Capítol 18

Vaig sortir de la tenda darrera la Shazad. La llum daurada i els colors llampants em van tornar a enlluernar.

—Com ho ha fet, allò? —li vaig preguntar, corrent per atrapar-la mentre mirava enrere, cap a la Imín—. És… No és una mudapell, oi?

—No. Per curiós que et pugui semblar, no tenim cap intenció de morir assassinats mentre dormim. La Imín és una demdji, com la Delila —va dir la Shazad, com si aquella resposta fos suficient. Llavors va aixecar lona de l’entrada d’una tenda, més petita que la del príncep però prou alta per cabre-hi dret. Estava molt endreçada: un llit fet amb cura, una pila de llibres, un bagul i una renglera d’armes a terra. La Shazad va obrir el bagul.

—Mira. —En va treure una camisa blanca, llisa, i un shalvar marró—. Això t’hauria d’anar bé. Vas tota bruta de sang.

—Què és un demdji? —vaig preguntar. Immediatament se’m va acudir que li hauria d’haver donat les gràcies, però ja era massa tard.

—Mai no has sentit a parlar dels demdjis? —va dir, deixant caure la tapa del bagul.

—Vaig néixer molt lluny de la teva terra —vaig replicar.

En un lloc on els prínceps i les dones que canviaven de fesomia només existien en les històries de la vora del foc.

—Són fills de djinns i de dones mortals —va dir la Shazad, asseient-se al bagul—. En aquest campament n’hi ha més o menys una desena. L’Ahmed pràcticament els col·lecciona.

—I tots poden canviar de forma? —En recordar el mudapell del congost, vaig sentir una fiblada al braç ferit. Em vaig treure la camisa amarada de sang.

—No, depèn —em va explicar la Shazad—. Els djinns són éssers del desert, experts en miratges i manipulacions. És això el que hereten els seus fills: els miratges, els enganys, el poder de la calor i els vents del desert… La Delila pot crear imatges que semblen reals però que es converteixen en aire quan les toques. La Imín pot transformar el cos, i fins i tot passar de dona a home, per adoptar l’aspecte de qualsevol. Hi ha un parell de bessons que també poden canviar de forma, però en lloc de convertir-se en persones, es converteixen en animals. En tenim una altra que se’t fica dins la ment i te la retorça fins que et fa veure el que ella vol, com si tinguessis un atac de bogeria provocat per una insolació. Als textos sagrats ho anomenen «el do del djinn». Hi ha qui diu que és una protecció per compensar la marca del djinn.

—La marca? —Em sentia d’allò més ignorant mentre ella m’explicava totes aquelles coses com si jo sabés de què em parlava.

—Els ulls grocs de la Imín, els cabells liles de la Delila… —va dir la Shazad, apartant-se la cabellera fosca de la cara—. Alguns poden fer una vida normal al món exterior dins el cos d’un humà. Quan érem a Izman, la Delila es tenyia els cabells amb henna fosca, o de vegades se’ls protegia amb un miratge. Però hi ha alguns demdjis que no es poden amagar. —Els que acabaven amb un tret al cap—. Els gal·lans els maten perquè creuen que tots els Éssers Ancestrals van en contra del seu déu inventat.

Vaig recordar la noia del campament gal·là. En aquell moment m’havia pensat que tenia els cabells ensangonats. Potser era que els tenia vermells. Devia ser la seva marca del djinn.

—La meitat dels mirajins els busquen per prendre’ls alguna cosa, com ara un dit, perquè suposadament tenen poders curatius. Parla amb en Bahi si t’interessen les qüestions teològiques. La majoria de gent ho anomenaria…

—Màgia del desert.

O sigui que en realitat era així com les històries prenien vida. Els herois i els monstres lluitaven i morien pel Príncep Rebel.

En Jin i jo havíem parlat d’aquestes històries. Del Príncep Rebel. I llavors en Jin m’havia mentit fins que m’havia convertit en una nena idiota que s’enfrontava a una cosa per a la qual mai no estaria preparada.

