelant capes de cuir de mica en mica. El que tenia a la mà semblava una bosseta de seda fina. En tombar-la de costat, en va caure alguna cosa que va voleiar amb la brisa de la tarda. Era una mena de fil de color blau, gairebé tan prim com un cabell. En Jin va renegar.

—Què és? —vaig preguntar.

—Medicaments —va respondre ell—. Però estan fabricats amb màgia, i no amb ciència.

No podia ser veritat. Escampats pel desert hi havia un munt de xarlatans desesperats que venien aigua vermella assegurant que era sang de djinn i servia per curar qualsevol cosa, però ningú no se’ls creia. Ben mirat, però, aquesta gent no amagava els medicaments a les vores de les alforges.

—La màgia es paga amb la vida —va dir en Jin, molt seriós—. És per això que en Parviz no volia venir a la ciutat.

Vaig observar com arrossegaven en Parviz cap endavant i el forçaven a agenollar-se davant del soldat que havia parlat en mirají. Vaig acostar la mà al revòlver ràpidament, al mateix moment que el soldat gal·là desenfundava la seva arma. De sobte, m’havia envaït una fúria terrible. Aquesta gent no havia nascut al nostre desert. Tampoc no tenia res a veure amb el meu llinatge. Jo sí que era una noia del desert. I no suportava que la meitat de la meva sang fos com la d’aquells estrangers.

«Li podria disparar».

Aquell pensament va encaixar-se’m al cervell tan suaument com una bala dins d’un revòlver. Potser no salvaria en Parviz, però ho podia intentar. Abans que em pogués moure, però, la Yasmin es va precipitar cap endavant, apartant el guàrdia mirají d’una empenta, i es va interposar entre el seu pare i el soldat, en la meva línia de tir. El soldat no va abaixar la pistola, sinó que va apuntar la Yasmin en lloc d’en Parviz. Va acostar el dit al gallet. Jo ja l’hi tenia.

—Alto —va ordenar el guàrdia mirají, fent un pas endavant—. No li disparis aquí.

—La llei dicta que se l’ha d’executar —va dir el soldat gal·là—. Són ordres del general Dumas.

Havia tornat a pronunciar el nom com si portés tot el pes de les ordres de Déu.

—La llei dicta que els contrabandistes s’han d’enfrontar a un judici abans de ser executats —va replicar el guàrdia mirají—. Són ordres del príncep Naguib.

En sentir aquell nom, vaig notar com en Jin i jo ens estremíem alhora. En Naguib era allà. El comandant Naguib, el que m’havia apuntat el cap amb una pistola i havia disparat en Tamid al genoll. Quin un per salvar-los! El soldat va enfundar l’arma.

Em vaig deixar caure contra la paret freda mentre els soldats encerclaven els viatgers per endur-se’ls presos. En Jin i jo ens vam quedar immòbils a la boca del carreró. Quan vam deixar de sentir passes, el cos d’en Jin es va relaxar al meu costat.

—Saps què? Mai no havia cregut en el destí fins que et vaig conèixer —va dir, repenjant el cap a la paret amb un sospir profund—. Vaig pensar que la casualitat no podia tenir un sentit de l’humor tan cruel.

—No t’han dit mai que ets encantador?

—Sí que m’ho han dit, però mai amb aquesta cara enfadada.

Ens vam quedar asseguts en silenci. Un cordill d’estendre la roba es balancejava mandrosament damunt nostre sota la calor de la tarda. Mentrestant, jo avaluava la situació: estàvem atrapats en una ciutat on hi havia gal·lans, la seva gran arma per destruir ciutats i en Naguib. Per acabar-ho d’adobar, havíem perdut el rastre de la caravana.

—Hem de tocar el dos d’aquí —vaig dir.

—I què me’n dius, dels altres, Bandida? —va preguntar. Cada vegada que em deia així, un impuls irreprimible m’empenyia cap a ell—. Penses deixar-los aquí?

«Precisament a tu no et pensava deixar aquí».

—No he pensat res —vaig acabar dient—. No he avançat tant els esdeveniments.

Després de rumiar-ho un moment, em vaig adonar que en Jin tenia raó. Jo sabia què farien la majoria dels Genolls de Camell si es trobessin en la meva situació. Allò era el desert. Cadascú mirava per si mateix. Els altres es podien quedar agonitzant a la sorra. Com en Tamid.

—Demà surt un tren directe cap a Izman —va dir en Jin—. Més enllà d’això, no et cal avançar esdeveniments.

—Doncs vine amb mi. —Les paraules em van brollar de la boca tot de sobte—. Aquí no trobaràs la bomba sense que et matin. Ho hauries de saber. I si ens quedem gaire més, tots dos acabarem morts.

Vaig tenir la sensació que la calma s’apoderava de nosaltres. Vaig contemplar com les seves espatlles pujaven i baixaven al ritme d’una profunda alenada. I una altra. I una altra.

—Molt bé.