La Shazad i jo fèiem més o menys la mateixa talla, però com que ella s’havia estat alimentant correctament tota la vida, tenia més carn en les parts del cos que a mi m’ajudaven a semblar un noi quan ho necessitava. Mentre creuava el campament, desfent el camí que havia recorregut aquell matí, m’anava posant bé aquella roba tan incòmoda que m’havia deixat.

Vaig trobar en Bahi fent el ronsa a fora de la tenda de lona cosida amb estels on m’havia despertat. Em va enxampar quan m’estirava la camisa, perquè se m’enganxava al pit per culpa de l’aigua que em regalimava pels cabells. La Shazad m’havia explicat on em podia rentar, a una bassa on ningú em veuria, i després em va deixar sola per anar a fer les seves coses. Jo, en canvi, després del bany no tenia enlloc on anar ni res a fer.

—Com és que portes la roba de la Shazad? —em va preguntar en Bahi, escrutant-me.

—Com és que reconeixes la roba de la Shazad a primer cop d’ull? —vaig respondre sense embuts.

En Bahi es va gratar el clatell, fent una ganyota. Semblava un nen que haguessin enxampat fent alguna trapelleria.

—És difícil no mirar-la —va reconèixer—. No li diguis que he dit això. Posaria la mà al foc que sabria matar-me de cinc maneres diferents sense ni tan sols tocar-me. I, si moro, ningú no es podrà fer càrrec del teu príncep.

—No és el meu príncep —vaig dir a la defensiva. Sense poder-ho evitar, vaig afegir—: Com està?

—El vas portar just a temps. —En Bahi es va passar la mà tatuada pels cabells—. Ara només podem esperar.

—El puc veure?

—Per què no? —va fer en Bahi, arronsant les espatlles mentre m’assenyalava cap al seu darrere.

Tan bon punt vaig alçar la lona de la tenda, una ràfega de calor em va fuetejar el cos. En Jin estava estirat en la mateixa posició que quan l’havia deixat, quiet com si fos mort.

L’única diferència era que, en aquell moment, tenia el seu germà assegut al costat. El Príncep Ahmed portava el coll de la camisa descordat, de manera que sota la tènue claror del llum li vaig poder veure la rèplica del tatuatge d’en Jin al pit. El noi va alçar els ulls en sentir que la lona queia darrere meu.

—Sa Majestat. —Aquelles paraules em van sortir dels llavis atropelladament, forçades—. Em sap greu, hauria…

—No, sisplau. Queda’t.

Vaig aturar el gest d’anar-me’n. No estava segura de com havia de dir que no a un príncep. Així doncs, em vaig asseure davant de l’Ahmed, i en Jin va quedar entre tots dos.

Em vaig calmar. L’Ahmed m’havia fet tornar a la realitat. En Jin no era un simple foraster de somriure traïdor, sinó el fill del sultà, i jo em sentia completament fora de lloc, asseguda al costat d’aquells dos prínceps pròdigs.

—Es diu Jin, realment? —vaig preguntar, quan ja feia massa estona que estàvem en silenci.

—Sí —va respondre l’Ahmed—. Però no és el seu nom sencer. El nostre pare li va posar Ajinahd Al’Oman Bin Izman. La Lien, la seva mare, va ser qui es va inventar el sobrenom de Jin.

Feia gairebé dos mesos que ens coneixíem i ni tan sols m’havia revelat el seu nom de veritat.

L’Ahmed m’observava fixament.

—Et penses que no es refia de tu. Però no és veritat.

Jo vaig deixar anar un riure burleta.