—Molt bé? —vaig fer. Estava disposada a discutir amb ell i treure’l d’allà arrossegant-lo, però aquelles dues paraules m’havien deixat amb un pam de nas—. Això és tot? No penses clavar-me un sermonet dels teus?

—Sí, molt bé —va repetir en Jin, estenent els braços com si es rendís. Amb tot, el gest trist de la seva boca feia pensar que hauria preferit qualsevol cosa abans que això—. Tens raó. Què proposes?

Jo em sentia més atrevida que mai.

—Podríem continuar fugint, Jin. Si calgués.

—Vols dir si jo volgués.

Em va mirar fixament i, per un moment breu, els seus ulls van adoptar aquell aspecte fosc i decidit de just després d’aquell petó que m’havia fet al tren. Els meus ulls també devien desprendre l’audàcia d’aquell instant. L’últim cop que havíem estat tan a prop l’un de l’altre. A la frontera entre la vida i la mort. Entre la voluntat i la necessitat.

—Digue’m que no en som capaços —va dir en Jin, interrompent els meus pensaments—. Digue’m que entre tots dos no podríem treure de la ciutat tots els Genolls de Camell amb vida si ens ho proposéssim de tot cor. Coi, digue’m que no ho podries fer tota sola, si t’hi entestessis com només tu ho saps fer. —Se li va tornar a dibuixar un somriure gairebé imperceptible a la cara—. Digue-m’ho i marxarem. Ara mateix. Ens salvarem i deixarem que els altres morin. L’únic que has de fer és dir-m’ho. Digue’m que vols que la teva història continuï per aquest camí i l’escriurem a la sorra fins a arribar al mar. Vinga, digue-m’ho.

La meva història.

Havia passat tota la vida somiant en la història que podria començar quan finalment arribés a Izman. Una història escrita en llocs remots que encara no sabia ni com somiar. I, de camí cap allà, m’aniria desprenent del desert fins que no en quedés ni el més mínim rastre capaç de marcar-ne les pàgines.

En Jin tenia raó. Jo era una noia del desert. Encara que anés a Izman, no deixaria de ser la Bandida d’Ulls Blaus, la de la mare penjada a la forca, la que va abandonar el seu amic moribund.

Ell no necessitava que li respongués, és clar que no. Em vaig delatar de seguida. O potser és que ell em coneixia massa bé.

—Alguna idea, Bandida?

I així, com qui no vol la cosa, tornàvem a formar un equip.

Vaig inclinar el cap enrere. El vent càlid del desert feia balancejar amb indolència la roba neta entre dues finestres.

—Alguna.

Per primer cop des que havia sortit de Niudepols anava vestida com una noia. El khalat de color blau llis que havíem robat d’un estenedor m’estrenyia massa els braços, ja que a sota hi duia la roba de noi.

—Gairebé no em recordava que en el fons eres una noia.

En Jin em va escrutar, amb les mans encreuades damunt del cap. Semblava que encara tingués el cor adormit. La fatiga ens havia vençut mentre esperàvem que la foscor ens emparés i tots dos ens havíem adormit arraulits en un carreró estret que ens servia d’amagatall. Jo m’havia despertat amb l’esquena encarcarada i el braç d’en Jin al damunt. Era com si intentés retenir-me al seu costat en somnis un altre cop. Amb tot, jo no tenia cap intenció de fugir. Ja n’havia tingut prou, de deixar gent enrere.

—Hauries preferit ser tu qui es vestís de noia? —vaig preguntar, ajustant-me el sheema vermell que m’havia embolicat a la cintura com una faixa.

—A tu t’afavoreix molt més.

Em va picar l’ullet, i jo vaig girar els ulls en blanc.

El pla era d’allò més senzill: jo entraria al barri de barraques i, quan hagués esbrinat on era la presó, tornaria. Normalment, a les barraques hi vivien els guàrdies mirajins, però feia la sensació que la meitat estaven acampats en tendes i els soldats de l’exèrcit gal·là havien ocupat els seus llocs. Quan sabéssim quines eren les barraques en qüestió podríem planejar com alliberaríem els Genolls de Camell. Si algú m’ho preguntava, jo havia de dir que només havia anat a buscar aigua, igual que la riuada de dones que anava i venia tot el dia.

Va resultar que els rumors corrien més de pressa que l’aigua dels sortidors de Fahali. Els Genolls de Camell no eren els únics viatgers que havien aparegut a la ciutat amb els llavis ressecs, explicant entre esbufecs el que havíem vist a Dassama. Les reserves de Fahali es van començar distribuir amb més mesura a causa de l’onada de nouvinguts, tant viatgers com soldats. L’aigua es racionava i la meitat dels pous i sortidors estaven tancats. Excepte el del barri de barraques.

—Em quedaré a prop teu per si tinguessis problemes. Només et demano que no t’allunyis del meu camp de visió.