—La brúixola —va dir. De reüll vaig veure que tenia a les mans aquell objecte de llautó tot atrotinat. Vaig pensar en el tatuatge que en Jin tenia a l’esquena. La brúixola. A l’altra banda del sol. Era com si el seu cor bategués entre totes dues imatges—. És artesania gamànica. Mentre els albinencs i els gal·lans lluiten per imposar la màgia o la mortalitat, els gamànics estableixen l’equilibri entre totes dues opcions: ara una mica de ciència, ara una mica de màgia. Totes dues brúixoles estan agermanades l’una amb l’altra. Sort en tenim, d’això. En els sis anys que han passat des que les vam rebre, sempre he tingut la meva a l’abast de la mà. Si no hagués estat per això, hauria perdut el rastre d’en Jin una dotzena de vegades. Potser sí que el meu germà és una mica capbuit quan es tracta de la seva seguretat, però si t’ha lliurat a la seva família és que et té una confiança insuperable. Va ser la mare d’en Jin qui ens va treure del palau vius, ho sabies?

Doncs no, no ho sabia. Igual que tampoc no sabia res sobre la vida real d’en Jin. Amb tot, semblava que l’Ahmed no necessitava que li respongués per continuar parlant. Ni tan sols estava segura que s’estigués adreçant a mi.

—La Lien i la meva mare eren com germanes. Van entrar a l’harem del meu pare durant la mateixa època, i en Jin i jo vam néixer amb poques hores de diferència. Jo em vaig avançar, i ell va arribar més tard. Jo vaig ser el cinquè fill del meu pare, i ell, el sisè. Vam néixer prou aviat dins el regne perquè el meu pare ens tractés bé, però no tant perquè ens fes més cas del que a les nostres mares els hauria agradat. La Lien va dir que era el destí, però en Jin no hi creu, en el destí. No recordo gens la cara de la meva mare. Jo era massa petit quan ella va morir.

L’esposa del sultà jove i bonica que apareixia a la història. La que va rebre una pallissa mortal per haver donat a llum la Delila. El conte del Príncep Rebel li dedicava només unes quantes frases, però per a l’Ahmed havia estat de carn i ossos.

—Tots els records que conservo de Miraji vénen del meu germà. La nit que la Delila va néixer, ell estava malalt. La Lien i la meva mare havien estat planejant una fugida des del moment que la meva mare havia sabut que estava embarassada del fill d’un djinn. Era massa perillós endur-se en Jin, que estava enfebrat, però també ho era quedar-se amb la Delila. Al final, la Lien es va haver d’arriscar. Tinc records aïllats d’aquella nit. Em veig agafant-me a les faldilles de la Lien mentre ella arreplegava braçalets d’or de la fortuna del sultà per pagar-se un bitllet de vaixell cap a Xitxa.

»Però és com si ho hagués somiat. El que recordo amb més nitidesa és estar assegut en una llitera, amb la mà damunt del cor del meu germà, que estava bullint. Navegàvem en un vaixell inestable que s’allunyava de casa nostra i la Lien em feia pregar perquè en Jin sobrevisqués la nit mentre ella bressolava la meva germana, intentant que parés de plorar. —La nou del coll se li movia mentre s’empassava la saliva—. He perdut el compte de les pregàries que he dit per la vida del meu germà des de llavors. Ha temptat la mort més cops dels que serien suficients en tota una vida.

—Hi ha gent que ha nascut per posar-se a primera línia de foc… —vaig dir—. Sa Majestat.

—Digue’m Ahmed, sisplau. Si mires al teu voltant, veuràs que la meva majestuositat està molt qüestionada. —En aquell moment, s’assemblava al seu germà com un ou a una castanya. En Jin sempre em somreia com si tots dos estiguéssim a punt de ficar-nos en un embolic dels grossos i li encantés la idea. El príncep, en canvi, somreia com si em perdonés la vida—. El meu germà potser es passa d’intrèpid, però la majoria de vegades que ha avançat fins a la línia de foc ha estat per interposar-se entre la mort i la Delila o jo. Mai no l’havia vist flirtejant amb la mort d’una manera tan descarada per algú que no fóssim nosaltres fins que vas aparèixer tu.