Em va assenyalar amb el cap una teulada que oferia una vista privilegiada de les barraques. Tan privilegiada que un bon tret podia encertar un soldat que hi rondés. Jo tenia més bona punteria que en Jin, però ell no s’equivocava: el paper de noia el feia millor jo, i això volia dir que ell m’hauria de cobrir les espatlles.

El trajecte fins a les barraques de l’exèrcit era curt, però els carrers estaven plens de gom a gom. Faltava poc per a la posta de sol i l’aire era fresc. Jo mantenia els ulls clavats a terra mentre m’obria pas entre la multitud, sota els darrers rajos de sol. Gairebé m’havia oblidat del que significava ser una noia a Miraji. Si ningú no es fixava en mi no era perquè passés desapercebuda entre la gent com quan era un noi, sinó perquè no importava a ningú.

A Miraji, mai ningú no havia valorat prou una noia per pensar que podia ser una espia.

Les barraques eren quatre edificis baixos pintats de blanc, disposats al voltant d’una plaça polsegosa. A banda de la presó, m’hi havia de trobar cambres per dormir, cuines, magatzems i estables. Si més no, això era el que m’havia dit en Jin. L’únic que havia de fer era esbrinar quina de les barraques era la presó i tornar a sortir.

Mentre travessava la plaça vaig intentar fingir que mirava a terra. Hi havia soldats practicant tir al blanc, apuntant dianes de tota mena. Un dels soldats gal·lans tenia una arma amb l’extrem punxegut. Jo no n’havia vist mai cap d’igual. L’home va disparar a un estaferm de fusta i, tot seguit, es va precipitar cap a ell per clavar-li la punta afilada a la panxa.

Al bell mig de la plaça hi havia el sortidor d’aigua, vigilat per tres soldats que cobraven una moneda a tothom que el volgués fer servir. Una filera de dones amb galledes recolzades als malucs s’allunyaven del sortidor sigil·losament. Totes mantenien la mirada baixa, com si no volguessin que els homes armats del voltant s’adonessin de la seva presència. Jo no tenia galleda. Hauria de confiar que ningú no s’hi fixaria, perquè, si algú s’hi fixava, em farien més preguntes de les que sabria contestar.

La primera de la fila devia tenir aproximadament la meva edat i anava vestida amb un khalat rosa tot brut de pols. Una nena petita se li agafava de la màniga, llepant-se el puny. La noia no duia cap moneda a les mans, però no parava de suplicar al soldat, amb els ulls vermells de tant plorar. En passar-li pel costat, vaig sentir un tros de la conversa. Deia que la seva família tenia set. I que eren pobres. Que no es podia permetre el nou impost sobre l’aigua, però que implorava pietat. El soldat la va repassar amb la mateixa mirada amb què les dones assedegades observaven el sortidor.

Dos soldats gal·lans es van apropar l’un a l’altre i es van dir alguna cosa en la seva fastigosa llengua estrangera. Tot seguit, un d’ells, que tenia els ulls clars com els meus i els cabells d’un color groc antinatural, va fer un gest a la noia perquè el seguís. La noia es va agenollar, es va arrencar la criatura del khalat i li va donar la galleda. Jo ja era massa lluny d’ella, però em vaig imaginar que li estava demanant que no es mogués d’allà. La petita va intentar seguir-la igualment, amb pas vacil·lant, però una de les altres dones de la fila la va agafar a coll perquè no s’escapés i va llançar una escopinada a la noia de rosa.

—Meuca dels estrangers! —va cridar, prou fort perquè jo la sentís. La noia de rosa es va estremir.

Vaig pensar en la meva mare. Un rampell de ràbia em va empènyer cap a ells abans no m’ho pogués pensar dos cops. No tenia cap pla, ni tampoc cap arma, però vaig pensar que ja ho solucionaria pel camí.

Només em quedaven cinc passos per atrapar-los quan dues siluetes conegudes van sortir per una porta. Em vaig aturar en sec. El comandant Naguib portava un uniforme mirají daurat, amb el doble de medalles que quan l’havia vist a Niudepols per primer cop. Em va semblar que anava encarcarat, com si així aconseguís que la roba li cabés. El gal·là del seu costat, en canvi, era com si hagués nascut dins d’aquell uniforme. Tenia prou edat per ser el pare d’en Naguib, i també li treia un cap d’alçada. Unes borles vermelles li penjaven de l’uniforme; no em va fer l’efecte que fossin d’un coixí, més aviat em van recordar cicatrius. El soldat va deixar anar el braç de la noia, que plorava, i es va quadrar per saludar el seu comandant.

—General Dumas, senyor.

O sigui que aquest era el general dels gal·lans. El del nom que ells pronunciaven com si portés tot el pes de la llei al damunt. El que havia traslladat la meitat d’un exèrcit fins aquí per capturar el Príncep Rebel. El que havia anorreat una ciutat del desert sencera per provar una arma amb què pensava conquerir el món.

Potser sí que passava inadvertida vestida de dona, però era molt possible que en Naguib em reconegués. Vaig girar cua d’una revolada, buscant una escapatòria. A mà dreta hi havia una porta de fusta on es llegien unes paraules sagrades, gravades amb un relleu profund. Allò només podia significar una cosa: era una casa d’oracions. En Jin m’havia dit que els gal·lans no veneraven el mateix déu que nosaltres. La porta va cedir, hi vaig entrar a cegues i la vaig tancar immediatament.

Una pregària barrejada amb sanglots em va donar la benvinguda.

La darrera llum del dia es filtrava per l’entramat de les finestres, que era irregular allà on la fusta s’havia podrit. Al punt on la llum s’estimbava contra el terra, vaig veure que algú havia esberlat les rajoles fins a convertir-les en pols. A mesura que els ulls se m’avesaven a la foscor, em vaig adonar que la pregària venia d’una noia agenollada i amb els canells encadenats a la paret. La cara li tocava a terra, oculta darrere una mata de cabells que semblaven gairebé vermells sota els últims rajos de sol. Com si estiguessin tenyits. O coberts de sang.

Alguna altra cosa es va bellugar a la penombra. Tot d’una, un uniforme daurat de l’exèrcit va aparèixer a la zona il·luminada. Vaig començar a recular cap a la porta, però ja era massa tard: m’havia vist.

—Has vingut a resar? —em va preguntar el soldat, amb un deix de sarcasme a la veu. Alguna cosa repicava als seus canells. Ell també anava emmanillat. Així doncs, allò no era una casa d’oracions. O, com a mínim, ja no. Era part de la presó—. No tenim un Sant Pare, però et convidem a unir-te a nosaltres igualment.

En aquell instant d’atordiment hauria pogut jurar que les paraules que havia sentit sortien de la boca d’en Tamid. De sobte, vaig retrocedir cent dies polsegosos i em vaig trobar un cop més al seu costat, resant a la sorra. Tot d’una, vaig tornar a aterrar al present: en Tamid era mort. Em vaig adonar que aquells records me’ls havia donat l’accent d’aquell home, amb un matís que em tornava al Darrer Comtat. Tot i això, hi havia alguna altra cosa que em resultava familiar, malgrat que no tenia res a veure amb Niudepols. Finalment, la llum li va il·luminar el rostre i li vaig poder veure els ulls, d’un color pàl·lid gens natural. En aquell moment vaig encaixar totes les peces del trencaclosques.

—Et conec —vaig dir. De l’altra punta del desert, de quan en Jin es va amagar sota el taulell de la botiga del meu oncle en veure que entrava el comandant Naguib. «El desert és ple de pecadors». Era el setciències esquelètic amb els ulls semblants als meus que aquell dia flanquejava el comandant.

—Jo també. —Va arrufar el front i va deixar caure les mans. El soroll de les cadenes va ofegar les pregàries de la noia. El seu rostre grogós es va deformar en una ganyota abans de lligar caps—. Ets la noia de la botiga.

—I doncs? És aquí on has anat a parar per ser impertinent amb el teu comandant? —vaig preguntar, incapaç de mossegar-me la llengua.

—No. —El seu accent semblava que es feia més intens a mesura que parlava. Alhora, vaig notar com jo recuperava el deix del Darrer Comtat—. Simplement, sóc especial.

—Sí que et veus amb bons ulls. —Les pregàries de la noia van augmentar de volum—. Què me’n dius, d’ella?

—Ella també és especial —va dir el soldat.

Vaig suposar que devien haver fet enfadar el comandant Naguib de mala manera per haver rebut aquell càstig en lloc d’acabar engarjolats amb la resta dels delinqüents.

—I on hauríeu anat a parar si no fóssiu especials? —vaig preguntar.

El jove soldat em va fulminar amb la mirada.

—No deus estar intentant trobar la presó, oi que no?

Em vaig passar la llengua pels llavis ressecs, neguitosa. No me’n podia refiar. Era un soldat. D’altra banda, havia caigut presoner, i allò volia dir que estàvem del mateix bàndol. O, si més no, teníem el mateix enemic.

—Si t’ajudés a sortir d’aquí, em diries on és?

Vaig tocar les manilles que li envoltaven els canells. Pel tacte de la pell, em vaig imaginar que tenia febre. Havia promès a en Jin que no faria cap ximpleria. Amb tot, si pensàvem alliberar la caravana, també podíem alliberar la resta dels presoners. En Jin sabia forçar panys. M’ho havia dit al desert, en una d’aquelles ocasions en què havia començat a parlar sobre alguna cosa que havia après amb el seu germà abans de distanciar-se’n.

—On aniria, llavors? —va preguntar.

—No ho sé —vaig reconèixer. Tots dos ens trobàvem terriblement lluny de casa—. On volguessis.

Un tret procedent de l’exterior em va sobresaltar. Després, silenci absolut. Excepte per la pregària de la noia.