No sabia com respondre. Vaig deixar de fixar-me en el Príncep Rebel i em vaig centrar en en Jin. Les seves faccions estrangeres eren l’únic que em resultava familiar en aquell indret extravagant ple de princeses de cabells liles i éssers mutants d’ulls grocs. Tot i això, s’havia tornat a convertir en un complet desconegut tan bon punt l’Ahmed s’hi havia referit com a «germà».

—Per conquerir el tron, el regne… —vaig començar a dir—, val la pena que mori tanta gent? —«Val la pena que mori en Jin?», hauria volgut dir—. Va ser el sultà qui va matar la teva mare. Va ser el sultim qui et va robar el tron… Ningú més no hi ha ficat el nas. Vols saber qui va matar la meva mare? El teu país. —No tenia cap intenció que sonés com un desafiament, però volia sentir com ell m’assegurava que sí, que podia salvar el desert.

—No sóc aquí pel poder —va dir el Príncep Ahmed amb aire serè, com si no li acabés de retreure l’assassinat de la meva mare. Per alguna raó, la seva veu no transmetia arrogància—. He vist com regna el meu pare: amb por de perdre una engruna del seu poder a mans d’algú altre. Es pensa que és l’única manera de fer-ho, i és per això que som pobres i dèbils. És per això que ens han envaït. Mai no m’ha passat pel cap tornar a Miraji per ocupar el lloc del meu pare.

»Vam viatjar per tot el món abans de venir aquí. Vam veure la península Jònica, on se celebra un consell d’homes i dones triats entre tots els habitants, ja siguin rics o pobres, per tal que tothom sigui escoltat per igual. Vam anar a Amonpur, on el comerç i la indústria enriqueixen i abasteixen la terra, en lloc d’empobrir-la i de generar fam. Vam anar a Albis, on les dones poden heretar terrenys i treballar, on se les tracta igual que als homes en tots els àmbits de la vida. I també a Espa, on un vespre que ens vam emborratxar de valent se’ns va acudir fer-nos això… —El príncep es va enretirar el coll de la camisa perquè jo pogués veure el tatuatge sencer, idèntic al d’en Jin—. Vam pensar que era una bona idea. Un símbol xitxà per invocar la bona sort i la fortuna. Encaixava a la perfecció amb la situació en què ens trobàvem en aquell moment, passant d’una feina a l’altra, d’un vaixell a l’altre. No se’m va acudir que s’acabaria convertint en el símbol de tota una revolució.

»La gent d’aquest desert es mereix tenir un país que pertanyi a tothom, i no a un sol home. Tots els habitants d’aquest país viuen com si els haguessin calat foc només néixer. A Miraji hi ha persones excel·lents, però el meu pare i els gal·lans hi estan fent coses terribles. La gent es mereix alguna cosa millor. La Shazad es mereix un país que no malbarati la seva intel·ligència només pel fet de ser dona. Els demdjis no haurien de témer per la seva vida només perquè el meu pare s’hagi aliat amb un país que crema els éssers amb poders màgics. La meva mare es mereixia molt més que morir apallissada per haver-se rebel·lat contra una vida que no va triar. Podríem fer que Miraji fos el millor país del món.

»Va ser el meu pare qui el va convertir en un indret de guerra i violència, mig controlat pel rei dels gal·lans. I el meu germà Kadir és com ell. Mentre sigui el sultim, continuarem sent súbdits d’imperis estrangers que vénen a tacar la sorra de sang. Però, de fet, ho podríem canviar tot de dalt a baix.

La cara del príncep Ahmed era una altra quan parlava del desert. Revifava. I com més en parlava, més costava no creure-se’l. Finalment vaig entendre el jove capbuit de la pista de tir de la nit que vaig conèixer en Jin. Vaig entendre que aquelles idees podien fer que la gent cridés per la revolució, encara que fer-ho comportés morir a la forca.