—Amani. —El meu nom en boca del jove soldat em va agafar desprevinguda—. Et dius així, oi?

—Com ho saps?

—La teva cosina parlava de tu constantment. Aquella tan bonica, de cabells foscos.

La Shira, que m’havia delatat al tren. Aquell dia la devien portar amb ells per trobar-me i, de retruc, trobar també en Jin.

—Què se n’ha fet? —vaig preguntar. La Shira va intentar que em matessin. No m’hauria d’importar què se n’havia fet—. És viva?

—No era tan útil com havia fet creure al comandant. O potser ens ho vam pensar quan no et vam trobar on havies de ser. La vam deixar a Izman, amb el sultà. —Una vegada el sultà havia apallissat una dona que havia estimat fins a provocar-li la mort. Què li podia passar, a una noia que ningú coneixia?—. Jo em dic Noorsham —va dir—. Ja que no m’ho preguntes.

I què li passaria, a aquell pobre escanyolit de l’altra punta del desert, massa impertinent per ser soldat?

Vam sentir unes veus a l’altra banda de la porta. Les pregàries de la noia van doblar el volum. Em vaig posar dreta d’una revolada.

—T’hauries d’amagar —va dir en Noorsham, mirant-me seriosament amb els seus ulls blaus.

Amb el cor a cent, em vaig allunyar de pressa del feix de llum. La paret del fons d’aquella casa d’oracions transformada en presó no estava il·luminada. Em vaig ocultar entre les ombres just en el moment en què la porta s’obria i entraven en Naguib i el general Dumas. En Jin m’havia dit que no havia cregut mai en el destí fins al dia que em va conèixer, i jo començava a sospitar que l’havia encertat de ple. L’únic que m’impediria caure presonera era el tènue vel de foscor i la discreció d’en Noorsham.

Amb tot, en Naguib i el general Dumas no van fer cap cas a en Noorsham: en comptes d’això, es van aturar davant la noia que pregava.

—És ella? —va preguntar el general Dumas amb un accent mirají més net que el del soldat que havia arrestat els Genolls de Camell. Era com si l’hagués polit a força d’anys de pràctica. Va desviar la mirada cap a en Noorsham—. I aquest qui és?

—Un soldat que no sap obeir una simple ordre —va respondre en Naguib. Fins i tot jo sabia que desobeir una ordre directa dins l’exèrcit es pagava amb l’execució. Si no aconseguia treure en Noorsham d’allà, el matarien a trenc d’alba.

—Un soldat desobedient és un fracàs del seu comandant —va dir el general Dumas. En Naguib va serrar les dents—. Vol dir que no et respecta. —El general va desenfundar la pistola. La noia encara tenia la cara a terra. El general Dumas li va aixecar el cap agafant-la pels cabells. La pregària es va convertir en un xiscle de dolor.

—Sisplau —va suplicar—. Ho vaig fer sense voler.

—Obre-li els grillons —va manar el general gal·là. En sentir-ho, a en Naguib se li van eriçar tots els pèls, però el general no s’hi va fixar. O bé va fer els ulls grossos. En Naguib va obeir l’ordre i va fer girar la clau dins el pany de les manilles.

Tan bon punt les cadenes van caure a terra, a la noia li va passar alguna cosa. Tota la cara se li va començar a transformar. La barbeta se li va allargar, el nas se li va esclafar i els ulls se li van enfonsar encara més dins del cap abans de tornar a sortir. Anava canviant els trets sense parar, frenèticament, com si remenés una baralla de cartes intentant trobar la que la salvaria. Era una mudapell? No podia ser humana, això segur.

El general se la va mirar amb desinterès abans de prémer-li la pistola al front. Immediatament, les transformacions es van aturar i el rostre va quedar congelat en unes galtes rodones i un front ample. El general encara li agafava els cabells amb tot el puny. Li feia mal.

Em sentia impotent. Continuava dreta en la foscor, invisible, mentre una persona estava a punt de morir davant meu. Tenia la mateixa sensació que la vegada que m’havien posat en Tamid al davant amb una pistola apuntant-li a la cama.

La pregària pels morts va ressonar molt fort per les parets i va arribar al punt àlgid quan la noia va començar a suplicar perdó pels seus pecats. Vaig tancar els ulls amb força.

Tot seguit, un tret. El vaig notar al fons de les entranyes.

Les pregàries es van aturar de cop. Em vaig mossegar el polze, intentant no xisclar.

—Encarrega’t d’incinerar el cos. —La veu del general va emergir de la foscor, profunda—. I si algú et pregunta res, digues que encara la tenim presonera.

Vaig tornar a obrir els ulls i la vaig veure desplomada a terra, immòbil, amb el front destrossat i un bassal de sang al voltant. En Noorsham s’havia arrambat a la paret, tan lluny com l’hi havien permès les cadenes, i també tenia la mirada clavada en el cos.

—Per què? —va preguntar en Naguib amb una veu desinflada per primer cop a la vida. Havia perdut aquell accent tan marcat—. Ja és morta. Què en traiem, de fingir?

—És un dels jocs que tinc amb el teu pare, jove príncep. —El general gal·là va enfundar la pistola—. Jo vaig viure la nit del cop d’estat, saps? La nit que el teu pare va conquerir el tron. En aquell temps jo només era un soldat jove, però em vaig quedar darrere el meu general mentre el teu pare tancava un acord amb ell, i sé què es van dir, ho sé més bé que la majoria de la gent. Millor que el meu rei, segurament. Ja sé que, en públic, el sultà va accedir a donar-nos autoritat, però no ens va permetre alliberar el teu país del pecaminós culte al diable que vosaltres anomeneu religió. Amb tot, també sé el que no es van dir però van deixar entès.

En Naguib va agafar aire, com si volgués respondre, però el general va continuar xerrant, cada vegada més embalat.

—La meva mare també se’n va anar al llit amb un diable, igual que l’esposa del teu pare, la mare d’aquell fill rebel que ell no es veu capaç de dominar. En lloc de tenir un nadó, la meva mare va donar llum a una criatura cridanera de color verd. El meu pare va actuar com cal: va lligar la meva mare amb cadenes de ferro i la va llançar al mar perquè s’ofegués. Llavors em va lliurar la criatura perquè me n’encarregués. Semblava sortida de sota terra, de manera que la vaig tornar a sota terra. Encara xisclava quan la vaig cobrir de sorra amb una pala.

Vaig veure com la gola d’en Naguib es contreia, com si s’estigués empassant la resposta.

—Quan aquell fill del diable va néixer al palau del sultà, vaig admirar el teu pare per haver assumit la tasca de matar la seva dona personalment, tal com dicta la llei gal·lana. Recordo haver pensat que havíem triat bé aquell home, que obeïa els valors gal·lans al peu de la lletra. Però no tots els teus paisans hi van estar d’acord. De manera que, perquè els pagesos no protestin, fem veure que tolerem aquestes criatures del diable. Ens les entreguen discretament i se n’obliden. Però els guàrdies de la teva ciutat van intentar amagar aquesta presonera per entregar-te-la a tu.

—Els guàrdies de la ciutat no estan avesats a la presència de tants soldats gal·lans. No coneixen la vostra manera de fer. —En Naguib semblava un nen replicant al seu pare.

—Aquest desert va perdent força —va dir el general gal·là, com si sentís ploure—. En canvi, els suports del teu germà rebel s’enforteixen. I Dassama ha suposat una gran pèrdua per a nosaltres.

—No és el meu germà —li va etzibar en Naguib—. El meu pare l’ha repudiat.

—Tu ets un deshonor més gran per al teu germà que no pas ell per a tu —va contestar el general Dumas—. A Izman corre el rumor que el teu pare diu sovint que li agradaria que els seus fills lleials fossin tan forts i intel·ligents com el dissident. Creus que no sé que el vas menysprear venint aquí amb els teus diabòlics cavalls de sorra?

Cavalls de sorra. Es referia als buraqis. El cor em va fer un salt.

Amb un buraqi n’hi havia hagut prou per provocar la distracció que necessitava en Jin per fer esclatar la fàbrica i fugir de Niudepols. Si n’hi havia més d’un, la distracció podia arribar a ser extraordinària.

—No hi ha cap llei… —va començar a dir en Naguib.

—No, només els nostres jocs —el va tallar el general Dumas. Llavors va fer un pas endavant i en Naguib va recular—. Em vaig guanyar el primer rang perquè vaig matar tres dels teus oncles la nit del cop d’estat del teu pare. Eren homes que havien donat suport a aquesta vida pecaminosa de màgia i dimonis, com el teu avi. Sóc un expert desempallegant-me de prínceps. He vingut per trobar i matar el teu germà, però sóc jo qui decideixo qui són els meus enemics, jove príncep.

—El meu pare…

—El teu pare té més fills que un dia hores. Em pregunto si es devia adonar que havies marxat.

En general Dumas va girar sobre els talons i es va allunyar. En Naguib i en Noorsham es van quedar observant-lo de costat, quiets. Quan el soroll de passes es va extingir, en Naguib va dir alguna cosa al presoner, amb una veu massa baixa perquè jo el sentís. Tot seguit, també va marxar.

Em vaig quedar repenjada a la paret una bona estona, tremolant, mentre els darrers feixos de llum s’apagaven al nostre voltant.

—Amani? —va fer en Noorsham, parlant cap a la foscor. No tenia gaire temps. Aviat en Jin vindria a buscar-me.

—Noorsham —vaig dir, sortint de les ombres. Amb prou feines el distingia sota la llum que es filtrava per les escletxes de la porta, procedent de la plaça de fora. Semblava espantat—. Digue’m on són la presó i els estables i et trauré d’aquí.

Em preguntava si en Jin em podia veure asseguda a la teulada des del seu punt de vigilància. Ja s’havia fet fosc, i ni la claror de la lluna plena era suficient per distingir una silueta armada, enfilada en una teulada de les barraques. M’havia dit que no fes cap ximpleria. Però els ximples havien estat ells, que s’havien deixat una porta de l’estable oberta. I jo seria encara més ximple si no ho aprofitava.

Em vaig agafar al caire de la teulada i vaig anar baixant a poc a poc, intentant apuntalar el peu a l’ampit de la finestra. En més d’una ocasió, havia entrat i sortit per la finestra d’en Tamid amb l’esquena plena de blaus per canviar-li algun llibre que havia arreplegat per unes quantes pastilles contra el dolor. Si ara em penjava de la vora de la teulada tal com m’havia penjat de l’ampit de la finestra d’en Tamid, ho aconseguiria. O, si més no, tindria les mateixes probabilitats d’esberlar-me el cap.

Per la finestra amb prou feines hi cabia una persona. M’hi vaig esmunyir com si provés d’enfilar una agulla amb un fil de llana. La pedra em va esgarrapar els malucs.

Vaig agafar aire i em vaig deixar anar.

Durant un segons al·lucinants, només vaig veure estels. Vaig pensar en l’absurditat de les coses immortals que mai no havien presenciat la mort i que, per tant, no sabien tenir-li por.

L’ampit de la finestra em va esgarrinxar l’esquena i em va arrencar un tros de pell. Em vaig donar un cop al colze amb la pedra just abans que els peus em toquessin a terra amb tanta força que em va semblar que se’m desllorigaven totes les articulacions del cos.

Mentre em posava dreta amb penes i treballs vaig deixar anar una tirallonga de paraulotes en mirají i en tots els idiomes que en Jin m’havia ensenyat. Hi havia una dotzena de compartiments a banda i banda, encarats, amb portes de fusta i baldes de ferro.

L’ambient dels estables semblava el cel del desert just abans d’una tempesta de sorra. Ho notava ben endins. Vaig sentir el soroll de desenes de cossos que es removien, tancats als estables. Màgia continguda pel ferro. Quan em vaig posar dreta del tot, els vaig veure, cada un en el seu cubicle, traient el cap amb curiositat per sobre de la porta.

Buraqis.

No havia vist tants exemplars d’aquestes criatures immortals en tota la meva vida, i encara menys en un mateix lloc. Gairebé les dues dotzenes de compartiments estaven ocupats. Vaig suposar que, com que vivien per sempre, els sultans de Miraji havien tingut temps de sobres per anar abastint els estables del palau amb els anys. Em vaig preguntar si algun d’aquells buraqis no devia haver format part de les llegendes que s’explicaven, si no eren els que havien cavalcat amb prínceps herois per anar a la guerra o per creuar el desert i salvar un ésser estimat abans que caigués la nit.

La balda de ferro del primer compartiment va lliscar fent un soroll metàl·lic sec que hauria despertat els morts. Al contrari: va semblar com si al meu voltant tot es calmés. Vaig respirar fondo, tocant el ferro fred. Vaig empènyer la portella abans no pogués perdre els nervis.

El cap que es va alçar per mirar-me era del color del sol en ple migdia damunt una duna de sorra. Vaig avançar amb cautela. El meu oncle és un comerciant de cavalls. Havia après de molt joveneta a treure’ls les ferradures, gairebé tan aviat com havia començat a disparar armes. Tot i la foscor, vaig aconseguir completar aquella feina que m’era tan familiar. Quan la quarta ferradura va caure a terra, el buraqi va sacsejar el cap neguitós. Potser trigaria una bona estona a desempallegar-se del gust de ferro que li impregnava la pell i de la seva forma mortal, però jo no tenia temps per perdre: ja havia entrat al compartiment següent. Allà em vaig trobar un buraqi del color de la llum freda de l’alba a les muntanyes polsegoses. El següent tenia el color de la foscor infinita del desert a la nit.

En aquell moment tots els buraqis es movien, alçant el cap per damunt de les portes de ferro dels compartiments. Anaven mutant de carn a sorra i viceversa, com si s’estiguessin aplegant per formar un huracà, mentre jo m’arrossegava com la calor d’un dia sense vent fins que els vaig haver alliberat a tots.

Potser sí que els buraqis eren criatures immortals, però això no volia dir que els agradessin els trets més que a un cavall normal i corrent. Em vaig repenjar a la paret, vaig apuntar al cel amb el canó del revòlver i vaig disparar.

Els buraqis van fer esclatar els compartiments per fugir en desbandada. Jo em vaig estremir, tancant els ulls amb força, envoltada per un remolí de carn, sorra i vent. A hores d’ara ja no conservaven cap de les seves característiques mortals: més aviat semblaven tempestes del desert en forma de cavalls. Jo sabia que la naturalesa havia enderrocat més murs dels que les mans dels homes aconseguirien enderrocar mai. El soroll de les peülles ressonava al voltant dels estables i em feia petar les dents. De sobte, es va sentir un soroll comparable a una explosió. Quan vaig obrir els ulls, la paret que comunicava amb les barraques s’havia esfondrat.

Vaig arrencar a córrer entre la runa, endinsant-me en el caos que jo mateixa havia provocat. Els buraqis s’havien precipitat cap al camp d’entrenament i n’havien destrossat la meitat. La major part d’una de les parets ja s’havia desplomat, i semblava que l’altra part no aguantaria gaire més. Uns soldats amb uniformes de tots colors, i alguns altres sense uniforme, sortien de les barraques com un torrent. Els gal·lans desenfundaven les pistoles, però els mirajins tenien la lliçó apresa: intentar vèncer una tempesta de sorra amb armes era inútil. Un home que duia una camisa blava mig descordada va alçar una pistola, apuntant, però aviat va desaparèixer sota les peülles d’un dels buraqis. Tot seguit, uns xiscles humans es van unir als de les criatures.

Els buraqis eren bèsties del desert, no trigarien a fugir cap a les dunes. Efectivament, mentre observava el panorama, dos d’ells van rebentar una altra paret i van començar a campar lliures pel carrer. Enmig de la confusió, em vaig adonar que cada cop hi havia més gent que sortia al pati. Dones i nens, gent vestida amb roba del desert. La primera persona que vaig reconèixer va ser la Yasmin. Estava bombejant aigua frenèticament per omplir un enorme bot de cuir que penjava d’un camell, intentant acumular provisions abans de reprendre el camí pel desert.

En Noorsham. Havia estat a punt d’oblidar-me’n per culpa del caos. Em vaig dirigir cap a la casa d’oracions i vaig topar de cara amb en Jin.

—Què t’havia dit sobre no fer cap bestiesa?

Els ulls li brillaven amb una guspira riallera. Em tenia agafada en un equilibri inestable, tan a prop que, si em clavava una estrebada, li cauria al damunt.

—Però ha funcionat, no? —vaig contraatacar.

—Això no t’ho nego. —Em va deixar anar un braç—. Ara hem d’aprofitar que els tenim entretinguts per tocar el dos. —Va donar un cop d’ull al camí de runa que havien obert els buraqis—. Em sembla que ja és l’hora.

—No. —El vaig estirar cap a l’altra banda—. He d’ajudar un soldat. L’hi he promès.

Mentre avançava cap a la casa d’oracions, ens vam creuar amb un buraqi que avançava rabent i va anar de ben poc que no m’atropellés. En Jin em va estirar cap enrere.

—Amani, no hi ha temps. Hem de marxar ara que en tenim ocasió o no ho aconseguirem mai.

Vaig vacil·lar. No podia deixar enrere un altre nen del desert, massa dèbil per sobreviure a les dunes. Especialment ara que tenia l’oportunitat de salvar-lo.

—Amani —va insistir en Jin—. Si alguna cosa saps fer bé és conservar la vida. No ho perdis ara, això.

Tenia raó. En Noorsham no era en Tamid. Havia fet tard.

Vaig arrencar a córrer.

Els carrers es van inundar de seguida d’homes i dones de la caravana que intentaven avançar a cops de colze, camells que grunyien i habitants de Fahali que cridaven mentre corrien cap a un lloc segur.

Ens vam fondre amb la multitud. Tan aviat veia rostres aterrits com em sentia empesa contra una paret. Tenia en Jin al costat, però les nostres mans es van separar de sobte. M’havia quedat sola, corrent enmig d’una gernació de desconeguts. Tot d’una em vaig treure el khalat i em vaig tornar a convertir en un noi.

Darrere nostre es va sentir el so d’uns trets. Vaig tombar una cantonada bruscament. Tenia les mans ocupades, perquè m’estava lligant el sheema, i vaig perdre l’equilibri. Vaig notar unes mans que m’estiraven cap amunt per les espatlles fins a posar-me dreta. En mirar enrere, vaig veure un home que no coneixia i que havia evitat que caigués a terra i em trepitgessin.

Ni tan sols vaig tenir temps de donar-li les gràcies abans que la multitud l’engolís, com a mi, i m’obligués a baixar carrer avall.

Les portes de la ciutat eren obertes. En veure-ho, el cor em va començar a bategar amb més intensitat que quan havia vist els buraqis. Les cames se m’enduien, el doble de ràpides, i m’impulsaven cap endavant com si jo també corregués sobre els vents i la sorra. Cap endavant, sempre endavant. Lluny de les muralles. Lluny de la trampa. Un crit d’alleujament, de joia i de vida em va brollar dels llavis.

Després, només vaig veure sorra i em vaig oblidar de tot. De la por. De les bombes. D’en Jin. El desert ens rebia a tots amb els braços oberts. El remolí de gent que havia estat un caos als carrers es va endreçar tot sol quan va arribar a la sorra, que ens donava la benvinguda a casa.